Li posaren el nom de Jesús

Nm 6, 22-27  Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21
Solemnitat de la Mare de Déu 2014

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.

Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.

Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.

Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.

També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com aquella tan important de la circumcisió, als vuit dies del naixement.

La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.

Jesús, el fill de Déu, no es posa a sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.

Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.

Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.

Precisament, el papa Francesc, en el seu missatge en la Jornada Mundial de la Pau, que avui celebrem, ens diu que la fraternitat és el fonament i el camí per a la pau.

També el seu missatge de Nadal va ser una pregària per a la pau, una pau que no ha de ser de “façana”, amagant lluites i divisions, sinó un compromís de cada dia.

En la seva pregària, que podem fer nostra, tenia present en primer lloc a aquells que són més vulnerables en les situacions de guerra, els infants, la gent gran, les dones maltractades, els malalts.

I després feia un repàs dels principals conflictes actuals, començant per la guerra civil de Síria, pel que demanava una unió amb tots els creients del món per la pregària i dels no creients pel desig. Tots units, sigui amb l’oració o amb el desig, per la pau.

Altres conflictes pels que som convidats a pregar són els de la República Centrafricana, oblidada per molts, el Sudan del Sud, Nigèria, el conflicte entre palestins i israelians i la inestabilitat a l’Iraq. Pregava també pels desplaçats i refugiats a la Banya d’Àfrica i a la República democràtica del Congo i també pels emigrants que perden la vida intentant arribar a Europa.

Acabo amb les paraules finals del seu missatge per al dia d’avui: “Que Maria, la mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes i dones en aquesta estimada terra nostra”

Pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte

Col 3, 12-21   Mt 2, 13-15. 19-23
Sagrada Família any A

La celebració de la Sagrada Família ens ajuda a completar el sentit de la festa de Nadal. La família de Nazaret ens fa veure que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel, va créixer al si d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.

El poc que en sabem ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o religioses.

Es en aquesta quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu. D’un Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep  i Maria.

La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens recorda una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.

En aquesta història de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de l’esclavatge.

 Però així com per a Moisès el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i d’amor sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.

Els israelites van seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.

Les paraules de Sant Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...

Un discurs ben diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.

 Nosaltres hem crescut també en una família. A la llum de l’evangeli com hauria de ser la família d’avui?  

Un lloc on tots se senten corresponsables de tots. En paraules del papa Francesc, guardians els uns dels altres. Tant entre l’home i la dona, com entre els pares i els fills hi ha una actitud de diàleg, confiança, perdó...

Un lloc on aquells que són més fràgils troben acollida. Hi ha una preocupació especial cap als més petits i cap als més grans, cap als malalts o discapacitats.

La família ha de ser una escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen l’experiència de la immigració, fugint de països on el futur sembla tancat.

La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.

Aquest hauria de ser un bon objectiu per als pares:  impulsar els seus fills a sortir del niu familiar per anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la justícia, el perdó...

Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres  instruments de fraternitat.

Plantà entre nosaltres el seu tabernacle

Jn 1, 1-18
Nadal 2013

Un dels regals que l’any 2013 ens ha donat és l’elecció de Francesc com a bisbe de Roma. Tant per als catòlics com per al món en general, la seva manera de fer, la seva manera de parlar han estat com un aire fresc que ens conforta.

Fa pocs dies un periodista li preguntava què era per a ell Nadal, i Francesc ho va resumir dient: “Per a mi Nadal és esperança i tendresa...”

Rabindranath Tagore té una frase que diu: “Cada vegada que un infant neix, significa que Déu no ha perdut l’esperança en la humanitat”

Els infants ens parlen d’esperança: tenen tota una vida davant d’ells, i tenim l’esperança que aquesta vida valdrà la pena.

Els infants ens parlen de tendresa: Quan veiem un nen petit com el nen Jesús, hi contemplem tendresa. En els infants la tendresa és espontània, no s’han d’esforçar per ser tendres.

De quina manera aconseguirem que tota aquesta tendresa tingui esperança? Som nosaltres, els adults, els qui hem de fer que aquesta tendresa no es malmeti, que el món que trobin sigui un món d’esperança. Ho hem de fer pels nostres infants, però també pels infants de Síria, de l’Àfrica,  de l’Àsia i d’Amèrica.

 Jesús va néixer en un món on molts havien perdut l’esperança. Va plantar la seva tenda enmig de les nostres i amb la seva vida ens va omplir d’esperança. En cada trobada de Jesús amb algú hi ha tendresa i esperança. La tendresa de l’infant Jesús no desapareix quan es fa gran. Tots els que es trobaven amb Jesús sortien amb més esperança de viure.

