Feliç 2013

Només podia ser a casa del meu Pare

La Sagrada Família any C

1Jn 3, 1-2.21-24  Lc 2, 41-52

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit de Nadal.

En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten de seguir la Llei i d’una altra banda en la tradició d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.

Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps ben concret, el de la dominació romana.

El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.

 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.

Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.

Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. I Jesús és el que ens fa descobrir aquesta solidaritat i aquesta filiació.  

En Jesús, el Fill en majúscula hem descobert que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans nostres. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants i autòctons.   

Estimar, aquesta és la manera més directa d’estar a prop de Déu. Més que cap altre, el camí de l’amor ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa dels altres, el que ens apropa de Déu.

 És en la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. Es amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.

 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor, el del pare i la mare, i que és Déu que ens estimava a través d’ells. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre.

 Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor. Amb èxits i fracassos.

Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país més aviat pobre.

Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de la vivenda, la crisi econòmica, la inseguretat, la inestabilitat de les relacions familiars… contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. Es aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va fer caminar la família de Natzaret.

Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís per fer-los costat, per acompanyar-los, per aconsellar-los, en resum, per estimar-los.

Bon Nadal

 

Feliç tu que has cregut

Lc 1, 39-45

Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre món en Jesús. Déu entra par la porta petita d’una dona petita d’un petit poble d’un petit país

Maria, la noia de Natzaret, d’un família senzilla, aquesta és la dona que Déu ha escollit.

Betlem, la casa del pa, l’aliment més senzill i normal, aquest és el poble que Déu ha escollit.

Israel, el país petit a l’encreuament de les grans civilitzacions, aquest és el país que Déu ha escollit.

Per fer-nos comprendre que la importància no és en l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions, allà d’on surt el millor que hi ha en l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha dipositat.

A dos dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes. Allà  on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet han dit sí, han dit “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Dues  dones amb un cor que sap lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.

Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha visitar, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes i que necessita ajuda.

 Quan la mirada no va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i lloar Déu perquè són receptives, saben acollir.

Demà a la nit celebrarem la visita de Déu. Si sabem seguir l’exemple de Maria i Elisabet, aquesta visita donarà fruit en la nostra vida de cada dia. Donarà fruit si cauen les barreres que construïm, la barrera de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la discriminació, del racisme, de la injustícia. Caldrà fer caure aquestes barreres fent créixer l’amor que es manifesta en el servei, l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...

Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi  una veritable llum que ens renovi interiorment.

 L’Advent està a punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un temps favorable per avançar?

Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.

Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos.

 I fixant-nos en les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència. Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que segueixen sent, malgrat tot, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair, a servir.

 Treballem perquè les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures, segueixin oferint aquest aprenentatge de l’amor.

Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet, una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.

Què hem de fer?

F 4, 4-7  Lc 3, 10-18

« Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. »

La primera i segona lectura d’avui ens donen llum en aquest tercer diumenge d’Advent, que tradicionalment és anomenat diumenge de joia, “gaudete” deien en llatí.

 Sí, estem contents quan Nadal s’apropa. L’ambient nadalenc ens hi ajuda.

 Com ha de ser la nostra alegria, el nostre estar contents. Quina relació té amb aquelles petites alegries que de tant en tant vivim. Perquè correm el perill de separar l’alegria diguem-ne més profunda, de les alegries més de cada dia. I no seria bo, perquè Jesús ha vingut a il·luminar tota la nostra vida. Des de la més profunda a la més superficial.

Si de tant en tant no tinguéssim petites alegries, ni que siguin efímeres, caduques, la nostra vida seria difícil a viure.

Es cert, però, que l’ensenyament de Jesús ens pot ajudar a donar el valor adequat a aquestes petites alegries. Quins serien els criteris evangèlics que ens ajudarien a fer millors les nostres petites alegries.

Un primer criteri seria el de compartir la nostra alegria: compartint-la, l’alegria és més profunda i és més duradora. Convidar els qui ens envolten a gaudir del que nosaltres gaudim. O encara millor, treballar perquè els qui ens envolten puguin gaudir del que nosaltres tenim la sort de gaudir.

