diumenge, 25 d’abril del 2021

Doneu molt de fruit

5 diumenge de Pasqua any B

lectures


La imatge del cep i les sarments és suggeridora per comprendre quina ha de ser la nostra relació amb Jesús. Seguir-lo no és possible només a nivell intel·lectual, la nostra relació amb ell ha de ser una relació viva, semblant a la que tenim amb un amic o amb algú a qui estimem. 

El que és més important no és saber moltes coses de Jesús, el que és important és actuar com Jesús actuava, viure com Jesús vivia. Evidentment, saber coses de Jesús ho necessitem per viure com ell. És un primer pas. Però el que es queda en aquest primer pas, com va dir Jesús en una ocasió, és com qui construeix una casa sobre la sorra, o quan deia que no n’hi havia prou amb dir “Senyor, senyor...” sinó que cal complir la voluntat del Pare. En l’evangeli d’avui se’ns diu que per fer aquest segon pas, el de complir la voluntat del Pare, o el que és el mateix, el de donar fruit, cal que quan escoltem Jesús ho fem a un nivell vivencial, des del cor. 

I penso que una manera d’aconseguir-ho és fer que el que escoltem, el que llegim a l’evangeli, ho portem de seguida a la vida quotidiana, ho portem a les nostres relacions humanes, a les situacions que vivim. I anant una mica més lluny, a convèncer-nos que a Jesús no el trobem només ni principalment en l’evangeli, en els sagraments, en la pregària o en l’eucaristia, sinó que hem de trobar-lo en aquells en qui Jesús es fa especialment present, aquells que necessiten el nostre amor, el nostre servei, el nostre acolliment, la nostra tendresa.

Déu utilitza les nostres mans per tal que no hi hagi ningú que estigui deixat de la mà de Déu. I en sentit contrari, aquell que fa que algú deixat de la mà de Déu deixi d’estar-ho és un instrument de Déu, es deixa guiar per l’esperit de Déu.

I si nosaltres que tenim uns mitjans privilegiats, com són els evangelis o l’eucaristia, no donem fruits, tenim una responsabilitat encara més gran.  Sant Joan en la seva carta ens ho ha dit també: “Que el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”.

Quantes vegades hauríem de recordar aquesta frase quan ens omplim la boca parlant de l’amor de Déu, o de l’amor a Déu, pensant que aquest amor consisteix només a dedicar temps a Déu en la pregària o en el culte. L’amor a Déu, estimar Déu, es realitza en els fets i de veritat, és a dir, en l’amor concret als altres. No es pot dir que s’estima Déu, que no es veu, si no s’estima els altres que sí que veiem. És estimant els altres, especialment els preferits de Jesús, que estimem Déu amb fets i de veritat. És estimant els altres que complim els seus manaments, que ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

El culte, els sagraments, l’eucaristia, fins i tot la lectura dels evangelis, són a un altre nivell. Són instruments que ens ajuden a anar més a fons en l’amor de fets i de veritat. Si comencen i acaben en ells mateixos, culte, sagraments, lectura de l’evangeli, eucaristia, esdevenen ídols. Tots ells han de néixer de la vida i ens han de conduir a la vida, una vida que doni molt de fruit.

Al nostre voltant, malauradament, o benauradament, no manquen ocasions, llocs i persones per donar fruits. 

A prop o lluny, hi ha sempre algú que necessita el nostre fruit. Obrim els ulls i les orelles per no restar sords i muts a les crides que Déu ens fa. Siguem sarments que estan units al cep, que reben la saba de l’amor, un amor a la manera de Jesús, sense fronteres, gratuït i generós, i que donen aquest amor sense reserves.


diumenge, 18 d’abril del 2021

El bon pastor dona la vida per les ovelles

4 diumenge de Pasqua any B

lectures


La imatge de Jesús com a pastor va ser molt important des del principi. És una imatge que trobem representada abans que no s’utilitzés la imatge de Jesús a la creu, que va trigar més a ser present en la iconografia cristiana, ja que no era fàcil identificar-se amb un sistema d’execució com aquell. 

El pastor amb l’ovella carregada a l’espatlla ens parla molt del significat d’aquesta imatge. Però encara ens diuen més les pròpies paraules de l’evangeli que escoltem en aquest quart diumenge de Pasqua, tradicionalment anomenat diumenge del bon pastor.