De quina manera cada un de nosaltres podem ser també instruments de tendresa i d’esperança?  Francesc, quan va començar el seu ministeri, el 19 de març, ens va donar uns consells ben evangèlics.

Deia en primer lloc que havíem de ser guardians de la creació, de la natura, del nostre entorn. Hem de ser respectuosos amb el planeta terra en el que vivim i en el que han de viure els infants.

En segon lloc deia que hem de preocupar-nos dels altres. I concretava. Preocupar-nos sobretot dels nens, dels ancians i de les persones fràgils.

Dins la família preocupar-nos els uns dels altres: preocupar-nos de la parella, preocupar-nos dels fills, i quan els fills es fan grans, s’han de preocupar dels pares. Preocupar-se també dels amics, tenir-ne cura.

I finalment, i molt important, preocupar-nos de nosaltres mateixos, vigilant que del nostre cor neixin bones intencions.

I tot això, acabava dient, cal fer-ho amb bondat i tendresa.

 Hem d’aprendre a tenir tendresa. A vegades hi ha persones que fan molt pels altres, però els manca aquesta tendresa que fa que l’amor sigui més amor. Un somriure, una abraçada, fan que l’amor sigui més càlid.

A vegades, sobretot els homes, hem posat al damunt de tot qualitats com la força, el coratge, el treball, i sembla que aquestes són les qualitats que hem de transmetre als fills, sobretot als nois.

 L’infant Jesús ens diu que la tendresa l’hem d’intentar conservar tota la vida, que no és una cosa d’infants ni de dones. Tots hem d’intentar ser tendres com els infants.

L’infant Jesús ens diu que si vivim com ell va viure, l’esperança creixerà al nostre voltant, i farem un món nou per als infants, on hi regni la bondat.

Les festes de Nadal, si les vivim amb aquest esperit, no seran festes que fem per tradició, on a vegades hi regna la hipocresia i el quedar bé, seran festes de tendresa i esperança. Aprofitem-les per curar ferides, per perdonar-nos mútuament. Que siguin ocasió per donar-nos la mà, abraçar-nos i preocupar-nos més els uns dels altres.

Que l’eucaristia que celebrem sigui avui més que mai aquesta taula on tothom hi té lloc, sagrament de la taula del Regne que Jesús ens va anunciar i en el que estem compromesos des del Baptisme.

Déu-és-amb-nosaltres

Mt 1, 18-24
4 diumenge Advent any A

En aquest darrer diumenge d’Advent, l’evangeli que acabem d’escoltar ens parla d’una petita i discreta història humana, la de Josep, la de Maria, que com tantes altres petites i grans històries humanes està plena de fets que no comprenem, de fets que ens sorprenen. 

Quantes vegades no ens passa com a Josep que no acabem d’entendre el perquè de les coses. Ni de les que ens semblen dolentes, ni a vegades tampoc de les bones. L’ésser humà que en tants camps sembla que ho domina tot, quan es queda sol i despullat davant el misteri de l’existència, no té respostes per a tot, no pot dominar els esdeveniments com ell ho voldria.

Aquesta situació ens acompanya des del naixement fins a la mort. A vegades intentem tancar els ulls, adormir-nos, viure com si ho sabéssim tot,  mirant de no fer-nos preguntes, d’anar vivint, d’anar passant.

Però de cop i volta un entrebanc, una malaltia, un daltabaix, una crisi, la pèrdua del treball, la mort d’un ésser estimat... ens obliga a preguntar-nos: per què? Per què això em passa a mi? Quin sentit té que continuï la meva vida així?

Com deia, Nadal posa davant dels nostres ulls una petita història humana: un home, Josep, una dona, Maria, que també es fan preguntes. Josep no comprèn el que passa amb la seva promesa. Espera un fill. No sap què fer. Podria tirar pel dret i denunciar-la. Seria acusada d’adulteri. I ja sabem què passava amb les dones que eren acusades d’adulteri. Hauria estat possiblement lapidada.

Però en el profund del cor, allà on ens posem preguntes, on ens demanem què hem de fer, Josep hi troba Déu. Un Déu que parla no amb trons, llamps o catàstrofes. Un Déu que parla en veu baixa, sense violentar. Un Déu sorprenent que li demana de seguir endavant amb el seu projecte de prendre Maria com esposa.

Aquest Déu que parla a Josep és el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel, el Déu proper.

