22 diumenge durant l'any C
Ocupar
el bon lloc, semblaria que és una tendència quasi innata en la nostra
naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en
el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns
reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que
tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. Jesús, contínuament, intenta
que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això
anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien
perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els
leprosos...
En
molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts
col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en
canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó
continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat
globalitzada.
Fer
que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat,
un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi
és convidat, on tothom té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.
El
problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs,
sobretot quan buscant aquests primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres.
Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei
als altres.
El
que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit, esdevé, a la
llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom
que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es
tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar
la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És
anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop
d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada
dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells
que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els
seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que
no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi,
esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure i d’entendrir-se.
Els
temps que vivim són temps de dificultat. Moltes persones han perdut el lloc que
tenien. Han perdut el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys
dificultat ens en sortim no ens podem
desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers,
fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que
treballen per ajudar aquests col·lectius desafavorits, cal que ens sentim
responsables de la situació que estem vivint.
Responsables
també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer
res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en pasteres buscant
una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra,
especialment avui a Síria.
Tenir-los
presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de
ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de
solidaritat o de justícia és ja sentir-se responsables d’aquelles situacions.
Estar
atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és ja ser
responsables.
L’eucaristia és sagrament d’aquell
banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en comunió i en solidaritat.