dijous, 29 d’agost del 2013

El qui s’humilia serà enaltit

Lc 14, 1. 7-14
22 diumenge durant l'any C
Ocupar el bon lloc, semblaria que és una tendència quasi innata en la nostra naturalesa. D’alguna manera és normal buscar un lloc. En la nostra família, en el nostre entorn, en la societat. Tots necessitem trobar un lloc on se’ns reconegui, i això no és dolent. Al contrari, el que hem d’intentar és que tothom tingui un lloc, que ningú no sigui exclòs. Jesús, contínuament, intenta que aquell que no té un lloc el pugui trobar. Que sigui reconegut. Per això anava tan sovint cap a aquells que per diferents raons semblava que havien perdut aquest lloc. Els petits, les dones, els pecadors, els malalts, els leprosos...
En molts aspectes, la nostra societat actual ha intentat donar un lloc a molts col·lectius que no el tenien. Pensem en els discapacitats per exemple. Però en canvi, aquesta mateixa societat del benestar impedeix que, ja no persones, sinó continents sencers, no puguin tenir un lloc digne dins de la societat globalitzada.
Fer que tothom tingui un lloc segueix essent, doncs, un gran repte de la humanitat, un repte que té les seves arrels en l’evangeli, en aquell banquet on tothom hi és convidat, on tothom té un lloc. En aquell Regne on tots som fills i germans.
El problema per a Jesús no és tenir un lloc, sinó buscar els primers llocs, sobretot quan buscant aquests primers llocs deixo sense lloc o m’oblido dels altres. Buscar els llocs d’honor, de poder o de riquesa en comptes dels llocs de servei als altres.
El que podria ser una norma d’habilitat per evitar ser avergonyit, esdevé, a la llum de tot l’evangeli, una norma de vida: “Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”. Es tracta de fer d’aquest principi el criteri dels qui volen seguir Jesús. Cercar la porta estreta que ens condueix als altres, i, a través dels altres, a Déu. És anar als darrers llocs per assegurar-se que tothom té un lloc, és estar a prop d’aquells que ocupen els darrers llocs, és anar a les perifèries, com li agrada dir al papa Francesc. Perquè és anant a aquestes perifèries que trobarem aquells que Jesús ens diu que hem de convidar, de qui ens hem d’apropar perquè són els seus preferits: els pobres, els invàlids, els coixos, els cecs... Aquells que no ens poden recompensar materialment, però que poden fer que el nostre cor s’espongi, esdevingui un cor capaç d’estimar perquè és capaç de veure i d’entendrir-se.
Els temps que vivim són temps de dificultat. Moltes persones han perdut el lloc que tenien. Han perdut el treball, l’habitatge... Els qui amb més o menys dificultat  ens en sortim no ens podem desentendre d’aquestes situacions. Començant per aquells que ens són propers, fins i tot de la pròpia família. Directament o a través de les entitats que treballen per ajudar aquests col·lectius desafavorits, cal que ens sentim responsables de la situació que estem vivint.
Responsables també de les situacions més llunyanes, fins i tot quan directament no podem fer res. Responsables dels homes i dones que travessen el mar en pasteres buscant una vida millor. Responsables dels homes i dones que viuen en països en guerra, especialment avui a Síria.
Tenir-los presents en el nostre pensament o en la nostra pregària és ja una manera de ser-ne responsables. Conrear al nostre voltant una cultura de pau, de solidaritat o de justícia és ja sentir-se responsables d’aquelles situacions.
Estar atents, vigilants, incòmodes, i no anestesiats o dins d’una bombolla és ja ser responsables.
L’eucaristia és sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc. Que celebrant-la aquest diumenge creixem en  comunió i en solidaritat. 

