diumenge, 14 d’agost de 2022

I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...

21 diumenge durant l'any C

lectures


Què hi havia en el rerefons d’aquell que li pregunta a Jesús “Senyor, són pocs els qui se salven?”. Potser por de no ser salvat? O potser voler classificar les persones en salvades i condemnades? 
A aquesta pregunta Jesús hi fa un capgirament. Acabarà fent un anunci de salvació universal: “I vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud...” Més enllà de possibles classificacions hi ha un Déu que és Pare de tots, que fa ploure per a bons i dolents.
I en qualsevol cas, la proximitat o llunyania d’aquest Déu que ens estima no està en les etiquetes, en els prejudicis, en els bàndols. No és l’origen familiar, ni ètnic, ni tan sols de religió. Vindran gent de tot arreu, perquè el criteri de Déu és el del Judici Final de Mateu: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.”
Acollir el Déu salvador és acollir el seu amor gratuït i generós, el seu amor que trenca fronteres, posant-lo en pràctica envers aquells que més necessitats estan de l’amor de Déu.
No ens preocupem, doncs, de saber si són molts o pocs els qui se salven, no tinguem por d’un càstig o d’una condemna. L’amor de Déu va més enllà dels nostres criteris estrets i excloents.
Però al mateix temps, iniciem un camí de conversió que ens apropi d’aquest Déu amorós. Jesús ens ha donat pistes: la seva vida, les seves paraules ens indiquen el camí. El Sermó de la Muntanya i les Benaurances, el Judici Final de Mateu, la paràbola del bon samarità, són unes bones pistes, que més enllà de pors de càstig o de condemna, ens apropen de Déu i dels altres.
 Jesús fa camí cap a Jerusalem, cadascú de nosaltres fem el nostre propi camí cap a Jerusalem. En aquest camí de la vida, sabem estar atents al que passa al nostre voltant? Descobrim les situacions d’angoixa que molts viuen? En aquests temps que ens toca viure no podem tancar els ulls ni les orelles a tantes dificultats que molts passen. No ens podem desentendre de la sort dels altres, no podem restar indiferents a l’home que està caigut a la cuneta, al qui passa fam o set, al qui és exclòs, als nouvinguts, als immigrants, als refugiats, als malalts, a les víctimes de les guerres. No hem de caure en la indiferència que ens pot provocar un excés d’informació del que passa al món. Acostumar-nos a les notícies de guerres, de violència, de països on es passa fam, a les notícies d’embarcacions al mediterrani plenes d’homes i dones que fugen dels seus països, i encara pitjor, a persones que en aquests viatges perden la seva vida. No ens podem acostumar a aquestes notícies.  
La porta estreta per la que Jesús ens convida a entrar és la porta que passa per ocupar-se dels altres, sobretot dels qui més ens necessiten i que sovint són ben a prop nostre.
No ens tranquil·litzem pensant que som batejats, que som de Jesús. Només serem de Jesús si posem en pràctica la seva paraula. 
Seguim el seu camí, seguim els exemples de tants que, vinguts d’orient i d’occident, del nord i del sud, han seguit el camí de les Benaurances.
Que l’eucaristia que celebrem ens sigui aliment i força en el nostre camí.

diumenge, 7 d’agost de 2022

He vingut a calar foc a la terra

20 diumenge durant l'any C

lectures


L’evangeli que acabem d’escoltar és d’aquells que no deixa indiferent. Són paraules dures de Jesús, un plany en aquesta darrera etapa de la seva vida, fent camí cap a Jerusalem. Jesús té el cor oprimit, el cor li crema.

Des del seu naixement Jesús ha estat una espasa que divideix. Ja ho anunciava el vell Simeó quan Maria i Josep el presentaven al Temple. És motiu de divisió quan va a Natzaret el seu poble, entre els seus familiars i els seus veïns.

La bona notícia de Jesús no és flonja ni edulcorada. És una paraula que va directe al cor dels qui l’escolten.

Malgrat la literalitat de les seves paraules, Jesús ha vingut a portar la pau a la terra. Però no una pau a la manera dels homes, no una pau superficial i enganyosa. 

És una pau que cal treballar, una pau que necessita conversió, una pau que pot provocar en un primer moment la divisió.

Quants tractats de pau entre els països duren tan poc perquè no han estat més que boniques paraules escrites i signades sobre un paper!

