diumenge, 20 de juny de 2021

Aixeca’t

13 diumenge durant l'any B

lectures


Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.
Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa. I que ens han acompanyat amb més intensitat el darrer any i mig.
Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper.  
Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.
La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang. Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic. 
 És en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud, apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta. Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...
Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida. 
 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.
 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona la seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.
 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap a aquell home mal vist per les autoritats religioses.
 És el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels sofriments més grans que es pot tenir?
A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. A vegades vivim situacions en les que no cal fer res, no cal dir res, tant sols ser-hi, acompanyar.
Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre a Jaire la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dona un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”
 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dona la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida” com ens deia la primera lectura.
L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim, que hem viscut potser recentment i que ens posen en una situació límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…
Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot. Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos a Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  
 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per actuar com ell, acompanyant els qui estan desesperats, donant la mà als qui estan a terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…  
 Demanem a Jesús que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

diumenge, 13 de juny de 2021

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures


El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són molt diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. O fins i tot quan sense voler-ho la nostra vida canvia, per exemple a causa de la pandèmia que hem viscut tots.  

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es realitza estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.  


diumenge, 6 de juny de 2021

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B

lectures


La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Sempre vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: la crisi sanitària, econòmica i social derivada de la pandèmia. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.

Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta poden ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...  Tants gestos que també hem viscut en el darrer any.

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, tenint cura dels malalts, acollint persones immigrades o refugiades. Tantes situacions en les que hem tingut cura els uns dels altres.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen del  banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.


diumenge, 30 de maig de 2021

Jesús prengué el pa, el partí i els el donà

Cos i Sang de Crist any B

lectures


La festa del Cos i la Sang de Crist és una eucaristia sobre l’eucaristia, un segon Dijous Sant. Els dos elements fonamentals de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant. Paraula i memòria que són aliment per a la nostra vida. La paraula ens alimenta, el pa i el vi també ens alimenten.  

El gest de trencar el pa va quedar ben gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de Jesús de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix, malgrat que durant molts anys i potser avui encara, donem més importància al pa que al gest de trencar el pa i la teologia ha gastat moltes energies a explicar com pot ser que en aquest pa es faci present Jesús.

Jesús va agafar pa, aquest aliment que no és el que brilla més en una taula, però que sempre acompanya. I el va trencar amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer-ne un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té importància l’altre element fonamental de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides els que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació sanitària, econòmica i social en la que vivim no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars. Una manca que s’ha accentuat a causa de la pandèmia. Les cues a les entitats que ajuden els desafavorits s’han fet més grans, i famílies que no hi havia hagut d’acudir mai, ara han hagut d’anar a fer cua.

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme per anar a l’encontre de totes les situacions de dificultat que viuen tanta gent, potser a prop nostre, dins la família o entre els veïns. Dificultat en la que viuen tants homes i dones en situació precària, perquè han vingut de lluny, perquè no tenen papers, perquè busquen refugi.

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres.  

No podem combregar amb Jesús si no combreguem amb els altres. No podem desitjar la pau  si no estem  disposats a donar la mà a aquell que la crisi actual ha deixat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels altres.

Per això, demanem sobretot en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar.


diumenge, 23 de maig de 2021

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Santíssima Trinitat any B

lectures


A l’Església li calgué temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat.  

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic.  

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.

 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 Sovint utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dona fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana, pel respecte del nostre planeta.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer el Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.


diumenge, 16 de maig de 2021

L'Esperit us guiarà

Pentecosta any B

lectures


Cinquanta dies després de Pasqua, festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir en grec cinquanta). El motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres.  

Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, cristians, vam celebrar l’alliberament, per la resurrecció de Jesús, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat va molt lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar. 

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.

Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. És millor no parlar gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.

L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En Ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor. La imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una humanitat que es parla amb el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.

Aquest Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

En conseqüència, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

És aquest Esperit el que  ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dona llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, fer-li confiança i continuar caminant.

L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.

L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.

