dimecres, 29 de desembre del 2021

El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle

2 diumenge de Nadal 2022

lectures


En aquest segon diumenge de Nadal tornem a escoltar el pròleg de l’evangeli de Joan. No ens cansem mai d’escoltar-lo. És un text ric i enriquidor. Vull fixar-me en un dels seus versets, el que diu « El qui és la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És un verset que ens evoca el Déu de l’Antic Testament, el Déu que acompanyava els Jueus en la seva travessa pel desert, el Déu que significaven en la senzillesa d’una tenda enmig de les altres tendes del poble. Una tenda que guardava les taules de la Llei, l’aliança amb ells. És un Déu proper que es fa present en les relacions humanes que s’estableixen entre els homes i les dones d’Israel. Es fa present en el respecte a la vida de l’altre, el respecte a la seva dignitat, el respecte al pare i la mare.

La tenda senzilla i mòbil del desert amb el temps, i un cop instal·lats a la terra de Canaan, va esdevenir el Temple de Jerusalem. I malauradament la magnificència de la construcció i també el lloc encimbellat, va deixar una mica de costat les taules de la Llei que contenia i la proximitat de la tenda enmig de les altres, no a sobre sinó al mateix nivell. A aquesta realitat respondrà Jesús a la dona samaritana dient: “arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat.” 

Per això, en el naixement de Jesús, Déu es fa humanitat i planta la seva tenda entre les nostres. La tenda del desert deixa lloc a la vida de Jesús que esdevé temple, presència viva de Déu, no per sobre, com el Temple, sinó enmig de la humanitat sencera, com el tabernacle del desert, fent-se un de nosaltres des del naixement al pessebre de Betlem fins a la mort en creu.

I en ell, nosaltres podem participar de la presència de Déu enmig del món si seguim les seves petjades, si plantem la nostra tenda enmig de les tendes de la humanitat d’avui, especialment la humanitat ferida i oblidada.

Vet aquí el misteri de l’encarnació, que és misteri, no en el sentit que no el puguem comprendre, sinó en el fet que no el podem abastar, tancar en una gàbia, sigui una gàbia de poder, de riquesa ni tampoc religiosa. Només podem adorar en Esperit i en veritat.

És un misteri que podem comprendre en la vida concreta de l’home nascut a Betlem, que es fa adult a Galilea i que mor a Jerusalem. És Paraula de Déu perquè ens revela el Déu Misteri amb paraules humanes, en vida humana que podem contemplar amb els nostres ulls. 

No el podem comprendre totalment fins que no assolim el cim de la muntanya. Però ara i aquí tenim senyals en el nostre camí, tenim la seva presència en persones i esdeveniments sempre que els llegim a la llum de Jesús ajudats per l’Esperit que és dins nostre.

Jesús és camí, veritat i vida, és llum, és aigua viva, i també és pa i vi quan celebrem el memorial que ens va deixar, que és sagrament de la seva vida trencada, donada i compartida per a tota la humanitat, i per a nosaltres aliment per trencar-nos, donar-nos i compartir amb els altres, especialment amb els més petits.

Germanes, germans, que la nostra trobada amb Déu aquest diumenge ens ajudi a esdevenir  homes i dones que regalen esperança, que encenen llums, que ajuden els altres a viure millor. 

Homes i dones que no es tanquen en les quatre parets d’una casa ni d’una església, sinó que, com Jesús, planten la seva tenda enmig de les dels altres, acompanyant-los en les seves alegries i en les seves tristeses.


diumenge, 26 de desembre del 2021

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria, Mare de Déu 2022

lectures

La festa d’avui és en primer lloc una festa dins del temps de Nadal. També és una festa de Maria, perquè Maria té un lloc central en el misteri de Nadal, del Déu que es fa humà i comparteix amb nosaltres la nostra existència.

L’evangeli és la continuació del que vam escoltar la nit de Nadal. Els pastors obeint l’anunci de l’àngel van a Betlem i esdevenen testimonis de la bona notícia rebuda.

Una notícia que els ha omplert d’alegria i d’esperança. Enmig de la nit fosca ha aparegut una llum que serà alegria i esperança per a tothom, especialment per als petits.

Maria conserva aquests records en el seu cor i els medita. Els relats de Nadal són relats del cor més que dels ulls. Esdeveniments que s’han de meditar amb un cor net.

Als vuit dies, complint la llei de Moisès l’infant és circumcidat i rep el nom de Jesús, Déu que salva. Tots els relats de la infància insisteixen en el fet que la família de Jesús fa com totes les famílies, Jesús creix en saviesa educat per Maria i per Josep. No és un àngel baixat del cel, és un infant que necessita ser educat en la saviesa i també en la fe.

Avui és també el primer dia de l’any civil. Ni que els calendaris siguin convencionals, els necessitem. Necessitem marcar el temps per adonar-nos que avancem. Altres elements dels calendaris com els dies, les estacions tenen un caràcter més circular. En canvi el número de l’any, té un caràcter més lineal, ens fa adonar que avancem, que no tornem enrere. 

