El qui s’humilia serà enaltit

22 diumenge durant l'any C
lectures

Ocupar el bon lloc és una tendència quasi innata en la nostra naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. Jesús, contínuament, intenta que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els leprosos...

En molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat globalitzada.

Fer que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat, un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi és convidat, on tothom hi té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.

El problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs, sobretot quan buscant aquests primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres. Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei als altres.

El que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit, esdevé, a la llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi, esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure, de compadir-se, d’entendrir-se.

Els temps que hem viscut són temps de dificultat. Moltes persones van perdre el lloc que tenien. Van perdre el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys dificultat  ens en hem sortim no ens podem desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que treballen per ajudar aquests col·lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de les situacions que hem viscut aquests darrers anys.

Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en embarcacions buscant una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, i que fugen buscant un lloc segur.

Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és sentir-se responsables d’aquelles situacions. Estar atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és ser responsables.

L’eucaristia és sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en  comunió i en solidaritat.

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

21 diumenge durant l'any C
lectures

Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser voler classificar les persones en salvades i condemnades?

A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.

I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”

Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, el seu amor que trenca fronteres, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu.

No ens preocupem, doncs, de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.

Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropen de Déu i dels altres.

 Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de nosaltres fem el nostre propi camí cap a Jerusalem. En aquest camí de la vida, sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts passen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als immigrants, als refugiats, als malalts. No hem de caure en la indiferència que ens pot provocar un excés d’informació del que passa al món. Acostumar-nos a les notícies d’atemptats terroristes, de violència domèstica, d’abusos, de països on es passa fam o hi ha guerra, a les notícies d’embarcacions al mediterrani plenes d’homes i dones que fugen dels seus països, i encara pitjor, a persones que en aquests viatges perden la seva vida ofegats o deshidratats. No ens podem acostumar a aquestes notícies. En cada una d’elles hi ha drames i catàstrofes humanitàries.

La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten i que sovint són ben a prop nostre.

No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula.

Seguim el seu camí, seguim els exemples de tants que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.

He vingut a calar foc a la terra

20 diumenge durant l'any C
lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.

Des del seu naixement Jesús ha estat una espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep el presentaven al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.

La bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.

Malgrat la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa.

Es una pau que cal treballar, una pau que necessita de conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la divisió.

Quants tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i signades sobre un paper!

La pau que Jesús ens dona demana molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.

I en aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable, al perdó a la reconciliació.

I això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.

Jesús ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes ni dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.

Quan mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, països flagel·lats per la guerra, com Síria, Iemen o Sudan, terrorisme a qualsevol país. I les conseqüències d’aquestes situacions amb els que hi fugen i busquen refugi en d’altres països.

Jesús ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos, ens recorden la fragilitat de la condició humana.  

Són signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a   aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos. Que s’adreça avui als habitants dels països en guerra, a les víctimes del terrorisme, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.  

 Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.

 Calem foc a les nostres vides, un foc que ens desvetlli i ens faci viure d’acord amb l’evangeli.