Ens parlen de la tendresa i la bondat del bon pastor que es preocupa per totes i cada una de les ovelles per salvar-les del perill, per portar-les en aquells llocs on estaran segures i on trobaran aliment. També ens parlen de l’esforç d’aquest pastor perquè les ovelles estiguin unides i no dispersades.

Com veieu, la insistència de la paràbola està en el pastor més que en les ovelles. Ens vol parlar de Jesús, de la seva manera de fer, de la seva missió, una missió que sempre és invitació a compartir-la per part dels qui volen seguir-lo.

En canvi, la paràbola no parla de les qualitats de l’ovella. De les ovelles només li interessa que estiguin unides.

A vegades ha fet la impressió que el que interessés més de la imatge de Jesús bon pastor fos el fet que les ovelles segueixen al pastor sense protestar, de que no tenen massa o gens d’iniciativa. Allà on va una, van les altres. Penso que no és la intencionalitat de la paràbola.

És per això que el que ens interessa sobretot d’aquest evangeli és la manera de fer del pastor, que és la manera de fer de Jesús, per tal de poder ser nosaltres també pastors i no només ovelles. En primer lloc, potser, els que sempre han estat anomenats pastors, com el papa, els bisbes o els sacerdots, però els trets essencials d’aquest Jesús bon pastor, s’adrecen a qualsevol batejat. Donar la vida per les ovelles, conduir-les, portar-les a les espatlles, tot això forma part de la vida de qualsevol cristià, de la seva vocació de servei, acolliment, preocupació pels qui ens envolten... Ser pastors dels altres ha pres força en el temps de pandèmia. Tots hem hagut de ser pastors els uns dels altres, tenir-ne cura, començant per tenir cura de nosaltres mateixos.

Jesús ens envia a ser pastors, i, a més, amb una vocació universal, sense fronteres. Tal com diu Jesús “Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat”.  Aquesta vocació universal és molt coherent amb el que hem escoltat a la segona lectura, i que és el resum del missatge  de Jesús: “Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som” Una filiació que no té fronteres. Tota dona, tot home, té la dignitat de fill de Déu.

Una afirmació que potser pot xocar amb aquella altra que diu que pel baptisme esdevenim fills de Déu. Podria semblar, doncs, que només els batejats són fills de Déu.

A mi m’agrada més dir que pel baptisme reconeixem que som fills de Déu. Ser fills de Déu no és un fet estàtic, sinó dinàmic, perquè la nostra realitat humana és dinàmica. No estem ja acabats des del primer moment, sigui el naixement o sigui el baptisme.

Som fills de Déu, que ho reconeguem o no. Ho som perquè hem estat estimats per Déu des del principi. Pel baptisme reconeixem que som fills estimats de Déu, i intentem respondre a aquest reconeixement, estimant. Un amor que també és la manera de fer de molts homes i dones d’altres creences i conviccions, perquè en definitiva la llavor de l’amor l’ha plantat Déu en el cor de tots. 

I encara podem afegir que aquesta dinàmica no s’acaba pel fet que reconeguem que som fills estimats de Déu. Com diu sant Joan “encara no s’ha manifestat com serem”. 

Mentrestant, la nostra vocació és de fer el que deia Sant Agustí: “Esdevé allò que ets!”, viure realment i no teòricament com a fill de Déu, reconeixent els altres com a germans i germanes.  Estimar a la manera de Jesús, que és el Fill en majúscules. Tot plegat en la línia del missatge de Francesc en la seva encíclica “Tots Germans”.

Amics, participem de la taula del Fill, la taula on tothom hi és convidat, i que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc i en el que tots serem en plenitud fills i germans.


diumenge, 11 d’abril del 2021

Vosaltres en sou testimonis

3 diumenge de Pasqua any B

lectures


Aquest diumenge, com el passat, hem escoltat a l’evangeli una aparició de Jesús ressuscitat als apòstols. Aquesta vegada,  de l’evangeli de Lluc. L’estil és diferent, però els trets essencials són els mateixos.

Jesús acabava d’aparèixer-se als dos deixebles que anaven cap a Emaús i que l’havien reconegut al trencar el pa. S’apareix de nou, ara a tots, sense que s’ho esperin. La iniciativa ve sempre de Jesús. Els deixebles més aviat dubten, tenen por, encara que barrejat amb una gran alegria.