 Un segon criteri és el de veure si les meves alegries, fins i tot els meus plaers, m’obren als altres o em tanquen cada vegada més sobre mi mateix. El plaer de la droga seria un bon exemple d’un plaer, d’una enganyadora  alegria que em tanca sobre mi mateix i em destrueix poc a poc.

 Un tercer criteri és el del respecte. Una alegria que no és respectuosa no és una bona alegria. Respecte cap a mi, cap a la meva salut física i mental. Una alegria que em perjudica deixa de ser alegria. Respecte cap als altres. Quan sentim aquestes notícies de joves que es diverteixen fent mal als altres, per exemple filmant-ho en un mòbil, veiem que aquesta diversió, aquesta suposada alegria és una degradació. Respecte també del nostre planeta. Una alegria que destrueix el planeta tampoc és una bona alegria. El consum desmesurat, potser ens dóna alegries materials, però tampoc és una bona alegria.

Aquests i d’altres criteris, des de l’evangeli tenen un denominador comú: l’amor.

 L’evangeli no ens prohibeix les petites alegries, la d’un bon menjar, la d’una festa, la de l’art i moltes altres. Jesús mateix participa d’aquestes petites alegries, li agrada compartir taula, però el que li agrada compartir sobretot és l’ambient de convivència, d’amistat, de reconciliació, de fraternitat que es crea al voltant de la taula.

A l’evangeli, la multitud que va a fer-se batejar per Joan busquen orientació. Què hem de fer?

També nosaltres, a vegades, estem desorientats sobre els camins que hem de seguir. També ens posem la pregunta: Què hem de fer? No tenim un llibre de respostes. Tenim com sempre a Jesús, tenim l’evangeli. Però som nosaltres els que hem d’aterrar, posar en pràctica aquest evangeli davant les situacions que vivim diàriament, enmig de tantes situacions difícils.  Com la gent que escoltava Joan, com els cobradors dels impostos o els soldats, cal concretar en la vida allò que proclamem, aquell en qui creiem. Si ens quedem en els discursos, el nostre amor no serà un amor com el de Jesús.

Busquem l’alegria en la nostra vida, una alegria que duri i que sigui profunda.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Lc 3, 1-6

El camí és un element molt significatiu per al temps d’Advent. El camí, que ha estat sempre un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Aquests camins dels que estem sovint mancats, en un món que sembla que li costi menys construir fronteres, barreres, muralles. El camí és el que ens cal també en el temps que hem de preparar un Déu que ve cap a nosaltres. Ens calen camins amples, ens cal, com diu l’evangeli, abaixar muntanyes i alçar fondalades, tal com fem per construir autovies i autopistes.

El camí de Déu es creua amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens situa Jesús històricament. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de marxar de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Ben al contrari, ens hem de submergir en aquesta història per trobar-lo.

Una història, però, que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares que el podem trobar. Jesús ens ha revelat en quina cara de la història podem trobar Déu. Quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història que Déu es revela millor. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, allà on Déu es fa present.

Aquesta elecció de Déu és una elecció per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els qui no compten per res.

Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins per anar als llocs de Déu.

El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen d’anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions d’Advent, ni que no estiguin batejades. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.

Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu?

Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.  

Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que ens cal prendre, en la manera de relacionar-nos amb els altres.

Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar: Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en primer lloc en la identitat de l’altre, sinó en el fet que ens necessiti.

Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, per tal que el camí que ens porta als altres i a Déu sigui més planer. Sabent que Jesús és el nostre camí i que no en tenim cap altre.

Alceu el cap ben alt

Lc 21, 25-28.34-36

En aquest començament de l’Advent l’evangeli que acabem d’escoltar pot esdevenir un projecte de vida.

Jesús ens convida a desvetllar-nos, a evitar que el nostre cor s’afeixugui. Jesús coneix bé l’ésser humà, sap que estem envoltats de molts “inputs” que ens afeixuguen, que ens dificulten estar desvetllats.