El nom, Emmanuel, no és el nom que portarà el fill de Maria i Josep. Fins i tot en el text sembla que hi hagi una contradicció amb els dos noms, Jesús i Emmanuel. És un nom simbòlic que Mateu posa al començament de l’evangeli per dir-nos el que serà Jesús: “Déu amb nosaltres”, Déu que es fa proper. Aquest mateix evangeli de Mateu acabarà amb aquella frase de Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Tot l’evangeli queda doncs emmarcat en aquesta idea principal d’un Déu que en Jesús s’ha fet més proper que mai.

Que sigui proper no significa que sigui fàcil de comprendre. A vegades demana coses que no ens acaben d’agradar, que ens compliquen la vida: estimar els enemics, perdonar sense límits, parar la galta, posar-se al servei dels altres...

Però és precisament perquè és un Déu proper, que se sap posar en la pell i en el cor del pobre, del maltractat, del malalt, de l’exclòs, ens demana que siguem els seus instruments per apropar-se de la humanitat sencera, i sobretot de la perifèria de la humanitat. Ens demana d’estar a prop dels seus preferits, d’aquells pels que sent una especial tendresa.

En la festa de Nadal celebrarem aquest Déu que es fa un de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres. I que vol que nosaltres també plantem les nostres tendes enmig de les dels altres. Que sortim de les nostres closques, de les nostres cases per donar un cop de mà a qui ho necessita.

Els signes de Nadal, que potser hem comercialitzat massa, ens parlen de tot això: el dinar familiar, els regals, els llums, el pessebre... són senyals d’aquesta Déu que és proper i que ens convida a ser propers.

Aprofitem aquests signes tradicionals mirant el nen Jesús del pessebre per no oblidar que ell és al centre de la festa, ell que va néixer en un pessebre, pobre enmig dels pobres, per anunciar-nos un Déu que és Pare, que ens estima com a fills i que vol que siguem germans.

N’hem d’esperar un altre?

Mt 11, 2-11
3 diumenge Advent any A

El tercer diumenge d’Advent ha estat anomenat tradicionalment diumenge de l’alegria. Se’ns avança l’alegria que apareixerà amb esplendor el dia de Nadal.

Tots sabem, però, que l’alegria és ambivalent. Pot ser una alegria que amaga grans tristors, pot ser una alegria molt efímera i que genera grans frustracions.

 Quina és l’alegria que Jesús ens vol revelar? L’alegria que l’acompanyava fins i tot en els moments de tristesa, de persecució, d’incomprensió.

Ho hem escoltat a l’evangeli: és l’alegria que sorgeix en veure que els altres estan alegres perquè la vida se’ls ha tornat menys feixuga. L’alegria del cec que recobra la vista, del pobre que pot sortir de la indigència, del malalt que retroba la salut, del leprós que és purificat... L’alegria de l’altre és l’alegria de Jesús.

Per això, quan els deixebles de Joan Baptista van a preguntar a Jesús si és o no és el Messies, ell respon no amb un gran discurs religiós, ni polític, com potser s’esperaven. Jesús respon amb els fets, aquells fets que són bona notícia per aquells que estaven desesperats en la seva situació.

Segurament Joan Baptista dubta de Jesús, els seus deixebles també, perquè esperen un Messies que actuï amb força i poder contra els romans, contra les autoritats religioses, un Messies que porti el judici rigorós de Déu cap a aquells que no l’obeeixen. I en canvi, el messianisme de Jesús passa per aquesta bona notícia que obre camins d’esperança als qui l’han perdut, passa per guarir ferides i acompanyar.

I nosaltres, quina és la font de la nostra alegria? Tenim experiències d’estar alegres perquè hem col·laborat a l’alegria de l’altre? O tenim només experiències d’alegries que comencen i acaben en nosaltres?

Amb tot això no vull dir que aquestes petites alegries que tenim per petits gustos o aficions no ens les puguem permetre. Però sense oblidar que l’alegria, si és compartida, és més alegria. I que l’alegria no pot tenir com a conseqüència fer mal. Ni mal als altres ni mal a nosaltres mateixos. Passar-ho bé a costa de maltractar algú o de maltractar-nos a nosaltres mateixos, no pot ser el nostre criteri per buscar l’alegria.

La resposta de Jesús als deixebles de Joan Baptista és una resposta dels fets i no de les paraules. Jesús posava al davant els fets. I les paraules sempre eren coherents amb els seus fets.

