diumenge, 27 de novembre de 2022

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge Advent any C

lectures


En la litúrgia d’Advent hi ha dos personatges que ens acompanyen i ens són exemples: Maria i Joan Baptista. Tots dos van preparar intensament la vinguda de Jesús.

Avui l’evangeli es centra en l’activitat de Joan Baptista al desert de Judea. El seu missatge és senzill i clar: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Senzill no vol dir fàcil. En primer lloc perquè canviar no és fàcil, en segon lloc perquè no dona receptes clares de com s’ha de fer aquest canvi. Cadascú l’ha d’encarnar a la seva pròpia vida. Canviar ens costa, prendre decisions personals també. Preferim que algú ens digui clarament què hem de fer, quins preceptes hem de complir. Jesús tampoc no serà amic de donar receptes. Com el Baptista, ens desvetlla, ens convida, ens empeny amb suavitat.

El cert és que el missatge del Baptista, com el de Jesús, cala en la gent senzilla, en aquells que estan cansats de paraules buides i incoherents dels seus mestres i dels seus dirigents, que diuen i no fan. En Joan hi veuen coherència, un valor que acostuma a ser escàs, tant aleshores com avui. La seva manera de vestir, les seves paraules i els seus fets són plens de coherència. El seu parlar és franc, no té por de les conseqüències que pot tenir el que diu. Per això tants van cap a ell per fer-se batejar.

Joan fa que cadascú se situï enfront d’ell mateix, en tota la seva nuesa. No valen títols, no valen etiquetes, no val ni tan sols l’adscripció a una religió: “Déu pot donar fills a Abraham fins i tot d’aquestes pedres”. 

L’únic que val és la comparació entre el que un és i el que un fa, amb el que podria ser i el que podria fer. El seu bateig és personal i intransferible. En el signe de submergir-se en l’aigua, cadascú ha de fer aquesta comparació amb ell mateix per tal de renéixer a una vida canviada, a una vida diferent.

Enmig de l’Advent, la crida a convertir-se, a canviar, té molt sentit. Si no canviem, Jesús passarà de llarg, no naixerà en la nostra vida. Qui es creu perfecte, qui creu que ja ho sap tot i que no té cap necessitat d’aprendre, d’avançar, de renovar-se... no necessita l’Advent, tampoc el Nadal. El seu Advent, el seu Nadal no serà més que la repetició de tradicions, serà com un etern retorn, de la mateix manera que es repeteixen els dies de la setmana o les estacions de l’any. No hi ha lloc per anar endavant, no hi ha lloc per a la novetat. No hi ha lloc tampoc per a la interpel·lació de les persones i dels esdeveniments que passen pel costat. “El món sempre ha estat així, poca cosa puc fer per arreglar-ho”.

En canvi, ser cristià, és viure amb esperança. I l’esperança només és possible si creiem en la novetat, si creiem que la vida sempre avança malgrat tots els entrebancs i dificultats.

Les paraules d’Isaïes, escrites en un moment de molt poca esperança per al poble d’Israel que viu a  l’exili, són amarades d’esperança. Esperança de pau, d’harmonia de l’home amb tot el seu entorn, de manera que fins i tot conviuen homes i feres.

Són paraules de gran vigència avui amb tots els conflictes actuals, amb la violència i la injustícia que ens envolta, amb el soroll de guerra i de destrucció. Ser homes i dones d’esperança vol dir creure que la pau és possible. Però aquesta esperança no serà creïble si al mateix temps no hi ha accions de part nostra que ajudin a fer néixer pau al nostre voltant.  

Germanes, germans, que aquesta eucaristia que celebrem, que el pa trencat i el vi vessat, siguin signes d’aquesta esperança activa a la que som cridats els qui creiem que el Regne del Cel és a prop.


diumenge, 20 de novembre de 2022

Estigueu a punt

1 diumenge Advent any C

lectures

El temps d’Advent que avui hem iniciat és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús enmig nostre.

En la nostra experiència humana hi ha diferents maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altra cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. 

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Sovint l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. És una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent.

Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”.

El temps d’Advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.

L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, un cor solidari, net, just, compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara millor si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt. És bo, enmig de les despeses nadalenques pensar a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels que ho passen pitjor.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena, aquells que esperen una mà amiga per sortir de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior. Cal acollir aquells que fugen de situacions de guerra o de persecució i busquen un futur en pau.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre, naixerà i creixerà en el nostre interior i en el nostre entorn. Les llums no només faran bonic, farem que aquest  entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Els temps actuals són temps que necessiten d’homes i dones disposats a donar un cop de mà, acompanyar, reconciliar, acollir, posar-se al servei dels altres.

Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós, que és l’Advent, per tal que Jesús no passi de llarg, enmig de la nostra rutina i mediocritat.  


diumenge, 13 de novembre de 2022

El Rei dels Jueus

34 diumenge durant l'any, Jesucrist Rei de ton el món C

lectures


L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Va ser un procés ben portat per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argumentant que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans, ningú no es fa responsable, però en la que tothom queda tranquil perquè han eliminat aquell que fa nosa. 

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau, la Justícia i la Llibertat.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el programa de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dona sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de llibertat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, dels reis i caps d’estat que sovint no fan tot el que podrien fer perquè els valors del Regne de Déu siguin els valors de la història humana. Lluny també, de les nostres històries personals, ja que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per ser instruments del Regne, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí... Tants exemples de persones que són capaces de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Avui la història humana segueix immersa en situacions de guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme... Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua sent tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és només un afer del més enllà, de després de la mort. Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors. El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones que ens envolten, dels esdeveniments que ens succeeixen.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem descobert en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dona mai per perduts. L’any litúrgic que començarem diumenge que ve continuarà convidant-nos per tal que responguem al seu amor.


diumenge, 6 de novembre de 2022

Serà una ocasió de donar testimoni

33 diumenge durant l'any C

lectures


A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, penso en la nostra manera de parlar respecte a esglésies de gran bellesa, sigui una església romànica, una catedral gòtica o la Sagrada Família. No cal dir que tenim dret a gaudir de la bellesa, sigui de la natura, sigui de les obres de l’home. La bellesa ens ajuda a viure i a veure l’existència d’una manera positiva. La bellesa estètica ens pot conduir a la bellesa ètica, a la bellesa d’estimar. 

Però la paraula de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra” és un crit d’alerta per tal que relativitzem precisament aquesta bellesa estètica i no oblidem mai que la bellesa més important és la bellesa ètica. En una circumstància ben concreta, el poeta José Maria Valverde, catedràtic d’estètica, va dimitir de la seva càtedra en solidaritat entre d’altres amb el catedràtic d’ètica José Luis Aranguren, pronunciant la frase: “Sense ètica no hi ha estètica”.

Les paraules de Jesús que segueixen, en un llenguatge apocalíptic, ens recorden la fragilitat i els límits de l’existència humana. I al mateix temps ens conviden a posar el centre de la nostra vida allí on Jesús el va posar: en l’amor a Déu que s’encarna en l’amor als altres.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors. 

Jesús ens convida a no mirar cap a una altra banda davant qualsevol situació, per més dura que sigui. Ens diu que aquest temps de crisi és una “ocasió de donar testimoni”.

És ben cert. Quina quantitat de testimonis hi ha en els temps actuals! Quanta solidaritat s’ha generat i ha fet menys greus les conseqüències de les crisis econòmiques i sanitàries en moltes persones! Plataforma contra els desnonaments, recapte d’aliments, iniciatives per tal que s’asseguri a tothom una prestació mínima,... I totes aquelles accions petites, anònimes, que passen dins d’un barri, d’una escala de veïns o a l’interior de moltes famílies. 

També en aquells països que viuen en situacions de violència o de guerra, es veuen reflectides les paraules de Jesús “Una nació prendrà les armes contra una altra... hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes...” En aquest món tan globalitzat tot allò que succeeix a qualsevol racó del món arriba a l’interior de casa nostra i també aquí no podem mirar cap a una altra banda. Són també ocasions de donar testimoni, de fer gestos solidaris a tots els nivells. No podem ser indiferents, pensant que no és culpa nostra. La sort de qualsevol home o dona ens concerneix, com ho va ser la sort de l’home caigut a la cuneta per al samarità que es va aturar a ajudar-lo. 

 Aprofitem doncs totes les ocasions que la vida ens ofereix per donar testimoni.


dimarts, 1 de novembre de 2022

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

32 diumenge durant l'any C

lectures


De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.

Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com els que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor. 

Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.

D’aquest missatge central només poden derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.

I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca, a aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dona gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.

El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència. Milers d’homes i dones que surten dels seus països, travessant el mar, saltant tanques, fent quilòmetres a peu, amb infants i vells,  a la recerca d’un món millor.

Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Col·laborem amb els  que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?

No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.

Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres. En aquests temps de dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents.

Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. No pot ser una frase retòrica situada en el més enllà. És aquí i ara on es fonamenta i comença la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.


diumenge, 30 d’octubre de 2022

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2022

lectures


En aquesta festa de Tots Sants reflexionem una mica sobre la santedat. Fa uns quants anys, era molt normal escoltar que havíem de ser sants.