dilluns, 19 d’agost del 2013

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

Lc 13, 22-30
21 diumenge durant l'any C - Sant Josep Calassanç
Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser hi havia en ell el pensament de voler classificar les persones en salvades i condemnades?
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu: els qui tenen fam o set, els estrangers, els mancats de tot, els malalts, els presoners.
No ens preocupem, doncs de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropin de Déu i dels altres.
Avui celebrem la festa de sant Josep de Calassanç, fundador de l’Escola Pia. La seva vida és un bon exemple del que acabem de dir.
El 1592 inicia un viatge a Roma que farà capgirar la seva vida. Si la seva principal preocupació era la d’aconseguir una canongia, tal com li va suggerir el seu bisbe, la paraula de Jesús i saber llegir els signes dels seus temps, saber obrir els ulls a les situacions de pobresa i dificultat, el convertiran en bon samarità dels infants del Transtevere romà, mancats d’atenció i d’educació. Com el samarità, no només s’aturarà, sinó que carregarà damunt d’ell aquella situació i se n’ocuparà, obrint una escola gratuïta i popular.
El canvi en la seva vida va ser tan radical, que no tornarà mai més al seu país, a la seva diòcesi, fins i tot quan té l’oportunitat d’obtenir la canongia que buscava. En aquella ocasió dirà: “He trobat a Roma el millor camí per servir Déu fent el bé a aquests infants i no els deixaré per res del món".
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, Josep de Calassanç feia camí cap a Roma, cadascú de nosaltres fem el camí de la nostra vida. Sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts viuen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, tal com el papa Francesc deia a Lampedusa, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als malalts.
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula.

Seguim el camí de Jesús, seguim els exemples de tants que, com Josep de Calassanç, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.

divendres, 16 d’agost del 2013

He vingut a calar foc a la terra

Lc 12, 49-57
20 diumenge durant l'any

L’evangeli que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.
Des del seu naixement Jesús ha estat espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep presentaven Jesús al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.
La bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.
Malgrat la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa.
Es una pau que cal treballar, una pau que necessita de conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la divisió.
Quants tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i signades sobre un paper!
La pau que Jesús ens dóna demana molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.
I en aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable i al perdó.
I això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.
Jesús ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes i dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.
Quan mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, situacions terribles en països com Egipte...
Jesús ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos ens recorden la fragilitat de la condició humana.  
Són signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a   aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos. Que s’adreça avui als habitants d’Egipte, a les víctimes de catàstrofes, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.  
 Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.
El papa Francesc animava els joves a Brasil a muntar un bon embolic, un bon embolic fonamentat en les Benaurances i en el Judici Final de Mateu. Aquest embolic s’assembla a aquest foc que Jesús ha vingut a calar.

Calem foc a les nostres vides, fem un bon embolic que ens desvetlli i ens faci viure d’acord amb l’esperit de les Benaurances i del Judici Final de Mateu.

diumenge, 4 d’agost del 2013

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos

Sv 18, 6-9  He 11, 1-2. 8-19  Lc 12, 32-48
19 diumenge durant l'any C
Diu en Lluís Llach en una de les seves cançons: “Aprendre que l’esperança és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”
Aquest pensament dit des d’una òptica no creient, l’hauríem de poder subscriure des de la nostra fe en Jesús. Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos mentre  esperem, mentre vetllem, és precisament aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un sentit diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a uns comença i acaba aquí i que per a d’altres té un sentit transcendent. Però per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim esperant que els altres,  siguin els governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres. Res no ens excusa per adormir-nos.
La nostra fe, la nostra esperança no són un opi. Són un impuls per posar-nos a caminar, colze amb colze amb tots els qui creuen en un nou demà, siguin creients, ateus o agnòstics.
Aquest missatge és ben actual en el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la que pot ser un opi, sinó el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En aquest món occidental d’avui que viu una greu crisi econòmica en bona part deguda a l’afany d’alguns d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de consumir per sobre de les pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el seu cor en el diner.
 En la resposta que Jesús fa a la pregunta de Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.
Per aquest coneixement sabem que la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és l’amor. No un amor abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor concret tal com Jesús ens el va ensenyar. Un amor que es tradueix en servei, perdó, hospitalitat, universalitat, rebuig de la violència, de l’odi, de la injustícia.
Un amor que es tradueix en molts gestos quotidians des que ens llevem al matí fins que anem a dormir al vespre.
Un amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per descobrir les situacions i les persones que ens necessiten.
Un amor que ens fa aturar quan, com el samarità, veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit i caigut al costat del camí.  
Aquesta fe que ens condueix a l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no aliena, una fe que ens fa solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un fill de Déu, un germà.
És la mateixa fe d’Abraham i dels patriarques de què ens parlava la carta als hebreus, la mateixa fe de Moisès i dels profetes. Una fe que fa posar-se en camí cap a una terra desconeguda perquè fem confiança en Algú que ens ha estimat.
Una fe històrica que s’escriu més que en els llibres i en els tractats de teologia, en les vides dels homes i dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren perquè el món sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat humana.
Tantes accions que són ben reals, sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines dels diaris, però que fan que un avi estigui acompanyat, un malalt encoratjat, un infant pugui anar a l’escola, un pobre tingui menjar i casa, un moribund vegi un somriure en el seu darrer alè.
Germanes i germans, estem celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que també seria mentida si en sortint i durant la setmana, la nostra vida anés per camins completament diferents als camins que Jesús va caminar.
Combregar no és només un ritus o una tradició, és abans que res un compromís a ser instruments de comunió, a ser instruments de pau, de concòrdia.

