No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

Mt 6, 24-34
8 diumenge durant l'any A

En el Sermó de la muntanya que anem escoltant, Jesús ens havia dit com havíem d’entendre la Llei, convidant-nos a anar sempre més enllà, arribar fins al final, no conformant-nos a acomplir la llei estricta, buscant sempre la manera d’estimar amb generositat i gratuïtament.

Estimar els enemics, parar l’altra galta, són exemples d’aquest anar més lluny.

Un cop acabades les antítesis que contraposen els manaments i la paraula de Jesús, el que hem escoltat avui segueix en una línia semblant. Sembla que ens digui, en aquesta mena de paràbola utilitzant el que veiem a la natura, que no ens hem de preocupar dels aspectes materials de la vida, com els lliris del camp i els ocells del bosc. Per a molts que cada dia han de lluitar per tenir un treball, per mantenir una empresa, per portar amb dificultat el pa a taula, les paraules de Jesús podrien semblar angelicals.

Crec que la paràbola s’ha de llegir emmarcada en el que li precedeix i en el que ve després, que podrien ser les claus d’interpretació per tocar de peus a terra i no quedar-nos en imatges bucòliques i angelicals.

En el que precedeix Jesús ens diu d’una manera molt directa i ben actual quina ha de ser la nostra relació amb el diner: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.  Com ho hem d’entendre? Jo ho entenc en el sentit que aquell que esdevé servidor, fins i tot esclau, del diner acaba oblidant els altres. Encara més, els altres són com uns enemics, quan l’objectiu és tenir més i més. Els altres, amb les seves necessitats concretes, amb les seves dificultats econòmiques... són sempre una invitació a compartir.

Això ho podem aplicar tant a nivell personal com social. Un país, un grup social o fins i tot un continent, quan esdevenen servidors del diner, del consumisme, no poden servir Déu, perquè Déu els recordarà que hi ha persones i països sencers que tenen necessitats ben reals i concretes amb els que s’ha de compartir.

La realitat del món, amb les seves grans diferències socials ens concerneix. Segurament, no hem fet prou per tal d’ajudar els països pobres a desenvolupar-se, hem acceptat règims corruptes i injustos perquè ens subministren petroli, gas, fusta, cafè o coltan. Hem servit el diner i no hem servit Déu i els preferits de Déu que són els pobres. O com alguns comentaristes han dit, hem posat en primer lloc el negoci, i només darrera la justícia o la democràcia.

I aquí és on són importants les paraules que segueixen a la paràbola: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol”.

Servir Déu es concreta en aquesta recerca del seu Regne, aquest Regne que Jesús ens va  intentar anunciar amb paraules i amb fets: un Regne de justícia on no hi ha malalts ni pobres ni exclosos ni desesperats....  

Què passaria si en el món tothom busqués per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos? Crec que si fos així, si la riquesa i el treball estiguessin ben repartits, si tothom tingués les mateixes oportunitats... en aquest escenari ideal no caldria preocupar-se de què menjarem o què beurem o amb què ens vestirem. Cadascú tindria el suficient per menjar, per vestir-se, per protegir-se. Cadascú tindria l’atenció sanitària, educativa, social que necessita. Cadascú tindria el treball per realitzar-se i per cobrir les seves necessitats.

Ja sé que em direu que això és utòpic. Es cert. Però no és menys cert que quant més s’avança en justícia, menys neguits s’han de tenir per les necessitats materials. Quan més es serveix Déu i el seu Regne i menys el diner, més justícia hi haurà.

Diumenge passat Jesús posava davant nostre el repte de la pau i de la no-violència. Avui el repte de la justícia. Dos grans temes d’ahir i d’avui, la justícia i la pau, que mai no podem separar. No hi pot haver una veritable pau si no hi ha justícia. 

Germans, la paraula d’avui ens segueix interpel·lant. No ens podem quedar amb els braços creuats. Jesús ens convida a ser treballadors del seu Regne, regne de justícia i de pau.

