Llum que es reveli a les nacions

Sagrada Família any B
Sir 3, 2-6. 12-14  Col 3, 12-21  Lc 2, 22-40

Quan reflexionem sobre la família avui fàcilment caiem en la temptació de dir que avui la família va molt malament. No dic que no hi hagi raons per pensar-ho, però a vegades oblidem el passat o l’idealitzem, i ens quedem només amb les coses bones d’aquest passat oblidant el que no era tan bo. Una altra temptació és la de condemnar aquells que tenen altres models.

 En comptes d’idealitzar o de condemnar potser el que cal és intentar viure el millor possible les nostres relacions familiars, fent que l’amor hi sigui al centre, sabent que no som perfectes i que sempre podem millorar.

 La família de Nazaret és avui al centre de la nostra celebració. Què ens pot dir aquesta família de fa més de dos mil anys a la nostra família d’avui.

El primer tret que destaquen els evangelis és que era una família que vivia en la senzillesa i en una certa dificultat econòmica. Com a bons jueus compleixen el que hi ha establert en la Llei de Moisès de presentar Jesús al Temple i fer una ofrena. L’ofrena que ofereixen és la dels pobres, un parell de colomins.  

Potser un dels problemes que hi ha en les famílies que no tenen problemes econòmics ve de no saber viure amb senzillesa i austeritat. Hem volgut viure millor que els nostres pares o avis i potser hem exagerat, pensant que el més important eren les coses materials, i hem deixat de banda altres aspectes que eren més importants.

 Tenir temps per parlar i per escoltar, dins de la parella, pares amb fills. El ritme i l’estil de vida actual no ajuda gaire a trobar aquest temps. Un temps tan necessari per enfortir els lligams, per desfer malentesos, per reconciliar-se, en definitiva per estimar.

Avui com ahir, el que és més important en qualsevol model de família són aquells sentiments de què ens parla Pau: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó... I avui afegiríem: diàleg, respecte, tolerància, igualtat... Sentiments que fan créixer una família en l’amor. Saber descobrir el que és essencial, allò que és invisible als ulls, però visible amb el cor.

Són aquests sentiments profunds els que hem de saber transmetre als nostres fills. Els seus models potser seran diferents dels nostres. En alguns casos potser ens sobtaran, no acabarem de comprendre les opcions que ells prenen. Cal respectar-los i no tancar-los mai la porta. Mantenir sempre els lligams. Perquè fins i tot quan sembla que no us necessiten, els cal la vostra presència de pares, sempre que sigui una presència discreta i respectuosa.

I en aquests temps en què la vida s’allarga, i en què les condicions de vida, -els pisos petits, els ritmes de treball intensos- no ens ajuden gaire, cal no oblidar el que deia el llibre de la Saviesa: “acull el teu pare en la vellesa, no l’abandonis mentre visqui. Si s’afebleix el seu enteniment no els menyspreïs” Estar atents al que els més grans necessiten, dedicar-los temps, escoltar-los, són també maneres de posar en practicar el manament d’estimar.

Germanes, germans, en aquest dia de la Sagrada Família, preguem especialment per les famílies que aquí i arreu passen per més dificultat. Dificultats en la parella, dificultats econòmiques, malaltia... Preguem per les famílies dels alumnes que van ser assassinats a una escola del Pakistan.  Preguem per ells, i també per les nostres famílies, i que aquestes pregàries ens comprometin a ser instruments de pau, de reconciliació i de solidaritat.

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2014
Jn 1, 1-18

La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.

És el misteri d’un Déu proper. Hi ha molts homes i dones que són creients. Però nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà semblant als altres. Un infant nascut en un pessebre en un poblet ben petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.

Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.

Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre? Aquell qui viu a la mateixa casa i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!

Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on ens vantem de dir que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les grans autopistes, de l’AVE, del telèfon mòbil, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans materials per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes sagnants que divideixen pobles i civilitzacions: Síria, Afganistan, Iran, Iraq, Paquistan, Palestina, Nigèria o Sudan.

Terrorisme, violència de gènere, racisme, conflictes religiosos, culturals, ètnics, com els que assoten aquests temps tant al pròxim orient com a casa nostra.