Que l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi per ser testimonis de la bona notícia en les nostres famílies, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball.

divendres, 2 d’agost del 2013

Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu

Coh 1,2; 2, 21-23  Col 3, 1-5. 9-11  Lc 12, 13-21
18 diumenge durant l'any C
Una lectura superficial de l’evangeli ens podria fer pensar que Jesús ens demana de ser una mica angelicals, sense tocar de peus a terra, allunyant-nos de tot el que és material. El mateix podríem pensar de les paraules de Sant Pau quan ens parla d’allò que és de dalt i d’allò que és de la terra.
Però sabem que Jesús no era precisament angelical en el mal sentit de la paraula, sinó que sabia tocar de peus a terra, anar al concret de la vida de les persones amb els seus problemes que també eren materials. D’altra banda sabem que Jesús i els deixebles utilitzaven els diners i que un d’ells, Judes, tenia confiada la bossa d’aquests diners.
Però al mateix temps també és cert que Jesús en més d’una ocasió és crític amb un determinat ús del diner i dels béns materials. En més d’una ocasió ens adverteix que el diner pot convertir-se en un ídol, en un déu que acaba per fer-nos esclaus o que enverina les nostres relacions amb els altres, començant pels propis germans quan es tracta de l’herència. Ja veiem que els problemes d’herència entre germans ve de lluny.
Si som sincers hem de reconèixer que quasi tots, a un moment o un altre hem caigut en el parany o el miratge del diner, de les riqueses, o a vegades d’alguna cosa que potser no és valuosa, però que nosaltres li donem un valor excessiu.
Jesús no ens diu de menystenir el diner que, ens agradi o no,  són necessaris en el funcionament de la societat. A condició que ni el diner ni, ni els béns materials ens allunyin dels valors més importants, la part millor de què parlava Jesús quan responia a Marta fa un parell de  diumenges.
Uns valors, una part millor, allò que és essencial tal com deia el petit príncep a la guineu, i que és invisible als nostres ulls: l’amistat, la generositat, el servei, el perdó, l’amabilitat, el somriure, el silenci, la contemplació, el temps perdut amb els altres, i també el temps perdut amb Déu, la pregària, la meditació....
El diner, el consum, fins i tot el treball, la hiperactivitat,  moltes vegades ens impedeixen de conrear tots aquests valors i ens fan perdre el sentit de la nostra acció si no els acompanyem d’aquesta part millor.
En un temps com el nostre, que, malgrat la crisi econòmica, segueix posant al capdamunt el consumisme,  el diner, no ens ajuda gaire. Encara que per sota de tot el que és més mediàtic, i potser degut entre altres raons a la mateixa crisi, neixen per molts llocs veus i accions que van a la recerca d’aquesta vida més gratuïta, més serena, que prima altres valors.
Valors que no cal que els anem buscar en filosofies llunyanes més o menys exòtiques. Els trobem quan aprofundim en l’evangeli. Sense anar més lluny, repassant el sermó de la muntanya de Mateu o el de la plana de Lluc, ja trobem unes bones eines per reorientar la nostra vida, per allunyar-nos d’allò que el papa Francesc en diu la mundanitat.
I si repassem totes les paraules que Francesc ha dit des que és bisbe de Roma, hi trobarem també moltes referències al perill del diner i de les riqueses. Concretament, a Lampedusa, en la seva recent visita allà on arriben les pasteres des d’Àfrica, deia: “La cultura del benestar ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”
Les seves paraules les podem llegir a la llum del que Jesús ens ha dit: “Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu.”
Que l’eucaristia que celebrem faci créixer en cada un de nosaltres aquesta sensibilitat cap als clams dels altres, aquesta riquesa als ulls de Déu.