Aixeca't

Mc 5, 21-43

Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.

Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa.

Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper. 

Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.

La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang.

Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic.

 Es en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud a apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta.

Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...

Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida.

 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.

 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona l seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.

 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap aquell home mal vist per les autoritats religioses.

 Es el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels més grans sofriments interiors que es pot tenir?

A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dóna un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”

 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dóna la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida”com ens deia la primera lectura.

L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim i que ens posen en situacions límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…

Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot.

Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos de Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  

 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per fer com ell, acompanyar els qui estan desesperats, donar la mà als qui estan per terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…

 Com deia la mare Teresa, preocupar-nos dels altres ens fa oblidar una mica els nostres propis problemes i dificultats.

Demanem-li que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

La mà del Senyor era amb ell

Lc 1, 57-66.80

Els textos que la litúrgia de Sant Joan ens ofereixen ens parlen de la “vocació”.

Aquesta paraula l’hem associat sovint dins l’església a les vocacions dels sacerdots o de la vida religiosa. I fora de l’església a feines com la dels metges o la dels mestres.

Però és una paraula que té sentit per a tot cristià, i diria, a tot ésser humà. I encara que la feina que un fa pot estar en relació amb la vocació, aquesta té a veure amb totes les facetes de la vida.

Etimològicament vocació ve del llatí, i significa cridar. Es refereix doncs a allò a que estem cridats en la nostra vida. Cridats per a ser més intel·ligents, més rics, més poderosos? Evidentment, no. Es la crida a ser bons i feliços.

Entenent-ho així ja podem imaginar que la vocació és un procés dinàmic i que dura tota la vida. En cada moment, si sabem escoltar bé totes les crides que se’ns fan, tant des de fora com des de dins nostre, podem descobrir què hauríem de fer per ser bons i feliços.

La vocació no és una crida a passar-ho malament, a sacrificar-nos. Repeteixo és una crida a ser bons i feliços, ni que a vegades, per ser bons i feliços cal passar per etapes de sacrifici o de sofriment.

Jesús és per a nosaltres l’exemple més clar i transparent de què significa seguir una vocació. La vocació de Jesús està definida en els moments inicials de la seva missió. En el baptisme, una veu diu “Tu ets el meu Fill el meu estimat, en tu m’he complagut”. És una vocació a viure com a Fill, i Jesús ho traduirà en concret a viure com a germà de tothom que s’apropi d’ell. Ho dirà també a la sinagoga de Natzaret: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.”

És així com Jesús portarà a terme la seva vocació, la crida que li ha fet el Pare, les crides que li faran tants homes i dones que s’aproparan d’ell. És per això que en Jesús veiem el model d’algú que ha estat bo i feliç, que ha tingut èxit en la seva vida.

Per descobrir la nostra vocació, cal que afegim a totes les crides que rebem, l’exemple de la vida de Jesús.

En Joan Baptista tenim també un exemple d’algú que sap viure d’acord amb allò a què ha estat cridat. Algú que ha descobert en les persones que l’envolten, en els esdeveniments socials, polítics i religiosos de la seva època, i en el seu propi interior, quin ha de ser el camí de la seva vida, la seva vocació.

Ho farà anant al desert i fent una crida als altres a fer un canvi en les seves vides. Ho farà intentant que els altres descobreixin la vocació que els faci més bons i més feliços.  Cridarà tant a la gent senzilla, com als soldats, com als dirigents religiosos i polítics. I ho farà parlant sense embuts, amb veu profètica. Assumint totes les conseqüències, conseqüències tràgiques en el seu cas, com en el de Jesús, morint de forma violenta a mans d’aquells a qui no els agradava el que deia.

A l’exemple de Jesús, de Joan Baptista i de tants homes i dones que al llarg de la història han intentat descobrir la seva vocació, busquem la nostra pròpia vocació, la d’avui, en el nostre moment actual, tinguem l’edat que tinguem. Ajudant-nos de l’evangeli, dels qui són a prop nostre i dels esdeveniments que vivim avui, especialment la situació de crisi que fa que molts visquin moments molts difícils, busquem la manera com hem de viure per a ser més bons i més feliços.

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

Mc 4, 26-34

La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual occidental del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una crida a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una crida a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que va endavant més enllà dels nostres esforços.

Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre, les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: l’atur creixent, la prima de risc, les accions preferents... Grans males notícies en les que poc tenim a fer.

La petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta pot ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...  

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”.

Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats.

Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen d’aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.

Això és el meu cos

L’eucaristia que cada diumenge celebrem pot esdevenir una mena de “refugi” que ens protegeix dels conflictes i preocupacions de la vida. Aquest perill existeix quan oblidem quin és el centre d’aquesta celebració, i ens fixem en aspectes secundaris i rituals.

Els pilars de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant.

El gest de trencar el pa va quedar gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix.

Jesús va trencar el pa amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té el seu lloc l’altre pilar de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides aquells que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació de crisi econòmica i social que travessem no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars.

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme. Els temps que vénen són temps en els que, si obrim els ulls, veurem situacions de desesperació. Persones que no poden rebre l’atenció mèdica perquè no fa prou temps que són aquí, famílies obligades a viure de la caritat, famílies sense casa...

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa, en comptes d’encuirassar-nos cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres, altres que poden fins i tot ser membres de les nostres pròpies famílies o de les nostres amistats.

No podem combregar amb Jesús si no sabems combregar amb els altres.

No podem donar-nos la pau els uns altres sense estar disposats a donar la mà a aquell que la crisi ha deixat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels germans.

Demanem en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

La festa d’avui, de la Trinitat, ens pot semblar una mica allunyada i de difícil comprensió.  

De fet, a l’Església li va fer falta un temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera podia xocar amb el monoteisme radical del Judaisme, però en el fons, aquesta definició de Déu Pare, Fill i Esperit, és una conseqüència natural del Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. 

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus : el déu diner, el déu poder, el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic. 

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. De fet Jesús no ho treu del no-res això, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en definitiva el Déu proper.

En aquest aprofundiment ens ha fet una magnífica definició, dient-nos: Déu és amor.

 Aquest amor de Déu Pare es desborda en la seva creació, especialment en la de l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 A vegades utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica, un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dóna fruits, fruits d’amor fets per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. Es veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l.

La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes, i que a més, som enviats al món a escampar aquest Déu Pare, Fill i Esperit.

  Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer aquest Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de tot ésser humà, tal com ens va convidar el Concili Vaticà II.

Es així, i no amb frases i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.