diumenge, 29 de maig del 2022

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any C

lectures


Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es viuen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.

Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts.  

Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè deixessin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.

Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.

 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...

La primera lectura ha insistit en un tret important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni ideologia, ni tan sols religió. Hi ha només un llenguatge, el llenguatge que tothom comprèn, que és el llenguatge de l’amor. 

Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...

Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.

És l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.

Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.

 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...

L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.

Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.


diumenge, 22 de maig del 2022

Per què us esteu mirant al cel?

Ascensió del Senyor any C

lectures


La festa de l’Ascensió, amb Pasqua i Pentecosta no són més que diferents cares d’una experiència polièdrica que és l’experiència pasqual. Es podria dir que des de Pasqua fins a Pentecosta és un sol dia de set setmanes, set vegades set que era signe de plenitud per als jueus, set setmanes per celebrar la resurrecció de Jesús.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. 

En l’evangeli hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva al llarg del temps. Un testimoniatge que ha de ser en primer lloc vida. Encarnar i actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb els fets. Com els fariseus.

Són els testimonis de vida els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.

Però d’on traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor,  l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’Esperit d’amor, que celebrarem diumenge que ve en la festa de Pentecosta, el qui ens dona força i llum per ser testimonis.

Jesús puja al cel alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis de la bondat de Déu.

Hem de ser portadors d’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa, de violència, no només a fora, sinó també dins nostre. Però un món i una humanitat que per a Déu mai no està perdut, perquè està fecundat per la seva bondat i el seu amor a través de multitud de cors d’homes i dones que diàriament fan el bé.

Els deixebles, que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.

A nosaltres ens toca fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i dones que se’ns creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer fraternitat, per construir una societat més acollidora i justa on siguem capaços, com els deixebles d’Emmaús, de dir a tants homes, dones, infants i vells que fugen d’inferns de guerra i de pobresa “Queda’t amb nosaltres, quedeu-vos amb nosaltres”. 

No quedar-nos mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i dones que esperen gestos de bondat.

Que l’eucaristia sigui un moment privilegiat per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, que va ser pa trencat per a tothom.


diumenge, 15 de maig del 2022

Qui m’estima farà cas del que jo dic

6 diumenge de Pasqua any C

lectures


L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare i que ens ha estimat no en resposta al nostre amor, sinó des de sempre. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill que acaba de néixer, un amor que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggeridora per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor paternal i maternal el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.

Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús és estimar com Jesús. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és qui ens ajuda a actualitzar l’amor de Jesús en la nostra vida. 

L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar de l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té els drets. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. És central sí, però no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona, que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica. 

Avui en concret potser vol dir posar-nos a favor de la pau, pau a Ucraïna i a tots els països en guerra. Estimar avui pot voler dir ser capaços d’acollir tots aquells que fugen de la guerra i de la pobresa. Estimar avui vol dir recolzar totes les iniciatives que van a favor de la pau i de la justícia. Estimat avui vol dir rebutjar totes aquelles ideologies xenòfobes, racistes o fins i tot que diuen que volen defensar la civilització cristiana. Ningú que no consideri qualsevol home o dona com a germà, sigui cristià o musulmà, no pot dir que està defensant el cristianisme, encara que posi contínuament la paraula “Déu” en la seva boca.

Estimar vol dir també estimar el nostre planeta, ja que és la casa comuna on hem de viure nosaltres i els nostres fills. L’ecologia és doncs una causa ben cristiana que ens uneix a molts homes i dones que treballen per un planeta més sostenible.

L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, de la pau que Jesús ens dona i que està fonamentada no només en l’absència de guerres, sinó en la justícia i en la solidaritat. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. Aquesta solidaritat que és essencial en la construcció de la pau i que pot fer que haguem de renunciar a alguns dels nostres privilegis. Solidaritat que no es limita al nostre país, perquè és universal. 

No hi haurà pau veritable al món fins que tothom, aquí i arreu, no tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut.

 La pau que Jesús ens deixa és doncs un compromís exigent per a tothom, i en primer lloc als qui ens diem els seus seguidors. 

Celebrem l’eucaristia, trenquem el pa que volem per a tothom, siguem instruments d’una pau envers nosaltres, envers els altres i envers el planeta. Pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat.


diumenge, 8 de maig del 2022

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

5 diumenge de Pasqua any C

lectures


Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que l’amor venç sobre la mort i sobre l’odi. Més encara, l’amor és sempre la darrera paraula malgrat l’experiència, moltes vegades negativa, de l’existència humana.

Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli, reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.

Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”

Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Concreten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.

En les paraules de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ell ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.

No és doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, no hi ha cap definició. És l’amor posat en pràctica per ell mateix. És la seva manera ben concreta d’estimar. No són paraules, són fets, no és teoria, és vida.

I com és l’amor de Jesús: és en primer lloc un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al papa Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Una preferència especial avui cap als refugiats, cap als que fugen de països en guerra o en pobresa. Refugiats d’Ucraïna o de qualsevol altre país. Ja sabem que aquesta preferència li va portar a Jesús incomprensió i rebuig.

És en segon lloc un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten:  “què em passarà a mi si m’aturo”. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.

És en tercer lloc un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora. És un amor que va més enllà del que sembla raonable: estimar els enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...

Aquest és l’amor de Jesús, l’amor que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  

  Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, per l’egoisme, per la manca d’amor.

Escoltant això podem pensar que estimar com Jesús va estimar no és al nostre abast. És cert, l’evangeli de Jesús és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint Jesús.

Que l’eucaristia que celebrem,  pa trencat i vi vessat per a tothom, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.


diumenge, 1 de maig del 2022

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

4 diumenge de Pasqua any C

lectures


“Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat d’aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser un ésser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho amb plena consciència. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu. Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. És a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, la guerra, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint amb confiança,  responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, xenofòbies. Posem-nos en sintonia amb el Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. 

I en aquesta espera, repetim el gest de Jesús de trencar el pa, en la nostra vida de cada dia, compartint, posant-nos al servei dels altres, ajudant els qui no tenen el mínim per a viure amb dignitat. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.