En el Sermó de la muntanya que anem escoltant, Jesús ens havia dit com havíem d’entendre la Llei, convidant-nos a anar sempre més enllà, no conformant-nos a acomplir la lletra d’aquesta llei per tal d’acomplir la llei que és al damunt de totes les lleis, que és la llei de l’amor.
Estimar els enemics, parar l’altra galta, són exemples d’aquest anar més lluny, encara que a vegades puguem pensar que són consells molt difícils de posar en pràctica.
En la seva continuació, les paraules de Jesús poden seguir semblant massa difícils. Sembla que ens digui, en tota aquesta mena de paràbola en què utilitza imatges de les flors, dels ocells, que no ens hem de preocupar dels aspectes materials de la vida. Per a molts que cada dia han de lluitar per tenir un treball, per mantenir en vida una empresa, les paraules de Jesús li podrien semblar angelicals.
Crec que la paràbola s’ha de llegir ben emmarcada en el que li precedeix i en el que ve després, que podrien ser les claus d’interpretació per tocar de peus a terra i no quedar-nos en imatges bucòliques i angelicals.
En la primera part, Jesús ens diu d’una manera molt directa i ben actual quina ha de ser la nostra relació amb el diner: Si som servidors del diner, no podrem ser servidors de Déu. Com s’ha d’entendre? Jo ho entenc en el sentit que el que esdevé servidor, fins i tot esclau del diner acaba oblidant els altres. Encara més, els altres són com uns enemics quan l’objectiu és tenir més i més. Els altres, amb les seves necessitats concretes, amb les seves dificultats... són sempre una invitació a compartir.
Això ho podem aplicar tant a nivell personal com social. Un país, un grup social o fins i tot un continent, quan esdevenen servidors del diner, del consumisme, no poden servir Déu, perquè Déu els recordarà que hi ha països que tenen necessitats i amb els que s’ha de compartir.
Tot el que passa actualment en països on hi ha grans injustícies ens concerneix. D’una banda, segurament, no hem fet prou per tal d’ajudar-los a desenvolupar-se, i d’altra banda hem acceptat els règims corruptes i injustos perquè ens subministraven petroli o gas. Hem servit el diner i no hem servit Déu i els preferits de Déu que són els pobres. O com alguns comentaristes han dit, hem posat en primer lloc el negoci, i només darrera la justícia o la democràcia.
I aquí és on lliguen les paraules finals de l’evangeli: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”.
Servir Déu es concreta en aquesta recerca del seu Regne, aquest Regne que Jesús ens va intentar anunciar amb paraules i amb fets: un Regne de justícia on no hi ha malalts ni pobres ni exclosos ni desesperats ni sols.... Podríem seguir la llista.
Què passaria si en el món tothom busqués per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos? Crec que si fos així, si la riquesa estigués ben repartida, si el treball estigués ben compartit, si tothom tingués les mateixes oportunitats... en aquest escenari ideal no caldria preocupar-se què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem. Cadascú tindria el suficient per menjar, per vestir-se, per protegir-se. Cadascú tindria l’atenció sanitària, educativa que necessita. Cadascú tindria el treball per realitzar-se i per cobrir les seves necessitats.
Ja sé que em direu que això és utòpic. Es cert. Però no és menys cert que quant més s’avança en justícia, menys neguits s’han de tenir per les necessitats materials. Quan més es serveix Déu i el seu Regne i menys el diner, més justícia hi haurà.
Diumenge passat Jesús posava davant nostre el repte de la pau i de la no-violència. Avui el repte de la justícia. Dos grans temes d’ahir i d’avui, i que en l’actual context mundial són ben actuals. Els trobem units en tots aquests conflictes que sorgeixen en el sud del mediterrani. Els trobem també presents en el nostre país amb la crisi econòmica.