dimecres, 26 d’agost del 2015

Només allò que surt del cor de l’home el pot contaminar

22 Diumenge durant l'any B
Jm 1,17-18.21b-22.27  Mc 7, 1-8.14-15.21-23
Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en aquesta represa hem escoltat un text important, un d’aquells textos que ens expliquen bé la manera de pensar i de fer de Jesús.
Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, aquell ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, aquesta paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.
En un món com el nostre, on es dóna tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.
 A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament d’aquesta netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar quelcom.
Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.
Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar una importància excessiva a qüestions secundàries i superficials.
I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de la realitat interior  que vol significar.
L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat interior de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos d’Ell, a seguir-lo més de prop, a posar en pràctica els seus ensenyaments.
Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que aquells rituals de purificació volen significar.
És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”
Aquesta “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el d’aquell samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.
Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir aquest Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.

dijous, 20 d’agost del 2015

A qui aniríem

21 Diumenge durant l'any B
Js 24, 1-2a.15-17.18  Jn 6, 60-69
El camí que porta l’home cap a Déu no és un camí d’esclavitud, és un camí de llibertat. Els jueus que havien estat alliberats d’Egipte van per un camí que els porta a la llibertat. Per això, mentre caminen han d’escollir. Josué els convida a escollir entre Déu i els ídols. Ja abans, amb Moisès, havien hagut d’escollir. En front de les dificultats del desert, estaven temptats de tornar a l’esclavitud ja que a Egipte almenys menjaven.
El camí dels qui volem seguir Jesús és també sempre un camí de llibertat i en aquest camí, també hem d’escollir.
El discurs del pa de la vida que segueix al miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos serveix perquè els cinc mil homes que hi havia allà comprenguin millor el sentit del signe. Perquè segueixen Jesús? Jesús els dirà que perquè s’han afartat i no pel sentit del signe.
El discurs ens dóna la clau per interpretar-lo. L’aliment que ens cal més no és el pa i el peix, sinó Jesús mateix amb la seva vida. Alimentant-nos d’ell, també nosaltres sabrem viure com ell.
Aquestes paraules comprometen. Per això dels cinc mil del principi queden només uns quants, entre ells els dotze amb Pere al davant. Els dotze que estan disposats a seguir Jesús fins al final.
 La nostra vida cristiana és aquest camí de llibertat en el que també hem d’anar escollint, prenent opcions, prenent decisions. Opcions i decisions que ens poden allunyar de la llibertat i conduir-nos a llocs d’esclavitud.
És en moments d’aquests que Jesús ens fa la mateixa pregunta que als dotze : « Tu també em vols deixar ? »
Moments en els que ens deixem enlluernar pels ídols d’avui : el consumisme, l’individualisme, el poder ni que sigui petit… Aquests ídols que ens esclavitzen i ens assequen. Moments en els que ens desentenem dels altres tancant-los la porta de la solidaritat.  
Aquest allunyament és més fàcil quan deixem d’alimentar-nos de Jesús, quan no mengem la seva paraula, la seva vida. Ni que seguim complint, si ens allunyem dels preferits de Déu, del pròxim que està ferit al costat del camí, ens estem allunyant de Déu.
Al contrari, quan la nostra resposta és la de Pere, quan som capaços de dir : « Senyor, a qui aniríem ? », som capaços també de viure una mica a la manera de Jesús, de descobrir la llibertat que hi ha quan es viu donat als altres. Així ho van fer els deixebles, així ho han fet tants homes i dones que han intentat seguir Jesús donant-se als pobres, als infants, als malalts, a la gent gran, als exclosos i marginats…
Menjant el pa i bevent el vi li estem dient : « Senyor a qui aniríem ? només tu tens paraules de vida eterna » Combregant ens comprometem a seguir Jesús, a ser testimonis de la seva bona notícia, essent bona notícia per als qui ens envolten.

