Pau a vosaltres

Ac 2, 42-47  Jn 20, 19-31
2 diumenge de Pasqua any A

L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...

Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!

Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.

Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...

Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. Aquest silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.

 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”

 Jesús ressuscitat ve al mig d’aquests deixebles porucs per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.

Tota la violència de la història humana, tan present encara avui a Síria, a Veneçuela o a tant d’altres països, també enmig nostre, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.

Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig d’aquest món ple de violència perquè siguem instruments de pau.

Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.

Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Potser la manera concreta no pot ser la d’aquells primers cristians. Però avui cal avançar cap a aquest món més just, un món més pacífic.

En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.

Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dóna l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.

De fet nosaltres intentem ser avui d’aquells que Jesús anomena “Feliços”, d’aquells que hem cregut sense haver vist, que hem fet confiança en aquells que ens han transmès la fe: els pares, els catequistes, els creients.

Cal que continuem aquest testimoni per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.

Amics, estem reunits aquests diumenge, però amb les portes obertes. Jesús ens envia, Jesús ens dóna el seu alè, Jesús se’ns dóna en aliment per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant la bona notícia de Pasqua!

Passà pertot arreu fent el bé

Ac 10, 34a.37-43  Jn 20, 1-9
Diumenge de Pasqua 2014

El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús.

Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res.

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimoni.

Un testimoni que comença per seguir Jesús en els fets. De passar per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i d’esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a integrar-se en una societat amable.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin.

Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos en els nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que tantes vegades el papa Francesc ens ha donat en el seu any de ministeri. Escoltem les seves paraules: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia, no de superioritat ni de proselitisme. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i  contagiós, i que passem fent el bé com Jesús.

No tingueu por

Mt 28, 1-10
Vetlla Pasqual any A

No seria bo contemplar el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, com una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.

Per això, la celebració que fem avui de la resurrecció de Jesús, l’expressem amb signes que ens ajudin a pujar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per tal de comprendre que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més obscurs de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.

Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, la Palestina, en un petit moment de la història.

La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els éssers humans, totes les nacions.

Les altres històries humanes estan limitades en el temps i en l’espai. Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs.

Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. 

La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un demà millor.

I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.

Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.

Il·lumina també les foscors de la humanitat,  la violència a Síria, el terrorisme a Afganistan, la pobresa que colpeix el nostre món, la injustícia que hi ha arreu però també en la nostra societat d’aquí, el racisme, l’atur que fa passar per dificultats importants a moltes famílies... també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.

Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei, tal com vèiem ahir escoltant la passió.

I avui també, enmig de la foscor hi trobem sempre persones generoses, acollidores, amb esperit de servei o d’ajuda que encenen petites llums d’esperança.

 La llum del ciri pasqual, que simbolitza la llum del ressuscitat, no ens parla de la llum de la intel·ligència, del coneixement, de la ciència, de la filosofia ni de la teologia...

El que Jesús ens va fer comprendre amb la seva vida, mort i resurrecció és que aquesta llum és l’amor. És estimant que vivim dins la llum. No hi ha d’altres camins misteriosos o secrets. Sant Joan ho diu en una de les seves cartes: “Qui estima el seu germà està en la llum” “El qui odia el seu germà està en la foscor”.

L’eucaristia expressa més que cap altre sagrament el misteri pasqual.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui. Són aliment que se’ns dóna avui perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús.

L’eucaristia ens envia a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet més evident que mai. L’àngel del Senyor ens diu, com a les dones, que deixem els llocs de rutina, de comoditat egoista, de fe apagada i que anem sense por a Galilea, allà on va néixer la vocació dels deixebles, allà on va néixer la nostra vocació, allà on hi ha la frescor i l’alegria de l’evangeli. Anar a Galilea pot significar anar a les perifèries de la humanitat, als llocs de pobresa, desànim, tristesa, solitud, on hi ha homes i dones que esperen de nosaltres ajuda, acolliment, companyia, alegria.

Siguem gosats, valents, no tinguem por. Com els primers cristians obrim portes i finestres, proclamem pertot arreu, sobretot amb els nostres fets, que el Crist ha ressuscitat, que l’amor ha vençut la mort!