I en aquest 1 de gener ens desitgem un bon any, perquè tenim esperança. Volem que l’any que comença tingui bones notícies. Desitgem que sigui un any millor que l’anterior, tant a nivell personal, familiar, comunitari com a nivell social i mundial. Esperem que sigui un any que deixi enrere la pandèmia, sense oblidar que per acabar amb ella ens cal mirar no només la situació del nostre país o fins i tot del nostre continent, sinó que ens cal una mirada mundial. Cal treballar perquè les vacunes arribin al món sencer. Que els països rics siguin generosos i ajudin els països pobres.

El missatge de Francesc en la 55 Jornada de la Pau que avui celebrem proposa tres camins per construir una pau duradora: El diàleg entre les generacions, com a base per a la realització de projectes compartits; l’educació com a factor de llibertat, responsabilitat i desenvolupament; i el treball per a una plena realització de la dignitat humana.

Diàleg, educació i treball. Sens dubte tres elements ben necessaris en la construcció d’un món més just i pacífic.

Acabo amb la cloenda del missatge de Francesc:

"Estimats germans i germanes: Mentre intentem unir els esforços per sortir de la pandèmia, voldria renovar el meu agraïment a tots els que s'han compromès i continuen dedicant-se amb generositat i responsabilitat a garantir la instrucció, la seguretat i la tutela dels drets, per oferir atenció mèdica, per facilitar la trobada entre familiars i malalts, per brindar ajuda econòmica a les persones indigents o que han perdut el treball. Asseguro el meu record en la pregària per totes les víctimes i les seves famílies.

Als governants i als que tenen responsabilitats polítiques i socials, als pastors i als animadors de les comunitats eclesials, com també a tots els homes i dones de bona voluntat, faig una crida perquè seguim avançant junts amb valentia i creativitat per aquests tres camins: el diàleg entre les generacions, l’educació i el treball.

Que siguin cada vegada més nombrosos els qui, sense fer soroll, amb humilitat i perseverança, es converteixin cada dia en artesans de pau. I que sempre els precedeixi i acompanyi la benedicció del Déu de la pau."

Germanes i germans, en aquesta festa de Santa Maria Mare de Déu, com hem escoltat en la primera lectura, que Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau


dijous, 23 de desembre del 2021

Només podia ser a casa del meu Pare

Sagrada Família any C

lectures

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens ajuda a completar i aprofundir el sentit del Nadal. 

En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten seguir la Llei jueva, i d’una altra banda en la tradició, en temps de Jesús, d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.

Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps concret, el de la dominació romana. El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.

 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.

Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.

Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. Un Déu que és misericordiós, que sap posar-se al nostre lloc, ni més ni menys que fent-se un de nosaltres. Per això és Jesús el que ens fa descobrir aquesta solidaritat, aquesta filiació. Ens fa descobrir el Déu misericordiós, compassiu, que estima amb tendresa.

En Jesús, el Fill en majúscula, descobrim a més que aquesta filiació no és exclusiva d’ell, que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos a aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, creients i no creients, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants, refugiats i autòctons.   

I és l’amor, amor a l’estil del de Jesús, el que ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa als altres, el que ens apropa a Déu.

 És dins la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. És amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.

 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre. Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor.  

Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país pobre.

Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de l’habitatge, la crisi econòmica, la crisi dels  refugiats o dels immigrants, la inestabilitat de les relacions familiars… cal que contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. És en aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va caminar la família de Natzaret.

Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís a fer-los costat, a acompanyar-los, a aconsellar-los, en resum, a estimar-los. 


dimarts, 21 de desembre del 2021

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2021

lectures


Fa unes setmanes va córrer el rumor de la possibilitat d’una apagada general. Alguns es van precipitar a comprar piles, lots i altres elements, per si a cas.

Preocupava una situació com aquesta, ni que fossin rumors poc fonamentats. Entre altres raons per la por a l’obscuritat. L’obscuritat que es veu amb els ulls. Però no hi ha en les nostres vides apagades que no es veuen amb els ulls? Quines previsions fem per a aquestes situacions?

En el pròleg de sant Joan hem escoltat cinc vegades la paraula llum. Ens diu que Jesús és la llum dels homes, que la Llum resplendeix en la foscor i que la foscor no ha pogut ofegar-la: en Jesús, doncs, no hi ha possibilitat d’una apagada general.  

Però la nostra realitat és que sí que hem viscut o vivim apagades generals dels nostres cors, situacions en les que no sabem cap a on caminar, moments en els que no trobem sentit al que vivim.

Nadal ens parla d’un Déu proper en la fragilitat de l’infant de Betlem, un Déu que és una llum interior que venç les tenebres i la foscor.

El Déu que és Llum de la humanitat, que és Llum que resplendeix en la foscor, una foscor que no pot ofegar-la, ha nascut en la foscor d’una nit de Betlem. És llum en els cors de Maria i Josep, és llum en els cors dels pastors i dels mags, és llum en els cors dels vells Simeó i Anna.

I pot ser llum en els nostres cors si ens obrim a l’amor. El mateix autor que va escriure l’evangeli que hem escoltat avui va escriure que “el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar” i també que “el qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor”.

Vet aquí la vacuna per vèncer la foscor: l’amor. Però no un amor qualsevol, sinó l’amor de Jesús, amor gratuït i generós, amor universal.

És estimant com Jesús estimava que encendrem una llum al nostre cor, i encendrem una llum als cors dels qui ens envolten, especialment dels qui per tantes realitats difícils, viuen en la foscor, en el desànim, en l’adversitat.

