dijous, 24 de febrer del 2011

Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol

En el Sermó de la muntanya que anem escoltant, Jesús ens havia dit com havíem d’entendre la Llei, convidant-nos a anar sempre més enllà, no conformant-nos a acomplir la lletra d’aquesta llei per tal d’acomplir la llei que és al damunt de totes les lleis, que és la llei de l’amor.

Estimar els enemics, parar l’altra galta, són exemples d’aquest anar més lluny, encara que a vegades puguem pensar que són consells molt difícils de posar en pràctica.

En la seva continuació, les paraules de Jesús poden seguir semblant massa difícils. Sembla que ens digui, en tota aquesta mena de paràbola en què utilitza imatges de les flors, dels ocells, que no ens hem de preocupar dels aspectes materials de la vida. Per a molts que cada dia han de lluitar per tenir un treball, per mantenir en vida una empresa, les paraules de Jesús li podrien semblar angelicals.

Crec que la paràbola s’ha de llegir ben emmarcada en el que li precedeix i en el que ve després, que podrien ser les claus d’interpretació per tocar de peus a terra i no quedar-nos en imatges bucòliques i angelicals.

En la primera part, Jesús ens diu d’una manera molt directa i ben actual quina ha de ser la nostra relació amb el diner: Si som servidors del diner, no podrem ser servidors de Déu. Com s’ha d’entendre? Jo ho entenc en el sentit que el que esdevé servidor, fins i tot esclau del diner acaba oblidant els altres. Encara més, els altres són com uns enemics quan l’objectiu és tenir més i més. Els altres, amb les seves necessitats concretes, amb les seves dificultats... són sempre una invitació a compartir.

Això ho podem aplicar tant a nivell personal com social. Un país, un grup social o fins i tot un continent, quan esdevenen servidors del diner, del consumisme, no poden servir Déu, perquè Déu els recordarà que hi ha països que tenen necessitats i amb els que s’ha de compartir.

Tot el que passa actualment en països on hi ha grans injustícies ens concerneix. D’una banda, segurament, no hem fet prou per tal d’ajudar-los a desenvolupar-se, i d’altra banda hem acceptat els règims corruptes i injustos perquè ens subministraven petroli o gas. Hem servit el diner i no hem servit Déu i els preferits de Déu que són els pobres. O com alguns comentaristes han dit, hem posat en primer lloc el negoci, i només darrera la justícia o la democràcia.

I aquí és on lliguen les paraules finals de l’evangeli: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”.

Servir Déu es concreta en aquesta recerca del seu Regne, aquest Regne que Jesús ens va intentar anunciar amb paraules i amb fets: un Regne de justícia on no hi ha malalts ni pobres ni exclosos ni desesperats ni sols.... Podríem seguir la llista.

Què passaria si en el món tothom busqués per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos? Crec que si fos així, si la riquesa estigués ben repartida, si el treball estigués ben compartit, si tothom tingués les mateixes oportunitats... en aquest escenari ideal no caldria preocupar-se què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem. Cadascú tindria el suficient per menjar, per vestir-se, per protegir-se. Cadascú tindria l’atenció sanitària, educativa que necessita. Cadascú tindria el treball per realitzar-se i per cobrir les seves necessitats.

Ja sé que em direu que això és utòpic. Es cert. Però no és menys cert que quant més s’avança en justícia, menys neguits s’han de tenir per les necessitats materials. Quan més es serveix Déu i el seu Regne i menys el diner, més justícia hi haurà.

Diumenge passat Jesús posava davant nostre el repte de la pau i de la no-violència. Avui el repte de la justícia. Dos grans temes d’ahir i d’avui, i que en l’actual context mundial són ben actuals. Els trobem units en tots aquests conflictes que sorgeixen en el sud del mediterrani. Els trobem també presents en el nostre país amb la crisi econòmica.

Que siguem instruments de Déu per fer créixer el seu Regne ara i aquí, fugint dels discursos i dels fets que exclouen l’altre pel motiu que sigui.

divendres, 18 de febrer del 2011

Sigueu bons del tot com ho és el vostre Pare

Amb l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús conclou aquesta sèrie d’antítesis en les que contraposa el que diu la Llei i el que diu ell. No es tracta de dir no a la Llei, sinó d’anar més enllà, més lluny. I la frase que ho conclou, dóna l’explicació de les seves paraules. En el fons no és ell qui ho diu, és el Pare del cel: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. Un “Sigueu bons del tot” que també podríem traduir com “Aneu fins al final”. Efectivament, Mateu utilitza aquí la paraula grega “teleios”, que pot tenir aquest sentit. Una paraula que en els evangelis només trobem aquí i en el passatge de Mateu del jove ric, dient-li en un sentit molt semblant: “Si vols anar fins al final, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. No n’hi ha prou d’acomplir la Llei per al qui vol seguir Jesús. Cal anar més lluny. I en les antítesis que hem escoltat avui, aquest anar més lluny passa per un rebuig de soca-rel de la violència. Jesús coneix bé l’esperit de l’home, i sap que d’entrada les seves paraules poden semblar fora mida. Com podem estimar els enemics? No és exagerat?

Mirem per un moment la història de la humanitat, tan el passat com el present... Aquesta història tan plena de violència, tan plena d’espirals de violència que comencen amb petits conflictes i van creixent perquè no hi ningú que digui prou, que s’aturi, en definitiva que estimi l’enemic o que pari la galta.