Aquí teniu l’home

Jn 18,1-19,42
Divendres Sant 2014

La passió de Jesús que acabem d’escoltar no és només l’evocació d’una història del passat, tampoc un exercici de sentimentalisme davant uns fets on hi ha dolor, crueltat, odi.

Cada vegada que escoltem la passió de Jesús hem d’intentar que ens il·lumini en la nostra vida d’avui, en la nostra història personal i també social.

En la passió de Jesús s’hi condensa tota la passió del món i de la història. Passió del món que és guerra a Síria, Veneçuela o Ucraïna. És fam i pobresa al Tercer Món. És malaltia lluny o a prop. És pobres aquí ben a prop nostre, manca d’habitatge, desnutrició, gent sense-sostre, gent vivint una soledat no desitjada. És discriminació racial, de gènere. És mort, morts joves, accidents, violència.

La passió de Jesús hauria de donar llum i confiança a aquesta passió del món. No ens dóna respostes, ens obre a la fe i a la confiança i ens impulsa a ser instruments de vida i d’amor.

Al centre d’aquesta història de Passió que hem escoltat hi ha Jesús. És Jesús, ell que també va viure la por, el desànim, el dolor, l’abandó, en la seva pròpia carn qui és per a nosaltres model de vida i d’amor per a les nostres pors, desànims, dolors.

Però en aquesta història hi ha d’altres personatges que reflecteixen les diferents actituds que cada un de nosaltres adopta davant la passió del món.

Les actituds de Judes, del Gran Sacerdot, de Pere i de Pilat ens parlen de traïció, condemna, negació i de desentendre’s, de rentar-se les mans. Actituds que no són tan lluny de les que vivim de tant en tant en relació amb els qui ens envolten, els qui conviuen amb nosaltres a casa o a la comunitat, els companys de feina o d’estudi, els subordinats o els superiors, els veïns, els conciutadans, qualsevol home o dona que es creua amb nosaltres.

Hi ha però d’altres actituds: La de Simó de Cirene, encara que no aparegui en l’evangeli de Joan, la de les dones, la de Nicodem i Josep d’Arimatea. Actituds d’ajuda, d’acompanyament, de testimoni o de compromís.

Actituds que també vivim nosaltres de tant en tant. Enmig de la injustícia, la violència i la mort, que és el que és més cridaner i que a vegades s’amplifica més als mitjans de comunicació, hi trobem aquestes petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal i social i ens obre a l’esperança.

Una esperança que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, envers aquells que avui viuen la passió.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat.

Adorem la creu, preguem pel món sencer, compartim el pa. Que aquests gestos que ara farem ens ajudin a apropar-nos d’aquell que és el camí, la veritat i la vida. 

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Ex 12, 1-8. 11-14  1Co 11, 23-26  Jn 13, 1-15
Dijous Sant 2014

Amb el dijous sant, un any més comencem el seguiment, o en podríem dir també l’acompanyament,  dels darrers dies de la vida de Jesús.

Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.

I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un veritable menjar.

Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria.

No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dóna amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills.

 D’una manera especial les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats.

La lectura de sant Pau als Corintis, que ens reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor » 

No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.

I si ens fixem en l’evangeli, curiosament, sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què s’ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc del que feien els esclaus als seus senyors.

La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dos parts d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits.

Comunió humana que malauradament és tan malmesa a tants llocs, malmesa especialment a Síria, a Ucraïna, al país de Jesús, a Veneçuela, a alguns països d’Àsia i d’Àfrica. Però també aquí a Europa, a Catalunya, degut als efectes de la crisi econòmica que està fent créixer les desigualtats i augmentant la pobresa.

El dijous sant és un bon moment per revisar quin és el lloc que l’eucaristia ocupa en la nostra vida.

Aprofitem bé tot el que se’ns hi dóna a menjar? En primer lloc l’aliment de la paraula. Com l’escoltem? Quina atenció hi posem? Quina digestió en fem? Rellegim alguna vegada les lectures quan arribem a casa? Obrim la bíblia de tant en tant? Aprofitem els temps de pregària, de silenci, de meditació? L’eucaristia ens ajuda a fer créixer la comunió en tots els sentits? Comunió amb Déu, comunió amb els altres?

