diumenge, 29 de març del 2020

Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Diumenge de Rams any A
lectures
La festa d’avui, portal de la Setmana Santa, ens parla en primer lloc d’una història humana, la de Jesús. Una història al costat de totes les històries humanes, també de les nostres.
Història d’èxit, la de l’entrada a Jerusalem, història d’aparent fracàs, la de la creu. Com tantes històries humanes, també les nostres, on experimentem l’èxit i el fracàs, la joia i la tristor, la vida i la mort.
Històries de mort que estem vivint en pròpia carn tots nosaltres, nombre d’infectats, nombre de morts... que podrien ser aquelles estadístiques fredes que a vegades escoltem, però que passen lluny de nosaltres. Aquestes passen a prop nostre, no són fredes sobretot quan ens comuniquen que algú que coneixíem bé, o el familiar d’algú que coneixem està infectat, o el que és pitjor, no ha pogut superar la malaltia. Quant de dolor en aquells que no han pogut acompanyar el seu familiar, que no s’han pogut acomiadar d’ell, que no ha pogut fer el dol per la seva mort...
Històries de mort com la història que hem escoltat, la de Jesús a la creu.
Les celebracions dels propers dies ens parlen d’aquesta història, però no amb la intenció d’enfonsar-nos-hi, de pensar que no hi ha res a fer. Les celebracions d’aquests dies ens volen fer descobrir que enmig de tanta foscor hi ha llum, que enmig de tant d’odi hi ha amor, que enmig de tan egoisme hi ha generositat.
Semblant a la generositat de l’home del qui no se’ns diu ni el nom, però que deixa el seu ase perquè Jesús el necessita.
Semblant a la del propietari de la casa del darrer sopar que l’ofereix per acollir Jesús i els deixebles.
Semblant a l’actitud de Simó de Cirene, que, més o menys obligat, ajuda a dur la creu.
Semblant a l’actitud valenta de les dones que acompanyen Jesús fins al final, i també a la de Josep d’Arimatea que es compromet oferint un sepulcre digne.
Enmig d’aquesta història d’injustícia, de violència i de mort que és la passió de Jesús, hi trobem aquestes petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda...
També en la situació que estem vivint actualment, enmig de la malaltia i de la mort hi ha milers de petites i grans històries de solidaritat, començant pel personal sanitari, i també per tots aquells que arriscant el contagi segueixen treballant amb persones en risc d’exclusió, amb persones d’edat avançada o amb necessitat de ser ajudades.
Persones que aprofiten el seu temps i les seves habilitats per fabricar màscares o d’altres materials tan necessaris.
Llegir i escoltar la passió avui ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal i col·lectiva.
Intentem viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-nos a les mans del Pare fins i tot quan ens sentim abandonats.
Que aquesta eucaristia que probablement no podem celebrar amb normalitat, sigui el començament d’una Setmana Santa i d’una festa de Pasqua, que celebrarem d’una manera diferent, a on Jesús ens pugui dir: “Faré el sopar pasqual a casa teva” posant a disposició d’ell la casa de la nostra vida, una vida amb esperança i amor.

diumenge, 22 de març del 2020

Si haguéssiu estat aquí

5 diumenge de Quaresma any A
lectures
Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.
Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dona una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement, compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.
Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.
Aquesta afirmació podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.
En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que la rescata dels seus límits, de la fragilitat.
L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de tants conflictes bèl·lics, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de malalties que no controlem, situació que aquests dies vivim intensament amb la crisi del coronavirus. Totes elles són morts difícils de comprendre.
També Jesús viu l'experiència de fragilitat amb el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.
Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguéssis estat aquí!” quantes vegades diem a Déu, i potser més sovint en aquests dies difícils: “On ets ara que et necessitem?” També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’has abandonat?”
Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi cap la confiança. Fer confiança a Jesús, que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.
I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que l’amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”
Aquest és el missatge de Jesús que ens permet travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida la que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.
Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, de l'actual situació de pandèmia, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”
Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten. Una resposta que avui pot ser senzillament quedar-se a casa.   
A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, unes celebracions que viurem en un context de confinament, que l’eucaristia que celebrem o la que voldríem celebrar ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.

dilluns, 16 de març del 2020

Qui és, Senyor, perquè hi pugui creure

4 diumenge de Quaresma any A
lectures

Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquests diumenges servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme.
Un d’aquests símbols és el  de la llum, que en  la Vetlla Pasqual té una gran presència en tota la celebració.
Que n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat.
El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des de l’experiència de la llum material, exterior, física, a la de la llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum material, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix la llum interior que el fa creure en Ell.
En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”
Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”
I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus.
Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor? En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”
Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.
També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, dels misteris de l’existència... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’Església...
Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.
És per això que sant Joan, en la seva primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dona. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”
El text és ben clar. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.
Els fariseus eren a la foscor, eren cecs, perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat en el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei. La seva “saviesa” superficial els condueix a no estimar, a excloure, a discriminar.
I avui, dos mil anys després, hem escoltat prou l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al damunt el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església o de la societat aquell que sembla que s’ha desviat de la norma, o aquell que no té els papers en regla?  
 Amics, demanem a Jesús que guareixi la nostra ceguesa, la que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí, i que faci de nosaltres instruments de comunió i no d’exclusió.
I en aquests dies de dificultat que estem vivint, pensant en els col·lectius de risc, i per solidaritat amb tothom quedem-nos a casa per ajudar a vèncer la pandèmia que ens afecta.

diumenge, 8 de març del 2020

Si sabessis què vol donar-te Déu

3 diumenge de Quaresma any A
lectures

De l’origen històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells aprofundeix en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.
L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ens ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.
Però en primer lloc hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.
El clima que s’estableix al voltant d’aquell pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de condemna. Fins i tot entre els cristians. Mirem i escoltem Jesús per millorar les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.
 Aquest diàleg de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.
Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop.
En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en esperit i en veritat”.
El tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
D’aquella que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Nosaltres cristians sabem on buscar, però sovint no ho fem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és un camí que podem seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.
Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que ens dóna força i llum per buscar i seguir aquest camí que Jesús ha obert per a nosaltres.