L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que l’eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.


diumenge, 9 de maig de 2021

Per què us esteu mirant al cel ?

Ascensió del Senyor any B

lectures


Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos comprendre la resurrecció de Jesús des de diferents vessants. Cada un insisteix en un aspecte diferent d’una mateixa experiència, difícil d’explicar, que van viure els primers testimonis. 

Els diferents relats que escoltem aquests dies ens haurien d’ajudar a fer la nostra pròpia experiència pasqual. Hem d’evitar de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que a més no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les lectures que hem escoltat avui ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de Jesucrist.

De fet, la nostra vida és també una experiència contínua de presència i absència. En les relacions personals ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre és una presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua.

L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la nostra vida d’aquí baix. Mai, en la nostra vida podrem viure en una presència plena de Déu ni tampoc dels altres.     

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides  de Jesús ressuscitat.

Una presència que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, atents a les situacions i a les  persones que ens criden a ser solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè és en l’altre, especialment en el feble, en el pobre,  que Jesús se’ns fa present a fi que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que sense fer preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. 

En un món que sembla tan comunicat, amb tanta tecnologia, només veiem el pobre, el refugiat, la víctima de la guerra a la pantalla. Veiem tot el que succeeix al món, però sovint restem indiferents, la globalització de la indiferència que diu el papa Francesc. Veiem el pobre ferit a la cuneta, però passem a la notícia següent, mirem al cel, mirem al núvol.

En canvi, l’única manera de descobrir la presència, dia rere dia, de Déu en la nostra vida és descobrir-lo en l’home, la dona, caiguts al costat del camí. No només descobrir-los sinó donar-los la mà perquè s’aixequin i puguin caminar.  

Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, sigui l’aliment que ens ajudi a descobrir Déu present en les nostres vides, fent de nosaltres testimonis del seu amor.


diumenge, 2 de maig de 2021

Això us mano : que us estimeu els uns als altres

6 diumenge de Pasqua any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar se situa en el darrer sopar. Jesús parla als deixebles. Coneix el seu cor. També les seves febleses, a la primera de canvi s’estan preocupant de qui ocuparà el primer lloc. 

Per això aquestes darreres paraules volen ser com un testament. Que no les oblidin mai. Són el resum, l’essencial. No són paraules teòriques: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. No és un manament teòric, fa referència a una vida ben concreta. La vida de Jesús, la manera d’estimar de Jesús.

Al llarg de tres anys han pogut veure com és aquest amor, un amor generós, que no fa càlculs, que no espera que l’altre t’estimi per estimar-lo. Un amor que no es fixa en la identitat de l’altre, només es fixa en la seva necessitat de ser estimat. Un amor que va més enllà del que sembla raonable, que para l’altra galta. Un amor universal, que arriba fins i tot als enemics. Un amor compassiu, que sap posar-se al lloc de l’altre. Un amor molt sensible al sofriment, a l’exclusió. Un amor que és capaç de perdonar sense límits. Un amor que és servei.

Aquest és l’amor de Jesús. “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”. Vol que els seus seguidors siguin reconeguts per aquesta manera d’estimar. No pels seus edificis, ni per la seva manera de vestir, ni per les cerimònies que fan: Vol que siguin reconeguts perquè estimen així.

La carta de Sant Joan va una mica més enllà: «Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor» o també: “Tothom qui estima és fill de Déu”. A nosaltres que ens agrada tant dividir les persones en creients i no creients, en cristians i no cristians, en els qui van a missa els diumenges i els qui no hi van,  Jesús ens diu que el que fa la diferència és l’amor. El qui estima coneix Déu, el qui no estima no coneix Déu. 

Aquesta afirmació trenca moltes barreres, com va trencar-les entre Pere i Corneli. Ni la religió ni la nacionalitat ni la raça no divideixen. Pere arriba a dir que Déu no fa distincions, com fem nosaltres. El criteri de Déu és fer el bé. Precisament una de les definicions que el mateix Pere en un altre moment havia fet de Jesús: “havia passat fent el bé”. 