Enmig d’aquestes pors i dubtes, Jesús els transmet un missatge de pau i de perdó « La pau sigui amb vosaltres ». I a continuació els diu: « Teniu aquí res per  a menjar ? »   Jesús es fa present en la vida de cada dia, en aquest gest tan ordinari, però al mateix temps tan ple de significats que és el menjar. Quants de cops durant la seva vida Jesús havia compartit el menjar, i aprofitava aquest moment per insistir sobre els valors del compartir, de la fraternitat, de l’amistat que un menjar pot significar. El valor també de l’acolliment del pecador, del marginat, de l’exclòs que és convidat a la taula. I és durant un sopar, el dijous sant, que Jesús comparteix amb els deixebles el seu destí de passió i de mort.

I avui, aquí, nosaltres estem reunits també al voltant d’una taula recordant aquell sopar per tal que la seva presència continuï enmig nostre. Jesús comparteix un peix a la brasa, i al mateix temps, il·lumina els cors dels apòstols. A la llum de l’Escriptura, els fa reveure els esdeveniments tan difícils de comprendre que han viscut. Podran comprendre allò que semblava que no tenia sentit. Més enllà de la creu poden comprendre el sentit de la vida de Jesús. 

I és en aquesta nova situació que poden ser enviats, ja sense por. Les aparicions sempre acaben en un enviament. No ens ho podem guardar per a nosaltres. N’hem de donar testimoni “Vosaltres en sou testimonis”

 Jesús ve avui a la nostra vida de cada dia. A la vida de família, de treball, a l’escola, al barri, al país; també en el silenci de la nostra pregària, de la nostra lectura. També ve a la nostra reunió de diumenge, a l’eucaristia.

 I en aquestes que també podríem anomenar “aparicions”, Jesús il·lumina els esdeveniments de la vida, les alegries i les esperances, les tristeses i les angoixes. I com als deixebles, Jesús ens envia perquè nosaltres siguem llum per als altres, perquè compartim amb ells les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes, sobretot les dels qui ho passen pitjor, els pobres, els malalts, els qui es troben sols, els qui en aquesta crisi sanitària i social s’han quedat sense feina o han hagut de tancar el seu negoci. Un compartir que no es pot quedar només en paraules, que s’ha de traduir en gestos concrets.

A la primera lectura, Pere, el qui havia negat tres vegades Jesús, anuncia sense por la bona noticia de la resurrecció. S’adreça als qui han rebutjat Jesús. Però no és una paraula d’acusació, sinó de perdó i de fraternitat. Els diu “germans”. Ell sap bé que va ser el primer que va fallar, que tots, d’una o altra manera, som responsables de la passió de Jesús, i de retruc, de la passió del món. Ell sap també que, malgrat tot, Jesús l’ha perdonat.

 Jesús ens envia a proclamar l’evangeli amb el mateix esperit, sense creure’ns ni superiors ni millors, anunciant un missatge de pau, perdó i fraternitat.  

Nosaltres cristians, des del més petit fins al papa, hem d’anar cap als altres siguin cristians, musulmans, agnòstics o ateus, rics o pobres, amb tendresa, per adreçar un paraula que consola i no que condemna, que acull, i no que margina, una paraula de pau i no d’odi. 

Germanes i germans, cada eucaristia és una aparició. Per la paraula que hem escoltat i pel pa i vi que compartirem, ens unirem més a Jesús ressuscitat present enmig nostre. Però és durant la setmana  que continuarem l’eucaristia, que farem que aquesta presència continuï, fent créixer la nostra comunió amb els altres. Jesús ens diu : « Vosaltres en sou testimonis ».   


diumenge, 4 d’abril del 2021

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua any B

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...

Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!

Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.

Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...

Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. Quantes vegades en aquest any de pandèmia hem dubtat. No hem comprès el sentit de tantes morts. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.

 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”

Jesús ressuscitat ve enmig dels deixebles que tenen por per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.

Tota la violència de la història humana, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.

La natura que a vegades té camins que tampoc comprenem, amb les catàstrofes, la malaltia i la mort, també deixarà lloc a la pau que ve de Déu, 

Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig del món d’avui, esquinçat per la malaltia, perquè siguem instruments de pau i de solidaritat.

Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns. 

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.

Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Avui compartir vol dir sentir-nos agermanats i solidaris amb tota la humanitat que poc o molt pateix la malaltia. Solidaris dels que en la situació actual es troben més desemparats. 

En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes. 

Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”. 

Cal que siguem avui testimonis per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.

Amics, estem reunits aquest diumenge, vuit dies després de Pasqua. Jesús ens envia, Jesús ens dona el seu alè, Jesús se’ns dona per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant, malgrat tot, la bona notícia de Pasqua!


divendres, 2 d’abril del 2021

Ho veié i cregué

Diumenge de Pasqua 2021

lectures


El primer dia de la setmana Maria Magdalena és la primera a anar al sepulcre. Què hi anava a fer, què hi esperava trobar? Sens dubte el sepulcre tancat on hi havia el cos mort de Jesús. Anar a visitar un sepulcre és una manera de fer present aquell que ens ha deixat, és lloc també de record i de pregària, i en aquest cas, record trist per la mort violenta d’aquell qui era bona notícia i esperança per a molts. 

Una bona notícia, una esperança que potser havien deixat de ser-ho en aquells moments foscos del Calvari, veient com el seu Mestre estava penjat en una creu com el pitjor dels malfactors. Maria Magdalena, com els deixebles, havien perdut l’esperança, la bona notícia havia esdevingut una mala notícia.

L’arribada al sepulcre i el veure’l buit podia voler dir moltes coses. La més immediata, la reacció de Maria: “S’han endut el Senyor”. 

És el deixeble anònim, el deixeble estimat, aquell que era al peu de la creu, i que és imatge de tots els que volen seguir Jesús fins al final, el que llegeix en clau d’esperança el fet que el sepulcre sigui buit. Veu i creu. Veu i interpreta amb ulls de fe tota la vida de Jesús, els seus gestos, les seves paraules, i recupera l’esperança que semblava perduda, la mala notícia de la creu s’esvaeix per deixar de nou lloc a una bona notícia. La bona notícia amb la que comença Marc el seu llibre sobre Jesús, la bona notícia que en el final d’aquest mateix llibre de Marc, Jesús diu als deixebles de proclamar-la pertot arreu.

Avui, nosaltres, que com el deixeble estimat voldríem seguir Jesús fins al final, hem de ser capaços de saber llegir els signes dels temps, que no sempre són bona notícia, que moltes vegades són mala notícia, són sepulcre buit on sembla que no hi hagi res. Hem de saber descobrir bona notícia, hem de creure, hem de fer confiança, no només en els moments de llum, quan estem animats, quan la força física ens acompanya, quan estem en bona salut, quan les coses ens van bé. 

Hem de descobrir bona notícia i esperança quan veiem foscor, quan estem desanimats, quan la salut minva, quan hi ha coses que no van bé. I no només l’hem de descobrir, sinó que l’hem de proclamar pertot arreu, tal com Jesús ens ho diu.

Quan al llarg d’un any hem contemplat tantes històries de malaltia i de mort, de dificultats econòmiques per a molts, també tenim l’experiència de descobrir enmig de la foscor petites i grans històries d’esperança, de llum, de solidaritat. 

Quan veiem aquestes i d’altres situacions que són sepulcre buit, com el deixeble estimat hem de fer el pas cap a la fe, la confiança, la bona notícia, l’esperança. Això és Pasqua, fer renéixer calor i llum d’unes brases que semblen quasi apagades. 

Qui ens donarà les forces necessàries per caminar? L’Esperit de Déu, l’esperit de Jesús, l’esperit d’amor que hi ha dins nostre i que celebrarem el dia de Pentecosta, al final del temps de Pasqua que ahir vam començar, és qui  ens dona forces per mirar endavant, per intentar ser nosaltres mateixos protagonistes de bones notícies de solidaritat, servei, perdó, acolliment, pau.   

Germanes, germans, com Maria Magdalena, com Pere, com el deixeble estimat, anem cap al sepulcre i del sepulcre cap al món on som enviats.


dijous, 1 d’abril del 2021

No tingueu por. Ha ressuscitat

Vetlla Pasqual any B

lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Marc. Encara que en l’evangeli tal com el tenim hi segueixen uns relats d’aparicions, els biblistes ens diuen que Marc va fer acabar el seu evangeli aquí.  

