Pare, confio el meu alè a les vostres mans

Lc 19, 28-40  Lc 22,14-23,56
Diumenge de Rams any C

La paraula que escoltem cada diumenge de Rams reuneix dos moments, que van ser propers en el temps i ben distants en el seu significat: diumenge de Rams i Divendres Sant.

Triomf i fracàs. Vida i mort. Amor i odi. Lloança i rebuig. Llum i foscor.

I podríem continuar. Es la història de contrast i contradictòria de la humanitat. Es la nostra pròpia història personal que és també contradictòria i amb contrastos.

És també un advertiment: Ni el triomf de diumenge de Rams va ser tan triomf, ni el fracàs de divendres Sant va ser tan fracàs. La vida, la història, no són en blanc i negre, sinó en una escala de grisos que ens han de fer matisar cada una de les situacions que vivim. Ni creure que ho fem tan bé quan ens adulen, ni que tot va malament quan ens critiquen.

Que no tot és un desastre, ni tot una bassa d’oli.

És precisament aquest anar sempre a l’extrem, que fa que potser molts dels que van aclamar Jesús quan entrava a Jerusalem, van cridar “crucifiqueu-lo” uns dies després.

En la nostra societat actual, tan mediàtica, aquest perill és molt present.

Intentar no caure en aquest perill ens pot ajudar a viure la nostra vida amb més serenor. La fe és una mica això. Viure en aquesta tensió entre el que som i el que creiem que serem. És Jesús mateix, amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva resurrecció que ens assenyala aquest horitzó.

Contemplant Jesús a la creu, escoltant les seves paraules, contemplem l’home insultat, denigrat, torturat, però al mateix temps l’home confiant i esperançat “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”

Com poder transmetre aquest missatge avui, quan hi ha tanta manca d’esperança deguda a la crisi econòmica. Com fer créixer esperança a qui ha perdut la feina, a qui ha d’anar a Càritas a buscar menjar, a qui no té el pis que tenia per viure. Amb paraules boniques? Evidentment, no. La nostra esperança, la que volem transmetre, és una esperança activa que va acompanyada de gestos de solidaritat, d’acompanyament, d’acolliment i quan cal també de protesta.

Avui comencem la Setmana Santa. Intentem aprofitar-la, no només per contemplar Jesús en la seva Passió, sinó per contemplar la passió del món d’avui, la d’aquí al costat i la de més lluny: l’immigrant, el malalt, el qui viu malament la seva soledat, la dona o l’infant maltractats, el drogoaddicte que no sap com sortir-se’n, els qui estan sense treball, els empresaris que no saben com salvar la seva empresa, els qui viuen en els països pobres, en guerra o amb manca de llibertat.

I que aquesta contemplació no sigui passiva sinó que transformi la nostra vida, posant-nos al servei dels altres.

Tampoc jo no et condemno

Is 43, 16-21   Jo 8, 1-11
5 diumenge Quaresma any C

En un món com el nostre, en crisi, tenim la temptació del pessimisme. De pensar que el passat era millor en tots els sentits: econòmic, social, polític, moral, religiós... tant a nivell personal, familiar, comunitari, nacional. Fàcilment diem que abans les coses anaven millor, que no entenem cap a on anem, cap a on va el món.

Molts jueus quan eren a l’exili de Babilònia vivien també amb aquests sentiments. Res no seria com abans. Israel no tenia futur. Només existia en els records del passat.

Enmig d’aquest pessimisme Isaïes, com d’altres profetes, alça la veu per donar un missatge d’esperança, de futur, de novetat.

La dona adúltera tampoc no té futur als ulls dels qui la condueixen a Jesús. I acomplir la Llei, segons ells, és estroncar d’arrel el futur de la dona.

No és aquesta la manera de pensar i d’actuar de Jesús cap a ella. Mirant-la descobreix en ella futur, vida nova. Jesús, que és Paraula de Déu, creu profundament en l’ésser humà, en la seva capacitat de refer la vida, com el pare de la paràbola que mai no ha perdut l’esperança en el retorn del seu fill.

La paraula “condemnar” no forma part del vocabulari de Jesús, sobretot quan s’adreça a una persona amb cara i ulls. Jesús només condemna tot allò que va contra la dignitat de les persones. Jesús condemna el mal però no els qui fan el mal. Davant d’una cara, d’uns ulls, la mirada de Jesús és la mirada de Déu, una mirada tendra i misericordiosa, la mateixa mirada que Déu té cap al poble d’Israel, la mateixa mirada que Déu té per a la humanitat.

