19 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
Diu en Lluís Llach en una de les
seves cançons: “Aprendre que l’esperança
és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”
Aquest pensament dit des d’una
òptica no creient, l’hauríem de poder subscriure des de la nostra fe en Jesús.
Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos mentre esperem, mentre vetllem, és precisament
aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un contingut
diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a uns
comença i acaba aquí i que per a d’altres té una dimensió transcendent. Però
per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim
esperant que els altres, siguin els
governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres.
La nostra fe, la nostra esperança
no són un opi. Són un impuls per posar-nos a caminar, colze amb colze amb tots
els qui creuen en un nou demà, siguin creients, ateus o agnòstics.
Aquest missatge és ben actual en
el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la que pot ser un opi, sinó
el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En aquest món occidental
d’avui que ha viscut una crisi econòmica en bona part deguda a l’afany d’alguns
d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de consumir per sobre de les
pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el seu cor en el diner.
En la resposta que Jesús fa a la pregunta de
Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui
ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè
sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que
Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.
Per aquest coneixement sabem que
la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és l’amor. No un amor
abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor concret tal com Jesús
ens el va ensenyar. Un amor que es tradueix en servei, perdó, hospitalitat, universalitat,
rebuig de la violència, de l’odi, de la injustícia.
Un amor que es tradueix en molts
gestos quotidians des que ens llevem al matí fins que anem a dormir al vespre. Un
amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per descobrir les situacions i les
persones que ens necessiten. Un amor que ens fa aturar quan, com el samarità,
veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit i caigut al costat del camí.
Aquesta fe que ens condueix a
l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no aliena, una fe que ens fa
solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un fill de Déu i un germà.
És la mateixa fe d’Abraham i dels
patriarques de què ens parlava la carta als hebreus, la mateixa fe de Moisès i
dels profetes. Una fe que fa posar-se en camí cap a una terra desconeguda perquè
fem confiança en Algú que ens ha estimat.
Una fe històrica que s’escriu més
que en els llibres i en els tractats de teologia, en les vides dels homes i
dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren perquè el món
sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat humana.
Tantes accions que són ben reals,
sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines dels diaris, com l’ocupa la
violència, però que fan que un avi estigui acompanyat, un malalt encoratjat, un
infant pugui anar a l’escola, un pobre tingui menjar i casa, un moribund vegi
un somriure en el seu darrer alè.
Germanes i germans, estem
celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que també seria
mentida si durant la setmana la nostra vida anés per camins completament
diferents als camins que Jesús va caminar.
Combregar no és només un ritus o
una tradició, és abans que res un compromís a ser instruments de comunió, a ser
instruments de pau, de concòrdia, a posar en pràctica el gest de trencar el pa.
Que l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi
per ser testimonis de la bona notícia en les nostres famílies, en les nostres
comunitats, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball o d’estudi.