Feu tot el que ell us digui

Mare de Déu de la Mercè 2023

lectures

Aquest diumenge, a Barcelona, celebrem la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, i en aquesta advocació de la Mercè, alliberadora dels captius.

Coincideix amb la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat,, amb el lema: “Lliures d’escollir si migrar o quedar-se.

Captivitats, migrants, refugiats, realitats ben actuals. En primer lloc, les captivitats, això ens afecta a tots. Tots som captius en algun aspecte de la nostra vida. Ja no es tracta només de les captivitats físiques dels esclaus, que en noves formes són ben presents també avui, en persones que tenen treballs que s’apropen molt al treball dels esclaus d’altres temps.

Es tracta també de les captivitats interiors. De què som esclaus? Quins aspectes de les nostres vides ens esclavitzen, no els podem dominar, no en som els amos. A cadascú de mirar dins seu. Moltes vegades no en som conscients, moltes vegades són els altres que ho veuen. 

No només les drogues convencionals creen addiccions, hi ha d’altres addiccions ben actuals lligades amb les tecnologies.

I tants que sense culpa seva son esclaus, maltractats, empresonats, espoliats dels seus béns i de la seva dignitat de persones.

Entre aquests darrers migrants i refugiats que viuen situacions d’esclavatge aprofitant-se de la seva vulnerabilitat, de la seva manca de papers.

En la primera lectura Jeremies, diu que Déu trencarà els jous, desfarà els lligams als estrangers. Els llibres dels profetes estan plens de clams a favor del estrangers, recordant als israelites que ells van ser estrangers i esclaus a Egipte.

Aquests clams els hem de fer nostres, mirant d’una manera diferent als migrants i refugiats, que viuen amb nosaltres. 

El relat de les noces de Canà està ple de significats. Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla d’amor humà, d’alegria, de festa. Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com són el casament, el banquet, per manifestar-se. I per revelar un Déu joiós, festiu i sobretot un Déu que estima. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments tristos, dolorosos… Déu es revela en les nostres alegries. És cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell, en les nostres tristeses i dificultats. Segurament és normal. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet joiós.  

La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significat. 

Maria està atenta a les necessitats del altres, en aquest cas al problema que es presenta en aquell casament. És ells qui ens dona la clau per saber com hem d’actuar. Ens diu: “Feu tot el que ell us digui”. 

És a dir, saber retornar a Jesús i a l’evangeli. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. Encarnar l’evangeli en el nostre món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor.  I pensant en la celebració d’avui, obrir les nostres vides als qui viuen en captivitat no volguda, als refugiats i als migrants.

Demanem a la Mare de Déu que ens protegeixi a tots, que ens alliberi dels nostres esclavatges.

Intentem que l’eucaristia s’assembli a aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir un Déu que ens estima i que ens convida a estimar i a renovar les nostres vides.

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

25 diumenge durant l'any A

lectures

“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”. No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.

Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Un amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dones, tant et dono”; un amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.

L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...

Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els refugiats, els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?

L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el du a l’hostal i paga totes les despeses. 

És l’amor del propietari de la paràbola d’avui, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.

És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.

El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dona el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.

En els temps actuals, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. En definitiva, un esperit solidari.

Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.

 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.        

No et dic que perdonis set vegades sinó setanta vegades set

24 diumenge durant l'any A

lectures

Una vegada més és Pere qui pren la paraula. Jesús ja havia dit paraules sorprenents sobre el tema del perdó: Estimar els enemics, parar l’altra galta... Són consells que ens situen en un nivell on el perdó sobreabunda, on no es fan càlculs. Els càlculs que tan sovint fem en la relació amb els altres: “li he fet un favor i no me l’ha tornat, l’he perdonat una vegada i no ho sembla...” Quants raonaments no van en aquesta línia, per no dir aquells més negatius de: “me n’ha fet una, ja me la pagarà; això no li perdonaré mai...”

