diumenge, 19 de setembre de 2021

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres

26 diumenge durant l'any B

lectures


Formar part de grups, de comunitats, és bo, fins i tot necessari. És millor viure acompanyat que sol: Família, amics, religió, partits polítics, sindicats... són grups i comunitats que ens poden ajudar a créixer. Però algunes vegades aquests grups es tanquen sobre ells mateixos. Divideixen entre els de dins i els de fora.

La resposta de Jesús als deixebles quan li diuen que algú ha utilitzat el seu nom i no és del grup va adreçada contra aquest esperit tancat i sectari.

Pensem en l’Església. Hem aixecat fronteres entre els cristians: catòlics, protestants, ortodoxos... I quasi sempre  per aspectes secundaris. També entre els creients, avui sobretot entre cristians, musulmans i jueus. També entre creients i no creients: creients, agnòstics, ateus. Hem donat molta importància a les identitats oblidant que tots i totes tenim moltes coses en comú. El nostre esperit humà és en essència el mateix. Les nostres pors i els nostres dubtes ens agermanen més que les nostres certeses. I sobretot ens agermana el desig d’estimar i de ser estimat.  

Quan els cristians diem que hem estat creats a imatge i semblança de Déu, sabem, perquè Jesús ens ha dit que Déu és Amor, que la semblança i la imatge amb Ell és en aquest desig d’estimar i ser estimat. L’Esperit d’Amor és el denominador comú dels humans, i és aquí on cal que ens trobem tots, més enllà de les diversitats, de les identitats i de les creences. No podem tancar l’Esperit de Déu en un lloc o en una religió. De fet és un Esperit que no es deixa tancar i bufa allà on vol i sovint allà on no l’esperem.

Més enllà de les diferències ideològiques, més enllà dels partits, de les religions i de les races, cal que tots ens trobem en el terreny de la humanitat, de l’humanisme. És el lloc on ens hem de trobar per fer front a tants conflictes que tenim davant nostre: Davant la pobresa, la injustícia, la violència, l’exclusió, cal que actuem amb l’esperit d’amor que hi ha al fons de tots nosaltres. Davant el drama dels refugiats que fugen d’inferns de guerra, cal que actuem amb un esperit solidari, compassiu, generós i sense fronteres.

Davant totes aquestes i altres situacions, tots ens hi podem trobar, donant-nos les mans, amb accions concretes, amb un amor que no sigui només una paraula bonica.

Per això les paraules de la carta de Jaume dirigides als rics són tan directes. No n’hi ha prou amb dir que estimem, cal estimar amb els fets.  D’una banda els acusa perquè les riqueses, quan esdevenen un ídol, ens devoren, i devoren el nostre cor. D’una altra banda, sovint, aquestes riqueses provenen de la injustícia, de no pagar els salaris justos, com diu Jaume a la carta.

No oblidem que encara que potser no siguem rics en el nostre entorn, sí que ho som respecte als països del Tercer Món. El nostre benestar ho és a costa del malestar de molts.  ¿Estem disposats a sacrificar una part d’aquest benestar per tal que hi hagi més justícia, aquí al nostre país i a tot el món? Estem disposats a compartir el que tenim amb els que no en tenen prou per viure amb dignitat?

Fa molts anys, abans del començament de la crisi econòmica, es va fer la campanya del 0,7. Era el tant per cent que es proposava als països desenvolupats per destinar a la cooperació internacional. Amb la crisi econòmica i ara amb la crisi sanitària, aquella campanya ja no és a l’ordre del dia, i els països van començar a disminuir el seu nivell de cooperació. I el resultat és un augment de l’emigració del Sud cap al Nord, ja que l’economia dels països pobres ha empitjorat els darrers quinze anys. 

Germanes, germans, a l’eucaristia repetim aquell gest tan senzill però tan significatiu que Jesús ens va deixar, el signe de trencar el pa. Trencar-lo per poder-lo compartir. Un signe que té molt a veure amb el que dèiem.  Combregar és comprometre’s a què les nostres vides siguin vides trencades i compartides amb tots.  Que l’aliment que compartirem ens doni forces per ser cada vegada més solidaris i més humans.


diumenge, 12 de setembre de 2021

Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi

25 diumenge durant l'any B

lectures


Després de l’episodi a Cesarea de Felip, on Jesús pregunta als deixebles qui és ell per a ells, la seva manera de parlar canvia. Parla més clarament del destí que l’espera. D’ara endavant cal escollir.  