No, el nostre món no aprofita tots els avenços que ha fet per construir un sol món més just i més solidari. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.

El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles i per tant germanes i germans.

 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu, i especialment en aquests temps de crisi econòmica.

La matança d’Herodes als infants de Betlem continua als nostres dies. No podem oblidar en un dia com avui el centenar llarg d'infants paquistanesos que fa pocs dies van ser assassinats a l'escola on anaven. Quins cors poden ser capaços de fer-ho? És difícil descobrir Déu en fets com aquest. I tanmateix hem de descobrir-lo. El Déu Pares ens impulsa en primer lloc a conrear els nostres cors i en segon lloc a ajudar als que ens són confiats, fills, néts, alumnes, fillols, germans petits a què conreïn els seus cors perquè siguin cors que estimen, cors pacífics que construeixin un món pacífic.

Déu continua a visitar-nos tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.

Que en aquesta eucaristia, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi compartit la bona notícia del Déu que s’ha fet home i que s’ha lliurat per cadascú de nosaltres.

BON NADAL!!!!

CARTA DEL NEN JESÚS

Benvolguts germanets i germanetes:

Si al mirar el portal i veure-hi el Nen Jesús, al costat de Josep i Maria, us ompliu de fe en què Déu es va fer nen, un nen com qualsevol de vosaltres, i que és el Déu-germà que està sempre amb nosaltres.

Si aconseguiu veure en els altres nens i nenes, especialment en els més pobres, la presència amagada del nen Jesús naixent dins d'ells.

Si al mirar el pessebre i veure Jesús pobrament vestit, gairebé nu, us recordeu de tants nens igualment mal vestits, i us fa mal en el fons del cor aquesta situació inhumana, i voldríeu compartir el que teniu, i desitgeu des d'ara canviar aquestes coses quan sigueu grans perquè no hi hagi mai més nens i nenes que ploren de gana i de fred.

Si en descobrir els tres Reis Mags que porten regals al Nen Jesús penseu que fins i tot els reis, els caps d'estat i altres persones importants de la humanitat vénen d'arreu del món per contemplar la grandesa amagada d'aquest petit Nen que plora.

Si en veure en el naixement la vaca, el burret, les ovelles, les cabretes, els gossos, els camells i l'elefant, penseu que tot l'univers està també il·luminat pel diví Infant i que tots, estrelles, sols, galàxies, pedres, arbres, peixos, animals i nosaltres, els éssers humans, formem la Gran Casa de Déu.

Si mireu al cel i veieu l'estrella amb la seva cua lluminosa i recordeu que sempre hi ha una Estrella com la de Betlem damunt vostre, que us acompanya, us il·lumina, i us mostra els millors camins.

Si afineu bé l’oïda i escolteu a través dels sentits interiors una música suau i celestial com la dels àngels en els camps de Betlem, que anunciaven pau a la Terra.

Sapigueu, aleshores, que jo, el Nen Jesús, estic naixent de nou i renovant el Nadal. Estaré sempre a prop, caminant amb vosaltres, plorant amb vosaltres i jugant amb vosaltres, fins al dia en què tots, humanitat i univers, arribem a la Casa de Déu, que és Pare i Mare d'infinita bondat, per ser junts eternament feliços com una gran família reunida.

Firmat: Nen Jesús

Betlem, 25 de desembre de l’any 1

(escrit per Leonardo Boff)

Alegra't

4 diumenge d'Advent B
Lc 1, 26-38

En aquest darrer diumenge d’Advent la litúrgia se centra en Maria. Com Joan Baptista, Maria prepara d’una manera especial la vinguda de Jesús.  

El text escollit és el de l’anunci de l’àngel en l’evangeli de Lluc. És un text, com tots els de la infància de Jesús, amb un alt contingut teològic i que cal llegir més que com un relat històric, com una contemplació dels signes i de les paraules que ens ajudi a descobrir el significat profund de la vinguda de Jesús.