Pere ja comprèn que el qui vol seguir Jesús ha d’intentar perdonar, però també creu que aquest perdó no pot ser infinit. En el món jueu d’aquell temps es parlava de perdonar fins a quatre vegades. Això ja era molt en un ambient on la venjança estava a l’ordre del dia, on “l’ull per ull, dent per dent” era una norma per frenar la venjança desproporcionada, un temps on hi havia un cant conegut que deia “Caín serà venjat set vegades, però Lamek serà venjat setanta vegades set”. És fins i tot possible que la frase de Jesús s’inspiri en aquest cant, donant-li completament la volta.

La resposta de Jesús a Pere s’allunya dels càlculs i de la casuística. En el perdó, si es fan càlculs, malament. El perdó és un acte de generositat que vol fer net en la relació amb l’altre. El “setanta vegades set”, i sobretot la paràbola expressen el perdó sobreabundant i generós que hauria de fer reaccionar el qui l’ha rebut. 

El qui es creu perfecte no necessita perdó, ni de Déu ni dels altres. Com el servidor, que malgrat haver estat immensament perdonat en el seu deute, no se sent perdonat i per això no sap perdonar el qui té un petit deute amb ell.   

El perdó és un dels elements essencials i indispensables per estimar a la manera de Jesús.  Però si som sincers, tots sabem que el perdó no neix espontàniament. Perdonar costa.

Els pares acostumen a perdonar espontàniament els fills quan són infants o fins i tot adolescents, encara que en aquesta etapa ja pot començar a costar. Però tots coneixem, o fins i tot hem viscut, situacions en què ens hem enemistat durant anys amb un familiar proper, amb un fill, amb un pare, amb un germà. Quantes enemistats causades per les herències!

I ja no parlem del cercle dels veïns, del poble, la ciutat. Quants odis i venjances es produeixen entre veïns, per problemes de propietats, d’aigua, o de fets dolorosos que han ocorregut en un temps més o menys llunyà.  

I quan passem al nivell dels pobles, dels països, els conflictes es fan més grans i més sagnants.    

Precisament perquè el perdó no és espontani, cal que el treballem, que el practiquem. Començant per deixar de dir i de pensar aquelles idees tan corrents que diuen que perdonar és de beneits, que el qui perdona sempre surt malparat. 

Si per Jesús perdonar és tan important, si en va fer una constant de la seva vida, acollint els qui eren considerats pecadors, compartint taula amb ells, acollint la dona adúltera que havia estat condemnada a mort, perdonant els qui el porten a la creu... hem de creure que perdonar fa feliç. I, evidentment, demanar perdó també. Reconèixer el mal que hem fet a l’altre i demanar-li perdó és també un camí de felicitat. Restablir llaços, reconciliar-nos, fer les paus... són camins que ens donen felicitat. Un sacerdot francès del segle XIX va escriure: “Vols ser feliç un moment? Venja’t. Vols ser feliç sempre? Perdona.”

Cada vegada que celebrem l’eucaristia, quan diem el parenostre, demanem perdó i ens comprometem a perdonar. Que les paraules que diem i els gestos que fem no siguin buits, que els sapiguem posar en pràctica en la nostra vida.

Estimar és tota la Llei

23 diumenge durant l'any A

lectures

“Estimar és tota la Llei” Pau resumeix l’evangeli en aquesta frase. No és ell qui l’ha inventat. És Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.

És cert que aquestes paraules: “amor, estimar” a vegades es banalitzen i moltes vegades es queden en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”

Per evitar de banalitzar o devaluar l’amor, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. L’amor de Jesús és un amor universal, sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé, que és proper o que pensa com nosaltres. 

Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics per a Jesús no són un impediment perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fan goig de veure, que fins i tot són desagradables.

 L’amor de Jesús és un amor que perdona, deixa a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, per tal de restablir aquella relació de germà que em permet estimar.

Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres. 

Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intenta ajudar-lo. Sense l’esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre ull. Amb molta humilitat. Moltes vegades diem: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar” Jesús ens convida a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”.