 Escollir el camí de Jesús que no sembla fàcil. No és un camí ample, sinó estret. No a causa de Déu, sinó a causa dels homes. Ho escoltàvem a la primera lectura: el camí del Just desemmascara els propòsits dels injustos. Il·lumina la injustícia. Per això, el Just molesta i s’ha d’eliminar.

Va ser el camí dels profetes, el camí de Joan Baptista i és el camí de Jesús. El camí també de tants màrtirs, testimonis que van donar la seva vida fins a la mort. Jesús vol que els seus deixebles no el segueixin només geogràficament, que el segueixin amb un cor nou. 

Uns cors que es posen a discutir per saber qui és el més important. No sabem si la discussió neix de l’esdeveniment on Pere respon a Jesús. És Pere el més important? És Judes que és el  responsable dels diners? Són discussions estèrils. Per a Jesús el més important és el qui a cada moment se sap posar al servei dels altres. 

Amb aquesta advertència als deixebles Jesús adverteix tots els qui el voldran seguir. Adverteix el papa, els cardenals, els bisbes, els sacerdots. Adverteix tots els que ocupen un càrrec dins l’Església. El papa Francesc en moltes ocasions ha fet seva aquesta advertència quan s’ha adreçat als cardenals, als membres de la Cúria romana, als sacerdots. I ha criticat els que volen escalar dins l’Església, els qui busquen ocupar llocs. 

Jesús també adverteix l’Església en les seves relacions amb els poders del món, especialment els poders polítics. 

Evidentment, l’advertència de Jesús s’adreça també als responsables i governants del món. També a ells els diu que el governant més important no és el que té poder econòmic, un gran exèrcit o un armament potent. El governant més important és el que serveix el seu poble, el que pren decisions per millorar la vida de tots, especialment dels més desafavorits. 

Per fer comprendre això als deixebles, Jesús fa un gest ben entenedor: posa un infant al mig i diu que qui acull un infant l’acull a ell. 

Potser és cert que en els nostres dies l’infant és mes al centre de la societat que en el temps de Jesús. Però també és cert que en tantes situacions de dificultat com és la d’homes i dones que fugen dels països pobres o en guerra, hi veiem infants o fins i tot nounats. Si mirem el món globalment, segueixen havent molts infants en situació de greu dificultat, de malnutrició, de violència de tot tipus, de pobresa. 

I sense anar lluny, dins la nostra societat benestant, l’infant segueix sent víctima de desavinences dels pares, arribant fins i tot a pares que maten els seus fills per fer mal a la seva parella o exparella, com va passar no fa gaire a Barcelona. L’infant segueix sent feble i necessitat de protecció per part de la societat.  La societat que sap protegir els infants, és una societat que protegeix els més desvalguts, els qui estan en risc d’exclusió, és una societat més justa.

Germanes, germans, ens cal obrir bé els ulls i les orelles, no ser sords ni cecs davant les situacions de dificultat que ens envolten, escoltar amb atenció Jesús i l’evangeli per tal de donar respostes que ajudin a fer del nostre món un món més just i més proper del Regne de Déu.


diumenge, 5 de setembre de 2021

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 diumenge durant l'any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dues parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a prop.  

 A mesura que es manifesta, apareixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dona la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, la paraula messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se de Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era sempre el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc per al fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc. 

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera de Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que sóc?

 I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una vertadera fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, en els immigrants i refugiats que arriben a casa nostra.

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món, a la mar mediterrània per on arriben i tantes vegades moren els refugiats. 

La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un sagrament, un signe, de totes les altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”


diumenge, 29 d’agost de 2021

Effata

23 diumenge durant l'any B

lectures


La guarició del sord-mut, com les guaricions de cecs, tenen en els evangelis una finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i també per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen les dificultats que tenim per a comunicar-nos.

El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, perquè té una mancança física, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, perquè pensa que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...

Escoltar és important en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els altres, perquè qui no sap escoltar l’altre que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, per aprendre a escoltar Déu cal que aprenguem a escoltar els altres, especialment els petits.

Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes s’és més o menys religiós, sinó perquè han augmentat les diferències entre les persones i entre els països, perquè la violència i la intolerància creix, perquè no hi ha prou compassió ni misericòrdia. En resum, el món s’allunya de Déu en la mesura en què s’allunya del seu Regne.

Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, segurament no el trobarem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  És aquí, en Jesús, on hem de buscar en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.

Però Déu ens parla també per altres mitjans: a través dels altres i dels esdeveniments de la vida. Els bons i els dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.

 Amb una clau d'interpretació que és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret d’estimar. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dona és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?

La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que és l'escollit de Déu.

Però, davant el pobre, no som sords-muts? No és cert que moltes vegades no escoltem el seu crit? El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Els pobres que són refugiats i immigrants travessant el Mediterrani. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne! Mentrestant, el discurs d'aquí, d’Europa, és sovint xenòfob. 

Jesús va ser un refugiat a Betlem o a Egipte. El seu evangeli ens convida a obrir els nostres cors a tots aquells que viuen en situacions de guerra o de pobresa en els seus països. Guerra i pobresa de la que els nostres països no en són pas aliens. 

Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, al refugiat que demana asil. No et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.

Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!


diumenge, 22 d’agost de 2021

Només allò que surt del cor de l’home el pot contaminar

22 diumenge durant l'any B

lectures


Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.

Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, l’ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.

En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.

 A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar quelcom. 

Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos una bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.

Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en d’altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries i superficials.

I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de donar-la a la realitat interior  que vol significar.

L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos a Ell, seguir-lo més de prop, posar en pràctica els seus ensenyaments. 

Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que els rituals de purificació volen significar.

És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”

Aquesta “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el del samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.

Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.


diumenge, 15 d’agost de 2021

A qui aniríem

21 diumenge durant l'any B

lectures


El camí que porta l’home cap a Déu no és un camí d’esclavitud, és un camí de llibertat. Els jueus que havien estat alliberats d’Egipte van per un camí que els porta a la llibertat. Per això, mentre caminen, han d’escollir. Josué els convida a escollir entre Déu i els ídols. Ja abans, amb Moisès, havien hagut d’escollir. En front de les dificultats del desert, estaven temptats de tornar a l’esclavitud ja que a Egipte almenys menjaven.
El camí dels qui volem seguir Jesús és també sempre un camí de llibertat i en aquest camí, també hem d’escollir.
El discurs del pa de vida que segueix al miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos serveix perquè els cinc mil homes que hi havia allà comprenguin millor el sentit del signe. Perquè segueixen Jesús? Jesús els dirà que perquè s’han afartat i no pel sentit del signe.
El discurs ens dona la clau per interpretar-lo. L’aliment que ens cal més no és el pa i el peix, sinó Jesús mateix amb la seva vida. Alimentant-nos d’ell, també nosaltres sabrem viure com ell.
Aquestes paraules comprometen. Per això, dels cinc mil del principi queden només uns quants, entre ells els dotze amb Pere al davant. Els dotze que estan disposats a seguir Jesús fins al final.
 La nostra vida cristiana és aquest camí de llibertat en el que també hem escollir, optar, decidir. Opcions i decisions que ens poden allunyar de la llibertat i conduir-nos a llocs d’esclavitud.
És en moments d’aquests que Jesús ens fa la mateixa pregunta que als dotze : « Tu també em vols deixar?»
Moments en els que ens deixem enlluernar pels ídols d’avui : el consumisme, l’individualisme, el poder ni que sigui petit… Aquests ídols que ens esclavitzen i ens assequen. Moments en els que ens desentenem dels altres tancant-los la porta de la solidaritat.  
L’allunyament és més probable quan deixem d’alimentar-nos de Jesús, quan no mengem la seva paraula, la seva vida. Ni que seguim complint, si ens allunyem dels preferits de Déu, del pròxim que està ferit al costat del camí, ens estem allunyant de Déu.
Al contrari, quan la nostra resposta és la de Pere, quan som capaços de dir : « Senyor, a qui aniríem ? », som capaços també de viure una mica a la manera de Jesús, de descobrir la llibertat que hi ha quan es viu donant-se als altres. Així ho van fer els deixebles, així ho han fet tants homes i dones que han intentat seguir Jesús donant-se als pobres, als infants, als malalts, a la gent gran, als exclosos i marginats… Així ho fan avui tants homes i dones de diferents creences i conviccions donant-se als qui estan més necessitats, tant d’aliment material com d’aliment per a l’esperit.
Menjant el pa i bevent el vi li estem dient : « Senyor a qui aniríem ? només tu tens paraules de vida eterna » Combregant ens comprometem a seguir Jesús, a ser testimonis de la seva bona notícia, essent bona notícia per als qui ens envolten.
Amics, busquem aquest aliment més important, de la mateixa manera que busquem el pa de cada dia. Per la lectura de l’evangeli, per la pregària, per l’eucaristia, i també per la lectura dels signes dels temps, que se’ns donen en els esdeveniments de cada dia i en les persones que es creuen en el nostre camí. Amb aquest aliment sabrem trobar més fàcilment la manera concreta d’estimar, el camí que ens porta a la vida.