No us hi torneu contra els qui us fan mal

Mt 5, 38-48
7 diumenge durant l'any A

Amb l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús conclou aquesta sèrie d’antítesis en les que contraposa el que diu la Llei i el que ell diu. No es tracta de dir no a la Llei, sinó d’anar més enllà, més lluny. Així ens ho diu en la frase final: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. Un “Sigueu bons del tot” que també podríem traduir com “Aneu fins al final”. Efectivament, Mateu utilitza aquí la paraula grega “teleios”, que pot tenir aquest sentit. Una paraula que en els evangelis només trobem aquí i en el passatge de Mateu del jove ric, dient-li en un sentit molt semblant: “Si vols anar fins al final, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. No n’hi ha prou d’acomplir la Llei per al qui vol seguir Jesús. Cal anar més lluny. I en les antítesis que hem escoltat avui, aquest anar més lluny passa per un rebuig clar de la violència. Jesús coneix bé l’esperit de l’home, i sap que d’entrada les seves paraules poden semblar exagerades. Com podem estimar els enemics? Com podem para l’altra galta?  

Però pensem per un moment en la història de la humanitat, tan en el passat com en el present... Aquesta història tan plena de violència, tan plena d’espirals de violència que comencen amb petits conflictes i van creixent perquè no hi ha ningú que digui prou, que s’aturi, en definitiva algú que sigui capaç d’estimar l’enemic o de parar l’altra galta.

Aquests dies, el conflicte d’Ucraïna és un exemple ben actual de com la violència pot créixer sense parar. I encara més, el que està passant a Síria o a la república Centrafricana.  I des de fa tants anys, el conflicte entre Israel i Palestina.

Les paraules de Jesús són un manual de la no-violència, per això a Gandhi li agradava molt aquest tros de l’evangeli.

Jesús no ens demana que siguem afectuosos i amables amb els nostres enemics com ho podem ser amb els nostres amics, amb els nostres familiars. El que ens demana és que desterrem la venjança, l’odi, cap a aquell que considerem enemic i fins i tot que siguem capaços d’ajudar-lo si sabem que està necessitat.

Anar més enllà, anar fins al final en la nostra relació amb els altres ha de començar per anar més enllà en la relació amb els que tenim més a prop, amb els nostres germans, familiars, amb els nostres companys de feina o d’estudi, amb aquells amb els que compartim més hores. Anar més enllà de la simple correcció, de la bona educació... Crear bon ambient, ser pacient, somriure, acollir, saber perdonar... Tants petits detalls que ajuden a fer créixer la fraternitat i a evitar els conflictes.

Aquesta manera de ser i de fer és Jesús mateix qui ens la va ensenyar, no només amb les seves paraules, sinó sobretot amb la seva manera de fer, amb la tendresa i acolliment amb què tractava els altres, amb la seva preocupació per la situació en què es trobaven, tant perquè estaven malalts, desanimats, exclosos, discriminats. I a la creu ens va donar l’exemple del que ens havia ensenyat, pregant i perdonant aquells que l’havien crucificat.

I com Jesús, molts homes i dones han viscut amb aquest esperit de pau i reconciliació, de perdonar en situacions extremes.

Germans, que nosaltres també anem més enllà, anem més lluny del que és correcte. Així serem instruments de pau i de fraternitat.

El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí

Mt 5, 17-37
6 diumenge durant l'any A

Entre avui i diumenge que ve escoltem, dins del Sermó de la Muntanya, les que són conegudes com antítesis de Jesús: “Ja sabeu què van dir als antics, però jo us dic.”

Sense menysprear la Llei de Moisès, Jesús ens planteja unes fites per anar més enllà del que diuen els manaments.

Diumenge passat escoltàvem que havíem de ser sal de la terra i llum del món. I una mica abans es troben les Benaurances.

Per ser llum i sal, per donar gust al nostre entorn i il·luminar les obscuritats, no n’hi ha prou amb no matar, no robar. Jesús ens proposa uns màxims per tal que siguem veritable sal i llum.

El primer manament que Jesús actualitza és el cinquè “no mataràs”. Podríem dir que tant de bo que tots els homes i dones complissin estrictament aquest manament. Segur que moltes de les males notícies que omplen els informatius desapareixerien.

Però també és cert que molts compleixen aquest manament en un sentit estricte. I això no significa que les coses vagin bé. Jesús va més enllà i ens proposa que no ens enfadem, que no menyspreem, que no insultem. I que això és més important que les ofrenes que puguem presentar al Temple i que per a nosaltres podríem traduir que no insultar, no menysprear, no enfadar-se és més important que celebrar l’eucaristia o fer una pregària. O girant-ho, que l’eucaristia o les pregàries ens han d’empènyer a no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Aquest dimecres, en la catequesi que el papa Francesc fa cada setmana, deia: “Hi ha signes molt concrets per entendre com vivim tot això, com vivim l’Eucaristia; senyals que ens diuen si vivim bé l’Eucaristia o no la vivim tant bé. El primer senyal és la nostra manera de mirar i considerar als altres. (...) L’Eucaristia que celebro em porta a sentir tots els qui em trobo, de debò, com a germans i germanes? Fa créixer en mi la possibilitat de gaudir amb qui gaudeix i de plorar amb qui plora? M’empeny a caminar cap als pobres, els malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en ells el rostre de Jesús?”