És només estimant que podem conèixer Déu, perquè Déu és amor. És només estimant que Déu està en nosaltres. És estimant els altres que estimem Déu.

La proximitat de Déu que celebrem avui, no és una proximitat física, d’estar només al costat. Quantes vegades estem al costat d’algú amb indiferència, fins i tot amb incomoditat, com el sacerdot i el levita de la paràbola. La proximitat de Déu és la proximitat del samarità, que no passa de llarg quan veu l’home ferit a la cuneta. 

La proximitat de Déu és la proximitat del que no té prejudicis per l’origen, per la raça, per la llengua del qui és al meu costat, pel fet de ser immigrant o refugiat. És la proximitat del qui, com el samarità, només es fixa en la necessitat en què es troba l’altre, i que fa que li obri la mà, li faci un somriure, li digui una paraula de consol o de perdó.

La festa de Nadal és la festa d’aquesta proximitat càlida, la del pessebre de Betlem. Germanes, germans, l’eucaristia que Jesús ens va deixar com a memorial de la seva vida trencada i compartida com el pa que fem a trossos, és la celebració de la llum i de la proximitat que en la senzillesa del pa i el vi se’ns fa ben palesa i que ens dona força i energia per fer de la nostra vida una vida donada, compartida, feta a trossos, que sigui llum en les tenebres, calor en el fred de la nit santa en què Déu s’ha fet un de nosaltres, ha plantat la seva tenda entre les nostres, ha compartit fins al final la nostra sort, les nostres llums i foscors, alegries i tristeses, esperances i desànims.


diumenge, 19 de desembre del 2021

No tingueu por

Nit de Nadal 2021

lectures


El missatge de l’àngel als pastors ens ajuda a comprendre el significat i la importància del naixement a Betlem en la nit de Nadal. L’àngel els saluda dient-los: “No tingueu por”. les mateixes paraules que l’àngel va dir a Maria quan li va anunciar el naixement de Jesús: “No tinguis por, Maria”. Les mateixes paraules que Jesús havia repetit tantes vegades: “No tingueu por”.

Quines són les nostres pors avui? Cadascú té les seves. Por a l’obscuritat, por a la soledat, por davant la situació econòmica, por perquè hem perdut la feina, por per la salut del planeta Terra, por per la malaltia i la pandèmia, por per la manca de sentit, por pel present i futur de les nostres famílies i comunitats... Tantes i tantes pors!

“No tingueu por” Tingueu confiança perquè el qui dona sentit a tot és a prop nostre i ens estima. Jesús és el fonament de la nostra confiança, l’antídot per a les nostres pors.

Un Jesús que no pertany a Josep i Maria, que no pertany als pastors ni als Mags, que no pertany als Jueus, i que fins i tot no pertany tampoc als cristians. Jesús pertany a la humanitat sencera.

La Bona notícia és per a tot el poble, és a dir, per a tota la humanitat. És bona notícia pels qui confiem en ell, però també pels qui l’han oblidat, pels qui creuen en Déu però també pels qui viuen enmig de dubtes.

La bona notícia és que qualsevol home o dona no està sol davant les seves pors. Hi ha Algú que és a prop i que ens estima.

Una proximitat que celebrem cada any en el naixement de Betlem. El Déu invisible i misteriós se’ns ha revelat en el petit poble de Betlem en un infant fràgil.

En l’infant de Betlem hi veiem ja l’home Jesús que ens ha obert un camí, que ha encès una llum enmig de la foscor. 

No són teories o discursos, és una vida ben concreta que neix a Betlem i que mor ben a prop, a les afores de Jerusalem. La gran ciutat on hi havia el Temple que era el signe de la proximitat de Déu per als Jueus deixa pas al poble petit i humil de Betlem i el lloc inhòspit del Calvari. 

En la foscor de tots dos llocs neix una llum que no s’apaga malgrat que alguns la volien apagar, no acollint la família de Natzaret a l’hostal i condemnant a mort Jesús. Com escoltarem demà, la foscor no ha pogut ofegar la llum.

Entre el naixement i la mort hi ha una vida plena i lluminosa que ens omple d’esperança. Hi ha l’home que amb obres i paraules ens ha deixat senyals per caminar. Senyals que es resumeixen en el manament de l’amor i que es concreten en servei, acompanyament, perdó, acolliment,  amor generós, gratuït i sense fronteres.

Celebrar Nadal és comprometre’s amb Jesús, seguir-lo. No n’hi ha prou amb adorar-lo al pessebre, l’hem d’adorar en els homes i dones que tenim a prop nostre i que necessiten ser estimats. L’hem d’adorar en els infants i els pobres d’avui. L’hem d’adorar en les famílies que aquí i arreu no tenen prou recursos per viure dignament.

L’hem d’adorar en els qui travessen països i fronteres fugint de les guerres i de la pobresa i que són a casa nostra, potser sense un sostre, recollint ferralla pel carrer.

Hem d’adorar Jesús en els malalts i en la gent gran que necessita companyia en la seva soledat. 

Els pessebres que tenim a casa o als carrers ens han de recordar i conduir als  altres pessebres que tenen figures de carn i ossos, homes i dones, infants i vells que com Jesús, Maria i Josep no han trobat lloc a l’hostal.