Amics, busquem aquest aliment més important, de la mateixa manera que busquem el pa de cada dia. Per la lectura de l’evangeli, per la pregària, per l’eucaristia, i també per la lectura dels signes dels temps, que se’ns donen en els esdeveniments de cada dia i en les persones que es creuen en el nostre camí. Amb aquest aliment sabrem trobar més fàcilment la manera concreta d’estimar.

dimecres, 12 d’agost del 2015

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

20 Diumenge durant l'any B
Jn 6, 51-58
Continuem escoltant el discurs del pa de vida que Jesús fa després de la multiplicació dels pans i els peixos.
Discurs que no és fàcil de comprendre pels seus auditors, que no saben situar-se en el nivell en el que Jesús parla.
La necessitat d’alimentar-se és una de les més crucials per a un ésser vivent. Des del naixement fins a la mort, un ésser vivent necessita contínuament aquesta funció que el manté en vida. Els éssers humans hem trobat en aquesta funció biològica símbols importants per a la nostra vida més espiritual, més interior. I és en aquest nivell que Jesús se situa.
L’home, com ja va dir Jesús en una de les temptacions del desert, no viu només de pa. És cert que del pa no se’n pot passar, però l’home necessita d’altres aliments. Aliments que el mantinguin en vida, però no la vida biològica, sinó la vida humana.
Sense arribar a la dimensió més religiosa, aquesta experiència ja la vivim en d’altres dimensions: la nostra dimensió intel·lectual, artística, musical... Necessitem llegir llibres, anar a un concert, escoltar música, contemplar una obra d’art, per tal de créixer en aquestes dimensions: el pa no ens és suficient per créixer humanament!
En les nostres relacions personals, d’amor, d’amistat: necessitem també alimentar-nos per fer-les créixer! I si no les alimentem, a poc a poc es moren, i perdem amics, amors, relacions familiars que es trenquen per manca d’aliment.
És ben cert, l’aliment de l’home i de la dona és molt més complex que la dieta alimentària.
Més encara, aquest aliment interior és més important que l’altre, seguint el pensament de Saint-Exupéry al petit príncep quan diu que allò que és important és invisible als ulls.
L’aliment important no el veiem; fins i tot quan comprem un llibre, o contemplem un quadre o escoltem música, el que és més important és invisible als ulls.
L’aliment que Jesús ens ofereix, que no és altre que la seva pròpia vida, el seu exemple, les seves paraules, els seus gestos, és un aliment invisible als ulls, per això és important.
És un aliment que ens dóna el secret de viure, el camí que ens condueix a l’eternitat. El seu aliment és camí, veritat i vida.
Com dirà Pere més endavant, quan molts l’abandonaran: “Senyor, a qui aniríem, només vós teniu paraules de vida eterna!”
Pere i els deixebles descobreixen en Jesús un aliment del que no podran passar-se’n. No en el sentit d’una droga de la que no te’n pots passar, sinó en el sentit d’un aliment que fa créixer, que humanitza, que dóna moments de felicitat inclús en els moments de dificultat i de desànim. D’un aliment que és com un tresor pel que ets capaç de vendre’t tota la resta.
És l’aliment amb el que han viscut tants homes i dones al llarg de més de 2000 anys que seguint l’exemple de Jesús han donat llurs vides en favor dels més pobres, dels malalts, dels vells, dels moribunds, dels marginats, dels presoners.
Cadascú tenim els nostres models, els nostres “sants”. Tots ells s’han alimentat d’aquest pa de vida que és Jesús, han obert llurs cors al seu Esperit per tal de seguir-lo. Tots ells han trobat un camí de felicitat.
L’Eucaristia és el sagrament, és a dir el signe visible, d’aquest Déu que és tan proper de nosaltres i que ens estima fins a l’extrem.
Amb els nostres ulls veiem un tros de pa, una mica de vi. Però el nostre cor veu el que és essencial i que és invisible als ulls: Aquest amor de Déu que es fa visible a través dels homes i dones, que ha creat a la seva imatge, però que s’ha fet sobretot visible en un home anomenat Jesús.
Menjant aquest pa i aquest vi rebem aquest aliment que ens fa créixer, que ens humanitza, que ens fa feliços. No d’una manera màgica. Al regal de Déu hi cal la nostra resposta, el nostre compromís, la nostra acceptació. Cal que sapiguem posar en pràctica la paraula d’aquest Jesús que mengem, el seu evangeli d’amor.
Germanes i germans, busquem el nostre aliment interior com busquem el nostre pa de cada dia. Tinguem cura del nostre esperit tant o més que del nostre cos. L’aliment que Jesús ens dóna ens imanta per tal de caminar en una direcció, aquella que ens condueix vers Aquell que ens ha estimat el primer.

