diumenge, 2 d’octubre de 2022

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?

28 diumenge durant l'any C

lectures


Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Com a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí,  en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.

Sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició... No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, sense cap exclusió ni discriminació.

 El samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició. Perquè fa mitja volta, i els altres nou no ho fan? 

En la paràbola hi ha dos gestos per part dels leprosos. El de demanar i el d’agrair. En la nostra relació amb els altres el gest més espontani que ens surt és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als governants, els clients demanen als comerciants... Segurament en la nostra vida hi ha molts més moments en què demanem que moments en què agraïm. I encara, sovint, el gest de demanar es converteix en exigir.

Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?

Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres mateixos, als nostres petits i grans problemes.

El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per a tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, sovint aquella, que t’ha preparat el dinar, t’ha rentat la roba, t’ha netejat la casa... 

Els dones gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per a tu, que en tu mateix.

Per això el gest de donar gràcies és tan cristià.  A més, el gest de donar gràcies per les petites o grans coses que un rep està relacionat amb el gran gest de donar gràcies a Déu per la vida, per l’existència, fins i tot sabent que moltes vegades es viuen situacions en les que es fa difícil lloar Déu, i donar-li gràcies. Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada.    

 

Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu. Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. I no els ho farem descobrir a base de discursos, sinó pels gestos concrets de bondat i de tendresa que puguem fer envers ells.

L’eucaristia de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. L’etimologia de la paraula eucaristia és precisament “acció de gràcies”. Hauria de sobresortir doncs aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres. 

Una lloança que esdevé compromís per ajudar els altres a poder també donar gràcies. Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.


diumenge, 25 de setembre de 2022

Doneu-nos més fe

27 diumenge durant l'any C

lectures


“Doneu-nos més fe”. La fe, una paraula complexa, que té significats diferents segons qui la digui. Paraula important, central. Què vol dir tenir fe? Creure el que no veiem, acceptar veritats, ser practicant, ser pietós...?

Crec que la paraula que millor lliga amb la fe és la paraula “confiança”. Confiança en Déu, confiança en Jesús, confiança en els altres, confiança en la vida...  És una confiança en majúscula però que s’arrela en les confiances en minúscula que vivim contínuament, sobretot les confiances en les persones. En qualsevol relació personal, d’amistat, d’amor, hi ha sempre una dosi de confiança, ja que l’ésser humà és un misteri. Si no som capaços de fer confiança en l’altre, si no arrisquem, mai no arribarem a estimar. Si no som capaços de fer algun tipus de confiança en la nostra existència humana, viure se’ns faria insuportable. Fins i tot al no creient, a l’agnòstic, a l’ateu... li cal fer confiança, ja no només en les persones que l’envolten, sinó en la seva pròpia existència. Una vida sense gens ni mica de confiança està abocada al no-res.

La fe que els deixebles demanen a Jesús, la fe que també nosaltres demanem a Déu, és aquella confiança en el sentit positiu de l’existència, la confiança que hem de fer enmig de totes aquelles situacions que ens inclinarien a no confiar, a creure que la vida és un sense-sentit. I hi ha tantes situacions d’aquestes! En la vida personal, familiar, social... Malaltia, sofriment, desànim, catàstrofes, injustícia, pobresa, violència...

Travessar aquest oceà de sense-sentits només es pot fer amb una confiança que nosaltres, creients, ancorem en Jesús, en la seva pròpia vida, que va ser una vida de confiança enmig dels sense-sentits que culminen en la creu.

La nostra fe, la nostra confiança no es fonamenta en idees, en filosofies, en il·luminacions... es fonamenta en una vida ben concreta que ens dona llum i ens guia en el nostre camí.

No és una fe que ens fa acumular mèrits davant Déu ni davant ningú. És una fe que aterra sempre en la vida. Hem de ser servidors fidels, no perquè ens ho apuntin en una llista, sinó com a conseqüència d’aquesta confiança que hem posat en la vida, en Jesús, en Déu. 