diumenge, 8 d’agost de 2021

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció de Maria 2021

lectures


En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres. Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra.

Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos d’Ell. 

Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se al que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i els homes. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.

L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.

I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant del Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu i amor als germans.

La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.

Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.

Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.

Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.

Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya   on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu, una muntanya que avui pot ser els hospitals on encara hi ha malalts de COVID, o els centres a on van a buscar menjar aquells que la crisi sanitària ha deixat més malparats. Maria durant el temps de pandèmia, com va fer amb la seva cosina, hauria estat a prop dels qui necessitaven escalf i companyia, hauria tingut cura dels qui ho necessitaven. I de fet hi ha estat a través de tants homes i dones que han estat propers i pròxims dels que queien al costat del camí.

Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.


diumenge, 1 d’agost de 2021

Tens molt de camí a fer

19 diumenge durant l'any B

lectures

La lectura del profeta Elies ens pot recordar moments de la nostra vida i de la vida dels que ens envolten. Elies està cansat, arriba a demanar la mort ! La vida de profeta li ha portat molts problemes. En aquests moments de desànim, troba el necessari per continuar el seu camí. Quan creu que no hi ha futur, Déu es posa al seu costat per fer renéixer l’esperança que pràcticament havia perdut.

Potser hi ha moments en la nostra vida en què el futur també desapareix, en què l’esperança sembla que no existeix. La malaltia, la mort d’un ésser estimat, una ruptura familiar, problemes amb els fills, desànims, dificultats econòmiques o, senzillament, aquells moments en què tot ho veiem fosc, negre... Hi ha situacions de les nostres vides que s’assemblen a la situació d’Elies. I en situacions com aquestes, Déu ens adreça el missatge que adreça a Elies: “tens molt camí a fer”.

És cert que hi ha situacions en les que és difícil veure aquest  futur, aquest camí a fer. Com Elies. I sobretot costa de trobar aquest pa cuit i aquest càntir d’aigua necessaris per caminar.

És en aquestes situacions que les paraules de Jesús ressonen en el nostre cor: “Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre.”

Aquest pa cuit, aquest càntir els trobem en Jesús. És ell el nostre aliment per continuar el camí. És en ell que podem trobar la força necessària per caminar.

I el que trobem en ell no és altra cosa que la seva vida, la seva manera de viure. Una vida de servei, de donació als altres, de generositat. No trobem quelcom de màgic que ens solucioni els problemes, sinó  que trobem una invitació a fer de les nostres vides un servei a aquells que estan pitjor que nosaltres, una paraula de consol a aquells que estan més desanimats que nosaltres, una visita a aquells que estan més sols que nosaltres, un somriure a aquells que estan més tristos que nosaltres, una ajuda a aquells que passen per dificultats de tota mena. En definitiva, sortir de nosaltres mateixos, dels nostres petits i grans problemes per anar cap a l’altre. Aquest és l’aliment que Jesús ens dóna, el pa viu baixat del cel. 

L’aliment que rebem cada diumenge a l’eucaristia, el pa que mengem, és sagrament, signe, d’aquest aliment. El Cos de Crist és signe d’aquesta vida donada als altres.  Per això celebrar l’Eucaristia, combregar, ens compromet. Ens compromet a respondre a aquest oferiment, a aquesta invitació. L’eucaristia, si s’acaba en ella mateixa, si no ens envia cap als altres, està truncada, no és completa. Podria esdevenir una mena de ritus sense contingut. L’eucaristia, si no ens condueix a estimar no és una veritable eucaristia.  