Em voldria fixar especialment en algunes de les paraules. La primera,  la salutació de l’àngel “Déu te guard”. En català hem traduït per “Déu te guard”, però en l’original grec la paraula és “jaire” que significa “alegra’t”. El Déu que parla a Maria no és un Déu que faci por, que ens provoqui tristesa, ben al contrari és un Déu que ens porta alegria, i que ens crida a viure amb alegria la seva bona notícia. Una notícia que és bona perquè per sobre de tot el que és negatiu, que provoca tristesa, plors i desànims, hi ha l’amor, i l’amor és motiu d’alegria. No és fàcil fer una afirmació com aquesta en una setmana on uns assassins han matat més d’un centenar d’infants i joves dins d’una escola. Però hem de dir que sí, que és bona notícia, perquè malgrat tot cada un de nosaltres som capaços d’estimar, i a més hi ha molta gent que cada dia estima, a vegades en circumstàncies ben difícils.

“El senyor és amb tu”:  En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. Aquest Déu que és amb Maria, també és amb nosaltres.  Un Déu tan proper és una invitació a cada un de nosaltres a ser propers, a no allunyar-nos dels altres, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

“No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. Déu ens convida a viure sense por. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, del que no troba cap sentit a l’existència. És també la por que a vegades tenim caps als qui són diferents de nosaltres, pel seu origen, per la seva raça. I també la por que sembla que tinguem els cristians al món que ens envolta, a la secularització, a les altres creences i conviccions, a les diferents maneres d’entendre la vida, a les diferents morals i models de família.

La invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, alegre i també respectuós dels altres.

“Tindràs un fill”: aquí també la traducció ha perdut els detalls de l’original, que diu: “concebràs i donaràs a llum un fill”. Donar a llum és una expressió ben rica que també s’adreça a nosaltres que hauríem de ser testimonis de llum enmig de les foscors. No estem cridats a jutjar, a condemnar, sinó a donar llum d’esperança, i també a saber reconèixer les petites llums que s’encenen a molts llocs i fer costat a tots aquells que les encenen.  

“Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Fer que la nostra vida sigui paraula de Déu.  Podem pensar que això és només cosa de Jesús, de Maria, dels sants. Nosaltres som paraula de Déu cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor.

 Que les paraules de Maria siguin un repte per a nosaltres en aquesta darrera setmana d’Advent i que a través nostre es compleixi la paraula de Déu.

L’Esperit del Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts...

3 diumenge d'Advent B
Is 61, 1-2a.10-11  Jn 1, 6-8.19-28

Si recordeu, aquest tros del profeta Isaïes que hem escoltat és aquell que Jesús va llegir a la sinagoga de Nazaret i que era, per dir-ho d’alguna manera, el seu programa: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu...”

L’Esperit de Déu és en els profetes, l’Esperit és en Jesús, però també és en nosaltres. L’Esperit de Déu no és elitista, només per a gent especial, per als sants, per als d’una determinada religió... L’Esperit de Déu és universal, no és sectari... Reposa sobre tot home sobre tota dona que no es tanca sobre si mateix, que s’obre a la seva acció.

Deixar-se conduir per aquest Esperit, apropar-se d’ell no significa allunyar-se del món, dels altres. Tot el contrari, apropar-se d’ell només es pot fer apropant-se al mateix temps dels altres, especialment dels desvalguts, dels qui tenen el cor adolorit, dels presoners, dels captius...

El missatge d’Isaïes, que Jesús fa seu, ens il·lumina molt bé en aquest temps d’Advent, en el que ens preparem per a la seva vinguda. L’espera d’aquesta visita consisteix a esperar i acollir els altres, d’acord amb aquelles paraules de Jesús que vam escoltar fa uns diumenges: “Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” sense oblidar que aquests germans de Jesús eren els afamats, els qui passaven set, els forasters, els malalts, els presoners. En les paraules de Jesús ressonen les paraules d’Isaïes: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els presos...

La nostra preparació de Nadal ha d’anar per aquí, per apropar-nos dels preferits de Jesús, que en aquests temps de crisi econòmica, són aquells a qui els manca el més bàsic com és el pa de cada dia. El recapte d’aliments que es va fer darrerament és una bona preparació de Nadal, la Marató de TV3 que avui es realitza és també una manera de preparar el Nadal, fent-se solidaris dels qui pateixen malalties.

