lectures
L’evangeli que acabem d’escoltar,
de l’evangeli de Lluc, ens fa tornar a la festa que celebràvem avui fa quaranta
dies, el naixement de Jesús.
L’infant neix en la discreció,
només uns pastors el troben en un indret inesperat, una menjadora en un poble
petit, Betlem.
Quaranta dies després, i d’acord
amb el que marca la Llei, Jesús és presentat al Temple de Jerusalem. Malgrat la
importància i grandesa del lloc, en comparació amb la senzillesa i petitesa del
pessebre de Betlem, el relat de Lluc torna a insistir en les mateixes idees. L’ofrena
que ofereixen Josep i Maria és l’ofrena dels pobres, un parell de colomins. L’infant
no és acollit pels grans de Jerusalem, no és rebut pels Sacerdots del Temple ni
pels escribes o els Mestres de la Llei, aquells que uns anys més tard
l’acusaran, el perseguiran i el condemnaran.
Jesús és acollit per dos ancians
amb una fe senzilla. Simeó i Anna representen aquesta humanitat que no surt a als
diaris ni a la televisió. Aquesta humanitat senzilla que viu, com l’infant de
Betlem, en la discreció. Aquella humanitat que acollirà Jesús, els seus gestos
i les seves paraules. Que s’il·lusionaran amb la bona notícia d’un Regne de pau
i de justícia.
Les paraules de Simeó són les que
donen el significat de la tradició de la festa d’avui, la de la Candelera. Hem
encès els ciris perquè l’infant presentat al Temple serà una llum que es revela
a les nacions. No només al poble d’Israel, sinó a totes les nacions. Des de
l’inici de l’evangeli, Lluc subratlla la universalitat de la bona notícia de
Jesús. Des del naixement Lluc evoca ja el Crist ressuscitat que ha vençut la
foscor i la mort, el Crist ressuscitat que també simbolitzem amb el ciri.
Però en què consisteix aquesta
llum que Jesús ens dona? Ens fa més intel·ligents? Ens fa més savis? Ens ajuda
a descobrir els misteris de l’existència? Així ho van pensar alguns cristians dels
primers temps. I aquesta manera de pensar, d’una banda els allunyava de la
gent, en considerar-se més savis, més il·luminats, i d’altra banda els
allunyava de l’home de Jesús, de l’home de carn i ossos que era com nosaltres i
que va morir en una creu.
La primera carta de sant Joan,
utilitzant el seu mateix llenguatge, vol respondre a aquesta manera de pensar,
explicant quina és aquesta llum que Jesús ens va portar amb les seves paraules
i sobretot amb la seva vida. Diu: “els
qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara
estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.
A partir de Jesús, la llum
fonamental i que està per sobre de totes les altres és la llum de l’amor.
Aquesta llum que és a l’abast de tothom. No cal ser savi, ni intel·ligent ni
saber molta teologia. És la llum que van descobrir els primers deixebles, els
primers seguidors i que va configurar les primeres comunitats, que se’ls
coneixia per l’amor que es tenien.
L’amor universal, gratuït i
generós, que no espera res a canvi, amarat de misericòrdia, de comprensió, de
servei, de perdó... aquesta és la llum de les nacions que el vell Simeó veu en
el petit infant presentat al Temple.
El missatge de l’evangeli és avui
tan actual com aleshores. Encara més en els temps en què vivim, temps tan necessitats
de solidaritat, de justícia i de pau. De quina manera cadascú de nosaltres
podem ser portadors d’aquesta llum dins les nostres famílies, en els llocs de
treball o d’estudi, entre els veïns, per tal que el nostre ser cristià es
manifesti més en fets que en paraules.
Que l’eucaristia sigui força en aquest camí, sigui la
llum que fa de nosaltres llum per als altres.