 La facilitat que tots tenim de condemnar les persones, de jutjar-les, és molt gran. Des dels grans d’aquest món, passant pels grans de l’Església fins a cada un de nosaltres. L’evangeli d’avui, les poques paraules de Jesús i sobretot els seus gestos, han de ser llum de la nostra manera d’actuar.

Tenim aquesta mirada misericordiosa cap als altres i també cap a nosaltres mateixos? Som capaços de descobrir sempre futur i vida nova en els altres i en nosaltres?

En aquest moment crucial de la vida de l’Església, l’elecció del papa Francesc és una oportunitat per tenir també aquesta mirada de novetat, futur i esperança.

Alguns gestos inicials, començant per l’elecció del nom, la senzillesa en el vestit en el moment de sortir al balcó, les paraules també senzilles i clares, la petició de ser beneït abans de beneir... poden ajudar-nos a tenir aquesta mirada d’un futur de més senzillesa de la nostra Església.

Sabent que no hem d’esperar que tot vingui de més amunt, que d’aquest futur en formem part cada un de nosaltres, que la nostra manera de fer, els nostres gestos i les nostres paraules poden contribuir a que la bona notícia de Jesús s’estengui en el món d’avui tan mancat de bones notícies.

 Déu creu en nosaltres, Jesús creu en nosaltres. Ens fan confiança. No ens condemnen quan som infidels, quan som tebis en el nostre testimoni. Ens diu el mateix que a la dona: “Tampoc jo no et condemno”.

Ens convida a aixecar-nos i a anar cap a tots aquells que es creuen en el nostre camí per obrir-los camins d’esperança i de futur en aquests temps de crisi i dificultat.

Ens convida a apropar-nos de tantes dones, que com la de l’evangeli, avui són condemnades, discriminades, tractades amb violència.  

D’aquí dues setmanes celebrarem la festa de Pasqua, la festa de la novetat, de la vida, del futur, de l’esperança. Encara tenim temps per a reconciliar-nos amb nosaltres, amb els altres i amb Déu.

Celebrem l’eucaristia. Fent memòria del passat, del gest alliberador de Jesús amb la seva vida donada, trencada per a tots, anunciem aquest futur nou, el món nou que s’inaugura amb la seva resurrecció.

Era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat

Lc 15, 1-3.11-32
4 diumenge Quaresma any C

En la coneguda paràbola, anomenada del fill pròdig, que acabem d’escoltar hi ha tres personatges, el pare, el fill gran i el fill petit.

A vegades hem donat molta importància al fill petit, sobretot per la seva decisió de tornar a casa, i ens ha servit per pensar en el fet de demanar perdó a Déu. Però si ens hi fixem bé, la conducta d’aquest fill petit és poc modèlica. Agafa, en vida del pare, l’herència. En l’original grec diu fins i tot que es queda els mitjans de viure del pare. S’ho malgasta tot, només recapacita quan està passant gana, i decideix tornar. En tot moment, en el fons, només pensa en ell. En cap moment pensa en el seu pare o en el seu germà gran.

El fill gran és el fill que es creu perfecte, millor que el seu germà petit. Això fa que no el consideri més com a germà seu. Al pare li diu “aquest fill teu”. És el pare el que li fa comprendre que malgrat tot, segueix sent el seu germà.

És la figura del pare la que Jesús vol posar davant nostre.  Aquest pare que estima generosament, que sempre està pensant en la situació en què es troba el seu fill. La seva preocupació és la pèrdua de dignitat del seu fill, tant per la vida que va portar malgastant la fortuna com en el moment en què ho ha perdut tot i no té res per menjar. Al pare no li preocupen el seu honor, els seus interessos econòmics, ni la manera com el tracten els seus fills. Només pensa en la vida del seu fill, que no s’autodestrueixi, que no sigui un mort en vida, sense conèixer l’alegria de viure com a fill estimat.

La trobada del pare i el fill és sorprenent. És el pare qui va a l’encontre del fill, commogut fins a les entranyes. No el deixa acabar la seva “confessió”, no vol més humiliacions. No li imposa ni càstig ni penitència. Li restitueix la seva dignitat posant-li el vestit, les sandàlies i l’anell.

