Demaneu i Déu us donarà

Lc 11, 1-13
17 diumenge durant l'any C

La pregària de Jesús comença per la paraula “Pare”. Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel és un Déu tendre i misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és molt present a l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare estimen els seus fills.

La pregària de Jesús comença amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de la nostra situació que en ocasions potser no ens portaria a aquest reconeixement. És enmig dels nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.

És només així que podem demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu, truqueu...” Sabent que en moltes ocasions no se’ns donarà, no trobarem i no se’ns obrirà. Perquè l’existència humana és així i Déu no és una màquina que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta existència.

Al jardí de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir. I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I segur que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens estima.

I perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens trobem un germà, una germana. Responem a l’amor de Déu pare-mare amb amor fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.

Això fa que la nostra pregària sigui sempre compromesa. Tot el que demanem a Déu ens compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer l’esperança al voltant nostre.

No són paraules boniques, han de ser paraules concretes. Avui vol dir ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, dels joves que no troben una primera feina, de les dones que són discriminades o que reben violència...

Déu es val de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar infants, adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i de mi per estimar a aquell fill que no coneixem de res però que ens necessita.

Déu no és un opi que ens adorm. Déu és una força que ens desvetlla i obre les nostres fronteres perquè estimem generosament.

Que el Déu pare-mare, el Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva paraula i al seu amor.

Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses...

Gn 18, 1-10a  Lc 10, 38-42
16 diumenge durant l'any C

Després d’haver escoltat diumenge passat la paràbola del bon samarità, seguim escoltant avui un text també propi de Lluc, en cara que té alguna ressonància en la unció de Betània que trobem a l’evangeli de Joan. De fet son aquests dos evangelistes, Lluc i Joan, els únics que ens parlen d’aquesta família formada per Llàtzer, Marta i Maria, i que segons Joan, vivien a Betània. Són només tres textos, aquest de Lluc, i la resurrecció de Llàtzer i la unció a Betània, que trobem a Joan.

En aquests pocs textos, però, ens fem una idea de la relació de Jesús amb aquesta família, una relació d’amistat, i també de la manera de ser i fer de Marta i Maria. De Maria no en sabem més que dos gestos, el d’escoltar Jesús asseguda als seus peus, i el de ungir els seus peus. De Marta, a més del gest de servir, tant aquí com a la unció de Betània, tenim dues paraules, i totes dues són retrets fets a Jesús. Avui dient-li “No us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” i en la resurrecció de Llàtzer “Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.”

Dos retrets que algú podria llegir com una irreverència, però que de fet ens fan sentir en situacions de les nostres vides propers a ella. Qui no s’ha adreçat a Jesús o a Déu alguna vegada dient-li “Senyor, no et fa res això que m’està passant?” “Senyor, on eres quan et necessitava?

La primera lectura i aquest evangeli ens parlen d’acolliment, d’hospitalitat. Abraham i Sara, Marta i Maria, obren la porta a aquells que necessiten ser acollits, atesos. Semblantment a l’home caigut a la cuneta que necessita d’algú que s’ocupi d’ell.

Només essent acollidors, hospitalaris i servicials envers aquells que es creuen amb nosaltres en el camí, podem acollir Déu. No es pot acollir Déu si no sabem acollir el germà. Les visites que Déu ens fa al llarg de la vida, en moltíssimes ocasions ens les fa a través dels homes i les dones que trobem i que acollim, com tant bé explicava aquella bonica història divulgada per en Francesc Barrachina que es deia “La visita inesperada”.

Les visites que Déu fa són sempre visites fecundes. Fecunditat d’una gran descendència, en el cas de Sara i Abraham, fecunditat per la paraula de Jesús adreçada a Marta i Maria.

La resposta de Jesús a Marta no sempre ens és fàcil de comprendre.  Potser alguna vegada hem pensat que Jesús s’equivoca. Pot semblar que menyspreï l’actitud servicial de Marta. Cal aprofundir una mica aquestes paraules: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses” Jesús no retreu a Marta la seva actitud servicial, sinó els neguits i les preocupacions. Aquest esperit que sovint tenim tots, vivint atrafegats, neguitosos, necessitats d’estar fent sempre alguna cosa productiva, i que ens dificulta trobar aquests temps més gratuïts, en primer lloc per trobar-nos amb nosaltres mateixos, per meditar, reflexionar, pregar, però també aquells temps gratuïts envers els altres: temps per parlar, per escoltar, per acompanyar... Un temps tan necessari per les nostres relacions amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres familiars, amb els nostres germans de comunitat, amb els nostres amics, i amb qualsevol persona que necessiti que li dediquem, que perdem el nostre temps per a ell. El temps productiu, el que dediquem al treball, a la feina de casa... és necessari, però no ha d’ocupar totes les hores del nostre dia, si no volem que es ressenteixi la nostra vida més profunda, la que ens apropa de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu.

És el temps que ens ajuda a donar sentit al que fem, és el temps que ens ajuda a revisar la nostra vida, a adonar-nos quan es degrada, es banalitza, es torna superficial i mediocre.

 És el temps que fa que siguem senyors de la nostra vida i no esclaus de tants ídols que ens envolten i ens atrauen.

 D’alguna manera, el diumenge pot ser un d’aquests temps de qualitat, un dia on tenim més temps per a Déu i per als altres.