El profeta Elies, acceptant aquell pa i aquell càntir es compromet a continuar la seva missió profètica. Nosaltres, acceptant l’aliment eucarístic, el pa de vida que Jesús ens ofereix, ens comprometem a continuar el nostre camí de batejats, de testimonis; ens comprometem a estimar, i a fer-ho a la manera de Jesús. Un amor que no té fronteres, que sap parar la galta, que arriba fins i tot als enemics. Un amor que sap perdonar i que sap demanar perdó.

Germanes i germans, que aquesta eucaristia que celebrem no sigui truncada,  que sigui completa a través de l’amor que es fa concret en la nostra vida de cada dia.


diumenge, 25 de juliol de 2021

Jo sóc el pa que dona la vida

18 diumenge durant l'any B

lectures

Jesús després de la multiplicació dels pans i els peixos havia marxat perquè s’adona que alguns no han comprès el significat del seu gest, i el busquen per fer-lo rei.

Quan el troben, Jesús inicia en l’evangeli de Joan el que en diem el discurs del pa de la vida, per tal d’aclarir bé quin és el significat de la multiplicació, i en general, quin és el significat de tota la seva vida, de la seva missió, i de quina manera cal seguir-lo, a on cal buscar-lo.

Ja des del primer moment deixa clar que el més important que cal buscar en ell, no és altra cosa que la seva manera de viure, la seva manera d’actuar. No són els miracles en la seva materialitat o espectacularitat. És la manera com ell s’apropa als altres.

Quan busquem Jesús, què és el que busquem en primer lloc? Potser ens aturem també en la materialitat dels signes? Ens aturem potser en l’aigua que cau sobre el cap del batejat, en el pa i el vi de l’eucaristia? Ens quedem en la bellesa d’uns cants o d’una església?

No és tot això, potser, el menjar que es fa malbé, que té data de caducitat? No hi ha moltes d’aquestes coses que estan subjectes a un temps, a un lloc, a un context, a una cultura? 

No són totes aquestes realitats externes, superficials, tan sols mediacions per arribar sempre al mateix i únic lloc que ens ha d’interessar de veritat: les actituds profundes de Jesús, la seva compassió, el seu acolliment, el seu perdó, l’estar sempre a punt per servir, la seva proximitat amb tothom especialment els petits i els pobres?

Quan les mediacions esdevenen el més important, estem buscant Jesús però no el trobem. Trobem rituals, cants, paraules boniques, bonics edificis, però no trobem Jesús com no el trobaven els jueus de l’evangeli.

Fins i tot quan celebrem l’eucaristia, quan mengem el pa que diem que és el pa de la vida, també pot passar que no trobem Jesús.

A Jesús només el trobem quan les nostres vides es transformen en vida de Jesús. Només fent canvis en les nostres vides, apropant-les a l’esperit de l’evangeli, trobarem Jesús. I ja no el trobarem només en un llibre o en un sagrament, el trobarem en la nostra pròpia vida.

Perquè del que es tracta en el nostre intent de seguir Jesús, de ser cristià, no és el compliment d’unes normes o l’assistència a uns actes, per més importants que puguin ser. Del que es tracta, ajudats pels mitjans que calgui, és que les nostres vides s’assemblin cada vegada més a la vida de Jesús.

Aquest és el pa que Jesús ens dona, el pa trencat de la seva vida trencada i compartida en favor de tots. Només menjant el pa de vida, que fa que les nostres vides també es trenquin per als altres, deixem de tenir fam i set.

Amb paraules semblants ens ha parlat Pau: El criteri de validació del cristià no està en el fet d’haver-se “apuntat” al grup dels cristians sinó en “haver renovat l’esperit i tota la manera de pensar. Revestits d’una nova naturalesa que ens fa portar una vida justa, bona i santa”.

Per això el Concili Vaticà II va donar més importància a la Paraula en la celebració de l’Eucaristia. Jesús es fa present en el pa i en el vi però també en la paraula, que és la que fa que el ritus eucarístic no esdevingui un ritus màgic, sinó una celebració de vida. La nostra vida sortint de l’església ha de continuar i completar l’eucaristia.

