dimecres, 27 de juliol del 2011

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

L’evangeli que acabem d’escoltar i tota la seva vida ens mostren que Jesús era molt sensible, no només a les necessitats més espirituals dels homes, sinó també a les seves necessitats materials, com són la salut o la necessitat d’aliment.
Jesús quan veu la gentada hi veu la malaltia, hi veu la necessitat d’una paraula o d’un consell, i hi veurà també la necessitat d’aliment. I se’n compadeix. És a dir, sap posar-se al lloc de l’altre per comprendre la seva situació, i no només per dir-los paraules boniques, sinó per ajudar-los concretament.
 Jesús no es tanca en ocupacions “religioses” restant indiferent a aquests problemes tan reals de la gent que l’envolta.
Per això, quan els deixebles li diuen “Ja s’ha fet tard, acomiadeu la gent” la reacció de Jesús és immediata. Al raonament prudent, lògic dels deixebles, la resposta de Jesús és desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.
Aquesta resposta de Jesús és la que ens diu avui a cadascú de nosaltres, davant les nostres “lògiques i prudents” maneres d’actuar:
 Sí, Jesús ens diu avui: “Doneu menjar vosaltres mateixos als habitants de Somàlia, vosaltres que llenceu tones d’aliments a les escombraries, vosaltres que teniu tecnologies sofisticades que els podrien ajudar, vosaltres que produïu cereals per fer-ne biodiesel que és econòmicament més rendible”
 Jesús en diu: “Llogueu vosaltres mateixos a preus raonables els milers de pisos buits que heu construït i que estan buits per aquells que no tenen un lloc per viure digne”
Jesús ens diu: “Investigueu vosaltres mateixos i produïu medicaments a un preu raonable per vèncer les malalties endèmiques que provoquen tants de morts a l’Àfrica”
 Jesús ens crida de la mateixa manera que va cridar els deixebles. Ens convida a aportar el poc que tenim, els cinc pans i els dos peixos, per compartir-ho. El signe de la multiplicació dels pans i dels peixos ens fa comprendre que compartir fa miracles. I que si totes les altres dinàmiques més a la moda, com són la de la producció, del benefici, del mercat... no deixen un espai a la dinàmica del compartir, no hi haurà miracle, la humanitat continuarà dividida entre un món que ho té quasi tot i uns móns als que els manca el més necessari.
 Només l’esperit de solidaritat, de compassió, de compartir pot produir el miracle. És un esperit que obre els nostres ulls a les angoixes i als problemes de la humanitat i ens dóna força per buscar solucions.
Un esperit que ens anima a canviar algunes coses en la nostra manera de fer, que ens crida a una mica més d’austeritat personal i social.
 Estem celebrant l’eucaristia. Jesús ens dóna com a aliment la seva pròpia vida, una vida plena d’amor, d’un amor ben concret cap a aquell que es creua en el nostre camí i que ens necessita. Ens aturarem, perdrem el nostre temps per ajudar-lo, per curar-lo, per alimentar-lo, per estimar-lo? O continuarem el nostre camí mirant cap a una altra banda?
 Demanem que l’aliment eucarístic faci créixer en nosaltres el nostre amor, la nostra solidaritat, la nostra compassió, la nostra voluntat de compartir.