Aquesta manera de fer, esperançada, també l’hem d’aplicar al món que ens envolta. Sovint ens diem: “Aquest món sempre serà així, sempre hi haurà guerres, sempre hi haurà fam, sempre hi haurà terrorisme”. I creuem els braços. Jesús ens diu: El món pot canviar, pot avançar. 

Ho vam veure en el temps de pandèmia, en el que sorgien tants gestos de solidaritat i de generositat enmig de la mort i de la malaltia, i ho veiem al nostre voltant, amb tants gestos senzills de solidaritat allà on hi ha pobresa.

I nosaltres podem contribuir a aquest món millor construint, dins la nostra família, dins la nostra ciutat, també al nostre país, relacions més humanes, més pacífiques, més respectuoses, més fraternes.

Finalment Jesús ens diu de no anar sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos i donar-nos llum. No visquem la nostra fe sols, fem-ho en comunitat. 

Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a créixer en l’amor.

Fuig d’aquí Satanàs!

22 diumenge durant l'any A

lectures

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Una temptació que molt sovint deriva en abús, corrupció, violència. 

Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent. 

La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics. No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.

Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el vol fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.

És la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació, que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.

 

És la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot. Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.

Jesús, en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una correcta professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.

Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor, sabent que el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.

Jesús diu a Pere, en una traducció més literal que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”. 

Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.

Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dona sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.

Jesús ens dona les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor. 

És només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi. El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.

Qui dieu que sóc?

21 diumenge durant l'any A

lectures

L’episodi de Cesarea de Felip és com una frontissa  en els evangelis sinòptics. El moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una pregunta fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze. 

Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els situa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vida. És viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de viure, una manera de relacionar-se amb Déu (com a pare) i amb els altres (com a germans). 

És escoltar, sí, però per viure. El que els deixebles havien après fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un llibre, era per posar-ho en pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu. 

Per això, el que ara és important en aquesta trobada a Cesarea de Felip és saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt és al centre del seu viure i si estan disposats a seguir-lo.

La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà, després de la mort i resurrecció, als quatre punts de l’horitzó per anunciar la bona notícia. Jesús no serà algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el camí, la veritat i la vida.

 Aquest camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres.

Els deixebles, amb el seu testimoni,  ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”

I com els deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa al catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.

Un esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt d’ajudar-los quan ens necessitin.

Un esperit que ens fa misericordiosos i compassius, sobretot cap als qui són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...

Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop o lluny, truquen a la nostra porta. 

 Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dona la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesús.

Dona, quina fe que tens!

20 diumenge durant l'any A

lectures

La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, ens pot semblar una mica dura i desconcertant en boca de Jesús. La imatge que ens hem fet d’ell sembla que no lligui amb paraules com aquestes.

L’evangeli de Mateu és, dels quatre evangelis, el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  

No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  

Hi ha però en el relat una altra frase que és molt més important: “Dona, quina fe que tens!”

La fe, la confiança, en l’evangeli són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.

En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que ens porta a estimar.

Nosaltres, avui, som testimonis d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist i fer-li confiança.

Per això Jesús, avui, ens demana sobretot això que lloa en la dona cananea: Ens demana fe, confiança. És amb fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, l’esperit que va guiar la seva vida i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, solidaritat, acolliment, preocupació pels altres.

El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli de Mateu, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que venen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent feines que a nosaltres no ens agrada fer.

Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.

No oblidem avui els països del Tercer Món que mengen les engrunes de la nostra taula, i també els països que viuen el flagell de la guerra i la violència.

Però no oblidem tampoc els qui avui, a casa nostra, mengen les engrunes de la nostra taula. Els qui tenen més dificultats perquè no tenen un habitatge digne, un sou suficient, un accés a l’escola en condicions semblants a les dels altres infants i joves que tenen els mitjans suficients.

Celebrem l’Eucaristia, que prefigura el banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor concret i solidari.