Un acabament misteriós i difícil de comprendre, però un final molt d’acord amb el conjunt de l’evangeli on diverses vegades Jesús demana a la gent silenci després de fets sorprenents com els miracles o de professions de fe com la de Pere. Aquest silenci culmina a la creu i només es trenca amb la confessió de fe del centurió.

La mort i la resurrecció del Crist ens situen en el més profund i misteriós de l’existència humana, de la vida i de la mort.

La història de Jesús no és per sobre de la nostra història. És en el més profund de la nostra història, de les nostres pròpies històries, amb els dubtes, amb les pors, amb les tristeses, amb les angoixes… i també amb les alegries i amb les esperances.

La mort i resurrecció del Crist no ens dona respostes a les nostres preguntes, no ens descobreix tot allò que no comprenem. Continuarem el nostre camí amb els nostres dubtes, amb les nostres preguntes i les nostres pors com les dones al sepulcre.

Però, com les dones, rebem un anunci : « No tingueu por ». Un anunci que ens convida a fer confiança. A caminar enmig de les nostres pors i dels nostres dubtes fent confiança. Fer confiança en un món que sovint no inspira gens de confiança. Ens costa fer confiança. No confiem en els polítics ni en els banquers. Ens fa por perdre el que tenim, sobretot perdre el treball. 

Ens fa por la malaltia i la mort, tenim por a contagiar-nos i a contagiar els més vulnerables. 

El temps de Jesús era també un temps de crisi. Crisi econòmica, religiosa i social. I la causa era també manca de confiança: en primer lloc en els romans, en tots aquells que col·laboraven amb ells, com els recaptadors d’impostos, però també manca de confiança en els seus propis líders i guies religiosos: els mestres de la llei, els sacerdots, els fariseus, els escribes...

En temps de Jesús hi havia també la malaltia i la mort, hi havia la lepra i hi havia epidèmies, i pocs mitjans per guarir les malalties.

 Enmig de les pors, de les crisis i de la manca de confiança apareix un home, Jesús de Natzaret, que inspira confiança. En ell no hi ha mentida ni falsedat ; en ell hi ha veritat, coherència, un cor net i transparent. La seva manera de parlar i d’actuar inspiren confiança en aquella gent que l’havia perdut.

I poc a poc intueixen que aquesta confiança que posen en ell només pot venir de Déu, l’únic en qui es pot posar tota la confiança.

En aquest procés arriba el divendres sant. Per a tots aquells que havien posat la seva confiança en Jesús, la creu és una prova difícil de superar. S’havien equivocat ? Com Déu el podia abandonar, deixar-lo morir com un maleït, un bandit, un blasfem?

La resurrecció serà per a aquests homes i dones el retorn a la confiança. No s’havien equivocat. Valia la pena confiar en ell. 

La confiança esdevé fe. Una fe que res ni ningú no podran trencar. Podran continuar caminant enmig del món, podran ser perseguits, menyspreats; més enllà hi ha sempre aquell en qui es pot confiar : Jesús, el Fill de Déu.

I amb Jesús un camí, uns senyals. Jesús mateix és el camí, el camí que ell ha recorregut és per a nosaltres nord i sentit. 

Jesús ressuscitat ens convida a esdevenir homes i dones en qui es pot confiar, que com ell fugen de la mentida i de la falsedat. Homes i dones amb un cor net i transparent, coherents entre el que proclamen i el que fan. 

Jesús ressuscitat ens ha revelat el secret de la nostra existència, la llum que il·lumina les nostres foscors i les nostres pors. Aquesta llum té un nom: amor. 

Però amor a la manera de Jesús, amor sense fronteres, sense fixar-se en la identitat del qui ha de ser estimat, amor preferent cap als petits, els exclosos, amor gratuït que no  espera res a canvi, amor que para l’altra galta i que arriba fins i tot als enemics.

És per l’amor, per aquest amor, que esdevindrem homes i dones a qui es pot fer confiança, homes i dones que són llum per als altres. No amb grans discursos, pancartes ni manifestacions, sinó amb la discreció de l’evangeli de Marc que no vol que les paraules vagin per davant dels fets. 

Ara renovarem les promeses del Baptisme. Intentem que no sigui una rutina o una tradició, sinó un compromís per créixer en amor i en veritat, un compromís a generar llum i confiança al nostre voltant.