Tots Sants 2018
La lectura de l’Apocalipsi ens dóna
un missatge d’universalitat. La multitud
que ningú no pot comptar és la
humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la
va crear a la seva imatge i semblança.
La festa de Tots Sants és una
festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona
notícia de Jesús. Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers
temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.
És cert que aquesta universalitat
que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història
es deforma o fins i tot es perd.
I és sobretot a partir del
Concili Vaticà II, que va impulsar el nou sant Pau VI, que es recupera aquesta
universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del
sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent.
L’esperit que dóna més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit
de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera
de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin
quines siguin les seves creences.
És amb aquest esperit que quan
celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne
definitiu, no hi veiem només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en
la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa
manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també
podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen
el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú
no pot comptar. La multitud dels qui han
estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut
fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus.
Francesc, recollint l’ensenyament de la primera carta de Joan, va dir fa uns
anys: “No hi ha alternativa a la caritat:
els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que
estimen Déu”.
És amb aquest esperit obert i
dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers
dels altres, trobant-nos en aquell espai que ens és comú, que és l’espai de
l’amor.
Tota la vida i l’ensenyament de
Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços
al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat
exclòs, l’infant que ningú no té en compte.
En la festa de Tots Sants i
mirant aquesta multitud que ningú no pot
comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres
l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà a
tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats, a
tots aquells que pateixen la injustícia o la violència. Semblantment a com va
fer un altre sant recent, el bisbe Òscar Romero. Cerquem la santedat obrint els
nostres cors a aquells que arriben a casa nostra fugint de situacions de guerra
o de pobresa.
Demà celebrarem la commemoració
dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a
sants aquells difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella
multitud tan gran que ningú no la pot
comptar.
Tan ells com nosaltres som fills
de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació.
I nosaltres, que encara caminem,
intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent
créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una
germana.
Aquest és el camí de santedat que
Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida
fent el bé, tal com ell ho va fer.
Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui
celebrem ens ajudi avançar per aquest camí de santedat.