Les preocupacions no ens deixen caminar. Les preocupacions econòmiques, familiars, els conflictes de la parella, amb els fills, amb els pares, amb els germans...  Les dificultats de convivència amb els veïns. Les preocupacions de la salut, la pròpia i la dels que ens envolten, la mort d’algú que ens estimem i amb qui comptàvem. La inestabilitat del moment actual, la por al futur.

Tantes raons, tant se val que siguem joves o que siguem més grans, volten pel nostre cap, i a vegades fan que siguem durs d’oïda a les crides que rebem dels altres i a través dels altres de Déu.

En aquest començament de l’Advent Jesús ens convida a escoltar la seva paraula, a transformar les dificultats i les preocupacions, essent capaços de sortir fora de nosaltres i anar cap a Ell i cap als altres. A pregar-li amb aquelles paraules de Teresa de Calcuta: “Senyor, quan estic ferir, dóna’m algú a qui consolar, quan estic desanimat, envia’m algú a qui animar, quan necessito que em comprenguin, dóna’m algú que necessiti la meva comprensió...”

 L’Advent ens obre a l’esperança: quan ens sembla que tot s’enfonsa al nostre voltant, quan el pessimisme i el desànim sembla que ens guanyin, la fe ens reenvia a l’esperança, ens fa reconèixer “el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”

 Es tracta, però, d’una esperança que no ens endormisca a l’espera de la fi dels temps, al contrari, ens desvetlla i ens fa actuar, convidant-nos a viure d’acord amb el que esperem: Un Regne de Justícia, de Pau, de Veritat, de Llibertat, d’Amor.

Un pastor de l’Església deia: “No hi ha només la darrera vinguda a la fi dels temps: el Senyor desitja sempre venir a través nostre. Truca a la porta del nostre cor: estàs disposat a donar-me la teva carn, el teu temps, la teva vida? Així és la veu del Senyor, que vol entrar en la nostra època, vol entrar dins la història humana a través nostre. Busca també un lloc on viure, la nostra vida personal. Aquesta és la vinguda del Senyor. És el que volem aprendre una altra vegada durant el temps d’Advent: que el Senyor pot venir a través nostre.”

 El pastor que va dir això és Benet XVI, en una homilia de fa uns quants anys.

Aquestes paraules ens ajuden a comprendre que la festa de Nadal que ens disposem a preparar no és només el record d’un esdeveniment històric, el naixement de Jesús, sinó un esdeveniment actual. Déu segueix fent-se carn, Déu continua naixent avui.

Déu va escollir Maria per donar a llum Jesús. Déu ens ha escollit perquè donem a llum Jesús en les nostres vides.

Estem a punt, com Maria, a respondre a la seva crida dient-li: “que es compleixin en mi les teves paraules”?   

 Que aquest temps d’Advent sigui per a cada un de nosaltres un temps oportú per avançar, que no sigui un retorn al que ja vam celebrar fa un any com si haguéssim tornat al punt de sortida. Amb els cicles litúrgics no girem sempre en rodó, sinó que anem avançant. Cada temps d’Advent ha de ser diferent al de l’any anterior, cada festa de Nadal ha de ser diferent a la de l’any anterior. Si no fos així voldria dir que els nostres cors són feixucs, incapaços de caminar.

Que l’Eucaristia sigui una ocasió perquè l’Esperit de Jesús penetri els nostres cors i els renovi, ens doni la força que necessitem per seguir aquell que va davant nostre indicant-nos el camí que ens porta a Aquell que ens ha estimat des de sempre.

La meva reialesa no és cosa d'aquest món

Jn 18, 33-37

Com hem d’entendre que Jesús sigui Rei de tot el món, en quin sentit és rei. És evident que no és rei en el sentit polític, i en canvi és força clar que molts dels qui l’envoltaven els hauria agradat que Jesús fos rei en el sentit clàssic de la paraula. Un rei com David o com Herodes. Un cabdill per liderar un moviment contra els romans. L’evangeli que acabem d’escoltar ens recorda que els sacerdots de Jerusalem van utilitzar aquesta estratègia, la de fer creure a Pilat que Jesús pretenia ser rei. I és per aquesta raó que serà clavat en creu pels romans, executat de la manera que executaven els romans a aquells que intentaven rebel·lar-se contra ells. El cartell sobre la creu ho deia ben clar: “Jesús de Nazaret, Rei dels Jueus”.

