Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?

Diumenge de Rams any A

lectures

La festa d’avui, portal de la Setmana Santa, ens parla en primer lloc d’una història humana, la història humana de Jesús. Una història al costat de totes les històries humanes, també de les nostres. 

Història d’èxit, la de l’entrada de Jerusalem, història d’aparent fracàs, la de la creu. Com tantes històries humanes, també les nostres, on experimentem l’èxit i el fracàs, la joia i la tristor, la vida i la mort.

Qualsevol dia, si llegim el que passa al voltant nostre, hi llegim malauradament, i de manera destacada, històries de mort.  

Guerres i violència a Ucraïna, Palestina, Israel, Iemen... morts al mediterrani...  Sisme a Turquia i Síria... Quantes morts aparentment innecessàries.  

Però sense anar tan lluny, morts de gènere que ens colpeixen ben sovint.  Suïcidis de persones tan joves. I després, morts que, de tan habituals, ja no surten als diaris. Morts degudes a malalties cròniques a països del Tercer Món com el paludisme, el tifus, el còlera, la desnutrició. Històries de mort com la història que hem escoltat, la de Jesús a la creu.

Les celebracions que farem aquests dies ens parlen d’aquesta història, però no amb la intenció d’enfonsar-nos-hi, de pensar que no hi ha res a fer, que l’home serà sempre així.

Les celebracions d’aquests dies ens volen fer descobrir que enmig de tanta foscor hi ha llum, que enmig de tant d’odi hi ha amor, que enmig de tan egoisme hi ha generositat.

Semblant a la generositat de l’home del qui no se’ns diu ni el nom, però que deixa el seu ase perquè Jesús el necessita.

Semblant a la del propietari de la casa del darrer sopar que l’ofereix per acollir Jesús i els deixebles.

Semblant a l’actitud de Simó de Cirene, que, més o menys obligat, ajuda a dur la creu.

Semblant a l’actitud valenta de les dones que acompanyen Jesús fins al final, i també a la de Josep d’Arimatea que es compromet per oferir un sepulcre digne.

Enmig d’aquesta història d’injustícia, de violència i de mort que és la passió de Jesús, hi trobem aquestes petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió és un exercici d’esperança que ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal, la de cada dia.

Una esperança que no ens allunya d’aquest món, sinó que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, acompanyament, compromís, ajuda... envers aquells que avui viuen la passió en la pròpia carn.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure-la amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat.  

Que aquesta eucaristia sigui el començament d’uns dies de Setmana Santa i d’una festa de Pasqua en els que Jesús ens pugui dir: “Faré el sopar pasqual a casa teva” i que posem a disposició seva la casa de la nostra vida, una vida amb esperança i amor.

si haguéssiu estat aquí

5 diumenge de Quaresma any A

lectures

Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.

Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dona una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement, compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.

Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.

Aquesta afirmació podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.

En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que la rescata dels seus límits, de la fragilitat.

L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de tants conflictes bèl·lics, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de malalties que no controlem, morts joves. Totes elles són difícils de comprendre.

I hi hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els nostres amics...  

També Jesús viu aquesta experiència de fragilitat amb el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.

Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguessis estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessitem?”

També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’has abandonat?”

Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi cap la confiança. Fer confiança a Jesús, que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.

I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que l’amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”

Aquest és el missatge de Jesús que ens permet travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida la que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.

Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”

Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten. 

A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.

Qui és, Senyor, perquè hi pugui creure

4 diumenge de Quaresma any A

lectures

Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquests diumenges servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme. 

Un d’aquests símbols és el  de la llum, que en  la Vetlla Pasqual té una gran presència en tota la celebració.

Que n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat. 

El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des de l’experiència de la llum material, exterior, física, a la de la llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum material, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix la llum interior que el fa creure en Ell.

En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”

Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”

I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus. 

Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor? En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”

Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.

També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, dels misteris de l’existència... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’Església...

Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.

És per això que sant Joan, en la seva primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dona. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”

El text és ben clar. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.