Seguim les passes dels pastors adorant els pessebres reals de 2021.

Que la Pau i la Solidaritat, la llibertat i la justícia,  siguin al centre de les nostres vides en la nit de Nadal.


diumenge, 12 de desembre del 2021

Feliç tu que has cregut

4 diumenge d'Advent any C

lectures


Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre món. Déu entra per la porta petita d’una dona senzilla d’un poble qualsevol d’un país petit.

Maria, la noia de Natzaret, d’una família senzilla, aquesta és la dona que Déu ha escollit.

Betlem, que significa la casa del pa, l’aliment més senzill, aquest és el poble que Déu ha escollit.

Palestina, el país petit a l’encreuament de les grans civilitzacions d’Egipte i Mesopotàmia, de Grècia i de Roma, aquest és el país que Déu s’ha escollit.

Perquè comprenguem que la importància no és en l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions, allà on hi ha el millor de l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha dipositat. 

A pocs dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes. Allà on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet han dit sí, han dit “que es compleixin en mi les teves paraules”. 

Dues dones amb uns cors que saben lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.

Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha visitat, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes i necessita ajuda. 

 Quan la mirada no va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i lloar Déu perquè són receptives, perquè saben acollir.

La setmana que ve celebrarem la visita de Déu. Si sabem seguir l’exemple de Maria i Elisabet, la visita donarà fruit en la nostra vida. Donarà fruit si fem caure les barreres que construïm, la barrera de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la discriminació, del racisme, de la injustícia. I perquè caiguin aquestes barreres hem de fer créixer l’amor, que es fa concret en el servei, l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...

Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi, una veritable llum que ens renovi interiorment.

 L’Advent està a punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un temps favorable per avançar?

Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.

Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos. 

 I fixant-nos en les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món més tendre, més acollidor, més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència. Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que segueixen sent, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair, a servir. Treballem perquè les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures, segueixin oferint aquest lloc d’aprenentatge de l’amor.

Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet, una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.


dimecres, 8 de desembre del 2021

Què hem de fer?

3 diumenge d'Advent any C

lectures


« Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. »

La lectura de sant Pau d’avui ens dona llum en aquest tercer diumenge d’Advent, que tradicionalment és anomenat diumenge d’alegria, “gaudete” deien en llatí. Sí, estem contents quan Nadal s’apropa. L’ambient nadalenc ens hi ajuda. 

 Com ha de ser la nostra alegria, el nostre estar contents. Quina relació té amb aquelles petites alegries que de tant en tant vivim. Perquè correm el perill de separar l’alegria diguem-ne més profunda, de les alegries més de cada dia. I no seria bo, perquè Jesús ha vingut a il·luminar tota la nostra vida. Des de la més profunda a la més superficial. 

Si de tant en tant no tinguéssim petites alegries, ni que siguin efímeres, caduques, la nostra vida seria difícil de viure. És cert, però, que l’ensenyament de Jesús ens pot ajudar a donar el valor adequat a aquestes petites alegries. Quins serien els criteris evangèlics que ens ajudarien a fer millors les nostres petites alegries.

Un primer criteri seria el de compartir la nostra alegria: compartint-la, l’alegria és més profunda i és més duradora. Convidar els qui ens envolten a gaudir del que nosaltres gaudim. O encara millor, treballar perquè els qui ens envolten puguin gaudir del que nosaltres tenim la sort de gaudir.

 Un segon criteri és el de veure si les meves alegries, fins i tot els meus plaers, m’obren als altres o em tanquen cada vegada més sobre mi mateix. El plaer de la droga seria un bon exemple d’un plaer, d’una pretesa alegria que em tanca sobre mi mateix i em destrueix.

 Un tercer criteri és el del respecte. Una alegria que no és respectuosa no és una bona alegria. Respecte cap a mi, cap a la meva salut física i mental. Una alegria que em perjudica deixa de ser alegria. Respecte cap als altres. Quan sentim notícies de persones que es diverteixen fent mal als altres, per exemple filmant-ho en un mòbil, veiem que aquesta diversió, aquesta suposada alegria és una degradació. Respecte també del nostre planeta. Una alegria que destrueix el planeta tampoc és una bona alegria. El consum desmesurat, potser ens dona alegries materials, però tampoc és una bona alegria. 

Aquests i d’altres criteris, des de l’evangeli tenen un denominador comú: l’amor. 

 L’evangeli no ens prohibeix les petites alegries, la d’un bon menjar, la d’una festa, la de l’art i moltes altres. Jesús mateix participa d’aquestes petites alegries, li agrada compartir taula, però el que li agrada compartir sobretot és l’ambient de convivència, d’amistat, de reconciliació, de fraternitat que es crea al voltant de la taula.

A l’evangeli, la multitud que va a fer-se batejar per Joan busquen orientació. Què hem de fer?

També nosaltres, a vegades, estem desorientats sobre els camins que hem de seguir. També ens posem la pregunta: Què hem de fer? No tenim un llibre de respostes. Tenim com sempre Jesús, tenim l’evangeli. Però som nosaltres els que hem de  posar en pràctica l’evangeli davant les situacions que vivim diàriament, enmig de tantes situacions difícils.  Com la gent que escoltava Joan, com els cobradors dels impostos o els soldats, cal concretar en la vida allò que proclamem, allò que creiem. Les respostes de Joan són ben concretes i adreçades a les diferents situacions dels qui són al seu davant. Si ens quedem en els discursos, el nostre amor no serà un amor com el de Jesús.