Hem d’estimar, no per guanyar mèrits, no per por a un càstig, sinó com a conseqüència de la nostra fe. La fe ens condueix a l’amor, a la justícia, a la solidaritat, perquè aquell en qui hem posat la nostra confiança ens ha fet descobrir el sentit  de la nostra vida, i aquest sentit es resumeix en un manament: “Estima Déu, estima els altres”, o bé: “ets fill estimat de Déu, ets germà de tots els fills de Déu”.

Això que Jesús ens ha fet descobrir, no ens ve de fora, és dins nostre. És la imatge i semblança de Déu en la que hem estat creats.

No demanem més fe per pujar de categoria, per ser millors que els altres. La fe és regal, l’únic que podem fer és donar-la, fer-la sortir en una vida per als altres. 

L’eucaristia que celebrem no és un acte de pietat, l’acompliment d’una obligació.  És expressió de la nostra fe, de la nostra confiança en una humanitat en comunió, unida, solidària al voltant de la mateixa taula. Celebrant-la ens comprometem amb la causa del Regne, amb la causa de Déu.


diumenge, 18 de setembre de 2022

Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin

26 diumenge durant l'any C

lectures


Tornem a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon samarità i la del pare i els dos fills.  Totes dues amb un tema central: la misericòrdia.  

 Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona malament en el nostre món d’avui. I penso que la mala fama és deguda al fet que moltes vegades la misericòrdia s’ha quedat en el plany. En el plany de dir “ai pobrets”, sense fer res més. 

Això no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les entranyes, es posa en el seu lloc i d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir, busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo, de servir-lo.

 La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels danys que li ha ocasionat, per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó, acollida i amor.

 En unes declaracions del papa Francesc  de fa ja temps deia: “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i consola el seu proïsme.” o també: “el que l'Església necessita amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als cors dels fidels, proximitat, acostament.”

 En la paràbola de Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal directament a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un cor de pedra, insensible i indiferent a la sort de l’altre.

I també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva primera visita fora de Roma a Lampedusa, l’illa al sud d’Itàlia, on arriben moltes embarcacions des del nord d’Àfrica.

Va dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització de la indiferència. En aquest món de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa nostra!”

Com ressona en aquestes paraules la paràbola de Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món els que voldrien les engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?

Al final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos. Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el crit del pobre, de l’exclòs, del refugiat, de l’immigrant, del  malalt, de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la seva família.

Tants homes i dones que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal que es concreti en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un somriure...

 Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.


diumenge, 11 de setembre de 2022

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses

25 diumenge durant l'any C

lectures


La darrera frase de l’evangeli que acabem d’escoltar és la clau d’interpretació de tota la paràbola : « No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses ».

Posant el centre en aquesta frase no hem de pensar que Jesús fa un elogi de la malversació de l’administrador o de les manipulacions que fa amb els deutes del seu amo.

Això seria contrari als molts textos de l’evangeli on Jesús és crític amb el diner i les riqueses, especialment quan serveixen per a fer mal al qui està necessitat i quan endureixen el cor dels qui les posseeixen.

Amb una certa ironia, Jesús posa l’administrador com a model, però no per imitar-lo en la seva actuació, sinó per imitar-lo en la seva astúcia, i en la previsió que fa per al seu futur. El consell que ens dona és d’utilitzar les riqueses i el diner per guanyar amics, però no els amics per interès sinó els veritables amics. Per aconseguir-ho, des de l’evangeli, crec que només hi ha un camí que és el de compartir aquestes riqueses amb els qui són els amics de Jesús, els pobres. Fent-ho així, perdrem part de les nostres riqueses enganyoses però guanyarem les riqueses veritables. La fidelitat que Jesús ens demana no és la fidelitat a les riqueses enganyoses sinó a aquestes riqueses veritables que ens fan rics per la solidaritat, la justícia i el compartir.

La lectura del profeta Amós també ens il·lumina. Escrita fa tants anys ens revela que hi ha actituds humanes que no han canviat amb el pas dels anys: L’estafa, la trampa, l’avarícia, l’abús de poder... Una realitat ben actual malauradament. No caiguem, però, en el parany de creure que només afecta als polítics i als qui tenen molts diners. A petita escala ens pot afectar a tots. Quantes enemistats dins de les famílies són degudes als diners, a les herències... Quantes amistats es trenquen per raons econòmiques.

