Estigueu atents, vetlleu

1 diumenge d'Advent A

lectures

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent insisteix en idees que hem sentit en els evangelis d’aquests darrers diumenges. La paràbola dels talents ens cridava a donar fruits. La paràbola del Judici Final ens deia que aquests fruits havien de ser fruits d’amor, especialment cap a aquells que tenen més necessitat.

Són dues paràboles, doncs, que reforcen el missatge de l’evangeli d’avui: Cal estar atents, cal vetllar. L’Advent és el temps de l’esperança. Ja des d’aquest primer diumenge, se’ns diu que l’esperança cristiana és una esperança activa. No és com l’espera del qui s’asseu sense fer res, com qui espera el tren. És més aviat com l’espera d’uns amics que han de venir a sopar, i que ens fa aixecar i moure’ns per tal de preparar bé l’esdeveniment.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.

Esperem Jesús, l’Amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic vingui trobi lloc en el nostre cor. Un cor ample, un cor obert, un cor que estima i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, que sap perdonar, solidari, net, just, compassiu, que posa pau.

Tenim al davant nostre quatre setmanes. És bo que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. És bo que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. És bo que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. És bo que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més bo que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres. D’ocasions no en manquen, com el recapte d’aliments o d’aquí uns dies la Marató de TV3.

En aquests temps, on l’esperança en el futur a vegades manca, no podem celebrar el Nadal indiferents, com si res no passés al nostre voltant. El Nadal d’enguany serà difícil, complicat i potser trist per a moltes famílies. El Nada serà difícil de celebrar a la terra de Jesús, a Betlem. Si nosaltres ho podem celebrar amb certa normalitat, intentem fer-ho amb senzillesa. 

Si estem atents al que passa al voltant nostre, l’espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, col·laborarem perquè el nostre entorn sigui més lluminós.

 Diumenge passat l’evangeli ens deia que serem jutjats per tot allò que haurem fet pels més petits. Serà la nostra compassió i la nostra solidaritat el que haurem de presentar en aquest judici. Era una manera de dir-nos que quan Jesús ens convida a vetllar, ens convida en primer lloc a vetllar sobre els altres, especialment els més indefensos i necessitats. 

 Celebrem l’eucaristia, convidats al voltant de la taula, una taula que és signe de la taula on tothom hi té un lloc, on no hi ha restriccions, on tots som germanes i germans.

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, m’ho fèieu a mi

34 diumenge durant l'any A: Jesucrist Rei de tot el món

lectures

L’evangeli d’avui, en el darrer diumenge de l’any litúrgic, ens parla del judici final, del moment decisiu.

L’evangeli de diumenge passat ens hi va preparar: En la trobada definitiva amb Jesús haurem de rendir comptes dels talents que Déu ens ha donat. L’amo esperava fruits dels seus administradors. Avui ens acaba de concretar de quins fruits es tracta: Jesús espera de nosaltres fruits d’amor, i d’un amor concret, d’un amor compassiu i solidari cap als que més necessiten la nostra compassió i la nostra solidaritat.

És per aquest amor que serem jutjats, i és per aquest amor que serem capaços de veure Déu. Deia Sant Agustí: “Donat que encara no veus Déu, és estimant el proïsme que purifiques el teu ull per poder veure Déu”.

És l’amor envers els més necessitats el qui ens fa caminar cap a Déu, sigui quina sigui la nostra religió, siguin quines siguin les nostres conviccions.

 Aquell que es declara ateu o agnòstic, aquell que viu en la indiferència pel que fa a la fe, si estima el qui ho necessita, està caminant cap a Déu. Déu, creant-nos a imatge i semblança seva, ens ha creat, tots, capaços d’estimar.

L’evangeli és clar. No és pels nostres actes explícitament religiosos, diguem-ho sense embuts, no és per anar molt a missa o per fer moltes pregàries que serem jutjats. 