divendres, 22 de juliol del 2011

Content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp

L’estructura de les dues paràboles que hem escoltat és la mateixa: Es troba alguna cosa que fa canviar radicalment la vida.
De fet Jesús intenta amb aquestes paràboles compartir amb la gent la seva pròpia experiència: La descoberta d’un Déu que és Pare bondadós, que vol per a la humanitat el millor, és com una perla o un tresor, que fa que la seva vida no tingui altre objectiu que l’anunci del Regne de Déu, que no és més que l’expressió d’aquesta humanitat de fills i de germans on tothom hi té un lloc, on ningú no rep violència, ni injustícia, ni esclavitud, ni mentida.
Un Regne que mai no veurem del tot en la nostra existència actual, perquè és una existència amb límits com la malaltia, i sobretot la mort, però un Regne que ja és present aquí, en tots aquells gestos que són gestos d’humanitat, en tots aquells gestos que construeixen fraternitat.
La descoberta d’aquest Déu Pare i d’aquest Regne és per  a Jesús com un tresor o una perla per la qual val la pena vendre-ho tot. I és el que el fa sortir de la seva casa de Nazaret per consagrar tota la seva vida, fins a la creu, amb gestos i amb paraules, a anunciar que el Regne ja és aquí i que el podem viure ja aquí, amb l’esperança certa que triomfarà sobre tot allò que l’enfosqueix.
Seguir Jesús, ser cristià, és intentar fer aquesta mateixa experiència: trobar aquest Déu atractiu, inesperat i sorprenent, que ens crida a ser fills i germans, i posar-lo al capdamunt de les nostres prioritats.
Vivim el nostre ser cristians amb aquesta joia de l’home que troba el tresor al camp? Som capaços de vendre tot allò que és menys important per tal de posseir aquest tresor?
O ho vivim com una obligació, una tradició i finalment com una rutina.
Creiem que encara podem aprendre quelcom de nou o bé pensem que ja ho sabem tot i que no hi ha res nou a viure.
En el seu temps Jesús va sacsejar la indiferència i la rutina que transmetien els mestres de la Llei, els fariseus, els escribes, els sacerdots, que posaven al capdamunt de tot el Temple, la Llei, el dissabte i que oblidaven el més important: la compassió, el perdó, el servei.
Però potser avui Jesús també ve a sacsejar la nostra indiferència o rutina, o ens diu que no estem posant al capdamunt de les nostres prioritats el manament d’estimar i ens preocupem més per tradicions, manaments secundaris i altres parafarnàlies.
L’actitud del rei Salomó és il·lustrativa: per damunt de la riquesa i fins i tot de la salut, demana a Déu “saber escoltar i saber destriar el bé del mal per fer justícia”.
Segurament hauríem d’aprendre de Salomó: saber escoltar. Quantes vegades jutgem, condemnem abans d’escoltar.
L’actitud de Salomó va en la mateixa línia de les paràboles de Jesús. Donar importància a allò que és veritablement important. I viure-ho joiosament, amb la joia que neix de descobrir que estimar a fons dóna felicitat, fins i tot sabent que quan s’estima a fons hi ha també moments de dolor i de desagraïment.
Es l’experiència de Jesús. La seva mort i la seva resurrecció són la penyora que tenim de que val la pena estimar a fons, i que val la pena vendre-ho tot per estimar.