En el temps de Jesús el diner estava personificat en un ídol anomenat Mammon, que és la paraula que surt en l’original de l’evangeli d’avui per dir diner. Adorar aquest ídol que és el diner és convertir-nos en esclaus, esclaus del consumisme, del voler sempre tenir més coses.

Com a cristians del primer món hem de tenir una contenció, una certa austeritat, que no només ens farà més lliures, sinó que contribuirà a una major sostenibilitat del planeta i a un creixement de la justícia entre les persones i entre els pobles.

L’eucaristia és un sagrament molt en la línia de tot el que hem dit. La taula compartida, i sobretot el gest de trencar el pa ens parlen d’un estil de vida, el de Jesús, on les paraules compartir, donar-se, acollir l’altre, acompanyar... són les riqueses veritables que amb afany hem de buscar.

Viure a fons l’eucaristia és fer de l’estil de vida de Jesús el nostre estil de vida per col·laborar en el creixement d’un món més just i més humà on hi càpiga tothom, primícia del Regne de Déu que Jesús va anunciar.

Que quan avui combreguem no oblidem que  la comunió  amb Jesús no es pot separar de la comunió amb els altres, que el pa i el vi siguin signes de les riqueses veritables i dels amics de veritat. 

diumenge, 4 de setembre de 2022

Ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat

24 diumenge durant l'any C

lectures


La manera de fer de Jesús apropant-se d’aquells  que no eren ben vistos escandalitzava a alguns però al mateix temps  donava una llum d’esperança a aquells que eren acollits. 

En el ministeri de Francesc hi ha sovint paraules que trobem molt presents en les tres paràboles que hem escoltat: misericòrdia, tendresa, perdó... Podem dir que el papa està molt en la línia de l’evangeli i especialment de l’evangeli de Lluc que sovint és anomenat l’evangeli de la misericòrdia. 

Abraçar més que jutjar, perdonar  més que condemnar, obrir portes més que tancar-les. Aquesta ha estat una constant de Francesc.

 És el pare i no els fills el protagonista principal de la paràbola que tradicionalment anomenem del fill pròdig. Aquest pare que estima en excés, sense mesura.  

L’evangeli ens fa comprendre que en la nostra existència sempre som fills estimats d’un Déu que és Pare. És una altra manera de dir-nos que la nostra existència no és una mala jugada, un sense-sentit. Que més enllà dels sense-sentits, de les males jugades de la vida, dels errors que puguem cometre, hi ha una història d’amor en la que cadascú de nosaltres hi té sempre un lloc.

La trajectòria del fill petit pot simbolitzar aquest vessant negatiu que té tota vida humana per la malaltia, el desànim, la foscor, i el propi pecat. Molts moments de la nostra vida els vivim com si estiguéssim exiliats, lluny de casa.

El fill petit, quan ja ha tocat fons, recorda l’amor del pare. Per això inicia un camí de retorn. La nostra vida és un marxar i tornar de la casa del pare. En alguns moments ens sentim malament perquè ens sembla que la vida no ens estima. Però en d’altres moments descobrim que la vida ens estima, que som fills estimats. Aquesta descoberta la fem gràcies a aquells que ens estimen, gràcies als gestos d’amor que rebem.

Aquell o aquella que no se sent estimat per ningú ho té més difícil per saber-se fill estimat de Déu. D’aquí ve que saber-se fills estimats de Déu va íntimament unit a saber estimar. Aquell que com Jesús se sap estimat, enmig de les dificultats de  la vida, fa tot per estimar. Saber-se estimat i estimar no es poden separar.

El fill gran no és capaç d’estimar el seu germà perquè malgrat estar al costat del pare, no ha descobert el seu amor. No se sent fill estimat, i per això és incapaç d’estimar. Ser fill i ser germà són dos moviments d’una mateixa realitat.

Quan el fill gran retreu al pare el que està fent amb l’altre fill, no vol reconèixer en aquell que ha arribat el seu germà. Li diu al pare: “ara que torna aquest fill teu...”

La resposta del pare intenta fer-li descobrir que és fill estimat i que és germà: “alegrem-nos i fem festa, perquè aquest germà teu...”

