dijous, 27 de març del 2014

Tornà veient-hi

1 Sa 16, 1b.6-7.10-13a   Jn 9, 1-41
4 diumenge Quaresma any A
Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquests diumenges servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme.
Un d’aquests símbols és el  de la llum, que, a més, en el context de la Vetlla Pasqual, té una presència important en tota la celebració.
Com n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat.
El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des d’aquesta experiència de la llum material, exterior, física, a aquella llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum física, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix aquesta llum interior que el fa creure en Ell.
En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”
Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”
I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus.
Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor?
En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és molt important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”
Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.
També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, dels misteris de l’existència... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’Església...
Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.
Es per això que sant Joan, en la seva primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dóna. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”
Crec que aquesta explicació no deixa lloc al dubte. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.
Els fariseus eren a la foscor, eren cecs, perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat en el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei. La seva “saviesa” superficial els condueix a no estimar, a excloure, a discriminar.
I avui, dos mil anys després, hem escoltat prou l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al damunt el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església o de la societat aquell que sembla que s’ha desviat de la norma, o aquell que no té els papers en regla?  
 Amics, demanem a Jesús en aquesta eucaristia que guareixi la nostra ceguesa, aquella que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí, i que faci de nosaltres instruments de comunió i no d’exclusió.

divendres, 21 de març del 2014

Una font brollarà sempre dintre d’ell

Jn 4, 5-42
3 diumenge Quaresma any A
De l’origen històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells aprofundeixen en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.
L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.
Però en primer lloc hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.
El clima que s’estableix al voltant d’aquell pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de condemna, inquisitorials. Fins i tot entre els cristians. Així ho diu el papa Francesc en la seva darrera encíclica: “Per això em dol tant de comprovar com en algunes comunitats cristianes, consentim diverses formes d'odi, divisions, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins a persecucions que semblen una implacable caça de bruixes.” Mirem i escoltem Jesús per millorar les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.
 Aquest diàleg de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.
Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop. En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en esperit i en veritat”.
El tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita   aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.
D’aquella que apaivaga les sets interiors, del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?
Nosaltres cristians sabem on buscar, però sovint no busquem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és camí que podem seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.
Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que ens dóna força i llum per buscar i seguir aquest camí que Jesús ha obert per a nosaltres.

dijous, 13 de març del 2014

Aquest és el meu Fill, escolteu-lo

Mt 17, 1-9
2 diumenge Quaresma any A
El text de la Transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis. És un moment crucial en el relat de la vida de Jesús.
El que diu la veu que ve del cel ens recorda inevitablement un altre moment: el baptisme al Jordà.  
Penso que els dos textos s’han de mirar junts. El baptisme és l’inici de la missió de Jesús, i en aquest inici els evangelistes ens volen deixar clar que Jesús és el fill estimat de Déu, però utilitzant una cita del profeta Isaïes en la que Déu diu: “Aquest és el meu servent” volen dir-nos des del principi de quina manera Jesús realitzarà el ser fill de Déu: com una vocació de servei a la humanitat, especialment a la més desvalguda.
I per deixar-ho més clar, el text que segueix al baptisme és el de les temptacions, que escoltàvem diumenge passat, on Jesús renuncia a ser fill de Déu a través del poder, de la riquesa o de l’adulació.
La Transfiguració, al mig de l’evangeli, en un moment on les coses no van massa bé per a Jesús i els deixebles, quan estan fent camí cap a Jerusalem, després que Jesús els hagi anunciat la seva passió, ve a ser com una reafirmació del que es va escoltar en el Jordà: La veu del cel torna a dir “Aquest és el meu fill el meu estimat, en qui m’he complagut”, però afegint: “escolteu-lo”
Es cert que els deixebles ja escoltaven Jesús des de feia temps, sinó no serien amb ell a la muntanya, però el que passarà a partir d’ara, la incomprensió de part de molts, començant per les autoritats religioses, no farà fàcil escoltar Jesús. Hi haurà prou motius per deixar-lo d’escoltar, com molts faran. El seu missatge serà cada vegada més exigent.
La transfiguració ens recorda aquells moments en què estem en bona forma, animats, en què estem disposats a tot... “que n’estem de bé, aquí dalt”
Aquest bon moment hauria d’ajudar els deixebles a travessar els moments difícils de la passió. I ja sabem que malgrat això, Pere i els altres deixaran Jesús sol.
La nostra vida té també aquests moments en què estem bé. No només ni principalment, en els aspectes materials, sinó sobretot en la nostra vida interior, espiritual, de relació amb els altres. Passem per èpoques bones en les que ens hi voldríem quedar, plantar unes tendes per restar sempre així.
Però hi ha també els moments en què no ho passem tan bé, per tantes circumstàncies de malaltia o mort, desànim, dificultats econòmiques, de relacions familiars,
Es en aquests moments que hem de recordar les paraules que vénen del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.”
Sobretot aquest “escolteu-lo”, ja que escoltant Jesús hem descobert que no és ell només l’estimat de Déu, hem descobert que cadascú de nosaltres som fills estimats de Déu, fins i tot en els moments més difícils.  En moments difícils com els que passen avui a Síria o a Veneçuela, Jesús els diu i ens diu com va dir a Pere, Joan i Jaume “Aixequeu-vos, no tingueu por”.
Però al mateix temps que ens ho diu, ens convida a acostar-nos d’aquell que passa per moments difícils, a aquell que ha caigut i que no es pot aixecar, perquè l’ajudem a aixecar-se i li donem confiança.
Es aquest amor, fonament i resum de tot l’evangeli, el que pot transfigurar la fragilitat de la nostra vida i de la vida dels altres. Quan estimem, la fragilitat es revesteix d’immortalitat.
 Un amor com el de Jesús, gratuït, generós i sense fronteres, que ens fa sortir de la closca per anar cap al germà per acollir-lo, fer-li un servei, perdonar-lo, escoltar-lo, visitar-lo... Aquest amor concret és el que fa que la nostra fragilitat es transfiguri.
 El temps de Quaresma és un temps on fem camí. Més important que la penitència, que el dejuni o l’abstinència, hi ha l’amor.  
El que hauríem d’avaluar a l’acabar la Quaresma és si hem progressat en el nostre amor concret.
Que l’eucaristia, que és aliment per al nostre amor, ens hi ajudi.

