Estima els altres com a tu mateix

31 diumenge durant l'any B
lectures

Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que hem de situar l'evangeli d'avui.

El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.

En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui.

La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions de savis, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.

En primer lloc li fa veure que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.

Per això avui cal que mirem endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor. La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Estem disposats a perdonar, a estimar els enemics, a no venjar-nos, a no buscar els primers llocs, a posar-nos al servei dels altres, a socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic, a mirar els immigrants o els refugiats sense prejudicis, sense apriorismes, veient en ells l’home ferit a la vora del camí, i actuar com el samarità que s’atura, li cura les ferides i el porta a l’hostal?

Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa segurament una mica més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb aquesta actitud d’escolta que hem de concretar com estimar avui, en les situacions actuals en les que vivim. Com hem d’estimar dins la família, com estimar al treball o a l’escola, com estimar amb els veïns, com estimar enmig de tantes situacions socials que ens interpel·len.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem menjat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Tots Sants 2018

lectures

La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús. Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.

És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.

I és sobretot a partir del Concili Vaticà II, que va impulsar el nou sant Pau VI, que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences.

És amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, no hi veiem només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus. Francesc, recollint l’ensenyament de la primera carta de Joan, va dir fa uns anys: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.

És amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres, trobant-nos en aquell espai que ens és comú, que és l’espai de l’amor.

Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats, a tots aquells que pateixen la injustícia o la violència. Semblantment a com va fer un altre sant recent, el bisbe Òscar Romero. Cerquem la santedat obrint els nostres cors a aquells que arriben a casa nostra fugint de situacions de guerra o de pobresa.

Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.

I nosaltres, que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana.  

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.

Feu que hi vegi

30 diumenge durant l'any B
lectures

En l’evangeli de Marc, les guaricions de cecs ocupen un lloc important. Estan situades en llocs estratègics.

El primer, la guarició d’un cec a Betsaida, va just abans de l’episodi de Cesarea de Felip quan Jesús pregunta als deixebles qui és Ell per a ells i després d’unes quantes situacions d’incomprensió per part dels jueus, de la seva família i fins i tot dels mateixos deixebles.

Per situar el d’avui, a Jericó, podem recordar una mica els evangelis dels diumenges passats: Fa dos diumenges, un home ric li demana que ha de fer per tenir la vida eterna. La resposta de Jesús fa que l’home torni enrera, ja que no era capaç de deixar les seves riqueses. Diumenge passat, Jaume i Joan demanen a Jesús de guardar-los els bons llocs en el seu Regne, i entremig dels dos episodis Jesús els anuncia per segona vegada la seva Passió.

Es fàcil d’endevinar doncs que aquestes guaricions de cecs volen donar-nos un missatge: La ceguesa física és signe de les nostres cegueses interiors. Sovint som cecs a les crides que Déu ens fa a través de mediacions diferents. Davant d’aquesta ceguesa cal que adoptem l’actitud del cec que està assegut a la vora del camí.

D’entrada, cal saber reconèixer aquesta ceguesa. Per al cec físic això és evident, però és menys fàcil per a les cegueses interiors. Cal ser lúcid, saber mirar cap endins, interrogar el nostre cor, per adonar-nos de les obscuritats que ens impedeixen de veure-hi clar.

Quan hem esbrinat on es troben les nostres obscuritats, el que cal és, com el cec, estar atent quan Jesús passa pel nostre costat, no ell directament, sinó a través de persones i esdeveniments.  

Aleshores, com el cec, podem cridar a Jesús: “compadiu-vos de mi”, i podem dir-ho insistentment, com el cec, inclús quan algunes veus que tenim a prop, fins i tot dins nostre, diuen de callar-nos; al contrari, hem de deixar parlar les veus que ens criden a fer confiança, a tenir fe: “Anima’t i vine, que et crida”.

El següent pas és el més important. Ser capaç d’aixecar-nos, de fer un salt endavant, encara enmig de la ceguesa i de l’obscuritat, però ja sense por, perquè confiem en Aquell que ens crida i que ens pregunta: “Què vols que et faci?”.

Si responem, com el cec, que el que volem és veure-hi clar, haurem d’estar disposats, un cop aquesta llum arribi al nostre cor, a seguir Jesús i l’evangeli amb totes les conseqüències; que no ens passi com l’home ric, que busquem la vida eterna però no estem disposats a avançar cap a ella.

Després d’aquesta guarició Jesús entra a Jerusalem, amb tot el que aquesta entrada significarà. Acceptar la donació sense reserves, estimar fins a l’extrem, fins i tot quan aquest amor entra en conflicte amb el pecat que el portarà fins a la creu.

El cec guarit entrarà a Jerusalem amb Jesús. Serà capaç de seguir-lo fins al final? I nosaltres, som capaços de seguir Jesús fins al final? Som capaços d’oferir la nostra vida, les nostres qualitats, els nostres béns materials, el nostre temps, el nostre somriure, la nostra mà, a ell i a tots aquells que son els seus preferits, els petits, els pobres, els qui han perdut la feina, els qui són marginats, els immigrants, els refugiats, els qui pateixen la injustícia, el racisme, la violència?

O potser preferim tancar els ulls i les orelles per no complicar-nos la vida? Continuar a ser cecs en front de Déu i dels nostres germans?

      A l’Eucaristia busquem la llum del Crist. Però una llum que no és per guardar-la sinó per posar-la al servei dels altres. Quan sortim de l’església, l’Eucaristia no haurà acabat. S’ha de prolongar en el cada dia, en la nostra vida familiar, en la nostra vida social.  

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre a la pregunta de Jesús: “Que vols que et faci?”, i que responent obrim els nostres ulls sense por.