Nosaltres, seguidors de Jesús, podem dir el mateix? Si ens vinguessin a preguntar si som nosaltres els seguidors de Jesús o se n’han d’esperar uns altres, quina resposta donaríem? Podríem dir, com Jesús, que veiessin el que passa al nostre voltant? Trobarien malalts guarits, pobres que són ajudats, persones soles que són acompanyades? Descobririen al voltant nostre gestos de solidaritat de fraternitat? O només trobarien paraules, declaracions, bones intencions?

Avui és la Marató de TV3. Aquest esdeveniment que en podríem anomenar profà, és ben coherent amb el missatge que Jesús ens ha donat. Al voltant d’aquesta Marató hi ha solidaritat, alegria, malalts que són guarits, esperança per a molts. Ha de formar part del nostre Advent, semblantment al recapte d’aliments de fa uns dies.

Nadal és a prop. Nadal pot ser ocasió per fer gestos. Gestos de reconciliació, gestos de solidaritat, gestos d’acompanyament. No com un deure o una obligació, sinó per cercar l’alegria, aquesta alegria compartida que Jesús va viure i que nosaltres també podem viure.  

Que es compleixin en mi les teves paraules

Lc 1, 26-38
Immaculada Concepció

Les festes de Maria són bones ocasions per contrarestar la preeminència del masculí en la vida de l’Església.

 Imaginem Déu més masculí que femení. I d’aquí que parlem d’un Déu fort, poderós, autoritari.

Quan diem, perquè Jesús ens ho va ensenyar, que Déu és Pare, encara reforcem més aquesta concepció masculina de Déu.

  En el seu breu pontificat Joan Pau I, ens va parlar d’un Déu Pare-Mare que hauríem d’intentar imaginar quan diem que Déu és Pare. Déu no és Pare en el sentit masculí de la paraula, Déu respecte a nosaltres és com el pare-mare en la seva complementarietat respecte als fills.

L’antic Testament té textos que ens parlen d’un Déu que és Mare, una Mare que infanta la humanitat, que la nodreix com la mare nodreix els seus fills, que es preocupa dels humans amb tendresa i misericòrdia. Precisament, el mot misericòrdia en hebreu procedeix de la mateixa arrel que el mot matriu.

Retrobar aquesta feminitat de Déu ens ajudaria a situar Maria en el lloc que li correspon. Maria no és una deessa, sinó una expressió concreta de la feminitat de Déu. I amb ella, totes les dones, amb els valors que encarnen, són expressió més clara d’aquesta feminitat. Una expressió que ens hauria d’ajudar als homes a conrear valors com ara l’acolliment, la tendresa, la misericòrdia, valors que Maria va encarnar durant la seva vida.

Valors, però que Jesús també va encarnar, ni que fos un home. Pensem per un moment tantes trobades de Jesús que traspuen aquests valors que en diem “femenins”, d’acolliment, tendresa i misericòrdia.

Moltes de les homilies, discursos i documents del Papa Francesc tenen també aquests valors “femenins”. La paraula misericòrdia, la paraula “tendresa” són ben freqüents quan parla.

Ja en l’inici del seu ministeri ens va dir: “el preocupar-se, el custodiar, requereix bondat, demana ser viscut amb tendresa.(...) Tendresa, que no és la virtut dels febles, sinó més aviat tot el contrari: denota fortalesa d'ànim i capacitat d'atenció, de compassió, de veritable obertura a l'altre, d'amor. No hem de tenir por de la bondat, de la tendresa.”

I en el seu darrer document “Evangelii Gaudii” L’alegria de l’evangeli, dedica el darrer capítol a Maria com a model per als cristians. Ens diu: “Maria és la que sap transformar una cova d'animals en la casa de Jesús, amb uns pobres bolquers i una muntanya de tendresa. Ella és l'amiga sempre atenta perquè no falti el vi en les nostres vides. Ella és la del cor obert per l'espasa, que comprèn totes les penes. Com a mare de tots, és signe d'esperança per als pobles que pateixen dolors de part fins que brolli la justícia. Com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l'amor de Déu.(...) Cada cop que mirem Maria tornem a creure com en són de revolucionaris la tendresa i l'afecte. En ella veiem que la humilitat i la tendresa no són virtuts dels febles sinó dels forts, que no necessiten maltractar els altres per sentir-se importants.”

 Germans i germanes, que l’eucaristia que celebrem avui ens ajudi a viure la nostra humanitat d’una manera completa, intentant posar en pràctica tots els valors que Déu ha posat en el nostre cor, no només els de la força, el coratge, sinó també els de la tendresa i la misericòrdia, que ens apropen de Déu i sobretot dels altres.