Busquem l’alegria en la nostra vida, una alegria que duri i que sigui profunda, i busquem també respostes als qui ens interpel·len i ens necessiten.


diumenge, 5 de desembre del 2021

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada Concepció de Maria 2021

lectures


Els evangelis de la infància de Jesús, tant a Mateu com a Lluc, tenen un caràcter més teològic i simbòlic que no pas històric. Volen transmetre un missatge important a través d’un relat explicat en forma d’història. Hi compten molt els símbols, les paraules. Ens cal, per comprendre’ls bé, i no quedar-nos en l’anècdota, intentar descobrir al darrera de les paraules el missatge que l’evangelista ens vol donar.

Fixem-nos en algunes d’aquestes paraules del text que hem escoltat avui. La primera és la salutació de l’àngel: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”.

Ja des d’abans de néixer l’evangelista ens anuncia el que Jesús serà per a la humanitat. En ell Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”. 

Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

La segona frase és: “No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. És sense por com Maria viurà des d’aquell dia fins a la creu. És sense por que Jesús ens demana de viure. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, de qui no troba cap sentit a l’existència. La invitació de l’àngel, la invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, el que va donar Maria, el que van donar els primers cristians.

La tercera frase és “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Que la paraula de Déu es converteixi en vida. La vida de Maria va ser una paraula de Déu, no una paraula escrita en un paper sinó una paraula viva. Deixant-se conduir per l’Esperit, Maria va fer que Déu pogués parlar a través d’ella, de la seva vida senzilla, de la seva fe profunda, de la seva maternitat, del seu servei a Elisabet, de la seva mediació a les noces de Canà, de l’acompanyament fins a la creu...

Fer de la nostra vida paraula de Déu és possible. No cal ser herois ni sants oficials. Cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor, som paraula de Déu. Paraula viva de Déu, paraula d’amor.

Escoltar el que normalment en diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.

Aquest és l’exemple que hem rebut de Maria. En la seva maternitat, la Paraula de Déu es va fer home en Jesús. També nosaltres podem donar a llum aquest Déu fet home si a través nostre deixem passar la paraula de Déu, si a través nostre es compleix la seva paraula.

Germanes, germans, en la festa de Maria Immaculada, amb els ulls posats ja en la festa de Nadal, mirem-la i preguem-li que intercedeixi per nosaltres, per tal que seguim el seu Fill Jesús com ella ho va saber fer.


diumenge, 28 de novembre del 2021

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any C

lectures


El camí és un element molt present en el temps d’Advent. Caminem cap a Nadal, caminem per trobar Algú que entra en la nostra història humana, un nen petit i fràgil. 

El camí ha estat sempre en la història de la humanitat un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Camins dels que estem tan sovint mancats, en un món que sembla que prefereixi construir fronteres, barreres, muralles. En canvi l’evangeli que hem escoltat ens convida a obrir camins amples abaixant muntanyes i alçant fondalades.

El camí de Déu, en Jesús, s’ha creuat amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens ha situat Jesús històricament, amb moltes referències i detalls històrics. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de sortir de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Al contrari, ens hem de submergir en la història, en les realitats concretes, per trobar-lo.

Una història que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares on podem trobar Déu. Jesús ens ha revelat en quines cares de la història el podem trobar, quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història on Déu es revela. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, de la banalitat, allà on Déu es fa present.

Aquesta elecció de Déu és una elecció feta per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els immigrants, els refugiats, els qui no compten per res.

Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins i no muralles, per anar als llocs de Déu. 

El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions clarament d’Advent. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.

Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu? Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.  

Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que prenem, en la manera de relacionar-nos amb els altres.

Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un ésser humà i del seu estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar. Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en la identitat de l’altre, sinó en la seva necessitat de ser estimat.

Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, que ens apropi d’aquells de qui ens havíem allunyat, amics o familiars i que ens apropi també dels petits i dels pobres. 


diumenge, 21 de novembre del 2021

Estigueu alerta

1 diumenge d'Advent any C

lectures


En el començament de l’Advent l’evangeli que acabem d’escoltar pot esdevenir un projecte de vida. Jesús ens convida a desvetllar-nos, a evitar que el nostre cor s’afeixugui. Jesús coneix bé l’ésser humà, sap que estem envoltats de moltes realitats que ens pesen, que ens dificulten estar desvetllats.

Les preocupacions no ens deixen caminar: preocupacions econòmiques, familiars, conflictes de la parella, amb els fills, amb els pares, amb els germans...; dificultats de convivència amb els veïns, preocupacions amb la salut, la pròpia i la dels que ens envolten, mort d’algú que ens estimem i amb qui comptàvem, inestabilitat del moment actual, por al futur.

Tantes raons per estar preocupats, tant se val que siguem joves o que siguem més grans.

En aquest començament de l’Advent Jesús ens convida a escoltar la seva paraula, a transformar les dificultats i les preocupacions, essent capaços de sortir fora de nosaltres i anar cap a Ell i cap als altres. A pregar-li amb aquelles paraules de Teresa de Calcuta: “Senyor, quan estic ferit, dóna’m algú a qui consolar, quan estic desanimat, envia’m algú a qui animar, quan necessito que em comprenguin, dóna’m algú que necessiti la meva comprensió...” 