És aquest el criteri principal que utilitzem quan ens proposem millorar la nostra vida cristiana? O ens preocupem sobretot per altres aspectes? I a nivell de l’Església, quines són les seves preocupacions avui per tal que el seu testimoni respongui al manament de Jesús?  

Avui i aquí, després d’escoltar una vegada més el manament de Jesús, com el posem en pràctica? No ens podem quedar en la teoria. Hem d’actualitzar l’amor de Jesús. Pensant qui són avui aquells que Jesús estimaria amb preferència. 

No són els qui estan vivint al llindar de la pobresa?    Totes les famílies que no tenen feina, aclaparats pels deutes i les hipoteques. No són tots els milers d’homes i dones que arrisquen la seva vida travessant el Mediterrani, fugint de situacions de guerra o de pobresa? No són les famílies nouvingudes que moltes vegades mirem amb prevenció perquè vesteixen diferent o parlen diferent? No són ells els qui serien estimats en primer lloc per Jesús?

De quina manera ens podem fer propers d’ells. Potser d’una manera directa, obrint més els ulls a la situació dels nostres familiars, dels nostres amics, dels nostres veïns, potser a través d’organitzacions que estan treballant per ajudar a aquestes famílies, a aquestes persones.

Segurament, avui, respondre amb solidaritat a les situacions de pobresa, és una de les maneres d’estimar tal com Jesús ens ha estimat, és una de les maneres de conèixer Déu, és una de les maneres de ser fills de Déu.

Celebrem l’eucaristia recordant que la comunió amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres.


diumenge, 25 d’abril de 2021

Doneu molt de fruit

5 diumenge de Pasqua any B

lectures


La imatge del cep i les sarments és suggeridora per comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem. 

El que és més important no és saber moltes coses de Jesús, el que és important és actuar com Jesús actuava, viure com Jesús vivia. Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió, és com qui construeix una casa sobre la sorra, o quan deia que no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó que cal complir la voluntat del Pare. En l’evangeli d’avui se’ns diu que per fer aquest segon pas, el de complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que quan escoltem Jesús ho fem a un nivell vivencial, des del cor. 

I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que vivim. I anant una mica més lluny, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia, sinó que hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present, aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment, la nostra tendresa.

Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es deixa guiar per l’esperit de Déu.

I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat encara més gran.  Sant Joan en la seva carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.

Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que aquest amor consisteix només a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima els altres que sí que veiem. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una vida que doni molt de fruit.

Al nostre voltant, malauradament, o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. 

A prop o lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit. Obrim els ulls i les orelles per no restar sords i muts a les crides que Déu ens fa. Siguem sarments que estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús, sense fronteres, gratuït i generós, i que donen aquest amor sense reserves.


diumenge, 18 d’abril de 2021

El bon pastor dona la vida per les ovelles

4 diumenge de Pasqua any B

lectures


La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell. 

El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.

Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.

Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.

En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.

A vegades ha fet la impressió que el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de que no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.

És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten... Ser pastors dels altres ha pres força en el temps de pandèmia. Tots hem hagut de ser pastors els uns dels altres, tenir-ne cura, començant per tenir cura de nosaltres mateixos.

Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.

Una afirmació que potser pot xocar amb aquella altra que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.

A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.

Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots. 

I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”. 

Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules. Tot plegat en la línia del missatge de Francesc en la seva encíclica “Tots Germans”.

Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.


diumenge, 11 d’abril de 2021

Vosaltres en sou testimonis

3 diumenge de Pasqua any B

lectures


Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar pot significar. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús. 

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui a la nostra vida de cada dia. A la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve a la nostra reunió de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols, els qui en aquesta crisi sanitària i social s’han quedat sense feina o han hagut de tancar el seu negoci. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que, malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli amb el mateix esperit, sense creure’ns ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi. 

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que aquesta presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».   


diumenge, 4 d’abril de 2021

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...

Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!

Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.

Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...

Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. Quantes vegades en aquest any de pandèmia hem dubtat. No hem comprès el sentit de tantes morts. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.

 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”

Jesús ressuscitat ve enmig dels deixebles que tenen por per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.

Tota la violència de la història humana, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.

La natura que a vegades té camins que tampoc comprenem, amb les catàstrofes, la malaltia i la mort, també deixarà lloc a la pau que ve de Déu, 

Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig del món d’avui, esquinçat per la malaltia, perquè siguem instruments de pau i de solidaritat.

Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns. 

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.

Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Avui compartir vol dir sentir-nos agermanats i solidaris amb tota la humanitat que poc o molt pateix la malaltia. Solidaris dels que en la situació actual es troben més desemparats. 

En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes. 

Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”. 

Cal que siguem avui testimonis per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.

Amics, estem reunits aquest diumenge, vuit dies després de Pasqua. Jesús ens envia, Jesús ens dona el seu alè, Jesús se’ns dona per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant, malgrat tot, la bona notícia de Pasqua!


divendres, 2 d’abril de 2021

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2021

lectures


El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts. 

Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles, havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.

L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. La més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”. 

És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. La bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc, Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.

Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber llegir els signes dels temps, que no sempre són bona notícia, que moltes vegades són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé. 

Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.

Quan al llarg d’un any hem contemplat tantes històries de malaltia i de mort, de dificultats econòmiques per a molts, també tenim l’experiència de descobrir enmig de la foscor petites i grans històries d’esperança, de llum, de solidaritat. 

Quan veiem aquestes i d’altres situacions que són sepulcre buit, com el deixeble estimat hem de fer el pas cap a la fe, la confiança, la bona notícia, l’esperança. Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades. 

Qui ens donarà les forces necessàries per caminar? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que celebrarem el dia de Pentecosta, al final del temps de Pasqua que ahir vam començar, és qui  ens dona forces per mirar endavant, per intentar ser nosaltres mateixos protagonistes de bones notícies de solidaritat, servei, perdó, acolliment, pau.   

Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat, anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.


dijous, 1 d’abril de 2021

No tingueu por. Ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B

lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  

Un acabament misteriós i difícil de comprendre, però un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.

La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens dona respostes a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. 

Ens fa por la malaltia i la mort, tenim por a contagiar-nos i a contagiar els més vulnerables. 

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

En temps de Jesús hi havia també la malaltia i la mort, hi havia la lepra i hi havia epidèmies, i pocs mitjans per guarir les malalties.

 Enmig de les pors, de les crisis i de la manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.

En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell. 

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit. 

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan. 

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor. 

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets. 

Ara renovarem les promeses del Baptisme. Intentem que no sigui una rutina o una tradició, sinó un compromís per créixer en amor i en veritat, un compromís a generar llum i confiança al nostre voltant.

dimarts, 30 de març de 2021

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2021

lectures


Un any més hem escoltat amb atenció el relat de la passió de Jesús, tal com vam fer-ho també el diumenge de Rams. Una contemplació que ens apropa de Jesús, però que ens ha d’apropar també de totes les històries de passió d’avui. La passió de Jesús il·lumina tants sofriments als que no trobem resposta. El sofriment és un dels grans interrogants de l’ésser humà. Busquem respostes i difícilment en trobem. Tenia Jesús resposta als sofriments amb els que es trobava quasi diàriament? No ho sé, el que sí sabem és de quina manera s’apropava a aquest sofriment: amb paraules plenes de tendresa, amb gestos de proximitat, d’acolliment, amb gestos que alleujaven el sofriment.

Aquest Jesús que no es reservava per a ell, que va passar pel món fent el bé, que denunciava la injustícia i la hipocresia d’aquells que exigien molt i no feien res, d’aquells que no volien que guarís en dissabte o que posés en dubte la magnificència del Temple... Aquest Jesús fa nosa, posa a la llum les mesquineses i els egoismes d’aquells que haurien de ser els guies, els mestres. Per això, aquest guies, aquest mestres, es conjuren amb Pilat per fer-lo fora, per crucificar-lo. 