Si eucaristia i vida són incoherents, l’eucaristia esdevé com aquells sacrificis, dejunis i ofrenes presentats pels jueus al Temple i que els profetes denunciaven com a inútils.

Tornem a la proposta de Jesús: no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Quan veiem a tants programes de televisió, tertúlies i altres la manera que els que surten tracten als altres veiem que la proposta de Jesús que da força lluny. Però no cal anar a la televisió. Hi ha situacions molt més properes, a casa, amb els nostres, amb els fills, amb la parella, amb els pares. A l’escola amb els mestres, els companys. A la feina amb els companys, amb els caps, amb els súbdits. A l’edifici o la casa on vivim amb els veïns. Al carrer, quan conduïm el cotxe, amb els altres conductors, amb els ciclistes, amb els vianants... Com vivim la proposta que Jesús ens fa? Molt probablement se’ns posaria la cara vermella de vergonya.

No fa gaire, i tornant al papa Francesc, deia referint-se a aquest tipus de comportament dins mateix de l’Església: “Em fa mal comprovar com en algunes comunitats cristianes, i encara entre persones consagrades, consentim diverses formes d'odis, de calúmnies, de difamacions, de venjances, de gelosia, de desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui volem evangelitzar amb aquests comportaments?”

La proposta de Jesús continua, doncs, essent ben vàlida per tal que un món nou més digne i més humà sigui més a prop.

Vosaltres sou la llum del món

Is 58, 7-10  Mt 5, 13-16
5 diumenge durant l'any A

És bo situar l’evangeli que acabem d’escoltar en el seu context. Just abans hi ha les benaurances, veritable programa per aquell qui vol seguir Jesús, i que són el pròleg del que coneixem com a Sermó de la Muntanya. Abans de desenvolupar aquest llarg i important discurs, Jesús ens dóna aquestes dues petites paràboles de la sal i de la llum.

Aquestes dues paràboles penso que ens indiquen la manera d’actuar del deixeble de Jesús. En primer lloc ens diu que els deixebles de Jesús no s’han de tancar en una mena de bombolla d’escollits que intenten acomplir uns manaments, unes regles, i que se separen del món. L’església, el cristià, viu enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.

El papa Francesc insisteix molt en això. En la seva exhortació “L’alegria de l’evangeli” diu: “prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en una embolic d'obsessions i procediments.”

Tant les Benaurances com la resta del Sermó de la Muntanya que escoltarem en part els propers diumenges són consells de Jesús per ajudar-nos a ser precisament llum i sal enmig de la societat.

Si vivim seguint l’esperit de les Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia, compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.

Les dues imatges de Jesús són suggerents. La sal dóna gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s. La sal només té sentit quan es troba enmig del menjar, i hi ha de ser en la mesura justa.

Ser cristià només té sentit enmig del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista o com vulgueu dir-ne,  el menjar deixa de ser agradable.  

Pel que fa a la llum, també podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha dit Isaïes a la primera lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que s’havia queixat dels dejunis que li oferien els jueus, uns dejunis rituals per calmar Déu. Uns dejunis que no tenien res a veure amb la vida de cada dia. Concretament els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus criats.

I el que hem escoltat en la lectura és la descripció del dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I el que afegeix és molt important: és d’aquesta manera sobretot que es pot ser llum.  

Sant Joan en la seva primera carta diu coses semblants: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.

Ser llum, ser sal... Cal que avui ens preguntem com podem ser sal i llum dins la nostra família, en el nostre barri, a la feina, en el nostre país. I anant més enllà, com podem ser llum i sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa lluny de les nostres fronteres. Com podem ser llum i sal a Síria, a Lampedusa, a Ceuta.

Què estem disposats a fer per construir un món més just? A què estem disposats a renunciar del nostre benestar.

Les paraules d’Isaïes ens han de fer pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres dejunis tampoc arriben a Déu perquè no obrim prou els ulls a totes aquestes situacions que a prop i lluny ens interpel·len.

Que la nostra eucaristia, que la nostra pregària siguin compromís per créixer en bondat i en set de pau i de justícia.