La paràbola vol ajudar-nos a fer créixer en nosaltres aquest amor sobreabundant del pare que no es fixa en els defectes de l’altre, sinó en la seva bondat, que sempre hi és, ni que sigui a vegades amagada.

Fer créixer en nosaltres aquest amor que es preocupa per l’única ovella perduda, deixant les noranta-nou o que perd el temps per aquella única moneda perduda.

Fer créixer un amor generós i no mesquí com el del germà gran. Un amor que s’obre a tothom, que trenca fronteres i que va especialment cap a aquells que necessiten ser estimats i acollits.


diumenge, 28 d’agost de 2022

Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té

23 diumenge durant l'any C

lectures


Jesús camina cap a Jerusalem i molta gent el segueix. Això podria fer-li pensar que tots estan disposats a seguir-lo. Podria sentir-se afalagat per la seva capacitat de liderar, d’arrossegar la gent. 

Una mica com els passa als líders polítics, sindicals, religiosos, quan veuen molta gent en mítings, manifestacions, trobades.

Creure’s que són capaços d’arrossegar grans multituds, creure’s que aquestes multituds seguiran els seus dictats.

Jesús en canvi, no es fa il·lusions. No es deixa emmirallar per l’entusiasme fàcil de la gent. A Jesús li interessa més la qualitat dels qui el segueixen que no la quantitat.

Per això es gira i els adreça unes paraules exigents. Ser deixeble de Jesús no és fruit de l’entusiasme d’un dia, és fruit d’un procés, a vegades llarg, i que pot implicar canvis importants en la pròpia vida.

La segona lectura és un bon exemple d’això. Filèmon era un cristià i Onèsim era un dels seus esclaus que s’havia escapat. Pau el va conèixer a la presó, i en la seva curta carta, convida a Filèmon perquè de bon grat consideri Onèsim, no com un esclau, sinó com un germà. Per a Filèmon, ser cristià no ha de ser només una etiqueta, sinó que comporta conseqüències. I això que li passa a ell ens pot passar en una altra situació a qualsevol de nosaltres. La fe s’ha d’encarnar a la vida. La fe no es viu només ni sobretot dins de l’església. Es viu en la vida concreta. Les interpel·lacions que Jesús ens fa afecten la nostra vida de cada dia, les nostres relacions amb els altres, com li va passar a Filèmon amb Onèsim.

Seguint Jesús a vegades cal renunciar, com Filèmon que ha de renunciar a la comoditat de tenir un esclau. Renunciar no per masoquisme sinó per estimar més. Renunciant al seu esclau, Filèmon el podrà estimar com un germà.

Què vol dir Jesús quan ens diu que l’hem d’estimar més a ell que a qualsevol altre ? Penso que el que vol dir és que el nostre amor ha de trencar fronteres, fronteres de família, d’ètnia, de raça, d’ideologia, de religió… Estimar més Jesús és estimar aquells que són els preferits de Jesús: els petits, els pobres, els exclosos, els malalts, els maltractats.

No es tracta doncs d’una mena d’amor intimista amb ell. Del que es tracta és que el nostre amor sigui més profund, de més qualitat.

De fet el que ell ens demana no és diferent del que ell mateix va fer. Va renunciar a la comoditat de la seva família, del seu poble, per tal que el seu amor trenqués totes les fronteres i pogués arribar a aquells que vivien en les perifèries de la societat. Va renunciar a pare, mare, esposa, fills, germans i germanes per eixamplar el seu amor. Per això a vegades la seva pròpia família, la gent del seu poble no comprenien la seva manera de fer.

En aquesta eucaristia Jesús camina davant nostre. Què ens dirà si es gira? Com ens interpel·larà? Farem cas del que ens dirà? O bé domesticarem les seves paraules i no tindran cap conseqüència en les nostres vides. Som capaços, com Filèmon, d’alliberar-nos de tot allò que ens esclavitza per poder estimar més i millor?  