Tots serem jutjats per haver “donat de menjar o de beure”, per haver acollit “els forasters (els immigrants, els refugiats)”, per haver  vestit el despullat, visitat el malalt i el presoner. I per moltes altres accions que van en aquesta línia de solidaritat i compassió envers els qui més ho necessiten.

Algú, escoltant això, podria preguntar: Si Déu no té en compte les vegades que he assistit a la missa en el judici final, potser no val la pena d’anar-hi.

Seria una pobra manera de comprendre què és la missa. Hi aniríem per acumular mèrits davant Déu. Però anar a missa, pregar o llegir l’evangeli no són accions per acumular mèrits.

Anem a missa per celebrar que Déu ens ha estimat. Anem a missa per escoltar la seva paraula, per descobrir la manera concreta de viure l’amor de Déu. Anem a missa per pouar l’aigua que necessitem per caminar, per menjar l’aliment que ens dona forces i ens ajuda a descobrir el qui té fam, el qui té set, el qui està sol o malalt. Anem a missa per recolzar-nos els uns als altres en la nostra fe i en el nostre compromís

 Avui és la festa de Jesucrist rei de tot el món. El Regne del que proclamem que Jesucrist és el rei, no és com els regnes d’aquest món, no és el regne del diner o de les finances, no és el regne dels famosos ni dels poderosos, no és tampoc el regne de la intolerància, que no respecta els qui tenen diferents conviccions o creences, no és el regne del racisme ni de la xenofòbia.

És el Regne on ningú no té fam ni set, on ningú està sol o malalt, on ningú no és a la presó, on tothom és acollit i ben rebut, és el Regne de l’amor, de la pau, de la veritat, un Regne on tothom hi té un lloc.

Aquest Regne és dins nostre, aquest Regne l’hem de fer créixer ja des d’aquí estimant. No podem dir que l’esperem si en la nostra vida no hi ha gestos d’amor. La nostra esperança no és una esperança de paraules, sinó de fets; no tant de dir que creiem en Déu i que l’estimem, sinó de posar en pràctica el seu amor; no tant de parlar de Jesús sinó de parlar com Jesús, d’actuar com Jesús actuava

La setmana vinent començarem l’Advent. Se’ns convidarà una vegada més a vetllar. L’evangeli d’avui ens recorda que sobretot hem de vetllar sobre els nostres germans, especialment els més indefensos. Aquest haurà de ser el primer significat de la nostra vetlla.

Ets un administrador bo i de tota confiança

33 diumenge durant l'any A

lectures

La paràbola dels talents que acabem d’escoltar té un missatge principal: la nostra vida ha de donar fruit. En el nostre seguiment de Jesús no ens podem quedar a mig camí. No n’hi ha prou amb escoltar-lo (rebre els milions), cal posar en pràctica la paraula escoltada, cal donar fruit com l’esposa de la primera lectura. Una lectura que cal situar en el context del temps en què va ser escrita, i reconèixer-li la part positiva, la de lloar el treball callat i eficaç de la dona. Avui, que sembla que siguem molt avançats en el camí de la igualtat de l’home i la dona, no sé si som prou reconeixents i agraïm prou el treball de la dona, sovint silenciós i discret, en tants àmbits; dins la família, a la societat, i també dins la comunitat cristiana.

La lloança a la bona esposa és pels bons fruits que dona la seva vida quotidiana. S’ocupa del treball diari i té temps d’ocupar-se també dels pobres. 

Donar fruit, és posar en pràctica la paraula que rebem. Sovint, la dificultat de posar en pràctica la paraula de Jesús no ve del fet que no sapiguem el que Jesús vol de nosaltres. Ve sobretot del fet que és una paraula exigent que moltes vegades intentem acomodar a la nostra mediocritat.

Fa uns diumenges Jesús resumia el seu ensenyament: els manaments fonamentals són dos, estimar Déu i estimar els altres.  Posar en pràctica el manament d’estimar, donar fruit, no és fàcil. Perquè estimar a la manera de Jesús vol dir estimar l’altre, sigui qui sigui, només pel fet que em necessita, com ho va fer el bon samarità. Estimar a la manera de Jesús vol dir saber perdonar, vol dir estimar fins i tot els enemics, parar l’altra galta, posar-se al servei dels altres en comptes de buscar ser servits...