Aquesta és també la preparació a la que Joan Baptista ens convida. Aplanar el camí al Senyor és aplanar el camí als altres, en comptes d’aixecar murs i tancar-nos ben tancats en els nostres petits mons.

Els petits mons personals, familiars, però també els nostres petits mons de països d’Occident que pensant només en la nostra crisi econòmica oblidem la situació dels països del Tercer Món. Països que segueixen necessitant ajuda i cooperació i que en aquests moments la veuen retallada.

 L’Esperit de Déu que ens envia als cors adolorits, als desvalguts, als captius... ens envia, és cert, als pobres de casa nostra, però ens segueix enviant a aquells països on els pobres són la majoria.

A l’evangeli hem escoltat que Joan venia a donar testimoni de la Llum. Nosaltres podem ser avui aquests testimonis de la Llum. Una Llum que no consisteix a saber moltes coses, a conèixer els secrets de la ciència o de l’economia, ni a conèixer els misteris de l’existència. La Llum que hem de testimoniar és la Llum de l’amor. Com diu el mateix Joan evangelista en la seva primera carta: “els qui afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum, però els qui no els estimen estan en la fosca, caminen a les fosques i no saben on van”.

 Que aquest temps d’Advent ens ajudi a apropar-nos solidàriament d’aquesta humanitat i d’aquest món que Déu ens ha confiat.

Que es compleixin en mi les teves paraules

Immaculada 2014
Lc 1, 26-38

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca en la infància de Jesús en l’evangeli de Lluc. Evangelis de la infància de Jesús que tenen un caràcter molt més teològic que no pas històric. Que volen transmetre un missatge important a través d’un relat explicat en forma d’història. Hi compten molt els símbols, les paraules. Ens cal, per comprendre’l bé, anar al fons, intentar descobrir al darrera de les paraules el missatge que l’evangelista ens vol donar.

Em voldria fixar especialment en algunes de les frases. La primera, la salutació de l’àngel: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu”.

Ja des d’abans de néixer Jesús l’evangelista ens anuncia el que Jesús significarà per a la humanitat. En Jesús Déu s’apropa de nosaltres, Déu comparteix la condició humana. En l’evangeli de Mateu, l’àngel diu a Josep el nom que ha de posar a l’infant: “Emmanuel, Déu-amb-nosaltres”.

Aquest Déu que és amb Maria, que és amb nosaltres, és el Déu que Jesús ens revelarà com a Pare. Un Déu tan proper és una invitació a ser propers, a no allunyar-nos dels nostres germans i germanes, a no crear divisions per qualsevol motiu, ni de religió, ni de cultura, ni de política, ni de raça. Ser proper d’aquell que no conec de res però que em necessita, tal com va fer el bon samarità.

La segona frase és: “No tinguis por, Maria” El mateix que Jesús ressuscitat dirà als seus deixebles: “No tingueu por”. El mateix que avui ens diu a nosaltres. És sense por com Maria viurà des d’aquell dia fins a la creu. És sense por com Jesús ens demana de viure. No es tracta de la por que podem tenir en un moment determinat per alguna amenaça, és la por profunda de qui no espera res de la vida, de qui no troba cap sentit a l’existència. La invitació de l’àngel, la invitació de Jesús és a fer confiança. Vivint en aquesta confiança la por deixarà lloc al testimoniatge valent, el que va donar Maria, el que van donar els primers cristians.

La tercera frase és “Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”. Que la paraula de Déu es converteixi en vida. La vida de Maria va ser una paraula de Déu, no una paraula escrita en un paper sinó una paraula viva. Deixant-se conduir per l’Esperit de Déu, Maria va fer que Déu pogués parlar a través d’ella, de la seva vida senzilla, de la seva fe profunda, de la seva maternitat, del seu servei a Elisabet, de la seva mediació a les noces de Canà...

Fer de la nostra vida paraula de Déu és possible. No cal ser herois ni sants. Cada vegada que fem un gest, per més senzill que sigui, que sigui un gest d’amor, som paraula de Déu. Paraula viva de Déu, paraula d’amor.