Recordeu la missa en llatí? Al final es deia “Ite, missa est”, que no volia dir “Aneu que la missa s’ha acabat”, sinó que significa: “Aneu, sou enviats”

Per això l’eucaristia no s’acaba dins la celebració. L’objectiu últim és que la nostra vida esdevingui eucarística. Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-me al seu servei, com Jesús ho va fer.

Amics, el Sopar Pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres. Menjant el cos i la sang del Crist, mengem la seva manera de viure que és la que ens apropa de Déu i dels altres.

Que la celebració d’aquest Dijous Sant ens ajudi a iniciar amb bon peu la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Mt 26, 14-27, 66

Diumenge de Rams any A

La festa d’avui, portal de la Setmana Santa, ens parla en primer lloc d’una història humana, la història humana de Jesús. Una història al costat de totes les històries humanes, també de les nostres.

Història d’èxit, la de l’entrada de Jerusalem, història d’aparent fracàs, la de la creu. Com tantes històries humanes, també les nostres, on experimentem l’èxit i el fracàs, la joia i la tristor, la vida i la mort.

Qualsevol dia, si llegim el que passa al voltant nostre, hi llegim malauradament, i de manera destacada, històries de mort.  

Síria, Veneçuela, Ucraïna, Guinea, Malàisia,  quantes morts aparentment innecessàries. Accidents, històries de violència, d’egoisme, malalties difícils d’aturar...

Però sense anar tan lluny, morts de gènere que ens colpeixen ben sovint. I després morts que, de tan habituals, ja no surten als diaris. Morts degudes a malalties cròniques a països del Tercer Món com el paludisme, el tifus, el còlera...

Històries de mort com la història que hem escoltat, la de Jesús a la creu.

Les celebracions que farem aquests dies ens parlen d’aquesta història, però no amb la intenció d’enfonsar-nos-hi, de pensar que no hi ha res a fer, que l’home serà sempre així.

Les celebracions d’aquests dies ens volen fer descobrir que enmig de tanta foscor hi ha llum, que enmig de tant d’odi hi ha amor, que enmig de tan  egoisme hi ha generositat.

Semblant a la generositat de l’home del qui no se’ns diu ni el nom, però que deixa el seu ase perquè Jesús el necessita.

Semblant a la del propietari de la casa del darrer sopar que l’ofereix per acollir Jesús i els deixebles.

Semblant a l’actitud de Simó de Cirene, que més o menys obligat ajuda a dur la creu.

Semblant a l’actitud valenta de les dones que acompanyen Jesús fins al final, i també a la de Josep d’Arimatea que es compromet per oferir un sepulcre digne.

Enmig d’aquesta història d’injustícia, de violència i de mort que és la passió de Jesús, hi trobem aquestes petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió és un exercici d’esperança que ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal, la de cada dia.

Una esperança que no ens allunya d’aquest món, sinó que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda... envers aquells que avui viuen la passió en pròpia carn.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat.  

Que aquesta eucaristia sigui el començament d’uns dies de Setmana Santa i d’una festa de Pasqua en els que Jesús ens pugui dir: “Faré el sopar pasqual a casa teva” i que posem a disposició seva la casa de la nostra vida, una vida amb esperança i amor.

Si haguéssiu estat aquí

Jn 11, 1-45
5 diumenge Quaresma any A

Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.

Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dóna una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.

Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.

Aquesta afirmació, però, podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.

En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que rescata la nostra vida dels seus límits, de la seva fragilitat.

L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és ben a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de Síria, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de virus que no controlem, com aquests dies a l’Àfrica occidental. Només cal llegir el diari per fer un llistat d’aquestes morts difícils de comprendre.

I hi hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els nostres amics... Morts joves de malaltia o d’accident.

També Jesús viu aquesta experiència de fragilitat en el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.

Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta i Maria, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguéssiu estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessito?”

També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’heu abandonat?”

Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi ha lloc per a la confiança. Fer confiança a Jesús que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.

I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que aquest amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”

Aquest és el gran missatge de Jesús que ens permet de travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.

Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant de la nostra vida d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”

Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten.  A no  només pregar per la pau o la justícia, sinó a esdevenir instruments de pau i de justícia.

A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.