 L’Advent ens obre a l’esperança: quan ens sembla que tot s’enfonsa al nostre voltant, quan el pessimisme i el desànim sembla que ens guanyin, la fe ens reenvia a l’esperança, ens fa reconèixer “el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”

 Es tracta, però, d’una esperança que no ens adorm a l’espera de la fi dels temps, al contrari, ens desvetlla i ens fa actuar, convidant-nos a viure d’acord amb el que esperem: Un Regne de Justícia, de Pau, de Veritat, de Llibertat, d’Amor.

El papa Benet XVI abans de ser papa havia escrit : “No hi ha només la darrera vinguda a la fi dels temps: el Senyor desitja sempre venir a través nostre. Truca a la porta del nostre cor: estàs disposat a donar-me la teva carn, el teu temps, la teva vida? Així és la veu del Senyor, que vol entrar en la nostra època, vol entrar dins la història humana a través nostre. Busca també un lloc on viure, la nostra vida personal. Aquesta és la vinguda del Senyor. És el que volem aprendre una altra vegada durant el temps d’Advent: que el Senyor pot venir a través nostre.”

Aquestes paraules ens ajuden a comprendre que la festa de Nadal que ens disposem a preparar no és només el record d’un esdeveniment històric, el naixement de Jesús, sinó un esdeveniment actual. Déu segueix fent-se carn, Déu continua naixent avui a través de les nostres vides.

Déu va escollir Maria per donar a llum Jesús. Déu ens ha escollit a nosaltres perquè donem a llum Jesús en les nostres vides.

Estem a punt, com Maria, a respondre a la seva crida dient-li: “que es compleixin en mi les teves paraules”?   

 Que el temps d’Advent sigui per a cada un de nosaltres un temps oportú per avançar, que no sigui un retorn al que ja vam celebrar fa un any. Amb els cicles litúrgics, com amb els altres cicles que podríem anomenar circulars,  podríem creure que cada any tornem al punt de partida, que la vida és un etern retorn. No ha de ser així. Cada temps d’Advent pot ser diferent al de l’any anterior, cada festa de Nadal pot ser diferent a la de l’any anterior.   

Que l’Eucaristia sigui una ocasió perquè l’Esperit de Jesús penetri en els nostres cors i els renovi, ens doni la força que necessitem per seguir qui va davant nostre indicant-nos el camí que ens porta a Aquell que ens ha estimat des de sempre.


diumenge, 14 de novembre del 2021

La meva reialesa no és cosa d’aquest món

34 diumenge durant l'any B: Jesucrist Rei de tot el món

lectures


Quin és el sentit de la celebració d’aquest diumenge dient que Jesús és Rei de tot el món. Està clar que Jesús no és rei en el sentit polític, i malgrat això a molts dels qui l’envoltaven els hauria agradat que Jesús fos rei en el sentit clàssic de la paraula. Un rei com David o com Herodes. Un cabdill per liderar un moviment contra els romans. L’evangeli que acabem d’escoltar ens recorda que els sacerdots de Jerusalem van utilitzar aquesta estratègia, la de fer creure a Pilat que Jesús pretenia ser rei, per acusar-lo. I és amb aquesta acusació que serà clavat en creu pels romans, executat de la manera que executaven a aquells que intentaven rebel·lar-se contra seu. El cartell sobre la creu ho deia ben clar: “Jesús de Nazaret, Rei dels Jueus”. 

Recordem dos textos de l’evangeli que hem escoltat aquest mateix any: A l’estiu vam escoltar la multiplicació dels pans i els peixos. Després de realitzar aquest signe, l’evangeli ens diu: “Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”

I no fa gaire diumenges Jesús deia als deixebles: “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.” 

 Aquests dos textos sols ja ens diuen quina era la manera de pensar de Jesús respecte a la pretensió de fer-lo rei, i respecte als grans d’aquest món. Els qui el volen seguir no han de tenir una altra pretensió que posar-se al servei dels altres i han de fugir dels llocs d’honor.

Aquest és el Rei de tot el món que avui celebrem. No és un rei com els d’aquest món, no és un president com els d’aquest món. La seva reialesa no té res a veure ni amb el poder polític, ni amb el diner o la riquesa i molt menys amb el despotisme, la corrupció, la recerca de privilegis i de llocs importants.

La seva reialesa és la reialesa del servei, de la donació de si mateix, de l’amor generós, gratuït i sense fronteres. Per a nosaltres que creiem en ell, Jesús és rei en el sentit que és el nostre punt de referència, el camí que ens porta cap a Déu.

 Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’infant nu i fràgil que neix en un pessebre perquè no troba lloc a la ciutat. Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’home nu i fràgil clavat sobre una creu, fora de la ciutat i que no té aparença humana de tant desfigurat que està.

 Però sobretot, proclamant Jesús Rei de tot el món, mirem aquest Déu que és Pare i que ressuscitant Jesús s’ha posat al costat de la humanitat fràgil i nua, tractada injustament, pobra, esclava, víctima de la violència, immigrada o refugiada. Un Déu que vol un Regnat de Justícia, Llibertat, Amor i Veritat.

