26 diumenge durant l'any A
En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.
I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada, s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.
Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dona fruits, i just abans del que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.
Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.
Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu, i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.
El que era més greu en els sacerdots i els notables era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.
Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, perquè ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.
El camí del cristià és el camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.
La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.
Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar a aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.
Trobar aquell lloc comú, com va dir una vegada el papa Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé. Aquell lloc on es troben els qui treballen per la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant a la vinya a la que el Pare ens envia.
Aquest missatge és important en el nostre context intercultural i plural on tots hem de treballar units fent el bé als qui més ho necessiten.
Siguem constructors d’una sola humanitat que cerca per damunt de tot el bé de l’altre. I que l’eucaristia ens doni forces per fer realitat el que el pa trencat i compartit significa.