divendres, 7 d’agost del 2015

Tens molt de camí a fer

19 Diumenge durant l'any B
1Re 19, 4-8  Jn 6, 41-51
La lectura del profeta Elies ens pot recordar moments de la nostra vida i de la vida dels que ens envolten. Elies està cansat, arriba a demanar la mort ! La vida de profeta li ha portat molts problemes. En aquest moment de desànim, troba el necessari per continuar el seu camí. Quan creu que no hi ha futur, Déu es posa al seu costat per fer renéixer l’esperança que pràcticament havia perdut.
Potser hi ha moments en la nostra vida en què el futur també desapareix, en què l’esperança sembla que no existeix. La malaltia, la mort d’un ésser estimat, una ruptura familiar, problemes amb els fills, desànims, dificultats econòmiques o, senzillament, aquells moments en què tot ho veiem fosc, negre... Hi ha situacions de les nostres vides que s’assemblen a la situació d’Elies. I en situacions com aquestes, Déu ens adreça el missatge que adreça a Elies: “tens molt camí a fer”.
És cert que hi ha situacions en les que és difícil veure aquest  futur, aquest camí a fer. Com Elies. I sobretot costa de trobar aquest pa cuit i aquest càntir d’aigua necessaris per caminar.
És en aquestes situacions que les paraules de Jesús ressonen en el nostre cor: “Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre.”
Aquest pa cuit, aquest càntir els trobem en Jesús. És ell el nostre aliment per continuar el camí. És en ell que podem trobar la força necessària per caminar.
I el que trobem en ell no és altra cosa que la seva vida, la seva manera de viure. Una vida de servei, de donació als altres, de generositat. No trobem quelcom de màgic que ens solucioni els problemes, sinó  que trobem una invitació a fer de les nostres vides un servei a aquells que estan pitjor que nosaltres, una paraula de consol a aquells que estan més desanimats que nosaltres, una visita a aquells que estan més sols que nosaltres, un somriure a aquells que estan més tristos que nosaltres. En definitiva, sortir de nosaltres mateixos, dels nostres petits i grans problemes per anar cap a l’altre. Aquest és l’aliment que Jesús ens dóna, el pa viu baixat del cel.
L’aliment que rebem cada diumenge a l’eucaristia, el pa que mengem, és sagrament, signe, d’aquest aliment. El Cos de Crist és signe d’aquesta vida donada als altres.  Per això celebrar l’Eucaristia, combregar, ens compromet. Ens compromet a respondre a aquest oferiment, a aquesta invitació. L’eucaristia, si s’acaba en ella mateixa, si no ens envia cap als altres, està truncada, no és completa. Podria esdevenir una mena de ritus sense contingut. L’eucaristia, si no ens condueix a estimar no és una veritable eucaristia. 
El profeta Elies, acceptant aquell pa i aquell càntir es compromet a continuar la seva missió profètica.
Nosaltres, acceptant l’aliment eucarístic, el pa de vida que Jesús ens ofereix, ens comprometem a continuar el nostre camí de batejats, de testimonis; ens comprometem a estimar, i a fer-ho a la manera de Jesús. Un amor que no té fronteres, que sap parar la galta, que arriba fins i tot als enemics. Un amor que sap perdonar i que sap demanar perdó.
Germanes i germans, que aquesta eucaristia que celebrem no sigui truncada,  que sigui completa a través de l’exercici de l’amor en la nostra vida de cada dia.