dijous, 14 de juliol del 2011

Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega


Aquest recull de paràboles que acabem d’escoltar ens volen encomanar sentiments de paciència, d’esperança i també d’humilitat.
Paciència amb els altres, i també paciència envers nosaltres. Una paciència que es fonamenta en l’esperança. Aquesta esperança que traspuen totes les paràboles, la del gra de mostassa, la del llevat i la del jull.
Esperança que no cal que deixem només per al més enllà, sinó que podem viure-la ja ara. Esperança en la humanitat globalment, en la de les persones que tractem i en nosaltres.
La tendència al pessimisme, al pensar que les coses no canviaran, que els altres sempre seran així o que nosaltres sempre serem així és una tendència comprensible.
Mirem el món, i ens desanimem, mirem el nostre entorn, i ens desanimem, ens mirem a nosaltres i ens desanimem...
Veiem el jull de la pobresa, de la guerra, de la crisi econòmica, de la corrupció... Veiem el jull del nostre egoisme, de la nostra peresa, de la rutina que ens envaeix i ens diem: no hi ha res de bo, no hi ha res a fer.
I en canvi, Jesús ens diu que hi ha el blat, el gra de mostassa, el llevat dins la pasta. I que la collita serà bona, el gra esdevindrà arbre, i el llevat dins la pasta fermentarà!
Quina mirada tan diferent quan és l’esperança la que ens mou, no una esperança il·lusa o innocent, una esperança que és activa i que no espera que tot vingui de dalt, ja fet, sinó que ens mou a actuar encara que no veiem els fruits, a treballar per aquest Regne que va ser el centre de l’anunci de Jesús. Un Regne de pau i de justícia, de llibertat i de veritat, que creix quan cadascú de nosaltres fem gestos concrets de solidaritat, d’acolliment, de perdó, de servei, de reconciliació.
Un Regne que creix quan ens posem darrera de Jesús per seguir el seu camí. Un Regne que és visible en tants homes i dones que des de la discreció i fins i tot des de l’anonimat, acompanyen els qui dormen al carrer, els qui han perdut la feina, els qui han sofert violència, els qui estan malalts, els qui se senten sols o desprotegits, els qui són en risc d’exclusió... Homes i dones que repeteixen aquells gestos de Jesús quan acollia els pobres, guaria els malalts, perdonava els qui havien estat exclosos.
És un Regne, doncs, que no necessita massa paraules ni massa discursos, ni bones intencions, de les que el món en va ple. No necessita tampoc les condemnes ni els judicis ràpids, sinó el saber reconèixer la biga que hi ha al propi ull en comptes del bri de palla que hi a l’ull de l’altre. No necessita el pensament benestant del qui veu en l’estranger un aprofitat o un delinqüent.
És un Regne que sovint demana tolerància, diàleg, obertura, ulls nets sense prejudicis ni tòpics.
Regne de paciència, d’esperança, d’humilitat que ens convida a fer créixer en nosaltres aquests mateixos sentiments, que ens han d’ajudar a ser testimonis de l’evangeli immersos en el nostre món, com llevat dins la pasta, i no separant-nos com dins d’un castell, pensant que tot el que hi ha en el món és el jull i nosaltres som el blat.
Vivim enmig del món, amb els qui no creuen o no pensen com nosaltres, però que com nosaltres tenen en el seu cor llavors d’humanitat, ni que sigui, també com nosaltres mateixos, barrejades de llavors d’egoisme.
Anar creixent en aquesta barreja de blat i jull, convençuts que al final hi haurà prou blat entre les nostres mans per presentar-nos davant Déu.

divendres, 8 de juliol del 2011

Una part caigué a la terra bona i donà fruit

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.
Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb ell.
Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà, tal com diu Sant Pau en una carta.
Què és sinó la nostra fe en Jesucrist? La fe en un Déu que s’encarna, que s’ha fet humà.
Aquesta fe ens compromet. Perquè Déu es val també de la nostra paraula per parlar. Déu es val de les nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos humans per estimar.
La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.
El primer missatge de la paràbola és un missatge d’esperança. Es dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit.
Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.
A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi ha que donen fruit, paraules de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...
Es aquell missatge positiu del concili Vaticà II que fa seus els goigs i les esperances del nostre món.
No sempre el missatge que transmet l’Església traspua aquesta esperança en la humanitat. No sempre sembla que ens creiem que l’home és imatge i semblança de Déu.
El fet que en la paràbola se’ns parli de diferents situacions en què pot ser acollida la paraula (el camí, el terreny rocós, els cards i la terra bona),  no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Cadascú de nosaltres som una barreja de camí, terreny rocós, cards i terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.
Finalment, la paràbola ens diu que no només podem acollir la paraula sinó que també podem ser el sembrador que surt a sembrar.
Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità, un amor sense fronteres a aquell que ens necessita.
Sembrar sense preocupar-nos massa si aquest amor sembla que es perdi, com el pare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no fa forat en els seus alumnes.
Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.
L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps ens envia a sembrar en les nostres famílies, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.