En els darrers temps, però, aquesta paraula ha deixat d’estar de moda, ja no sona tan bé, fins i tot entre els cristians. Potser el desprestigi de la paraula ve del fet que quan ens deien que havíem de ser sants, sovint ho associàvem al fet de complir escrupolosament uns manaments, unes normes morals.

I aquest acompliment ens podia neguitejar, ens creava  escrúpols o por. Quan ens parlaven de ser sants pensàvem de seguida a la part negativa, al pecat, a l’infern.

Tanmateix, això de ser sants deu ser important:  el Decàleg s’obre amb una frase en boca de Déu que diu: “Sigueu sants com jo sóc sant”. Una frase que Jesús utilitza a l’evangeli. Vol dir que cercar la santedat deu ser important.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, ens podem preguntar què és allò que admirem més de la seva vida.

Si mirem massa els processos de canonització tal com estan establerts, podríem creure que és molt important que hagin fet algun miracle. 

 

Són els miracles el que més admirem de la seva vida? Pensem per exemple en sant Josep Calassanç. Sí que és veritat que s’expliquen miracles d’ell. Però us he de dir sincerament que és el que menys m’impressiona de la seva vida. El que m’admira més d’ell és el gran miracle que es va produir quan passejant pels carrers de Roma, veient els infants pobres i sense escola, va abandonar tots els projectes que tenia per a ell i que l’havien conduit a Roma, per dedicar-se amb cos i ànima a la causa d’aquells infants. És el miracle de l’amor, i d’un amor que aterra en el concret. 

El mateix podríem dir d’altres sants. Quants miracles es produeixen quan es fa el bé, quan un es dona al servei dels altres, quan es perdona. Un somriure pot produir un miracle enmig de la tristesa, una mà allargada pot fer també miracles.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

També en el cas de Jesús com en el dels sants, el que m’admira més d’ell no són els miracles en tant que fets extraordinaris i meravellosos. Hi ha una frase de Pere en el llibre dels Actes dels Apòstols que resumeix bé el que fa de Jesús el primer dels sants. Diu en un dels seus discursos que Jesús va passar fent el bé.

Aquest podria ser un bon resum del que vol dir ser sant. Sant és aquell que passa per la vida fent el bé. Perquè fer el bé és reconèixer en l’altre un fill estimat de Déu, és intentar viure reconeixent que som fills de Déu.

I si el llibre de l’Apocalipsi ens diu que al cel hi ha una multitud immensa és perquè són multitud els qui passen per la vida fent el bé, ni que com tots els sants, hi hagi moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor.  

Tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, pels que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats i que ens esperen.

I nosaltres, avancem en el camí de santedat, enmig dels entrebancs, intentant fer el bé tant com puguem.


diumenge, 23 d’octubre de 2022

Avui m’he de quedar a casa teva

31 diumenge durant l'any C

lectures


L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el seu camí, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.

Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.

Com ja dèiem diumenge passar, el text que hem escoltat avui, propi de Lluc, té com a protagonista Zaqueu, un publicà, un recaptador d’impostos per compte dels Romans. Aquests publicans, també dèiem, eren menyspreats des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

 Com en d’altres textos propis de Lluc, hi trobem un tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.

Sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat, algú que es posa a la seva pell, i sense prejudicis, sense por de les complicacions que pot portar-li, es posa en acció per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo. Aquest home misericordiós pot ser el samarità, pot ser el pare que té dos fills...

En el cas de Zaqueu és Jesús mateix l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.

La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, i Jesús mateix alça els ulls i provoca la trobada a casa de Zaqueu. En tota relació amb Jesús hi ha aquest doble moviment: Jesús ve al nostre encontre, però cal per part nostra un moviment, un pujar a l’arbre per vèncer les dificultats i resistències, per anar més enllà de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així...

La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi. Jesús té sempre una mirada que no jutja, que no condemna, una mirada tendra, afectuosa, que no considera ningú un cas perdut. Una mirada que no fa comparacions, que ajuda l’altre a descobrir les seves possibilitats, els seus talents. 

Que en són de diferents les nostres mirades. Judicis a primera vista, menyspreus, creure que l’altre o fins i tot jo mateix, som casos perduts, que no podem canviar. Creiem en la presó però no en la reinserció... No serà en part perquè impedim, com la gent feia amb Zaqueu, que aquell que voldria canviar pugui canviar?

La història de Jesús i Zaqueu és un doble exemple. Exemple en primer lloc de Jesús. L’exemple de Jesús ens convida a creure en l’altre, a ajudar-lo a créixer en comptes d’enfonsar-lo, a no fer comparacions, a tenir una mirada que va més enllà de les aparences.  

 Però també Zaqueu ens és un exemple. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.

Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. Disposats a  vendre i a abandonar tot allò que ens allunya de Déu i dels altres. 

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, seguim-lo en el seu camí d’amor.