La paràbola la podem interpretar veient en la manera de ser del pare la manera de ser de Déu. Però de fet Jesús l’explica per justificar la seva pròpia manera de fer. No hem d’oblidar que la manera de ser de Déu l’hem descobert en la manera de ser de Jesús. En aquest pare hi hem de veure Jesús, en la mirada amable i acollidora que sempre tenia envers els altres. En el seu intent de recuperar la dignitat d’aquells que l’havien perdut, fossin dones, recaptadors d’impostos, samaritans, infants. En el pare hi veiem l’amor generós i sense fronteres que Jesús va posar en pràctica, que el feia parar l’altra galta o estimar els enemics. En el pare de la paràbola descobrim l’amor que Jesús ens proposa de viure, un amor que no és el que a vegades vivim. Aquell amor calculador i escarransit, ple de prejudicis i de rancors. Que no oblida el mal que un dia em van fer, que sempre té un roc a la faixa. Aquest és moltes vegades el nostre amor.

L’amor de l’evangeli traspassa totes les fronteres i com el pare, només veu la situació en què es troba l’altre.

Aquest és l’amor que podria canviar el nostre món. L’amor dels homes i dones de bona voluntat, l’amor de tantes dones, de tantes persones voluntàries que fan que hi hagi rostres de tendresa i amabilitat. Que encenen llums d’esperança en els desesperançats.

El món no és tan dolent i negatiu com a vegades ens el pintem. I en qualsevol cas, cada un de nosaltres podem ser instruments perquè el mal reculi una mica. No depèn només dels importants d’aquest món, depèn també de nosaltres.

Anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà

Lc 13, 1-9
3 diumenge de Quaresma any C

Dues notícies que ens parlen del mal i del sofriment. Al temps de Jesús, com avui, aquestes notícies ens acompanyen i ens toquen, a vegades de lluny, a vegades ben a prop.

Des de sempre aquests fets difícils de comprendre fan que ens fem preguntes. Per què això? On ets Déu en aquestes situacions? On ets en la meva vida quan ho passo malament?

 I moltes vegades, per a molts, també segurament per a nosaltres, aquests esdeveniments posen a prova la fe.

En temps de Jesús, una matança o un accident, en els nostres temps, genocidis, catàstrofes, malaltia, pobresa, injustícia, guerra, accidents... Quants esdeveniments difícils ens acompanyen tot al llarg de la vida.

A vegades donem respostes: he fet un pecat, van pecar els meus pares, potser són les forces malignes, els dimonis...  Necessitem respostes: per què a mi? per què passa això?

I malauradament ni Déu ni Jesús ens donen respostes que suprimeixin els dubtes.

Jesús no respon als perquès de la matança de Pilat o l’accident de la torre de Siloè.

Però els diu que qualsevol esdeveniment, si el sabem llegir, pot ser una oportunitat per  a la nostra vida. Pot ser una invitació a canviar la nostra manera de viure per ser millors.

Qualsevol esdeveniment que ens parla de fragilitat, ens fa adonar de la nostra pròpia fragilitat i ens convida a créixer en allò que no és fràgil en nosaltres, que és l’amor, aquest amor que Jesús ens va ensenyar amb els seu ensenyament, però sobretot amb la seva vida.

 Reaccionar amb amor en comptes de desesperació, aquesta és la crida que Jesús ens fa.

 És la reacció dels deixebles i dels primers cristians davant el sense-sentit de la creu.

La petita paràbola de la figuera estèril ens parlar d’això. Enmig de les nostres fragilitats hem de donar fruits, i fruits d’amor. No restar en una fragilitat estèril que no ens deixa caminar i aprofitar cada dia que Déu ens dóna.

No restar en una fragilitat cega quan les coses ens van bé, quan tenim salut, diners i tot el que necessitem, i ens oblidem dels altres, d’aquells a qui manca tot.

Cal conrear el nostre cor, moure la terra, adobar-la, per tal que la nostra vida doni fruits. Deixar de dir que tot va malament, que només hi ha desgràcies, que tot és corrupte, per aixecar-nos i posar-nos al costat dels que més ens necessiten, compartint el que tenim i el que som.

L’eucaristia és signe d’una vida compartida i donada, la vida de Jesús. Ell ens ha obert un camí. Que el pa i el vi que menjarem i beurem ens faci ser més humans i més cristians, més bons seguidors de Jesús.