Celebrem amb aquest esperit aquesta i totes les eucaristies.


diumenge, 18 de juliol de 2021

Qui vulgui ser important ha de ser el vostre servidor

Sant Jaume 2021

lectures

Quan parlem de Jaume, Joan, Pere o de qualsevol altre dels dotze, utilitzem indistintament la paraula deixeble i la paraula apòstol, de manera que en l’ús corrent identifiquem les dues paraules. 

En realitat el significat de les dues paraules és diferent, i ens ajuda a comprendre la seva missió i de retruc la nostra, de seguidors de Jesús.

El deixeble és aquell home o dona que té un Mestre que li dona un ensenyament. En el temps de Jesús eren freqüents. La imatge d’un deixeble és la del que escolta, assegut als peus del mestre. La paraula deixeble insisteix, doncs en el fet d’escoltar.

La paraula apòstol ve del grec, i etimològicament significa l’enviat (literalment, el que és llençat lluny). Aquesta paraula insisteix més en el testimoniatge.

Què ha de ser un seguidor de Jesús, un deixeble o un apòstol? La resposta és senzilla: les dues coses. Amb les dues paraules s’expressa molt bé com s’ha de ser seguidor de Jesús. 

D’entrada, cal escoltar. Si no s’escolta, és molt fàcil que el testimoniatge que donem no sigui el testimoniatge de Jesús i de l’evangeli. 

Però el qui es queda només en l’escolta, i no s’aixeca per posar en pràctica el que ha escoltat, es queda a mig camí. No arriba a ser un testimoni de Jesús, i fins i tot podria arribar a ser un contra testimoni, si llueix massa la seva condició de deixeble de Jesús i després la seva vida va per camins contraris.

És el perill que els qui ens anomenem cristians sempre tenim. Que els altres no vegin en la nostra vida allò que prediquem.

En l’evangeli que hem escoltat es posa de manifest aquest fet. Jaume i Joan, i segurament tots els altres, volen fer valer la seva condició de deixebles de Jesús per ocupar els llocs importants.

Vol dir que no han interioritzat bé, que no han escoltat bé tot el que Jesús els havia ensenyat, amb paraules i amb fets. Després d’un bon temps de seguir-lo, no havien descobert encara que entre els qui volen seguir Jesús les coses no funcionen com en altres ambients.

El qui vol ser important s’ha de posar al servei dels altres, de la mateixa manera que Jesús ho ha fet. El que vol ser important ha d’estar disposat a donar-se fins al final per amor, tal com Jesús ho ha fet.

Aquesta lliçó de Jesús l’hem après després de dos mil anys de cristianisme? O seguim buscant en primer lloc privilegis, llocs importants.

Si hem de ser sincers, segurament ens cal encara escoltar molt la paraula de Jesús, des del més petit dels cristians fins al més gran. Des del senzill batejat fins al Sant Pare, passant per bisbes, capellans, catequistes...

Sant Jaume formava part del nucli més restringit dels dotze, junt amb Pere i el seu germà Joan. Testimonis de la transfiguració, de la resurrecció de la filla de Jaïre i de la pregària de Jesús a Getsemaní. 

Després de la mort i resurrecció, segur que va comprendre que formar part d’aquest grup de tres no era per tenir més privilegis. Ben al contrari, com hem escoltat a la primera lectura, Jaume serà el primer dels dotze en donar la seva vida pel fet de seguir Jesús a mans d’Herodes.

La mort de Jaume el fa esdevenir un veritable apòstol, un enviat, un testimoni. D’altra banda, sabem que la mort de Jaume va provocar la primera expansió dels cristians més enllà de Jerusalem.

Amics, que en el testimoni dels apòstols, com Jaume, sapiguem descobrir de quina manera, avui i aquí hem de ser testimonis, hem d’anunciar la bona notícia de Jesús no amb paraules ni discursos, sinó amb fets, intentant posar-nos al servei dels altres sense fer distincions.


diumenge, 11 de juliol de 2021

reposeu una mica

16 diumenge durant l'any B

lectures


Un cop acomplerta la missió, els apòstols necessiten tornar a la font, allà on havien begut. Necessiten carregar les piles i també necessiten explicar les seves experiències als altres i a aquell que els havia enviat.