Un Déu que ens convida ja ara a participar d’aquest Regnat, intentant viure aquests valors en les nostres vides. Un Déu que crida els seguidors del seu Fill, l’Església, a fugir del poder, de la riquesa, de les influències, a posar-se al costat dels petits i dels pobres. És aquesta la imatge de l’Església avui?

L’Església som tots! Intentem cada un de nosaltres ser testimonis de Jesús i del seu Regne. Ser propers dels altres, posar-nos al seu costat i no a sobre, donar la mà, ser acollidors. Fugir de tot el que és egoisme, violència, racisme, mentida, venjança…

Amics, que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a ser ciutadans del Regne de Jesús. Que combregant amb ell, creixem en comunió amb la humanitat que Déu estima.


diumenge, 7 de novembre del 2021

Les meves paraules no passaran

33 diumenge durant l'any B

lectures


Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». Què passa a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? 

Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia que el què havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó la vida d’un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos. 

Marc, escrivint aquesta « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni d'aquells que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.

Els quatre evangelis ens ajuden a conèixer l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos d'aquell home, i a través d'ell apropar-nos de Déu.  

 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prou cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de la situació de crisi sanitària i econòmica, a la crisi dels refugiats, a veritables catàstrofes en moltes llars, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.

Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no són fàcils de descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament en aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...

 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, les desavinences amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...

 És al bell mig d'aquesta vida real que l'evangeli ens vol fer descobrir una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som fills i que ens hem de tractar com a germans.

 Allà on nosaltres veiem foscor i desànim, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través de gestos, ni que siguin petits i limitats.

 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. És una manera de dir als deixebles que el que viuran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs i desànims no són la darrera paraula.

 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'esperança enmig de les realitats més dures i difícils.


dilluns, 1 de novembre del 2021

Ella ha donat tot el que necessitava, tot el que tenia per a viure

32 diumenge durant l'any B

lectures


En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.

En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic Testament fan crides a la seva protecció.

Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu. 

És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa. 

En el cas de les lectures d’avui, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.

 Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més necessitats.

  Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Aquestes disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia vida. 

El judici de Jesús és molt més sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… Quina advertència cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o de creure’ns superiors als altres!

La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, d’aspecte extern, de classe social, de religió. Una crida a que, com Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. 

Per veure amb el cor cal apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural on ens creuem amb gent diferent, amb immigrants i refugiats.

També, la lloança de Jesús, és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda, i més encara si són gestos que surten del cor.

Amics, que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.


dijous, 28 d’octubre del 2021

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2021

lectures


L’evangeli que escoltem cada any en la solemnitat de Tots Sants és un evangeli que ens parla de felicitat. Segurament tots volem ser feliços. Però és igualment cert que hi hauria moltes definicions i molts camins de felicitat. Potser tants com persones. Tot depèn dels valors que posem al capdamunt. 

Les benaurances ens indiquen un camí de felicitat: La pobresa, la humilitat, la justícia, la compassió, la netedat de cor, la pau... Créixer en aquests valors és camí de felicitat. No una felicitat passatgera i efímera, sinó duradora i profunda. Una felicitat que arriba al cor.

No és una felicitat ingènua, és conscient del dol, de la persecució. No s’estalvia res de la condició humana. És una felicitat que va sempre més enllà de tot el que és negatiu. És una felicitat amarada d’esperança. La segona part de cada una de les benaurances, és una frase d’esperança.

Una esperança que no ens adorm, al contrari, una esperança que ens fa caminar pels camins de la justícia i de la pau.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, segur que hi trobarem els valors de les benaurances i també l’esperança. Per a nosaltres tots ells són models per al nostre camí a la recerca de la felicitat.

Però també ho poden ser, i per això té sentit la festa d’avui, tants homes i dones que han estat ben propers de nosaltres per llaços familiars, d’amistat, de fraternitat. De molts d’ells en traiem també lliçons de vida i d’esperança que ens ajuden a caminar.

La festa de Tots els Sants reuneix la multitud immensa dels qui han intentat passar per la vida fent el bé, treballant per la justícia i la pau i pels valors de l’evangeli. Segur que en ells hi ha també moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. També en els sants “oficials”. També en cada un de nosaltres.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

En Jesús hi ha el més gran exemple de vida, ell és el camí, la veritat i la vida. Com va dir Pere al llibre dels Fets, Jesús va passar per la vida fent el bé i ens va descobrir que fent el bé podem ser més feliços. Ens va fer veure, no només amb les paraules sinó amb els fets que ni el diner ni el poder no ens donen felicitat duradora. Ho hem escoltat en l’evangeli dels darrers diumenges. 

Germanes, germans tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, per aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats.

Que el signe del pa trencat que ens va deixar Jesús com a memorial de la seva pròpia vida donada fins al final i sense reserves, sigui aliment per tal que les nostres vides avancin pel camí de les benaurances, i siguin també vides donades per als altres, instruments de pau i justícia, de misericòrdia i d’humilitat.


diumenge, 24 d’octubre del 2021

Estima els altres com a tu mateix

31 diumenge durant l'any B

lectures


Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que hem de situar l'evangeli d'avui.

El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.

En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui. 

La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.

En primer lloc li fa veure que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.