La pau que Jesús ens dona demana molta implicació de part nostra. Hem de ser capaços de vèncer moltes resistències. Hem de fer una neteja profunda del nostre interior per fer fora aquells sentiments de rancúnia, d’odi, de venjança quan algú ens ha fet mal. No n’hi ha prou amb donar-li la mà, amb dir “et perdono”, cal una veritable conversió.

I en aquesta conversió hi ha una divisió, ja no només entre pare i fill o entre mare i filla, sinó en el nostre cor. Ens sentim dividits entre uns impulsos que volen continuar amb l’enemistat, amb el record de l’ofensa que ens han fet i uns impulsos que vénen de Déu i que ens criden a la pau veritable, al perdó a la reconciliació.

I això que ens passa a nosaltres, a nivell individual, en els nostres conflictes a petita escala, quan arriba al nivell dels països, de les ètnies, dels grups religiosos, provoquen els grans conflictes que són a vegades tan cruents i que duren tant.

Jesús ve a calar foc a la terra, però el seu foc és un foc que purifica, no és el foc de les bombes ni dels canons. No és un foc que destrueix, és un foc que construeix un home nou.

Quan mirem el món que ens envolta, ens desanimem: crisi econòmica, violència a molts nivells, països flagel·lats per la guerra, pel terrorisme. I les conseqüències d’aquestes situacions amb els que hi fugen i busquen refugi en d’altres països.

Jesús ens invita a saber llegir els signes dels temps. Aquests esdeveniments, els que passen al món, però també els que passen a la nostra família o a nosaltres mateixos, ens recorden la fragilitat de la condició humana.  

Són signes que ens podrien abocar a la desesperació, a perdre tota esperança. Des de Jesús, qualsevol signe del temps, sigui negatiu o sigui positiu, és una invitació a   aprofitar millor cada dia de la nostra vida. A fer tot per omplir-los d’allò que no és fràgil: l’amor. Aquesta és la bona notícia, una bona notícia que no és ingènua, que és anunciada per Jesús en primer lloc a aquells que viuen abocats al desànim: els pobres, els malalts, els exclosos. Que s’adreça avui als habitants dels països en guerra, a les víctimes del terrorisme, als pobres d’aquest món, els de lluny i els de la vora. A les famílies que no tenen prou per viure perquè no troben feina. A tots ells i també a cada un de nosaltres Jesús ens anuncia aquesta bona notícia.  

 Jesús sent el seu cor oprimit. Nosaltres també el tenim moltes vegades. Intentem encendre el foc de l’amor per contribuir a la construcció de la veritable pau en el nostre món. Una pau que es construeix molt lentament, que no la veurem mai completa, però que la posseïm ja per la fe.

 Calem foc a les nostres vides, un foc que ens purifiqui i ens faci viure d’acord amb l’evangeli.


diumenge, 31 de juliol de 2022

Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos

19 diumenge durant l'any C

lectures


Diu Lluís Llach en una de les seves cançons: “Aprendre que l’esperança és mentida si no hi cada dia un esforç pel nou demà”

Aquest pensament dit des d’una visió no creient, l’hauríem de poder subscriure des de la nostra fe en Jesús. Aquest estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos mentre  esperem, mentre vetllem, és precisament aquest esforç de cada dia pel nou demà. Un nou demà que té un contingut diferent per a cadascú, segons sigui o no creient, un nou demà que per a uns comença i acaba aquí i que per a d’altres té una dimensió transcendent. Però per a uns i altres, aquesta espera, aquesta fe, són sempre actives. No vivim esperant que els altres,  siguin els governants o sigui Déu, facin la feina per nosaltres.  

La nostra fe, la nostra esperança no són un opi. Són un impuls per posar-nos a caminar, colze amb colze amb tots els qui creuen en un nou demà, siguin cristians, creients, agnòstics o ateus.

Aquest missatge és ben actual en el nostre món d’avui on no és la religió sobretot la que pot ser un opi, sinó el diner, l’èxit, el consumisme, el conformisme... En aquest món occidental d’avui que ha viscut crisis econòmiques en bona part deguda a l’afany d’alguns d’obtenir guanys desmesurats i ràpidament, o de consumir per sobre de les pròpies possibilitats. Aquest món on molts tenien el seu cor en el diner.

 En la resposta que Jesús fa a la pregunta de Pere de si la paràbola s’adreça a ells o a tots, ens fa comprendre que els qui ens presentem com a cristians tenim una responsabilitat encara més gran perquè sembla que hem de conèixer millor la manera de fer de l’”amo”, de Déu, ja que Jesús mateix ens l’ha fet conèixer.