Posar en pràctica aquesta manera d’estimar és el que Jesús espera de nosaltres, de la mateixa manera que el senyor de la paràbola esperava dels seus administradors un rendiment dels seus béns.  

Un segon missatge de la paràbola ve del fet que un administrador rebi cinc, l’altre tres i l’altre un. És un reconeixement de la nostra diversitat. No tots rebem el mateix, per la raó que sigui, no tots podem donar un fruit igual.

Reconèixer la diversitat no és massa habitual en la nostra manera de fer. Ara penso especialment en els pares o en els educadors. No ens és fàcil veure cada fill o cada alumne per ell mateix, sense fer comparacions amb altres alumnes o amb altres fills. Déu, que ens mira i ens exigeix a cada un d’una manera diferent, ens convida a actuar així respecte els altres.

La comparació que hem de fer no és entre el que jo faig i el que fa el meu germà, el meu company, el meu veí. La bona comparació és entre el que he fet i el que hauria pogut fer. Entre els fruits que he donat i els que hauria pogut donar. Entre l’amor que he posat en pràctica i el que hauria pogut posar. 

Comparar així és més exigent que quan ens comparem amb els altres. Quan ens comparem amb els altres tendim a fer-ho amb els qui fan menys que nosaltres i així quedem satisfets. Quan ens comparem amb nosaltres mateixos, si som prou sincers, ens adonem que hauríem pogut fer més.

Els reptes que tenim davant nostre, com a administradors dels talents que hem rebut, els hem de viure amb confiança i no amb por com l’administrador que ha rebut un milió. És només confiant en un Déu que és Pare, que ens estima i que ens perdona, que serem capaços de fer passes endavant i de donar els fruits que Ell espera.

Amb aquesta confiança celebrem l’eucaristia, el banquet on som els convidats d’un Déu que ens estima com a fills únics.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora

32 diumenge durant l'any A

lectures

Els darrers diumenges de l’any litúrgic ens conviden a fer balanç de la nostra vida. L’ensenyament principal de la paràbola de Jesús es troba en la darrera frase: “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora” És una invitació a vetllar i estar a punt. El qui no vetlla, no pot conèixer Jesús ni el que ens ha ensenyat. Quan Jesús diu a les desassenyades: “No us conec” és una altra manera de dir: “No em coneixeu”. 

Són exactament les  mateixes paraules que diu a aquells que sempre van dient “Senyor, Senyor” i que no fan la voluntat del Pare, és a dir a aquells que parlen molt però no fan res, aquells que construeixen la casa sobre la sorra en comptes de fer-ho sobre la roca. Aquells que diuen que volen seguir Jesús, que diuen que són cristians, però que en la seva manera de viure i de fer no s’hi veu gens la seva pretesa coneixença de Jesús. 

De fet, potser sí que coneixen una mica Jesús, han après coses sobre ell, se saben algunes de les seves paràboles, dels seus miracles. El seu coneixement es limita a saber coses sobre Jesús. Però no han fet amistat amb ell. No han posat oli a la torxa. I per això quan Jesús passa prop d’ells, no el saben reconèixer i no l’acullen.

Aquest és el secret de la paràbola. Més enllà de l’anècdota i de la història, el que Jesús proposa als deixebles és viure amb ell una veritable amistat, una relació de cor a cor més que no de cap a cap. Deixar-se seduir per ell, deixar-se tocar profundament per ell, per la seva Paraula.

Quan aquesta amistat s’estableix, el deixeble sap que el que compta sobretot és la manera de viure. El que Jesús vol del deixeble és que estimi com ell estima: estimar Déu i estimar els altres, aquell manament que fa uns diumenges Jesús va respondre als fariseus que era el més important. Però un amor que no sigui de frases i de paraules, sinó de fets i de veritat.