divendres, 7 de març del 2014

L’Esperit conduí Jesús al desert

Mt 4, 1-11
1 diumenge Quaresma any A
L’origen històric de la Quaresma sembla trobar-se en la preparació més immediata que els catecúmens dels primers temps feien abans de rebre el Baptisme durant la Vetlla Pasqual. Després d’un llarg temps de catequesi, aquests quaranta dies servien per verificar si els candidats estaven a punts per rebre’l. Sobretot es verificava si havien fet els canvis necessaris en les seves vides perquè fossin més d’acord amb l’evangeli.   
Per què quaranta dies ? El número quaranta tenia un valor simbòlic per als jueus. Durant quaranta anys van fer camí pel desert des d’Egipte fins a Palestina guiats per Moisès.
 I per als cristians, segons la tradició, i tal com hem escoltat en l’evangeli, Jesús havia passat quaranta dies al desert, tot just després del baptisme al Jordà i abans de iniciar la seva missió. La missió de mostrar als homes i dones el rostre d’un Déu que és Pare.
I és durant aquests quaranta dies que Jesús és temptat, tal com ho hem escoltat. Aquestes temptacions de Jesús són com una mena de resum de les temptacions que Jesús va tenir tot al llarg de la seva vida. Recordem dos exemples : després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la multitud el busca per proclamar-lo rei, i Jesús s’ha d’amagar. I quan Jesús és a la creu, la gent diu : « Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem »
Jesús, al llarg de la seva vida, i degut al caràcter de la seva missió, és temptat d’esdevenir un rei, un líder, algú que és adulat pels altres. I cada vegada Jesús ho rebutja. Vol ser Fill de Déu, però del Déu veritable ; no del déu poder o del déu riquesa, com ho havien esdevingut personatges com l’emperador romà que també es considerava fill dels déus.
Vet aquí les temptacions del diable : « Si ets Fill de Déu, tal com ho has escoltat al Jordà, digues que aquestes pedres es tornin pans, tira’t daltabaix de la cornisa del Temple, posseeix tots els reialmes del món »
En comptes d’això, Jesús es manifestarà Fill de Déu fent-se el servidor de tots, guarint els malalts, perdonant, acollint, anunciant una bona notícia als pobres i als presoners, i com a culminació d’aquesta vida donada fins al final, serà crucificat com un delinqüent.
El temps de Quaresma pot ser per a cadascú de nosaltres un temps oportú perquè, com els catecúmens dels primers temps, verifiquem quina és la distància entre la nostra vida i l’evangeli, entre els fets i les paraules.  Com Jesús, també hem de fer front a temptacions. Potser estem temptats de tractar els altres des del poder, des de la superioritat, siguin els nostres subordinats, els nostres alumnes, els nostres fills o la nostra parella. O estem temptats de posseir no només per cobrir les nostres necessitats sinó per tenir cada vegada més. Consumir en excés. Oblidant el que Jesús ens deia diumenge passat, que el qui és servidor de les riqueses no pot ser servidor de Déu i dels estimats de Déu que són els altres.
Al final de la Quaresma que iniciem, durant la Vetlla Pasqual, renovarem els compromisos del Baptisme. Aquesta renovació pot ser un ritus que es fa cada any, o bé, si hem aprofitat aquest temps oportú que és la Quaresma, aquesta renovació podria ser això, una renovació d’alguns aspectes de la nostra vida que tenim més abandonats, més allunyats de Jesús.
Dediquem alguns temps a revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli
I que l’eucaristia que celebrem sigui també un temps per escoltar, per celebrar i per ser enviats enmig del món per ser testimonis de l’evangeli.