Per aquest coneixement sabem que la manera concreta de fer aquest esforç de cada dia és l’amor. No un amor abstracte, una paraula bonica i devaluada, sinó un amor concret tal com Jesús ens el va ensenyar i el va posar en pràctica. Un amor que es tradueix en servei, perdó, hospitalitat, universalitat, rebuig de la violència, de l’odi, de la injustícia.

Un amor que es tradueix en molts gestos quotidians des que ens llevem al matí fins que anem a dormir al vespre. Un amor que ens fa tenir els ulls ben oberts per descobrir les situacions i les persones que ens necessiten. Un amor que ens fa aturar quan, com el samarità, veiem algú, que ni que no el coneguem, està ferit i caigut al costat del camí.  

Aquesta fe que ens condueix a l’amor és la veritable fe cristiana, una fe que no aliena, una fe que ens fa solidaris de tot home i tota dona en qui descobrim un fill de Déu i un germà.

És la mateixa fe d’Abraham i dels patriarques de què ens parlava la carta als hebreus, la mateixa fe de Moisès i dels profetes. Una fe que ens fa posar en camí cap a una terra desconeguda perquè fem confiança en Algú que ens ha estimat.

Una fe històrica que s’escriu més que en els llibres i en els tractats de teologia, en les vides dels homes i dones que des de diferents creences i conviccions col·laboren perquè el món sigui més just, més habitable, més respectuós amb la dignitat humana.

Tantes accions que són ben reals, sovint anònimes, que no ocupen les primeres pàgines dels diaris, com l’ocupa la violència, però que fan que un avi estigui acompanyat, un malalt encoratjat, un infant pugui anar a l’escola, un pobre tingui menjar i casa, un moribund vegi un somriure i una mà amiga en el seu darrer alè.

Germanes i germans, estem celebrant l’eucaristia com cada diumenge. Una eucaristia que també seria mentida si durant la setmana la nostra vida anés per camins completament diferents als camins que Jesús va recórrer.

Combregar no és només un ritus o una tradició, és abans que res un compromís a ser instruments de comunió, a ser instruments de pau, de concòrdia, a posar en pràctica el gest de trencar el pa.

Que l’Esperit que transformarà el pa i el vi ens transformi per ser testimonis de la bona notícia en les nostres famílies, en les nostres comunitats, en els nostres barris, en els nostres llocs de treball o d’estudi.


diumenge, 24 de juliol de 2022

Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses

18 diumenge durant l'any C

lectures


Una lectura superficial de l’evangeli ens podria fer pensar que Jesús ens demana de ser una mica angelicals, sense tocar de peus a terra, allunyant-nos de tot el que és material. El mateix podríem pensar de les paraules de Sant Pau quan ens parla d’allò que és de dalt i d’allò que és de la terra.

Però sabem que Jesús no era precisament angelical, sinó que sabia tocar de peus a terra, anar al concret de la vida de les persones amb els seus problemes que també eren materials. D’altra banda sabem que Jesús i els deixebles utilitzaven els diners i que un d’ells, Judes, tenia confiada la bossa d’aquests diners.

Però al mateix temps també és cert que Jesús és crític amb un determinat ús del diner i dels béns materials. En més d’una ocasió ens adverteix que el diner pot convertir-se en un ídol, en un déu que acaba per fer-nos esclaus o que enverina les nostres relacions amb els altres, començant pels propis germans quan es tracta de l’herència. Ja veiem que els problemes d’herència entre germans ve de lluny.

Si som sincers hem de reconèixer que quasi tots, a un moment o un altre hem caigut en el parany o el miratge del diner, de les riqueses, o a vegades d’alguna cosa que potser no és valuosa econòmicament, però que nosaltres li donem un valor excessiu.

Jesús no ens diu de menystenir el diner que, ens agradi o no, és necessari pel funcionament de la societat. A condició que ni el diner ni els béns materials ens allunyin dels valors més importants, la part millor de què parlava Jesús quan responia a Marta fa un parell de  diumenges.

Uns valors, una part millor, allò que és essencial tal com deia la guineu al petit príncep, i que és invisible als nostres ulls: l’amistat, la generositat, el servei, el perdó, l’amabilitat, el somriure, el silenci, la contemplació, el temps perdut amb els altres, i també el temps perdut amb Déu, la pregària, la meditació....