Jesús no busca la seva mort, però tampoc no la defuig. Hi planta cara per tal de ser fidel fins al final al projecte d’un Pare que estima la humanitat sencera, sense fer divisions com les que fem nosaltres. 

Un projecte de fraternitat universal, on tothom és respectat, on tothom hi té un lloc, és contrari als interessos egoistes d’aquells que només tenen projectes per a uns quants, deixant la resta a la perifèria.

Avui el sofriment segueix essent ben present. Sofriment lluny i a prop, guerra i violència, pobresa i injustícia, exclusió, racisme i discriminació. Sofriment per causes naturals, malaltia, catàstrofes, accidents. I des de fa un any el sofriment derivat de la pandèmia. Sofriment dels malalts, especialment els que han hagut de ser ingressats a les UCIS. Sofriment físic, però també sofriment interior degut a l’aïllament, a no poder ser acompanyats per les persones que els estimen. Un sofriment que ha estat alleujat per la feina del personal sanitari que ha intentat substituir la llunyania de la família.

Sofriment per la pèrdua d’éssers estimats sense poder-los acompanyar i sense poder fer el dol que calia. 

Sofriment també econòmic, persones que han perdut la feina, que han hagut de tancar el negoci o l’empresa. Dificultats per portar a casa el pa de cada dia. Sofriment per haver d’acudir a les ajudes socials.

I aixecant una mica el cap, uns sofriments que en altres latituds s’han vist incrementats, especialment al Tercer Món, amb menys mitjans sanitaris.

Sens dubte la passió de Jesús pot ser llum avui per totes aquestes situacions.

Com a la passió de Jesús en què hi van haver persones que van acompanyar, que van ajudar, com les dones, Josep d’Arimatea o Nicodem, avui també hi ha hagut molts  que en les situacions derivades de la pandèmia, com en totes les altres situacions de passió, han acompanyat, han ajudat, han estat a prop per donar llum als qui ho passen malament.

 Davant del sofriment, a la llum de Jesús, la nostra resposta ha de ser com la que ell ens va ensenyar amb la seva vida. Que els nostres gestos, que les nostres paraules, que les nostres actituds, no facin créixer el sofriment sinó que contribueixin a fer-lo minvar. 

Que la vida de Jesús i els exemples de tants ens encoratgin a ser més radicals en els nostres compromisos i en la fidelitat a Jesús i a l’evangeli per ser instruments de pau, d’amor i de llum en el nostre món d’avui.


diumenge, 28 de març de 2021

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2021

lectures


Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.

Encara l’ objectiu principal de les celebracions no és el de saber amb detall els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a l’origen de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un àpat. Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria. Però també com els àpats que en aquest any de pandèmia hem hagut de fer, sovint en circumstàncies excepcionals, com el passat Nadal, amb menys convidats dels que voldríem.  

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills. Avui els nostres menjars també ens serveixen per a viure més units, per animar-nos els uns als altres.

 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament, sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits. 

El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida. Aprofitem bé tot el que se’ns hi dóna com aliment? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres? 

 Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.

Germans, el sopar pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres.  

Que la celebració del Dijous Sant ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!    


diumenge, 21 de març de 2021

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B

lectures



La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu. 

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall

Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències. 

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. I també especialment la pandèmia que ha estat i és una creu per a molts, per la malaltia, per la pèrdua d’éssers estimats, per les dificultats econòmiques. 

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. Penso en Pere Casaldàliga, referent en la lluita per la justícia i la defensa des més pobres i que va morir el passat mes d’agost i que si bé no va morir violentament, va ser amenaçat de mort moltes vegades, i que en qualsevol cas es va donar completament als altres.  

Però penso també en tantes persones que en la pandèmia han estat consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho han passat pitjor. Han estat com Simó de Cirene, com les dones, llum en els moments de foscor.

Que els seus exemples i el de molts d’altres facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que  ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.