Anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà

3 diumenge Quaresma any C
Lc 13, 1-9

Dues notícies que ens parlen del mal i del sofriment. Al temps de Jesús, com avui, aquestes notícies ens acompanyen i ens toquen, a vegades de lluny, a vegades ben a prop.

Des de sempre aquests fets difícils de comprendre fan que ens fem preguntes. Per què això? On ets Déu en aquestes situacions? On ets en la meva vida quan ho passo malament?

 I moltes vegades, per a molts, també segurament per a nosaltres, aquests esdeveniments posen a prova la fe.

En temps de Jesús, una matança o un accident, en els nostres temps, genocidis, catàstrofes, malaltia, pobresa, morts a l’oceà o fugint de la guerra, injustícia, violència, accidents... Quants esdeveniments difícils ens acompanyen tot al llarg de la vida.

A vegades donem respostes: he fet un pecat, van pecar els meus pares, potser són les forces del mal, els dimonis...  Necessitem respostes: per què a mi? per què passa això?

I malauradament ni Déu ni Jesús ens donen respostes que suprimeixin els dubtes.

Jesús no respon als perquès de la matança de Pilat o l’accident de la torre de Siloè.

Però els diu que qualsevol esdeveniment, si el sabem llegir, pot ser una oportunitat per  a la nostra vida. Pot ser una invitació a canviar la nostra manera de viure per ser millors.

Qualsevol esdeveniment que ens parla de fragilitat, ens fa adonar de la nostra pròpia fragilitat i ens convida a créixer en allò que no és fràgil en nosaltres, que és l’amor, aquest amor que Jesús ens va transmetre amb els seu ensenyament, però sobretot amb la seva vida.

 Reaccionar amb amor en comptes de desesperació, aquesta és la crida que Jesús ens fa.

 És la reacció dels deixebles i dels primers cristians davant el sense-sentit de la creu.

La petita paràbola de la figuera estèril ens parla d’això. Enmig de les nostres fragilitats hem de donar fruits, i fruits d’amor. No restar en una fragilitat estèril que no ens deixa caminar i aprofitar cada dia que Déu ens dóna.

No restar en una fragilitat cega quan les coses ens van bé, quan tenim salut, diners i tot el que necessitem, i ens oblidem dels altres, d’aquells a qui manca tot.

Cal conrear el nostre cor, moure la terra, adobar-la, per tal que la nostra vida doni fruits. Deixar de dir que tot va malament, que només hi ha desgràcies, que tot és corrupte, per aixecar-nos i posar-nos al costat dels que més ens necessiten, compartint el que tenim i el que som.

En aquest temps de Quaresma, que és invitació a canviar, donem preferència a canvis concrets en la nostra vida que ens apropin a Déu i als altres, amb gestos de solidaritat, d’un ritme de vida potser més auster, que no ha de significar més trist, perquè és una austeritat que ens fa més solidaris d’aquells a qui els manquen tantes coses. Aquests gestos poden ser els nostres dejunis i abstinències quaresmals, més lligats a la vida que a unes tradicions ni que siguin molt antigues.

L’eucaristia és signe d’una vida compartida i donada, la vida de Jesús. Ell ens ha obert un camí. Que el pa i el vi que menjarem i beurem ens faci ser més humans i per això  més cristians, més bons seguidors de Jesús.   

Aquest és el meu Fill, el meu elegit ; escolteu-lo

2 diumenge Quaresma any C
Lc 9, 28b-36

El relat de la transfiguració té un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en el que va passar, sinó en el missatge que ens vol donar.

No val la pena perdre massa temps en preguntar-nos pels detalls de l’esdeveniment, sí que val la pena esbrinar quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants al de la transfiguració.

Una manera de buscar el missatge seria de relacionar-lo amb un altre text dels evangelis, el del baptisme al Jordà.

En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Lc 3,22)

La missió de Jesús és la de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o la glòria, com li suggereix el dimoni al desert, i escoltàvem diumenge passat, sinó sabent-se fill d’un Déu que és Pare i que vol que els seus fills visquin com a germans.

El camí d’Amor que Jesús emprendrà a partir d’aquell moment serà un camí d’entrega i de servei a tots. Un camí  que serà admirat i agraït per uns, aquells que tenen set d’esperança, però també de rebuig per d’altres.  

 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà vèncer sobre la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.

És una llum per als tres deixebles que, amb els altres,  hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. És una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, escolteu-lo”

 Cadascú de nosaltres passem per moments de llum i per moments de foscor. La cendra del primer dia de Quaresma ens recorda la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents! Malaltia, mort, catàstrofes… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures…

És enmig d’aquestes foscors que hem d’intentar trobar llum, enmig de la desesperació que hem de trobar l’esperança, enmig de l’odi hem de trobar gestos d’amor.

Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera que Jesús ho feia, guarint, consolant, acollint, servint.

Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten pels nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei.

Un somriure, una paraula poden ser tan lluminosos com el rostre lluminós de Jesús a la muntanya.

Gestos i paraules, sovint molt discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.

La transfiguració no s’atura a dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida real. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.

A la muntanya cal fer el que diu la veu del cel: escoltar Jesús. Quan baixem a la plana hem de posar en pràctica el que hem escoltat. A l’eucaristia de cada diumenge escoltem la paraula de Jesús. Durant la setmana hem d’intentar viure-la.

Hem de tenir moments de silenci, de pregària, de meditació. Moments que ens ajudin a escoltar-nos a nosaltres mateixos, escoltar la paraula de Déu i sobretot escoltar els altres que truquen a la nostra porta. Aquests moments ens han de donar forces per respondre a les crides que Déu i els altres ens fan.

Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.

Durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert

1 diumenge Quaresma any C
Dt 26, 4-10  Lc 4, 1-13

Cada vegada que comencem un temps litúrgic correm el perill de caure en una actitud de rutina, d’un tornar a començar. I que aquests quaranta dies els visquem com un any més.

La nostra existència no gira en rodó, ni que hi ha gi factors que ens ho facin pensar i que de fet estan relacionats en el fet que la Terra doni voltes sobre ella mateixa i al voltant del Sol. D’aquí vénen els dies, les setmanes, els anys, les estacions, i també els temps litúrgics i les festes. Aquest perill el podem evitar si som conscients que el temps de Quaresma que iniciem ens troba en una situació diferent de la de l’any passat. No som mai els mateixos, la nostra vida no gira sinó que avança. Per això cal mirar-la amb un esperit obert, nou, que ens faci avançar i créixer. Davant nostre tenim quaranta dies que poden ser un temps favorable, un moment oportú. Tot depèn de nosaltres.

La primera lectura del llibre del Deuteronomi ens descriu la festa jueva de les primícies. Presentaven les primícies de les collites. Però a diferència dels pobles que els envoltaven, que presentaven ofrenes per tal que els déus els fossin favorables, els jueus sabien que Déu ja els havia estimat, sense condicions. Recordant la seva història, especialment l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte, reconeixien per endavant que Déu els estima. Les ofrenes no són més que un reconeixement d’aquest amor, una acció de gràcies.

Els cristians hem heretat aquesta comprensió de la nostra relació amb Déu. L’eucaristia és també una acció de gràcies per tot l’amor que rebem de Déu, especialment el que s’ha fet palpable en Jesús de Nazaret.

Ara que comencem la quaresma  hem d’intentar viure-la amb aquest esperit d’agraïment. Res del que fem ho fem amb la finalitat que Déu estigui content. Ho fem com a reconeixement del seu amor i com a compromís a respondre a aquest amor amb signes de solidaritat, de servei, d’acolliment i de perdó. Uns signes que són tant o més quaresmals que dejunis o abstinències.

L’evangeli que escoltem  els primers diumenges de Quaresma és el de les temptacions de Jesús al desert. Un text que segueix al del Baptisme al Jordà, on una veu del cel deia a Jesús: “Ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut”. El diable reprèn aquestes paraules per a cadascuna de les temptacions: “Si ets Fill de Déu...” Jesús hauria pogut comprendre la seva filiació divina com a mitjà de riquesa, poder o glòria, que podrien ser els significats de les tres temptacions.

En canvi, agafa un camí ben diferent i defuig aquestes temptacions, en les que fàcilment podia caure algú com ell, que era admirat per la gent.

Jesús agafa el camí del compartir i de la solidaritat en comptes de convertir les pedres en pans només per a ell; el camí del servei i no el de ser servit pels altres; el camí de la compassió i de la misericòrdia davant del sofriment i no el camí de ser admirat i glorificat.

De quina manera cada un de nosaltres podem fer que el temps de quaresma ens faci créixer en totes aquestes actituds evangèliques, ser més solidaris, més servicials i més compassius i misericordiosos. No caure en la temptació de l’egoisme, de la comoditat i de la indiferència davant el sofriment.   

Deixem-nos interpel·lar pel que ens envolta, llegim els signes d’aquests temps de dificultat per a tants, temps de refugiats, de dificultats econòmiques, de violències de tots tipus. No tanquem els ulls ni les orelles, sapiguem reconèixer ser fills de Déu, tal com va fer Jesús, essent cada dia més germans dels altres.