En això consisteix vetllar, estar a punt. Haver deixat entrar tan endins l’amor de Jesús que el sabem fer sortir quan hi ha algú que ens necessita, quan hi ha algú que ens ha ofès, quan hi ha algú que es troba sol, quan hi ha algú que està malalt o desesperat... Estimar, com el bon samarità, l’home ferit al costat del camí i que no coneixia de res. Curar-li les ferides amb oli, carregar-lo sobre el cavall i portar-lo a l’hostal. Aquest és l’oli que necessitem, i el necessitem abundantment, perquè no se’ns acabi en els moments de dificultat, quan la mandra o l’egoisme guanyen en les nostres vides. És aleshores, com per a un cotxe, que necessitem oli per avançar, per no defallir en el nostre amor.

Precisament, en l’encíclica "Tots Germans”, Francesc fa una crida a la fraternitat i l’amistat social, a un amor que va més enllà de les barreres de la geografia i de l’espai. I la paràbola del bon samarità li serveix com a il·lustració d’aquest amor.

Germanes, germans, aquesta és la saviesa, la veritable saviesa de què ens parlava la primera lectura. No és la saviesa que sovint ens ensenya el món d’avui. La saviesa de consumir, de tancar els ulls a tot el que no és bonic de veure, d’espavilar-nos oblidant-nos dels altres.

Avui l’oli que més necessitem és l’oli de la solidaritat, el que ens impulsa a ajudar als qui es queden sense treball, els desvalguts, els refugiats o immigrats, però també els malalts i els qui han perdut un ésser estimat.

Que l’Eucaristia ens doni l’oli de l’amor per mantenir enceses les torxes.

Tots vosaltres sou germans

31 diumenge durant l'any A

lectures

Després de les discussions que hem escoltat aquests darrers diumenges, Mateu reuneix tot un seguit de paraules de Jesús criticant els escribes i els fariseus. Paraules dures, paraules que sobretot ens interessen perquè ens interpel·len a nosaltres, que també podem tenir actituds semblants a les d’ells. Sobretot els que tenim responsabilitats a l’església, a la comunitat cristiana, com a bisbes, com a sacerdots, com a catequistes..., aquest evangeli ens ha de fer reflexionar. 

“No feu com ells, perquè diuen i no fan”. Quantes vegades aquesta frase de Jesús ressona dins nostre perquè ens sentim identificats, perquè sabem que diem molt i no fem el que diem. No és aquesta una de les raons més importants del descrèdit de tantes institucions, i també de l’Església? Tots aquells que d’una o altra manera intentem educar: ensenyants, pares, sacerdots, catequistes, hem de donar molta importància a aquesta coherència entre la nostra vida i el que intentem ensenyar.

De quina manera, com a cristians, ens hem d’aproximar als altres, als no creients, als creients d’altres religions? De quina manera els pares cristians s’han d’aproximar als fills que a certa edat s’allunyen de la fe o de l’Església?

Sant Pau en la seva carta ens dona una primera pista: ens hem d’aproximar “amb amabilitat, com la mare quan acarona els seus fills”

I Jesús ens dona més pistes a l’evangeli: ens hem d’aproximar considerant qualsevol home, qualsevol dona, abans que res, com un germà. I no com algú que és inferior a mi o que viu en l’error. Som tots germans i només hi ha un Mestre, un Pare i un Guia.   

 Vol dir que no hem d’ensenyar, catequitzar, evangelitzar? Evidentment que sí que ho hem de fer, i fins i tot estem obligats a fer-ho, però amb amabilitat i fraternitat. Sense jutjar ni condemnar. Amb humilitat i reconeixent les nostres incoherències i infidelitats amb allò que anunciem. Evitant les paraules que poden ofendre, essent sempre molt comprensius i respectant, com Déu ho fa amb nosaltres, la seva consciència i la seva llibertat.

Jesús acusa els escribes i fariseus de “carregar farcells pesadíssims a les espatlles dels altres” No hi ha a vegades en la doctrina de l’Església alguna cosa d’això, per exemple en la disciplina del matrimoni? No hauria, sense renunciar a l’exigència personal, ser una mica més misericordiosa i compassiva amb els homes i dones que han fracassat en el seu matrimoni?

 En l’eucaristia celebrem la donació total del nostre germà gran, Jesús. El que ell ens ha dit, ho ha fet el primer de tots. S’ha posat al servei de tots. Combregar amb Ell és combregar amb la humanitat, sobretot amb aquella part d’humanitat que ho passa pitjor. Combregar és un compromís de posar-nos al seu servei.

Que l’eucaristia ens ajudi a descobrir aquests germans i germanes que es creuen en el nostre camí.

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar

Festa de tots els sants 2023

lectures

La lectura de l’Apocalipsi ens dóna un missatge d’universalitat. La multitud que ningú no pot comptar és  la humanitat de tots els temps i de tots els llocs que caminen cap a Aquell que la va crear a la seva imatge i semblança.

La festa de Tots Sants és una festa d’universalitat. La mateixa universalitat que porta dins seu la bona notícia de Jesús. Quan es va acomiadar dels deixebles els va dir: “aneu per tot el món”. I els primers temps del cristianisme són uns temps en què les fronteres es van trencant.

És cert que aquesta universalitat que l’Església hauria de proclamar i viure, en algunes èpoques de la història es deforma o fins i tot es perd.

I és sobretot a partir del Concili Vaticà II que es recupera aquesta universalitat com a tret essencial de l’Església: l’esperit que fuig del sectarisme, de pensar que la bondat només és dins i que tot el de fora és dolent. L’esperit que dona més importància als fets que a les paraules. En definitiva, l’esperit de l’evangeli. El que compta no són les etiquetes, el que compta és la manera de viure. El qui treballa a favor del Regne, forma part d’aquest Regne, siguin quines siguin les seves creences. 

És amb aquest esperit que quan celebrem la festa de Tots Sants, la festa de tots aquells que ja són al Regne definitiu, no hi veiem només els cristians, els batejats, sinó tots els qui en la seva vida van intentar fer la voluntat del Pare del cel. I de la mateixa manera que no dubtem que Abraham, que no va ser cristià, hi té un lloc, també podem pensar que molts homes i dones no cristians, i fins i tot no creients, tenen el seu lloc enmig d’aquesta multitud que ningú no pot comptar. La multitud dels qui han estat pobres, humils, nets de cors, dels qui han posat pau, dels qui han tingut fam de justícia, siguin cristians o musulmans, creients, agnòstics o ateus. Francesc, recollint l’ensenyament de la primera carta de Joan, va dir fa uns anys: “No hi ha alternativa a la caritat: els qui es posen al servei dels germans, encara que no ho sàpiguen, són els que estimen Déu”.

És amb aquest esperit obert i dialogant que la nostra fe ha d’unir i no separar, ens ha de fer més propers dels altres, trobant-nos en aquell espai que ens és comú, que és l’espai de l’amor.

Tota la vida i l’ensenyament de Jesús són una invitació a la comunió, a cercar l’ovella perduda, a obrir els braços al fill que torna a casa, a acollir la dona marginada, el leprós que ha estat exclòs, l’infant que ningú no té en compte.

En la festa de Tots Sants i mirant aquesta multitud que ningú no pot comptar, cerquem la santedat, però cerquem-la fent créixer en nosaltres l’esperit de l’evangeli, l’esperit de les benaurances. Cerquem-la donant la mà a tots aquells que no tenen forces, que estan sols, que passen per dificultats, a tots aquells que pateixen la injustícia o la violència. Cerquem la santedat obrint els nostres cors als que arriben a casa nostra fugint de situacions de guerra o de pobresa. 