Escoltar el que normalment diem “paraula de Déu”, és a dir la Bíblia, l’evangeli, seria estèril si no esdevé vida. Les paraules, les frases que llegim o que escoltem, són lletra morta si no som capaços de convertir-les en vida.

Aquest és l’exemple que hem rebut de Maria. En la seva maternitat, la Paraula de Déu es va fer home en Jesús. També nosaltres podem donar a llum aquest Déu fet home si a través nostre deixem passat la paraula de Déu, a través nostre es compleixi aquesta paraula.

Germanes, germans, en aquesta festa de Maria, mirem-la i preguem-li que intercedeixi per nosaltres, per seguir el seu Fill Jesús com ella va fer.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent B
Mc 1, 1-8

En aquest segon diumenge d’Advent, escoltem el començament de l’evangeli de Marc, l’evangeli que escoltarem principalment al llarg d’aquest any litúrgic.

Es tracta de l’evangeli més antic dels quatre que hi ha al nou testament. No només és el primer cronològicament, sinó que podem afirmar que és Marc el primer que té la idea de recollir diferents escrits que ja existien sobre Jesús per “cosir-los” en forma de vida. Ho fa en el moment en què els testimonis directes d’aquesta vida comencen a morir. Vol deixar un llibre que recordi per sempre més que Jesús va viure una vida com les nostres, que no va ser un àngel baixat del cel, sinó un ésser humà amb carn i ossos.

Segurament, els altres tres evangelistes no van fer sinó imitar aquesta manera de fer de Marc.

Devem també a Marc la paraula “evangeli” per designar aquests llibres que ens anuncien el missatge de Jesús en forma de “vida”.

Aquesta paraula que etimològicament significa “bona notícia”, encapçala el llibre de Marc: “Comença la bona notícia de Jesús, el Messies, Fill de Déu”

 En la nostra vida, a la que de tant en tant hi ha “males notícies”, en el nostre món on també sovint hi ha “males notícies” és bo no oblidar que la vida de Jesús és “bona notícia”.  

En quina mesura som, com deia Isaïes,  missatgers de “bona notícia” enmig del nostre món? Com ho hem de fer per evitar que el món vegi els cristians com gent pessimista, que no sap descobrir les llavors de bondat que existeixen pertot arreu.

Com podem fer per ser missatgers com Joan Baptista, que va ser una llum enmig de la foscor en aquells temps que no eren millors que els nostres.

La gent anava cap a ell perquè hi descobria una coherència. La seva presència senzilla en el seu vestir, el seu crit de conversió atreia la gent senzilla que estava cansada de tantes paraules i de tanta hipocresia.

De quina manera podem avui fer semblant, a fi que el nostre testimoniatge es basi més en els fets que no en les paraules.

Com Joan, portar un vestit senzill. No són els grans mitjans el més important en l’anunci de l’evangeli. Més aviat els grans mitjans, l’ostentació, les despeses excessives desfiguren una bona notícia que Jesús adreçava en primer lloc als pobres.

Els homes i dones que més rastre deixen o han deixat acostumen a ser persones que vivien senzillament. El que destaca en ells no són les riqueses o el poder sinó una vida coherent i dedicada als més pobres, als infants, als malalts... Tots ells són exemples per saber de quina manera podem ser missatgers d’una bona notícia.

Hi ha moltes maneres ben senzilles i al nostre abast per anunciar Jesucrist: Un somriure, una visita, un servei, donar gràcies, demanar perdó, ser acollidor, són petits gestos que són bona notícia. I són aquells actes que ens deia l’evangeli de fa dos diumenges pels quals serem jutjats.

En aquest temps d’Advent preparem i aplanem el camí que ens porta a Jesús, apropant-nos dels petits i els pobres que es creuen amb nosaltres. I encara que no es creuin amb nosaltres, sentim-nos propers de tantes persones i països que viuen immersos en males notícies d’injustícia, de violència, d’intolerància, de malaltia, de dificultats econòmiques, d’atur...

Que el camí cap a Nadal ens faci més sensibles i solidaris d’aquestes situacions i així poder acollir Jesús en el nostre cor.