El diner, el consum, fins i tot el treball, la hiperactivitat,  moltes vegades ens impedeixen de conrear tots aquests valors i ens fan perdre el sentit de la nostra acció si no els acompanyem d’aquesta part millor.

 Valors que no cal que els anem a buscar en filosofies llunyanes més o menys exòtiques. Els trobem quan aprofundim en l’evangeli. Sense anar més lluny, repassant el sermó de la muntanya de Mateu o el de la plana de Lluc, ja trobem unes bones eines per reorientar la nostra vida, per allunyar-nos d’allò que el papa Francesc en diu la mundanitat.

I si repassem totes les paraules que Francesc ha dit des que és bisbe de Roma, hi trobarem també moltes referències al perill del diner i de les riqueses. Concretament, a Lampedusa, en la visita que va fer allà on arriben les embarcacions des d’Àfrica, deia:  

“La cultura del benestar ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”

Les seves paraules les podem llegir a la llum del que Jesús ens ha dit: “Així passa amb tothom qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric als ulls de Déu.”

Que l’eucaristia que celebrem faci créixer en cada un de nosaltres aquesta sensibilitat cap al clam dels pobres, la riquesa als ulls de Déu.


diumenge, 17 de juliol de 2022

Demaneu, cerqueu, truqueu

17 diumenge durant l'any C

lectures


La pregària que Jesús ens va ensenyar comença per la paraula “Pare”. Jesús no s’inventa aquesta imatge de Déu. El Déu d’Israel ja és un Déu tendre i misericordiós. Fa pocs diumenges escoltàvem el profeta Isaïes comparant Déu amb una mare que amanyaga i consola. Aquesta imatge d’un Déu mare és present a l’Antic Testament. Per això, avui, és bo que completem el Déu Pare de Jesús amb un Déu Pare-Mare tendre, misericordiós, que ens estima com un pare o una mare estimen els seus fills.

La pregària de Jesús continua amb una lloança i un reconeixement a aquest Déu que ens estima. Aquest reconeixement el fem enmig de les nostres situacions que en alguna ocasió potser ens portarien a dubtar d’aquest reconeixement. Però és precisament enmig dels nostres desànims, malalties, ensopecs que ens sabem estimats per Déu. No es tracta doncs d’una fe il·lusa o per als bons moments.

És amb aquest esperit de confiança que va més enllà de la immediatesa, que podem demanar a Déu, tal com ens diu Jesús: “demaneu, cerqueu, truqueu...”; sabent que a vegades no se’ns dóna, no trobem i no se’ns obre. Perquè l’existència humana és misteri i Déu no és una màquina que ens resol o evita les contradiccions d’aquesta existència.

A l’hort de les oliveres Jesús va demanar que Déu li estalviés tot el que havia de venir. I aparentment, als ulls humans, Déu no li va concedir el que va demanar. I segur  

que tots nosaltres tenim aquesta experiència d’haver demanat i no haver rebut. Una experiència que no ens impedeix de seguir demanant, cercant, trucant. La nostra pregària és signe de la confiança que seguim posant en aquest Déu que potser a vegades no comprenem però que sabem que ens estima.

I perquè vivim en aquesta confiança, perquè ens reconeixem fills, responem a aquesta filiació amb fraternitat, reconeixent en cada home o dona que ens trobem un germà, una germana. Responem a l’amor del Déu pare-mare amb amor fraternal, tal com va fer el samarità de la paràbola.

Per això la nostra pregària ha de ser compromesa. Tot el que demanem a Déu ens compromet. Som mans de Déu, braços de Déu per fer créixer esperança al voltant nostre.

Pregar avui té com a conseqüència ser solidaris i germans d’aquells que no tenen feina, d’aquells que han estat desnonats, d’aquells nouvinguts que poden ser expulsats, d’aquells refugiats que arriben a casa nostra, dels joves que no troben una primera feina, de les dones que són discriminades o que reben violència... en definitiva de tots aquells que tenen encara més raons per demanar, cercar, trucar.

Déu es val de cada un de nosaltres per estimar els seus fills. Déu es val dels pares i mares per estimar els infants. Déu es val dels educadors per estimar infants, adolescents i joves. Déu es val de les ONG per estimar els seus fills més vulnerables i desprotegits. Déu es val dels voluntaris per arribar a la gent gran, als immigrants, als discapacitats de qualsevol mena. Déu es val de tu i de mi per estimar aquell fill de Déu que no coneixem de res però que ens necessita. 

Déu no és un opi que ens adorm, és una força que ens desvetlla i ens fa obrir les nostres fronteres perquè estimem generosament.