Que aquesta eucaristia, celebrada sense neguits ni preocupacions sigui també aquella part millor que Maria va escollir.

se’n compadí, s’hi acostà, se n’ocupà

Dt 30, 10-14  Lc 10, 25-37
15 diumenge durant l'any C

Cada tres anys, a la missa d’un diumenge d’estiu tenim la sort d’escoltar aquesta paràbola tan essencial, que només trobem a l’evangeli de Lluc.

A una pregunta més aviat elevada, d’aquelles que se’n van pels núvols: “Mestre, ¿què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”  Jesús respon amb una historia ben concreta, treta de la vida quotidiana i que no se’n va gens pels núvols.

Moltes vegades Jesús ens adverteix que amb les paraules, per més boniques que siguin, no n’hi ha prou. Que no n’hi ha tampoc prou amb escoltar la seva paraula, cal posar-la en pràctica.  

Segurament aquest era el problema del Mestre de la Llei: la primera resposta, que ell mateix dóna, treta del Deuteronomi, els jueus la repeteixen cada dia, “Estima el Senyor i estima els altres com a tu mateix”. Aquell Mestre la repetia cada dia però no la posava en pràctica. Per això posa una segona pregunta a Jesús: “Qui són aquests altres?” És la pregunta del qui vol només acomplir una llei: que li diguin estrictament a qui cal estimar per complir. No li preocupa l’amor, sinó acomplir un precepte ben delimitat: “Qui són aquests altres?”

Jesús, amb la paràbola, no respondrà a la seva pregunta. No li dirà a qui ha d’estimar i a qui no ha d’estimar. El que importa no és aquell a qui he d’estimar, el que importa és si jo estimo, sense mirar de quina raça, de quina religió, de quina classe social és l’altre.

  El que importa és si el meu cor, les meves entranyes es deixen entendrir per aquell que està caigut al costat del camí, a la cuneta. El llibre del Deuteronomi ja ens ha dit que la paraula es troba molt a prop, es troba al cor. És en el cor on es prenen les decisions.

El sacerdot i el levita, homes religiosos, que coneixien en teoria la paraula de Déu, no es deixen entendrir per l’home ferit, no deixen parlar el fons del seu cor, deixen parlar les moltes raons per no aturar-se. Moltes raons que es resumeixen a la pregunta: “Què em passarà si m’aturo?” Arribaré tard a la reunió que tenia, m’atacaran uns lladres, ja que potser és una trampa, esdevindré impur si toco un estranger... moltes raons centrades en mi mateix: “Què em passarà a mi”.

 El samarità, home mal vist des del punt de vista religiós, deixa parlar el seu cor, es deixa entendrir per aquell home que no coneix de res però que està ferit. La pregunta que es posa és: “Què li passarà a aquest home si no m’aturo?”

Quan deixem parlar el més profund dels nostres cors, som capaços de sortir de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres càlculs, per obrir-nos a aquell que ens necessita.

Quan deixem parlar el nostre cor, ja no ens preocupa la identitat de l’altre, el que ens preocupa és l’altre.

La paràbola del samarità ens interroga constantment: el meu amor és concret? és un amor sense fronteres? és un amor gratuït i generós?  La fe que proclamo m’impulsa a  baixar en el concret de la vida dels homes i les dones, allà on hi ha les situacions difícils dels qui m’envolten?

O bé sempre trobo excuses? No sé si m’enredaran, no sé si els diners que dono arribaran allà on diuen...

 Qui són avui els qui estan a les cunetes dels nostres camins? Quines persones, quins col·lectius, quins països, quins continents? Avui, aquí, enmig de la crisi, molts s’han quedat a la cuneta. Avui, aquí, calen més que mai bons samaritans capaços de compadir-se, acostar-se i ocupar-se dels altres.

Celebrem l’eucaristia, però sense oblidar que el Crist present en el pa i en el vi és també present en l’home o la dona que ens necessiten. No podem combregar amb el Crist de l’eucaristia i oblidar el Crist present en els altres.

Que la nostra comunió sigui doncs completa que no es quedi només dins les parets d’aquesta església.

El Regne de Déu és a prop vostre

Is 66, 10-14c  Lc 10, 1-12. 17-20
14 diumenge durant l'any C

La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge d’un Déu que és pare que Jesús ens va deixar. Déu no és pare en un sentit masculí. Quan diem que Déu és pare estem dient que Déu és pare-mare. La importància, doncs, està en la filiació. Som fills. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.

Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus  com va ser l’exili a Babilònia. D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperats. La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o el camí al mig d’un desert.

És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.

Viureu en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on s’ha perdut.

És també aquesta confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dóna la força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, un anunci d’un Regne adreçat als pobres.

És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germans.

Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.  

 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Amor sense fronteres, amor generós i gratuït.

No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.

 En aquests temps de dificultat, tot això és molt important. On som els seguidors de Jesús? Ens trobem en aquells llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge?

O bé estem tancats a casa, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquelles situacions.

L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres cercles confortables. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb ells llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És allà on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà. Aquest món que Jesús anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests llocs on es fa el bé.

Celebrem l’eucaristia, i després, seguim aquelles paraules que es deien a la missa en llatí: “Ite, missa est”, aneu, sou enviats.