Demà celebrarem la commemoració dels fidels difunts. Però ja avui podem fer aquesta commemoració, veient com a sants els difunts que ens són més propers, veient-los formant part d’aquella multitud tan gran que ningú no la pot comptar.

Tan ells com nosaltres som fills de Déu, però ells ja frueixen plenament d’aquesta filiació. 

I nosaltres, que encara caminem, intentem fer créixer aquesta filiació. La manera de fer-la créixer és fent créixer la nostra fraternitat. Saber reconèixer en l’altre un germà, una germana.  

Aquest és el camí de santedat que Jesús ens va ensenyar: estimar Déu i estimar els altres. Passar per la vida fent el bé, tal com ell ho va fer.

Germanes, germans, que l’Eucaristia que avui celebrem ens ajudi avançar pel camí de santedat. 

Estima el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix

30 diumenge durant l'any A

lectures

Les polèmiques i discussions que al llarg de la seva vida va tenir Jesús amb fariseus i Mestres de la Llei primer, i més tard amb els saduceus i els notables de Jerusalem, encara que fossin fetes amb males intencions i amb la voluntat de fer-lo caure en el parany, són sovint per a nosaltres ocasió per rebre ensenyaments preciosos de Jesús.  

La pregunta que li fan a l’evangeli d’avui s’emmarca en tot un seguit de discussions que tenien entre ells els  Mestres jueus del temps de Jesús. Cada un d’ells intentava prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el decàleg. Cada mestre hi deia la seva, proposava un ordre d’importància.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions una mica inútils, ens ajuda a anar un cop més al fonament, a la profunditat de la llei.

En primer lloc els fa comprendre que no cal anar massa lluny, perdre’s en estèrils discussions. El que és fonamental de la llei, els jueus ho repeteixen cada dia en el que es considera la seva professió de fe, el conegut “Shema Israel: Escolta Israel”. Es tracta del primer manament, aquell que diu que de Déu només n’hi ha un i que cal estimar-lo.

Jesús hi afegeix, però, un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent. I també el treu de la Llei, aquesta vegada del llibre del Levític: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments, que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Sant Joan ho va comprendre bé quan en una de les seves cartes ens diu:  “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

Encara que ho haguem repetit moltes vegades, hem d’insistir en això. No podem dir que estimem Déu perquè passem moltes hores resant o perquè anem a missa els diumenges. L’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres aprenem a estimar Déu. Estimant els altres, estimem la imatge de Déu que és l’home.

La primera lectura ens fa però una advertència. Estimar no pot quedar en frases i paraules, sinó en fets i en veritat: estimar es concreta en no oprimir l’immigrant ni la viuda ni l’orfe, no estafar el pobre. Concrecions que ens cal actualitzar, encara que alguna com la de no oprimir l’immigrant segueix essent ben actual. 

Com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor? La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Som capaços de perdonar, d’estimar els enemics, de no venjar-nos, de no buscar els primers llocs, de posar-nos al servei dels altres, d’ajudar el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic? 

Podria semblar que Jesús ens hagi simplificat la feina en això dels manaments. Ens els ha resumit, ens ha dit que tots els altres “estan penjats”, diu el text original,  d’aquests dos. “Estima i fes el que vulguis” deia Sant Agustí. És una altra manera de dir el mateix, encara que ens pugui semblar una frase perillosa. Però de fet no és gens perillosa, el que passa és que és difícil de posar en pràctica. Quan la llei se simplifica, el missatge és molt més senzill, però l’exigència és més gran ja que ens deixa a nosaltres i a la nostra responsabilitat una bona part de la feina. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No ens cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes o com en alguns moments també ha fet l’Església amb un excés de preceptes, manaments i cànons. Som nosaltres, amb l’ajuda de l’evangeli i també dels altres que hem d’anar concretant com estimar Déu i com estimar els altres en el dia a dia.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Hem escoltat la paraula, mengem també el cos i la sang de Crist, que ens uneix a aquell que ens ensenya a estimar per tal que en el nostre viure creixi el seu amor.