Els fariseus eren a la foscor, eren cecs, perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat vers el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei. La seva “saviesa” superficial els condueix a no estimar, a excloure, a discriminar.

I avui, dos mil anys després, hem escoltat prou l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al damunt el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església o de la societat aquell que sembla que s’ha desviat de la norma, o aquell que no té els papers en regla?  

 Amics, demanem a Jesús que guareixi la nostra ceguesa, la que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí, i que faci de nosaltres instruments de comunió i no d’exclusió.

Si sabessis què vol donar-te Déu

3 diumenge de Quaresma any A

lectures

De l’origen històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells aprofundeix en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.

L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ens ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.

Però en primer lloc escoltem  una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.

El clima que s’estableix al voltant del pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de condemna. Fins i tot entre els cristians. Mirem i escoltem Jesús per millorar les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.

 El diàleg de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat prou l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.

Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop. 

En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en esperit i en veritat”.

El tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita   aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua. De la que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. 

Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?

Nosaltres cristians sabem on buscar, però sovint no ho fem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és un camí que podem seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.

Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que ens dona força i llum per buscar i seguir el camí que Jesús ha obert per a nosaltres.

Aquest és el meu Fill, escolteu-lo

2 diumenge de Quaresma any A

lectures

El text de la Transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis. És un moment decisiu en la vida de Jesús.

El que diu la veu que ve del cel ens recorda inevitablement un altre moment: el baptisme al Jordà.  

Penso que els dos textos s’han de mirar junts. El baptisme és l’inici de la missió de Jesús, i en aquest inici els evangelistes ens volen deixar clar que Jesús és el fill estimat de Déu, però utilitzant una cita del profeta Isaïes en la que Déu diu: “Aquest és el meu servent” volen dir-nos des del principi de quina manera Jesús realitzarà el ser fill de Déu: com una vocació de servei a la humanitat, especialment la més desvalguda. 

I per deixar-ho més clar, el text que segueix al baptisme és el de les temptacions, que escoltàvem diumenge passat, on Jesús renuncia a ser fill de Déu a través del poder, de la riquesa o de l’adulació.

La Transfiguració, al mig de l’evangeli, en un moment on les coses no van massa bé per a Jesús i els deixebles, quan estan fent camí cap a Jerusalem, després que Jesús els hagi anunciat la seva passió, ve a ser com una reafirmació del que es va escoltar en el Jordà: La veu del cel torna a dir “Aquest és el meu fill el meu estimat, en qui m’he complagut”, però afegint: “escolteu-lo”

És veritat que els deixebles ja escoltaven Jesús des de feia temps, sinó no serien amb ell a la muntanya, però el que passarà a partir d’ara, la incomprensió de part de molts, començant per les autoritats religioses, no farà fàcil escoltar Jesús. Hi haurà prou motius per deixar-lo d’escoltar, com molts ho faran. El seu missatge serà cada vegada més exigent.

La transfiguració ens recorda aquells moments en què estem en bona forma, animats, en què estem disposats a tot... “que n’estem de bé, aquí dalt”

Aquest bon moment hauria d’ajudar els deixebles a travessar els moments difícils de la passió. I ja sabem que malgrat això, Pere i els altres deixaran Jesús sol.

La nostra vida té també moments en què estem bé. No només ni principalment, en els aspectes materials, sinó sobretot en la nostra vida interior, espiritual, de relació amb els altres. Passem per èpoques bones en les que ens hi voldríem quedar, plantar unes tendes per restar sempre així.

Però hi ha també els moments en què no ho passem tan bé, per tantes circumstàncies de malaltia o mort, desànim, dificultats econòmiques, de relacions familiars, 

És en aquests moments que hem de recordar les paraules que vénen del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.”

Sobretot aquest “escolteu-lo”, ja que escoltant Jesús hem descobert que no és ell només l’estimat de Déu, hem descobert que cadascú de nosaltres som fills estimats de Déu, fins i tot en els moments més difícils.  En els moments difícils Jesús ens diu com va dir a Pere, Joan i Jaume “Aixequeu-vos, no tingueu por”. 