 Que compartint el pa i el vi de l’eucaristia rebem la força necessària per seguir Jesús amb totes les conseqüències. 


dijous, 25 d’agost de 2022

Sant Josep Calassanç 2022

 


Voldria començar fent un petit repàs de la biografia de Calassanç :

Neix l’any 1557 a Peralta de la Sal, a la Franja. Des de petit se sent cridat a ser sacerdot. Després d’estudiar  Filosofia i Teologia i de superar algunes proves és ordenat sacerdot el 17 de desembre de 1583 a la diòcesi d’Urgell. Exerceix el ministeri pastoral a diferents parròquies, al bisbat, i esdevé un sacerdot apreciat per la gent, pels sacerdots i pel bisbe. 

L’any 1592 s’embarca de Barcelona a Roma, enviat pel bisbe per diferents gestions, però també per aconseguir una canongia.

Durant la seva estada a Roma, com que no té un excés d’ocupació col·labora amb confraries caritatives. Fruit d’aquesta col·laboració s’endinsa als barris pobres de Roma. Al Transtevere s’adona que hi ha molts infants al carrer sense cap mena d’educació ni instrucció. Proposa a alguna congregació i també als sacerdots del lloc que actuïn per a la educació dels infants pobres, però no obté resposta.

L’any 1597 decideix fer una petita escola a la parròquia de Santa Dorotea. Amb alguns col·laboradors l’escola creix i s’ha de traslladar a edificis més grans fins arribar a San Pantaleo, on viurà fins a la seva mort.

Per donar estabilitat a la seva obra, que ell anomena Escola Pia, funda una congregació religiosa l’any 1617.

Haurà de superar moltes dificultats, incomprensions, ja que una escola per als pobres no era ben compresa per la societat de l’època. 

Mor a Roma el 25 d’agost de 1648, als 92 anys.

L’any 1767 és canonitzat, i l’any 1948 el papa Pius XXII el declara patró de les escoles populars cristianes.

Fins aquí la biografia.

Més enllà de les lectures que hem escoltat, que són ben adequades al sant, si a mi m’haguessin deixat escollir, hauria escollit un text de l’evangeli que per mi reflecteix molt bé la vida de Calassanç: la paràbola del bon samarità.

Una paràbola en la que el samarità, seguint els verbs del text fa quatre accions: “El veié, se’n compadí, s’hi acostà, se n’ocupà.”

Com molts d’altres bons samaritans, Calassanç veu els infants del carrer. Ell hi veu un infant ferit par la ignorància i la pobresa. D’altres van passar de llarg, tenien pressa, tancaven els ulls. Calassanç se’n compadeix, es posa al seu lloc. I en aquest posar-se al seu lloc s’hi acosta per embenar les seves ferides a través de l’educació. Hauria pogut donar una almoina, però no en té prou, com el samarità se n’ocupa amb la creació de les seves escoles i de la congregació religiosa.

Com els samaritans en temps de Jesús, i com el mateix Jesús, Calassanç és incomprès especialment per aquells que veuen en la seva obra educativa per als pobres una revolució de la societat.

Hi ha un autor que divideix la paràbola del bon samarità amb tres accions: Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se.

També amb aquests tres verbs es reflecteix bé el que va fer Calassanç: Es va fer càrrec del problema, va carregar sobre seu la tasca educativa i busca la manera que la seva intuïció perduri més enllà d’ell. 

Ja sabem quantes obres són molt personals i moren amb el qui l’ha creat. No va ser així amb Calassanç, va tenir una visió de futur que ha perdurat a través dels segles, no només en l’Escola Pia sinó en molts models educatius dels segles següents. Per exemple la idea d’una escola per a tots que és ben actual. O bé el seu lema “pietat i lletres”, que avui podríem traduir per fe i cultura, per valors i cultura, que és una intuïció de l’educació integral, la que no en té prou amb donar uns coneixements, sinó que vol arribar a totes les dimensions de l’alumne, i no només a l’intel·lectual.

Sant, doncs, ben actual, model per a tots els educadors i model per a nosaltres, que com ell intentem seguir Jesús ben de prop, ser com ell bons samaritans.

Que l’eucaristia que avui celebrem en aquest dia de festa ens doni força per obrir els nostres ulls i estar atents a les necessitats dels altres, especialment dels pobres, dels infants i dels desvalguts.