diumenge, 26 de juny de 2022

El Regne de Déu és a prop vostre

14 diumenge durant l'any C

lectures


La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.

Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperançats? La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o la travessa del desert. 

És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.

Viure en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on sembla que no n’hi pot haver.

És també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dona força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat especialment als pobres.

És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germanes i germans.

Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci.  

 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.

No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.

On som els seguidors de Jesús?  Ens poden trobar en els llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones refugiades i immigrades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.

L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És aquí on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà.  Un món que sigui ja llavor del Regne definitiu.

Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.


diumenge, 19 de juny de 2022

Crist vol que siguem lliures

13 diumenge durant l'any C

lectures


“Crist vol que siguem lliures” El text de Pau que hem escoltat aprofundeix en aquesta paraula, llibertat, tan important en la història de la humanitat. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem contínuament, no només a nivell polític, també a nivell social, personal, familiar. 

El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no banalitzar-la, a no simplificar-la quan la definim com la capacitat que tenim de fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza. 

Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme, a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol. 

Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens fa sortir de nosaltres mateixos, quan ens condueix al servei dels altres, a l’amor als altres.

Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego, com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.

Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum exagerat. Tenir en compte les necessitats dels altres, les seves situacions de dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.

A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió de Jesús. L’etapa en què emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem. Un camí que és camí de llibertat, encara que el destí sigui la creu i la mort. Ni la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és d’odi ni de violència, com pretenien els deixebles, sinó de continuar el seu camí.

Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams familiars massa estrets, lliures del passat.

Les propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les fa d’una manera o una altra a cadascun de nosaltres. No en la literalitat de les seves paraules, sinó en l’esperit. 

Les riqueses, els lligams i el passat també avui ens fan perdre la llibertat quan en fem absoluts.

El que tenim, el que posseïm, ens treu llibertat. Quan prenem decisions ens influeix molt. Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.

Les crisis econòmiques i sanitàries dels anys passats ens han fet replantejar la nostra relació amb les coses. Potser havíem construït un benestar exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïdes crisis!

Malauradament, per a molts les crisis els han portat a situacions de pobresa, de necessitat, per sota del llindar de la dignitat humana en aspectes tan importants com l'habitatge, el menjar, la salut o l’educació.

Els qui estem per sobre del que és necessari potser ens caldrà créixer encara més en esperit solidari, en ganes de compartir.

La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça, la nació, la llengua, poden ser també realitats que ens facin menys lliures, quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és esperit sense fronteres. La família, el grup, només han de ser llocs on aprenem a sortir de nosaltres mateixos, però vigilant de no construir barreres ni fronteres. Més enllà sempre hi ha homes i dones que potser quasi no coneixem, però que ens necessiten.  

El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant. El passat no ha de ser una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.

Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als cristians: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus”.

Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures a punt per estimar i servir.


diumenge, 12 de juny de 2022

Doneu-los menjar vosaltres mateixos

El Cos i la Sang de Crist any C

Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar, ens recorden el desig expressat per Jesús de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”. Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.

La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.
És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.
La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.
Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.  Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat i misteriós. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.
Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès. 
Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.
En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat,... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre. 
Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada vegada més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.

diumenge, 5 de juny de 2022

L’Esperit de la veritat us guiarà

Trinitat any C

lectures


Durant tot el cicle de Pasqua hem pogut aprofundir en el misteri que se’ns ha manifestat en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció. L’església primitiva va necessitar un bon temps per “digerir” l’experiència de Jesús. I finalment van expressar aquesta experiència dient que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant.

Una formulació atrevida, però necessària, per dir la seva fe. Una fe no en un Déu abstracte sinó en el Déu que s’ha revelat en Jesús. Un Déu únic, però no monolític. Un Déu que s’encarna, que vol habitar a prop nostre. Un Déu que és relació. El Déu tri no és el resultat de disquisicions teològiques sinó la resposta a l’experiència viscuda en Jesús.

Aquesta definició d’un Déu tri no neix del no-res, el Déu d’Israel és ja una preparació d’aquest Déu tri. El Déu que parla a Abraham, a Moisès, als profetes, el Déu proper que allibera i acompanya els jueus, el Déu que no abandona en els moments de més dificultat com és l’exili, és ja el Déu tri.

Dir que Déu és tri és parlar d’un Déu que és Paraula, que parla, que acompanya, que salva. Però al mateix temps, un Déu que no es deixa tocar, apropiar, ni domesticar. Sempre és més enllà de les imatges i representacions que ens fem d’ell. Com el Déu d’Israel, és a la vegada proper i llunyà, paraula i silenci.

Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança del Déu tri. Per ser feliços, per viure amb sentit, hem de viure a semblança del Déu que és relació, relació d’amor. La nostra relació amb els altres es fonamenten en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials es fonamenten en aquest Déu tri. El Déu tri ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres. Avui, en la situació del món, amb tantes realitats que són tan lluny de l’acompanyament, de l’acolliment, de l’acceptació de l’altre, creure en un Déu tri és un compromís a actuar en favor dels més desafavorits. A favor d’aquells que busquen un futur millor, sense guerra i sense pobresa. 