Però al mateix temps que ens diu que ens aixequem, ens convida a acostar-nos d’aquell  que ha caigut i que no es pot aixecar, perquè l’ajudem a posar-se dempeus. 

És l’amor, fonament i resum de tot l’evangeli, el que pot transfigurar la fragilitat de la nostra vida i de la vida dels altres. Quan estimem, la fragilitat es revesteix d’immortalitat.

 Un amor com el de Jesús, gratuït, generós i sense fronteres, que ens fa sortir de la closca per anar cap al germà per acollir-lo, fer-li un servei, perdonar-lo, escoltar-lo, visitar-lo... Aquest amor concret és el que fa que la nostra fragilitat es transfiguri.

 El temps de Quaresma és un temps on fem camí. Més important que la penitència, que el dejuni o l’abstinència, hi ha l’amor. El que hauríem d’avaluar a l’acabar la Quaresma és si hem progressat en el nostre amor concret.

Que l’eucaristia, que és aliment per al nostre amor, ens hi ajudi

L’Esperit conduí Jesús al desert

1 diumenge de Quaresma any A

lectures

L’origen històric de la Quaresma sembla trobar-se en la preparació més immediata que els catecúmens dels primers temps feien abans de rebre el Baptisme durant la Vetlla Pasqual. Després d’un llarg temps de catequesi, aquests quaranta dies servien per verificar si els candidats estaven a punt per rebre’l. Sobretot es verificava si havien fet els canvis necessaris en les seves vides perquè fossin coherents amb l’evangeli.   

Per què quaranta dies? El número quaranta tenia un valor simbòlic per als jueus. Durant quaranta anys van fer camí pel desert des d’Egipte fins a Palestina guiats per Moisès.

 I per als cristians, segons la tradició, i tal com hem escoltat a l’evangeli, Jesús havia passat quaranta dies al desert, tot just després del baptisme al Jordà i abans d’iniciar la seva missió. La missió de mostrar als homes i dones el rostre d’un Déu que és Pare.

I és durant aquests quaranta dies que Jesús és temptat, tal com ho hem escoltat. Les temptacions de Jesús són com una mena de resum de les temptacions que Jesús va tenir tot al llarg de la seva vida. Recordem-ne dos exemples : després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la multitud el busca per proclamar-lo rei, i Jesús s’ha d’amagar. I quan Jesús és a la creu, la gent diu : « Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem »

Jesús, al llarg de la seva vida, i degut al caràcter de la seva missió, és temptat d’esdevenir un rei, un líder, algú que és adulat pels altres. I cada vegada Jesús ho rebutja. Vol ser Fill de Déu, però del Déu veritable ; no del déu poder o del déu riquesa, com ho havien esdevingut personatges com l’emperador romà que també es considerava fill dels déus.

Vet aquí les temptacions del diable : « Si ets Fill de Déu, tal com ho has escoltat al Jordà, digues que aquestes pedres es tornin pans, tira’t daltabaix de la cornisa del Temple, posseeix tots els reialmes del món »

En comptes d’això, Jesús es manifestarà Fill de Déu fent-se el servidor de tots, guarint els malalts, perdonant, acollint, anunciant una bona notícia als pobres i als presoners, i com a culminació d’aquesta vida donada fins al final, serà crucificat com un delinqüent.

El temps de Quaresma pot ser per a cadascú de nosaltres un temps oportú perquè, com els catecúmens dels primers temps, verifiquem quina és la distància entre la nostra vida i l’evangeli, entre els fets i les paraules.  Com Jesús, també hem de fer front a temptacions. 

Potser estem temptats de tractar els altres des del poder, des de la superioritat, siguin els nostres subordinats, els nostres alumnes, els nostres fills, la nostra parella o un germà de la comunitat. 

O estem temptats per l’adulació, per creure’ns millors i superiors que els altres. 