Estan cansats, però satisfets. Havien comprès bé la manera de fer de Jesús: La paraula i la vida han d’estar estretament unides. Ser coherents entre el que diuen i el que fan. Això que tan sovint ens manca, la coherència entre el que diem i el que després fem.

Les paraules que Jesús els adreça ens mostren bé de quina manera coneix el que necessiten. Els apòstols, i també Jesús, necessiten un temps per apartar-se, per descansar, un temps per conviure, per riure també. Sant Agustí diu en un escrit que els cristians són un grup de persones que preguen junts, que conversen entre ells, que riuen junts i que s’ajuden entre ells.

És segur que Jesús i els seu grup compartien també moments de riure. A vegades la imatge que donem com a cristians és massa seriosa, amb un aire greu, a punt per renyar per advertir.  

 Jesús també tenia necessitat de restar apartat una vegada la seva missió estava acomplida, necessitava perdre el temps amb els apòstols. És el temps que necessita qualsevol relació humana: la parella, els pares i els fills, els amics. Qualsevol relació d’amor, perquè duri, per fer-la créixer, necessita perdre el temps amb l’altre. Temps per parlar, per restar senzillament al costat de l’altre.

La relació de Jesús i els deixebles esdevé una relació d’amistat. Jesús dirà cap al final: “Ja no us dic servents, a vosaltres us he dit amics”. La seva relació, doncs, necessita d’aquell temps que sembla perdut, però que és tan necessari.

Aquest temps també el necessitem nosaltres. Temps de silenci, de meditació, de pregària que fa que la nostra relació amb Jesús pugui ser més profunda. A vegades diem que no tenim temps, que estem molt ocupats. Fins i tot que el fet de treballar per als altres no ens deixa temps per al silenci, per a la pregària.

Però quan llegim la vida de molts sants que es dedicaven amb totes les forces als altres, hi veiem llargs temps de pregària i de silenci a vegades ben d’hora al matí o ben tard a la nit. Un temps de pregària que els ajuda a superar els moments difícils, els desànims, el cansament.

 Intentem restablir, si no el tenim, aquest temps de pregària. El matí, la tarda, la nit, dins d’una església, a l’habitació, a la cuina, al tren o a l’autobús, amb paraules o amb silencis. Un temps que ens ajudi a aprofundir en allò que fem, un temps que ens desassossegui i ens doni pau interior.

 Escoltem les paraules de Jesús que ens diuen a cada ú: “Vine tot sol en un lloc despoblat i reposa una mica”. És en aquest lloc despoblat que Jesús, bon pastor, té pietat de nosaltres, amb els nostres sofriments, tristeses i angoixes, ens dóna l’aigua viva per apagar les nostres sets i il·luminar els nostres camins.

Una aigua viva que farà de nosaltres homes i dones que tenen compassió cap a aquells que trobem i que estan desanimats, passant dificultats, malalts, a l’atur, sense papers, sense casa o travessant el mar.

Treballem perquè el Regne de Déu vingui a les nostres famílies, barris, ciutats, països i al món sencer.


diumenge, 4 de juliol de 2021

Començà a enviar-los de dos en dos

15 diumenge durant l'any B

lectures


Totes les lectures d’avui ens parlen d’un Déu, que de maneres diverses, es dirigeix a les persones per enviar-les.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel. En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “títols”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments, signes dels temps,  que nosaltres hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també observen la seva manera de viure i de fer. Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment. Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dona van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats, que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries. L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, en què som deixebles, perquè després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món on hi ha  situacions de veritable dificultat. Situacions de dificultat de persones que viuen en situacions de pobresa, amb una llar precària o sense llar i sense l’aliment suficient.  

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb totes aquestes persones i situacions i esdevinguem així veritables apòstols, enviats de Jesús que posen en pràctica el que han escoltat.


diumenge, 27 de juny de 2021

No hi pogué fer cap miracle

14 diumenge durant l'any B

lectures

Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi posa de manifest una gran fe de part de la dona i del pare de la noia. 