Que el Déu pare-mare, el Déu tendre i misericordiós, vingui a nosaltres i trobi un cor obert a la seva paraula i al seu amor. 


diumenge, 10 de juliol de 2022

La part que Maria ha escollit és la millor

16 diumenge durant l'any C

lectures


Després d’haver escoltat diumenge passat la paràbola del bon samarità, hem escoltat avui un text també propi de Lluc, encara que té alguna ressonància en la unció de Betània que trobem a l’evangeli de Joan. De fet són aquests dos evangelistes, Lluc i Joan, els únics que ens parlen d’aquesta família formada per Llàtzer, Marta i Maria, i que segons Joan, vivien a Betània. Són només tres textos, el que hem escoltat ara de l’evangeli de Lluc i la resurrecció de Llàtzer i la unció a Betània que trobem a Joan. 
Encara que siguin pocs textos, ens ajuden a fer-nos una idea de la relació de Jesús amb aquesta família, una relació d’amistat, i també de la manera de ser i fer de Marta i Maria. De Maria no en sabem més que dos gestos, el d’escoltar Jesús asseguda als seus peus, i el d’ungir els seus peus. De Marta, a més del gest de servir, que es repeteix tant aquí com a la unció de Betània, tenim dues frases, i totes dues són retrets fets a Jesús. Avui dient-li “No us fa res que la meva germana m’hagi deixat sola a servir?” i en la resurrecció de Llàtzer “Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà.”
Dos retrets que d’alguna manera ens fan sentir propers d’ella. Qui no s’ha adreçat a Jesús o a Déu alguna vegada dient-li “Senyor, no et fa res això que m’està passant?” “Senyor, on eres quan et necessitava?
La primera lectura i aquest evangeli ens parlen d’acolliment, d’hospitalitat. Abraham i Sara, Marta i Maria, obren la porta a aquells que necessiten ser acollits, atesos. Semblantment a l’home caigut a la cuneta que necessita d’algú que s’ocupi d’ell semblant també als dos deixebles que van cap a Emmaús i que quan arriben a casa diuen al foraster “Queda’t amb nosaltres”.
Només essent acollidors, hospitalaris i servicials envers aquells que es creuen amb nosaltres en el camí, podem acollir Déu. No es pot acollir Déu si no sabem acollir el germà. Les visites que Déu ens fa al llarg de la vida, en moltes ocasions ens les fa a través dels homes i les dones que trobem i que acollim.
Les visites que Déu fa són sempre visites fecundes. Fecunditat d’una gran descendència, en el cas de Sara i Abraham, fecunditat per la paraula de Jesús adreçada a Marta i Maria.
La resposta de Jesús a Marta no sempre ens és fàcil de comprendre.  Potser alguna vegada hem pensat fins i tot que Jesús s’equivoca. Pot semblar que menyspreï l’actitud servicial de Marta. 
Cal aprofundir una mica aquestes paraules: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses” Jesús no retreu a Marta la seva actitud servicial, sinó els neguits i les preocupacions. Aquest esperit que sovint tenim, vivint atrafegats, neguitosos, necessitats d’estar fent sempre alguna cosa de profit, i que ens dificulta trobar aquests temps més gratuïts, en primer lloc per trobar-nos amb nosaltres mateixos, per meditar, reflexionar, pregar, però també aquells temps gratuïts envers els altres: temps per parlar, per escoltar, per acompanyar...
 Un temps tan necessari per les nostres relacions amb la parella, amb els nostres fills, amb els nostres familiars, amb els nostres germans i germanes de comunitat, amb els nostres amics, i amb qualsevol persona que necessiti que li dediquem, que perdem el nostre temps per a ell. El temps productiu, el que dediquem al treball, a la feina de casa... és necessari, però no ha d’ocupar totes les hores del nostre dia, si no volem que es ressenteixi la nostra vida més profunda, la que ens apropa de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu. 
És el temps que ens ajuda a donar sentit al que fem, és el temps que ens ajuda a revisar la nostra vida, a adonar-nos quan es degrada, es banalitza, es torna superficial i mediocre. És el temps que fa que siguem senyors de la nostra vida i no esclaus de tants ídols que ens envolten i ens atrauen.
 D’alguna manera, el diumenge pot ser un d’aquests temps de qualitat, un dia on tenim més temps per a Déu i per als altres.
Que aquesta eucaristia, celebrada sense neguits ni preocupacions, sigui també aquella part millor que Maria va escollir.

diumenge, 3 de juliol de 2022

Se’n compadí, s’hi acostà, se n’ocupà...