Per això avui cal que mirem endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor. La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Estem disposats a perdonar, a estimar els enemics, a no venjar-nos, a no buscar els primers llocs, a posar-nos al servei dels altres, a socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic, a mirar els immigrants o els refugiats sense prejudicis, sense apriorismes, veient en ells l’home ferit a la vora del camí, i actuar com el samarità que s’atura, li cura les ferides i el porta a l’hostal?

Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa segurament una mica més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb una actitud d’escolta que hem de concretar com estimar avui, en les situacions actuals en les que vivim. Com hem d’estimar dins la família, com estimar al treball o a l’escola, com estimar amb els veïns, com estimar enmig de tantes situacions socials que ens interpel·len.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Ens hem alimentat de la paraula, alimentem-nos també del cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.


diumenge, 17 d’octubre del 2021

Feu que hi vegi

30 diumenge durant l'any B

lectures


En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situades en llocs estratègics.

El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió per part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.

Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.

Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions de cecs volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mediacions diferents. Davant d’aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.

D’entrada, cal saber reconèixer la ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per adonar-nos de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.

Quan hem esbrinat on es troben les nostres obscuritats, el que cal és, com el cec, estar atent quan Jesús passa pel nostre costat, no ell directament, sinó a través de persones i esdeveniments.  

Aleshores, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, inclús quan algunes veus que tenim a prop, fins i tot dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.

El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por, perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.

Si responem, com el cec, que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.

Després de la guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan l’amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.

El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final? I nosaltres, som capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots els que són els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els immigrants, els refugiats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?

O potser preferim tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar sent  cecs en front de Déu i dels nostres germans?

A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  

 Que l’eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.


diumenge, 10 d’octubre del 2021

Qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor

29 diumenge durant l'any B

lectures


Just abans que Jaume i Joan demanin a Jesús de seure a la seva dreta i a la seva esquerra, Marc ens diu que feien camí cap a Jerusalem, que Jesús anava davant dels deixebles i que aquests estaven sorpresos i tenien por. I per tercera vegada Jesús els anuncia que aquest camí cap a Jerusalem el conduirà a la passió i a la mort.

Jesús va al davant. Des d’aquell episodi en què diu a Pere que es posi darrera seu perquè no pensa com Déu sinó com els homes, Jesús es posa al davant. Quan ens volem posar davant Jesús fàcilment seguim altres camins diferents. Com Jaume i Joan, que volen emprendre el camí que els porti a ocupar llocs d’honor i de poder. No havien entès gens el que Jesús els acabava de dir, que el camí cap a Jerusalem no condueix a la glòria ni al poder sinó a la creu.

Els altres deixebles s’indignen amb els dos germans, però molt probablement pensen com ells i tenen al cap les mateixes idees d’honor, poder i glòria.

Jesús els deixa i ens deixa les coses ben clares. El seu Regne no s’assembla gens als regnes de l’època, ni el romà ni el jueu, ni al de l’emperador Tiberi ni al del rei Herodes. I tampoc s’assembla a qualsevol regne d’avui que vagi a la recerca dels honors i els privilegis d’uns pocs o que exerceixi el poder tirànicament.

El Regne de Jesús és un Regne de pau i justícia, de llibertat i de veritat, tal com deia Joan XXIII.

Els artesans d’aquest Regne només poden ser homes i dones que enlloc de cercar els honors i el poder es posin al servei dels altres.

El nostre món d’avui no és el mateix que el del temps de Jesús. Malgrat això les seves paraules ressonen d’una manera ben viva avui. Segueixen havent països en què els governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos. Però no només hem de pensar al nivell dels països. L’actitud que Jesús no vol en els seus deixebles es pot donar i de fet es dona en tots els àmbits socials. 

En el treball, aquells que ocupen llocs de comandament també han d’escoltar el que Jesús diu, i han d’exercir aquest comandament amb una actitud de servei. 

Dins la família, els pares han de tenir també sempre presents les paraules de Jesús i no oblidar que han de posar-se al servei dels seus fills; el mateix podem dir de l’home respecte a la dona. Quants actes de violència de gènere no responen a aquesta actitud de poder?

I dins l’Església, d’una manera especial, aquells que hem estat posats al servei de la comunitat no hem d’oblidar mai que estem al servei i no per sobre dels altres. I segur que a vegades ho oblidem.

Jesús coneix a fons el cor de l’home i sap que molt fàcilment, en tot home i en tota dona, des del més important al més insignificant, tenim aquesta temptació de poder. Recordem com una de les tres temptacions de Jesús al desert és la temptació del poder quan el diable li diu: “Et donaré tots els reialmes del món si et prosternes i m’adores”. I també com després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la gent el vol agafar per fer-lo rei, i Jesús marxa a un lloc desert.

Les paraules que Jesús ens diu, doncs, no són paraules sinó fets. Tota la seva vida va ser una vida posada al servei de tots. Jesús és el Servidor en majúscula. És l’home per als altres com el definí un teòleg contemporani.

Demanem avui d’una manera especial que creixi en nosaltres aquesta actitud de servei, i avui d’una manera especial cap a aquells que més ho necessiten. Que a cada moment sapiguem obrir els ulls i les orelles per descobrir qui és el proïsme que ens necessita.