Recordem, en canvi, dos textos de l’evangeli que hem escoltat aquest mateix any: A l’estiu vam escoltar la multiplicació dels pans i els peixos. Després de realitzar aquest signe, l’evangeli ens diu: “Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”

I no fa gaire diumenges Jesús deia als deixebles: “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Aquests dos textos sols ja ens deixen ben clar quina era la manera de pensar de Jesús respecte a la pretensió de fer-lo rei, i sobre els grans d’aquest món. Els qui el volen seguir no han de tenir una altra pretensió que posar-se al servei dels altres i han de fugir dels llocs d’honor.

Aquest és el Rei de tot el món que avui celebrem. No és un rei com els d’aquest món, no és un president com els d’aquest món. La seva reialesa no té res a veure ni amb el poder polític, ni amb el diner o la riquesa i molt menys amb el despotisme, la recerca de privilegis i de llocs importants.

La seva reialesa és la reialesa del servei, de la donació de si mateix, de l’amor sense límits ni fronteres.

Per a nosaltres que creiem en ell, Jesús és rei en el sentit que és el nostre punt de referència, el camí que ens porta cap a Déu

 Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’infant nu i fràgil que neix en un pessebre perquè no troba lloc a la ciutat humana.

Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’home nu i fràgil clavat sobre una creu i que no té aparença humana de tan desfigurat que està.

 Però sobretot, proclamant Jesús Rei de tot el món, mirem aquest Déu que és Pare i que ressuscitant Jesús s’ha posat al costat de la humanitat fràgil i nua, mancada de justícia, pobra, esclava, víctima de la violència.

Un Déu de Justícia, Llibertat, Amor i Veritat.

Un Déu que ens convida ja ara a participar d’aquest Regne, intentant viure aquests valors en les nostres vides.

Un Déu que crida els seguidors del seu Fill, l’Església, a fugir del poder, de la riquesa, de les influències, a posar-se al costat dels petits i dels pobres.

Es aquesta la imatge de l’Església avui?

L’Església som tots! Intentem cada un de nosaltres ser testimonis de Jesús i del seu Regne. Ser propers dels altres, posar-nos al seu costat i no a sobre, donar la mà, ser acollidors. Fugir de tot el que és egoisme, violència, racisme, mentida, venjança…

Amics, que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a ser ciutadans del Regne de Jesús, que combregant amb ell, creixem en comunió amb la humanitat que Déu estima.

Les meves paraules no passaran

Mc 13, 24-32

Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». Què passa a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia de què el que havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos.

Marc, escrivint aquesta « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni d'aquells que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús  va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.

Els quatre evangelis ens ajuden a reproduir l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos d'aquell home, i a través d'ell apropar-nos de Déu. 

 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prous cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de l’actual situació de crisi econòmica a casa nostra, amb veritables catàstrofes en moltes llars, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.

     Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no és fàcil descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament d'aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...

 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, els malentesos amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...

 Es al bell mig d'aquesta vida real, que l'evangeli ens vol aportar una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som germans i que ens hem de tractar com a germans.

 Allà on nosaltres veiem foscor i desesper, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través dels gestos ni que siguin petits i limitats d'amor.

 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. Es una manera de dir als deixebles que el que presenciaran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs no són la darrera paraula.

 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'aquesta esperança enmig de les realitats més dures i difícils.

Ella ha donat tot el que necessitava, tot el que tenia per a viure

Mc 12, 38-44

 

En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en països africans. La dona, que pel casament deixava la seva família i s’integrava a la família del marit, en morir aquest es queda força al descobert. He conegut a Africa poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.