15 diumenge durant l'any C

lectures


Cada tres anys, a la missa d’un diumenge d’estiu tenim la sort d’escoltar aquesta paràbola tan important, que només trobem a l’evangeli de Lluc.

A una pregunta més aviat elevada, d’aquelles que se’n van pels núvols: “Mestre, ¿què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”  Jesús respon amb una historia ben concreta, treta de la vida quotidiana i que no se’n va gens pels núvols.

Moltes vegades Jesús ens adverteix que amb les paraules, per més boniques que siguin, no n’hi ha prou. Que no n’hi ha tampoc prou amb escoltar la seva paraula, cal posar-la en pràctica.  

Segurament aquest era el problema del Mestre de la Llei: la primera resposta, que ell mateix dona, treta del Deuteronomi, els jueus la repeteixen cada dia: “Estima el Senyor i estima els altres com a tu mateix”. Aquell Mestre la repetia cada dia però no la posava en pràctica. Per això posa una segona pregunta a Jesús: “Qui són aquests altres?” És la pregunta del qui vol només acomplir una llei: que li diguin estrictament a qui cal estimar per complir. No li preocupa l’amor, sinó complir un precepte ben delimitat: “Qui són aquests altres?”

Jesús, amb la paràbola, no respondrà a la seva pregunta. No li dirà a qui ha d’estimar i a qui no ha d’estimar. El que importa no és aquell a qui he d’estimar, el que importa és si jo estimo, sense mirar de quina raça, de quina religió, de quina classe social és l’altre.

  El que importa és si el meu cor, les meves entranyes, es deixen commoure per aquell que està caigut al costat del camí, a la cuneta. El llibre del Deuteronomi ja ens ha dit que la paraula es troba molt a prop, es troba al cor. És en el cor on es prenen les decisions.

El sacerdot i el levita, homes religiosos, que coneixien en teoria la paraula de Déu, no es deixen entendrir per l’home ferit, no deixen parlar el fons del seu cor, deixen parlar les moltes raons per no aturar-se. Moltes raons que es resumeixen en la pregunta: “Què em passarà si m’aturo?” Arribaré tard a la reunió que tenia, m’atacaran uns lladres, ja que potser és una trampa, esdevindré impur si toco un estranger... moltes raons centrades en un mateix: “Què em passarà a mi”.

 El samarità, home mal vist des del punt de vista religiós, deixa parlar el seu cor, es deixa commoure per aquell home que no coneix de res però que està ferit. La pregunta que es posa és diferent a la dels altres dos: “Què li passarà a aquest home si no m’aturo?”

Quan deixem parlar el més profund dels nostres cors, som capaços de sortir de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres càlculs, per obrir-nos a aquell que ens necessita.

Quan deixem parlar el nostre cor, ja no ens preocupa la identitat de l’altre, el que ens preocupa és l’altre.

La paràbola del samarità ens interroga constantment: el meu amor és concret? és un amor sense fronteres? és un amor gratuït i generós?  La fe que proclamo m’impulsa a  baixar en el concret de la vida dels homes i les dones, allà on hi ha les situacions difícils dels qui m’envolten? 

  O bé sempre trobo excuses? No sé si m’enredaran, no sé si els diners que dono arribaran allà on diuen...

 Qui són avui els qui estan a les cunetes dels nostres camins? Quines persones, quins col·lectius, quins països, quins continents? Avui, aquí, enmig de la crisi econòmica, molts s’han quedat a la cuneta. Avui, aquí, hi ha països i continents sencers que són a les cunetes del món, amb manques essencials d’habitatge, d’aliment, d’educació, de sanitat. Avui, aquí, ben a prop nostre, milers d’homes i dones, infants i vells, estan també a les cunetes dels camins fugint de la guerra o vivint enmig de la guerra, ferits, cansats i amb poca esperança. 

Avui, aquí, calen més que mai bons samaritans capaços de compadir-se, d’acostar-se i d’ocupar-se dels altres.

Celebrem l’eucaristia, però sense oblidar que el Crist present en el pa i en el vi és també present en l’home o la dona que està caigut a la cuneta i que ens necessita. No podem combregar amb el Crist de l’eucaristia i oblidar el Crist present en els altres.

Que la nostra comunió sigui doncs completa que no es quedi només dins les parets d’aquesta església.