Jesús comença a ser conegut, però encara no havia tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família. És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol bon jueu, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a parlar. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, no és com els altres mestres. El seu vestit segueix essent el mateix, la seva manera de fer és senzilla, com ho ha estat sempre. Aquesta vida senzilla, el grup de gent senzilla que l’envolta, fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules siguin plenes de saviesa.

No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pels currículums, pels càrrecs?

La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu. La frase de l’evangelista és sorprenent: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decebuts. Els hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança. Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.

I nosaltres, avui, què cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc la solemnitat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle? No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?

No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides? No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?

És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui? En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de dificultat per a molts, ben segur que sí. En l’acció de molts cristians, individualment o organitzats, també.

Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.

Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de misericòrdia, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.

I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.

Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.

Estar a prop i actuar eficaçment envers els que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.

Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè hi trobi fe i confiança que ens porta a estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguem gens.


diumenge, 20 de juny de 2021

Aixeca’t

13 diumenge durant l'any B

lectures


Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.
Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa. I que ens han acompanyat amb més intensitat el darrer any i mig.
Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper.  
Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.
La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang. Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic. 
 És en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud, apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta. Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...
Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida. 
 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.
 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona la seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.
 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap a aquell home mal vist per les autoritats religioses.
 És el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels sofriments més grans que es pot tenir?
A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. A vegades vivim situacions en les que no cal fer res, no cal dir res, tant sols ser-hi, acompanyar.
Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre a Jaire la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dona un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”
 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dona la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida” com ens deia la primera lectura.
L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim, que hem viscut potser recentment i que ens posen en una situació límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…
Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot. Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos a Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  
 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per actuar com ell, acompanyant els qui estan desesperats, donant la mà als qui estan a terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…  
 Demanem a Jesús que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

diumenge, 13 de juny de 2021

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures


El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són molt diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. O fins i tot quan sense voler-ho la nostra vida canvia, per exemple a causa de la pandèmia que hem viscut tots.  

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es realitza estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.  


diumenge, 6 de juny de 2021

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B

lectures


La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Sempre vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: la crisi sanitària, econòmica i social derivada de la pandèmia. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.

Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta poden ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...  Tants gestos que també hem viscut en el darrer any.

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, tenint cura dels malalts, acollint persones immigrades o refugiades. Tantes situacions en les que hem tingut cura els uns dels altres.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen del  banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.


diumenge, 30 de maig de 2021

Jesús prengué el pa, el partí i els el donà

Cos i Sang de Crist any B

lectures


La festa del Cos i la Sang de Crist és una eucaristia sobre l’eucaristia, un segon Dijous Sant. Els dos elements fonamentals de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant. Paraula i memòria que són aliment per a la nostra vida. La paraula ens alimenta, el pa i el vi també ens alimenten.  

El gest de trencar el pa va quedar ben gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de Jesús de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix, malgrat que durant molts anys i potser avui encara, donem més importància al pa que al gest de trencar el pa i la teologia ha gastat moltes energies a explicar com pot ser que en aquest pa es faci present Jesús.

Jesús va agafar pa, aquest aliment que no és el que brilla més en una taula, però que sempre acompanya. I el va trencar amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer-ne un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té importància l’altre element fonamental de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides els que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació sanitària, econòmica i social en la que vivim no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars. Una manca que s’ha accentuat a causa de la pandèmia. Les cues a les entitats que ajuden els desafavorits s’han fet més grans, i famílies que no hi havia hagut d’acudir mai, ara han hagut d’anar a fer cua.

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme per anar a l’encontre de totes les situacions de dificultat que viuen tanta gent, potser a prop nostre, dins la família o entre els veïns. Dificultat en la que viuen tants homes i dones en situació precària, perquè han vingut de lluny, perquè no tenen papers, perquè busquen refugi.

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres.  

No podem combregar amb Jesús si no combreguem amb els altres. No podem desitjar la pau  si no estem  disposats a donar la mà a aquell que la crisi actual ha deixat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels altres.

Per això, demanem sobretot en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar.


diumenge, 23 de maig de 2021

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Santíssima Trinitat any B

lectures


A l’Església li calgué temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat.  

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic.  

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.

 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 Sovint utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dona fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana, pel respecte del nostre planeta.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer el Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.