En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària.

Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu.

Es cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció d’aquell fill gran davant la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa.

En el cas de les lectures d’avui, a més, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta que saben fer confiança. De dones com la viuda del Temple que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.

 Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que  surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família.

  Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, catequistes, assistentes socials, accions de solidaritat, despatxos parroquials, i en moltes parròquies amb pocs recursos, neteja de l’església i altres feines senzilles però ben necessàries. Aquestes disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia vida.

El judici de Jesús és molt més sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… Quin avís cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o poder sobre els altres!

La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, d’aspecte exterior, de classe social, de religió. Una crida a que com Jesús intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. Per veure amb el cor cal apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen.

També, la lloança de Jesús és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. Es cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. A vegades unes paraules, un somriure són més eficaços que una moneda, i més encara quan aquests gestos surten del nostre cor.

Amics, que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.



Estima els altres com a tu mateix

Mc 12, 28b-34

Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que se situa l'evangeli d'avui.

El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.

En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui.

La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre Mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions de savis, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.

En primer lloc li fa comprendre que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.

Per això avui cal que mirem cap endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, de socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic?

Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa potser un pèl més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb aquesta actitud d’escolta que hem de concretar com estimar en el dia a dia.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem menjat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria pogut comptar

Ap 7, 2-4. 9-14  1Jn 3, 1-3  Mt 5, 1-12a

La lectura de l’Apocalipsi té un clar missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és aquesta humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots els Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que té dins seu la bona notícia de Jesús.

 Es cert que la manera com els seguidors de Jesús, l’Església, hem comprès aquest sentit universal en alguns moments de la història, va deformar l’esperit universal de la bona notícia de Jesús.

Es sobretot el Concili Vaticà II, celebrat fa cinquanta anys, que recupera allò que una mica l’Església havia perdut: aquell esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. Aquell esperit que dóna més importància al fer que al dir, que no oblida que Jesús mateix va dir: “No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.”

Es amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots els Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, hi sabem veure no només els sants cristians, batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres,  humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, que fossin cristians o musulmans, creients o ateus.

Es amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe no serà quelcom que ens separa dels altres, sinó que ens fa més propers.

Jesús criticava aquells que separaven, que dividien. Tota la seva vida i el seu ensenyament són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots els Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però no d’una manera individualista o intimista, sinó amb els altres. Fem camí de santedat donant la mà especialment a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats.

El dia abans de la festa dels fidels difunts, contemplem aquells difunts que ens són més propers, que ens han deixat recentment, com a sants, formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tant ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació, tal com ens deia Pau.

I nosaltres que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació fent créixer al mateix temps la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana, no només aquells que em cauen bé, que pensen com jo, que són de la meva família. Ser germà de l’altre, sense mirar la seva identitat, les seves creences, la seva ideologia, la seva manera de ser. Mirant només la seva necessitat de ser estimat.

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem sigui penyora del banquet definitiu on tots hi tindrem un lloc, on serem semblants a Déu i el veurem tal com és.

Feu que hi vegi

Mc 10, 46-52

En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situats en llocs estratègics escollits per l’evangelista.

El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió de part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.

Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.

Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mitjans diferents. Davant aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.

D’entrada, cal saber reconèixer aquesta ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per ser conscients de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.

Quan som capaços de saber on es troben aquestes obscuritats interiors, el que cal és, com el cec, intuir quan Jesús passa pel costat. Deixant-nos guiar potser per persones que coneixem, que són a prop nostre i que ens poden ajudar a descobrir la presència de Déu en el nostre viure quotidià.

Enmig d’aquestes intuïcions, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, àdhuc quan algunes veus que tenim a prop, potser a dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.

El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.

La resposta és més fàcil de dir-la que de posar-la en pràctica. Si responem que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com a l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.

Després d’aquesta guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan aquest amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.

El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final?

I nosaltres, serem capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots aquells que son els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?

O potser preferirem tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar a ser cecs en front de Déu i dels nostres germans?

     A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.