O estem temptats de posseir no només per cobrir les nostres necessitats sinó per tenir cada vegada més, consumir en excés. 

 Si ens obrim a la Paraula que llegim i que escoltem en les nostres celebracions podrem obrir-nos a aquest do que és l’altre, especialment l’altre que passa necessitat: el pobre, l’exclòs, l’immigrant, el refugiat.

Així va viure Jesús la seva filiació, obert sempre a aquests dons: la Paraula i l’altre.

 Que el temps de Quaresma que comencem sigui un temps oportú per obrir-nos a la Paraula i a l’altre acollint-los com un do que ens fa millors.

Sigueu bons del tot

7 diumenge durant l'any A

lectures

Amb l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús conclou la sèrie d’antítesis en les que contraposa el que diu la Llei i el que ell diu. No es tracta de dir no a la Llei, sinó d’anar més enllà, més lluny. Així ens ho diu en la frase final: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. Un “Sigueu bons del tot” que també podríem traduir com “Aneu fins al final”. Efectivament, Mateu utilitza aquí la paraula grega “teleios”, que pot tenir aquest sentit. Una paraula que en els evangelis només trobem aquí i en el passatge de Mateu del jove ric, dient-li en un sentit molt semblant: “Si vols anar fins al final, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. No n’hi ha prou d’acomplir la Llei per al qui vol seguir Jesús. Cal anar més lluny. I en les antítesis que hem escoltat avui, anar més lluny passa per un rebuig clar de la violència. Jesús coneix bé l’esperit de l’home, i sap que d’entrada les seves paraules poden semblar exagerades. Com podem estimar els enemics? Com podem parar l’altra galta?  

Però pensem per un moment en la història de la humanitat, tan en el passat com en el present... Una història tan plena de violència, tan plena d’espirals de violència que comencen amb petits conflictes i van creixent perquè no hi ha ningú que digui prou, que s’aturi, en definitiva algú que sigui capaç d’estimar l’enemic o de parar l’altra galta.

D’exemples no ens en falten, en els conflictes actuals, especialment en la guerra d’Ucraïna. Què passaria si se seguís els consells de Jesús d’estimar els enemics i de parar l’altra galta.

Les paraules de Jesús són un manual de la no-violència, per això a Gandhi li agradava molt el Sermó de la Muntanya que hem anat escoltant aquests diumenges.

Jesús no ens demana que siguem afectuosos i amables amb els nostres enemics com ho podem ser amb els nostres amics, amb els nostres familiars. El que ens demana és que desterrem la venjança, l’odi cap a aquell que considerem enemic i fins i tot que siguem capaços d’ajudar-lo si sabem que està necessitat. I també que traguem del nostre cor actituds xenòfobes i racistes que no reconeixen que tot ésser humà, per diferent que sigui de mi, és un germà.

Anar més enllà, anar fins al final en la nostra relació amb els altres ha de començar per anar més enllà en la relació amb els que tenim més a prop, amb els nostres germans, familiars, amb els nostres companys de feina o d’estudi, amb aquells amb els que compartim més hores. Anar més enllà de la simple correcció, de la bona educació... Crear bon ambient, ser pacient, somriure, acollir, saber perdonar... Tants petits detalls que ajuden a fer créixer la fraternitat i a evitar els conflictes.

Aquesta manera de ser i de fer és Jesús mateix qui ens la va ensenyar, no només amb les seves paraules, sinó sobretot amb la seva manera de fer, amb la tendresa i acolliment amb què tractava els altres, amb la seva preocupació per la situació en què es trobaven, sigui perquè estaven malalts, desanimats, exclosos o discriminats. I a la creu ens va donar l’exemple del que ens havia ensenyat, pregant i perdonant aquells que l’havien crucificat. I com Jesús, molts homes i dones han viscut amb esperit de pau i reconciliació, i perdonant en situacions extremes.

Germans, que nosaltres també anem més enllà, anem més lluny del que és correcte. Així serem instruments de pau i de fraternitat.