Les paraules de Jesús són un manual de la no-violència, per això a Ghandi li agradava tant aquest tros de l’evangeli.

Jesús no ens demana que siguem afectuosos i amables com ho podem ser amb els nostres amics, amb els nostres familiars. El que ens demana és que desterrem la venjança, l’odi... I ens ho demana dient-nos que així farem com Déu fa. Perquè és fent com Déu fa que nosaltres, creats a imatge de Déu, trobarem el nostre veritable ésser.

Anar més enllà, anar fins al final en la nostra relació amb els altres ha de començar per anar més enllà en la relació amb els que tenim més a prop, amb els nostres germans, amb els nostres companys, amb els que compartim més hores. Anar més enllà de la simple correcció, de la bona educació... Crear bon ambient, ser pacient, somriure, acollir, saber perdonar... Tants petits detalls que ajuden a fer créixer la fraternitat i a evitar els conflictes.

Aquesta manera de ser i de fer és Jesús mateix qui ens la va ensenyar, no només amb les seves paraules, sinó sobretot amb la seva manera de fer, amb la tendresa i acolliment amb què tractava els altres, amb la seva preocupació per la situació en què es trobaven, fos perquè estaven malalts o desanimats o desorientats. I a la creu ens va donar l’exemple del que ens havia ensenyat, pregant i perdonant aquells que l’havien crucificat.

Aquests dies fan la pel·lícula “Homes i Déus” que relata la història dels monjos cistercencs que van matar a Algèria l’any 1996. Aquesta pel·lícula ha fet conèixer aquests homes que van anar fins al final en el seu seguiment de Jesús i de l’evangeli. Quan Jesús diu que hem de pregar per aquells que ens persegueixen, no puc deixar de pensar en el testament que el P. Christian de Chergé, prior d’aquesta comunitat, va escriure, preveient una mort violenta. I sobretot el final del text en què s’adreça al seu botxí, i que diu així: I a tu també, amic del darrer instant, que no hauràs sabut el que feies. Sí, per a tu també vull aquest GRÀCIES, i aquest “A-DÉU” on et contemplo en el seu rostre. I que ens sigui concedit de retrobar-nos com lladres feliços en el paradís, si és que així ho vol Déu, Pare nostre, teu i meu. ¡AMEN! ¡IN SHAL-LAH!”

Germans, que exemples com aquests sacsegin les nostres vides i ens impulsin a anar fins al final en el nostre seguiment de Jesús i de l’evangeli.

divendres, 4 de febrer del 2011

Vosaltres sou la llum del món

Les paraules que acabem d’escoltar, amb les dues imatges utilitzades per Jesús, la de la sal i la de la llum, com a qualitats dels qui el volen seguir, les hem de situar en el seu context. El que Jesús havia dit abans, ho vam escoltar diumenge passat, les benaurances, aquestes paraules essencials dins de l’evangeli. El que diu després ho escoltarem els propers diumenges, i degut a què la Quaresma d’aquest any arriba tard, podrem escoltar d’una manera molt completa. Tot plegat és el Sermó de la Muntanya.

El petit text d’avui, enmig de paraules que ens indicaven i ens indicaran com ha d’actuar el deixeble de Jesús, ens recorda, penso dues coses: primera, que el deixeble de Jesús, i en conseqüència el grup de deixebles, no s’han de tancar en una mena de grup d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles, i se separen del món. L’església, el cristià, viu enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.

Segona, tant les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya són uns consells de Jesús per ajudar-nos a ser llum i sal enmig de la societat.

Si vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.

Les dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dóna gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s. LA sal només té sentit enmig del menjar, i hi ha de ser en la mesura justa.

Ser cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista o som vulgueu dir-ne, com el menjar quan és massa salat, no és agradable. Provoca anticossos, reaccions contràries. Pensem per un moment en èpoques anteriors, en societats de cristiandat.

Pel que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha dit Isaïes a la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que s’havia queixat dels dejunis que li oferien els jueus, uns dejunis rituals, com per calmar Déu. Uns dejunis que no tenien res a veure amb la vida de cada dia. Concretament els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus criats.

I el que hem escoltat en la lectura és la descripció del dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és d’aquesta manera que es pot ser llum. No es té la llum per haver estudiat molt els misteris de la vida o de la religió. No es té llum perquè s’ha resat molt o perquè s’ha rebut directament del cel. Es té la llum quan es comparteix, quan s’acull.

Sant Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.

Ser llum, ser sal... Com podem ser sal i llum no només en la nostra família, en el nostre barri, ni tan sols en el nostre país. Com som llum i sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa lluny de les nostres fronteres. Com ser llum i sal per als qui viuen a Tunísia, a Egipte, al Iemen...

Aquests homes i dones surten al carrer només per a protestar contra els seus dirigents que viuen en l’abundor mentre ells viuen en la misèria?

No protesten d’alguna manera contra els països que viuen en l’abundor, fins i tot en aquests moments de crisi econòmica?

Què estem disposats a fer, nosaltres, habitants del primer món per anar cap a un món més just? A què estem disposats a renunciar del nostre benestar?

Les paraules d’Isaïes ens han de fer pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc li arriben perquè no obrim prou els ulls a totes aquestes situacions que a prop i lluny ens interpel·len.

Que la nostra eucaristia, que la nostra pregària sigui compromís de part nostra per avançar per camins de justícia.