dimarts, 30 d’agost del 2016

Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té

23 diumenge durant l'any C
Flm 9b-10.12-17  Lc 14, 25-33
Jesús camina cap a Jerusalem i molta gent el segueix. Això podria fer-li pensar que tots estan disposats a seguir-lo. Podria sentir-se afalagat per la seva capacitat de liderar, d’arrossegar la gent.
Una mica com els passa als líders polítics o sindicals quan veuen molta gent en mítings, manifestacions, trobades. Com li pot passar al papa o als bisbes quan veuen tan jovent en la Jornada Mundial de Cracòvia.
Creure’s que són capaços d’arrossegar grans multituds, creure’s que aquestes multituds seguiran els seus dictats.
Jesús en canvi, no es fa il·lusions. No es deixa emmirallar per l’entusiasme fàcil de la gent. A Jesús li interessa més la qualitat dels qui el segueixen que no la quantitat.
Per això es gira i els adreça unes paraules exigents. Ser deixeble de Jesús no és fruit de l’entusiasme d’un dia, és fruit d’un procés, a vegades llarg, i que pot implicar canvis importants en la pròpia vida.
La segona lectura és un bon exemple d’això. Filèmon era un cristià i Onèsim era un dels seus esclaus que s’havia escapat. Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà. Per a Filèmon, ser cristià no ha de ser només una etiqueta, sinó que comporta conseqüències. I això que li passa a ell ens pot passar en una altra situació a qualsevol de nosaltres. La fe s’ha d’encarnar a la vida. La fe no es viu només ni sobretot dins de l’església. Es viu en la vida concreta. Les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.
Seguint Jesús a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar no per masoquisme sinó per estimar més. Renunciant al seu esclau, Filèmon el podrà estimar com un germà.
Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús: els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.
No es tracta doncs d’una mena d’amor intimista amb ell. Del que es tracta és que el nostre amor sigui més profund, de més qualitat.
De fet el que ell ens demana no és diferent del que ell mateix va fer. Va renunciar a la comoditat de la seva família, del seu poble, per tal que el seu amor trenqués totes les fronteres i pogués arribar a aquells que vivien en les perifèries de la societat. Va renunciar a pare, mare, esposa, fills, germans i germanes per eixamplar el seu amor. Per això a vegades la seva pròpia família, la gent del seu poble no comprenien la seva manera de fer.
En aquesta eucaristia Jesús camina davant nostre. Què ens dirà si es gira? Com ens interpel·larà? Farem cas del que ens dirà? O bé hem domesticat les seves paraules i no tenen cap conseqüència en nosaltres. Som capaços, com Filèmon, a alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza per poder estimar més i millor? 
 Que compartint el pa i el vi de l’eucaristia rebem la força necessària per seguir Jesús amb totes les conseqüències. 

dimecres, 24 d’agost del 2016

El qui s’humilia serà enaltit

22 diumenge durant l'any C

Ocupar el bon lloc semblaria que és una tendència quasi innata en la nostra naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. Jesús, contínuament, intenta que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els leprosos...
En molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat globalitzada.
Fer que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat, un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi és convidat, on tothom hi té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.
El problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs, sobretot quan buscant aquests primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres. Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei als altres.
El que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit, esdevé, a la llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi, esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure i d’entendrir-se.
Els temps que vivim són temps de dificultat. Moltes persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys dificultat  ens en sortim no ens podem desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que treballen per ajudar aquests col·lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de la situació que estem vivint.
Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en pasteres buscant una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, i que fugen buscant un lloc segur.
Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és ja sentir-se responsables d’aquelles situacions.
Estar atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és ja ser responsables.
L’eucaristia és sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en  comunió i en solidaritat. 

dilluns, 15 d’agost del 2016

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

21 diumenge durant l'any C
Lc 13, 22-30
Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser hi havia en ell el pensament de voler classificar les persones en salvades i condemnades?
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu: els qui tenen fam o set, els estrangers, els mancats de tot, els malalts, els presoners.
No ens preocupem, doncs de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropin de Déu i dels altres.
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de nosaltres fem el camí de la nostra vida. Sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts viuen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als refugiats, als malalts.
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula.

Seguim el camí de Jesús, seguim els exemples de tants que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.