Sant Joan ens fa comprendre aquesta unió entre Déu i els altres quan en una de les seves cartes ens diu: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

Podem dir que la formulació “Déu tri” és equivalent a la de “Déu Amor”

La festa d’avui és una invitació a deixar que el Déu tri actuï en nosaltres, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.

En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i demanem al Pare que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit del seu Fill.

Que la dinàmica d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor. 

diumenge, 29 de maig de 2022

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any C

lectures


Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es viuen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.

Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts.  

Aquest Esperit s’alià amb l’esperit dels deixebles perquè deixessin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.

Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior, més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.

 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...

La primera lectura ha insistit en un tret important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni ideologia, ni tan sols religió. Hi ha només un llenguatge, el llenguatge que tothom comprèn, que és el llenguatge de l’amor. 

Pot habitar en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga o en una mesquita. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...

Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.

És l’Esperit el qui, a la llum de Jesús, ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.

Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.

 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...

L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.

Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.


diumenge, 22 de maig de 2022

Per què us esteu mirant al cel?

Ascensió del Senyor any C

lectures


La festa de l’Ascensió, amb Pasqua i Pentecosta no són més que diferents cares d’una experiència polièdrica que és l’experiència pasqual. Es podria dir que des de Pasqua fins a Pentecosta és un sol dia de set setmanes, set vegades set que era signe de plenitud per als jueus, set setmanes per celebrar la resurrecció de Jesús.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. 

En l’evangeli hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva al llarg del temps. Un testimoniatge que ha de ser en primer lloc vida. Encarnar i actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb els fets. Com els fariseus.

Són els testimonis de vida els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.

Però d’on traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor,  l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’Esperit d’amor, que celebrarem diumenge que ve en la festa de Pentecosta, el qui ens dona força i llum per ser testimonis.

Jesús puja al cel alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis de la bondat de Déu.

Hem de ser portadors d’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa, de violència, no només a fora, sinó també dins nostre. Però un món i una humanitat que per a Déu mai no està perdut, perquè està fecundat per la seva bondat i el seu amor a través de multitud de cors d’homes i dones que diàriament fan el bé.

Els deixebles, que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.

A nosaltres ens toca fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i dones que se’ns creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer fraternitat, per construir una societat més acollidora i justa on siguem capaços, com els deixebles d’Emmaús, de dir a tants homes, dones, infants i vells que fugen d’inferns de guerra i de pobresa “Queda’t amb nosaltres, quedeu-vos amb nosaltres”. 

No quedar-nos mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i dones que esperen gestos de bondat.

Que l’eucaristia sigui un moment privilegiat per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, que va ser pa trencat per a tothom.


diumenge, 15 de maig de 2022

Qui m’estima farà cas del que jo dic

6 diumenge de Pasqua any C

lectures


L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare i que ens ha estimat no en resposta al nostre amor, sinó des de sempre. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill que acaba de néixer, un amor que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggeridora per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor paternal i maternal el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.

Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús és estimar com Jesús. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és qui ens ajuda a actualitzar l’amor de Jesús en la nostra vida. 

L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar de l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té els drets. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. És central sí, però no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona, que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica. 

Avui en concret potser vol dir posar-nos a favor de la pau, pau a Ucraïna i a tots els països en guerra. Estimar avui pot voler dir ser capaços d’acollir tots aquells que fugen de la guerra i de la pobresa. Estimar avui vol dir recolzar totes les iniciatives que van a favor de la pau i de la justícia. Estimat avui vol dir rebutjar totes aquelles ideologies xenòfobes, racistes o fins i tot que diuen que volen defensar la civilització cristiana. Ningú que no consideri qualsevol home o dona com a germà, sigui cristià o musulmà, no pot dir que està defensant el cristianisme, encara que posi contínuament la paraula “Déu” en la seva boca.

Estimar vol dir també estimar el nostre planeta, ja que és la casa comuna on hem de viure nosaltres i els nostres fills. L’ecologia és doncs una causa ben cristiana que ens uneix a molts homes i dones que treballen per un planeta més sostenible.

L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, de la pau que Jesús ens dona i que està fonamentada no només en l’absència de guerres, sinó en la justícia i en la solidaritat. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. Aquesta solidaritat que és essencial en la construcció de la pau i que pot fer que haguem de renunciar a alguns dels nostres privilegis. Solidaritat que no es limita al nostre país, perquè és universal. 

No hi haurà pau veritable al món fins que tothom, aquí i arreu, no tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut.

 La pau que Jesús ens deixa és doncs un compromís exigent per a tothom, i en primer lloc als qui ens diem els seus seguidors. 

Celebrem l’eucaristia, trenquem el pa que volem per a tothom, siguem instruments d’una pau envers nosaltres, envers els altres i envers el planeta. Pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat.