diumenge, 28 de novembre de 2021

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

2 diumenge d'Advent any C

lectures


El camí és un element molt present en el temps d’Advent. Caminem cap a Nadal, caminem per trobar Algú que entra en la nostra història humana, un nen petit i fràgil. 

El camí ha estat sempre en la història de la humanitat un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Camins dels que estem tan sovint mancats, en un món que sembla que prefereixi construir fronteres, barreres, muralles. En canvi l’evangeli que hem escoltat ens convida a obrir camins amples abaixant muntanyes i alçant fondalades.

El camí de Déu, en Jesús, s’ha creuat amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens ha situat Jesús històricament, amb moltes referències i detalls històrics. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de sortir de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Al contrari, ens hem de submergir en la història, en les realitats concretes, per trobar-lo.

Una història que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares on podem trobar Déu. Jesús ens ha revelat en quines cares de la història el podem trobar, quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història on Déu es revela. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, de la banalitat, allà on Déu es fa present.

Aquesta elecció de Déu és una elecció feta per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els immigrants, els refugiats, els qui no compten per res.

Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins i no muralles, per anar als llocs de Déu. 

El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions clarament d’Advent. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.

Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu? Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.  

Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que prenem, en la manera de relacionar-nos amb els altres.

Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un ésser humà i del seu estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar. Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en la identitat de l’altre, sinó en la seva necessitat de ser estimat.

Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, que ens apropi d’aquells de qui ens havíem allunyat, amics o familiars i que ens apropi també dels petits i dels pobres. 


diumenge, 21 de novembre de 2021

Estigueu alerta

1 diumenge d'Advent any C

lectures


En el començament de l’Advent l’evangeli que acabem d’escoltar pot esdevenir un projecte de vida. Jesús ens convida a desvetllar-nos, a evitar que el nostre cor s’afeixugui. Jesús coneix bé l’ésser humà, sap que estem envoltats de moltes realitats que ens pesen, que ens dificulten estar desvetllats.

Les preocupacions no ens deixen caminar: preocupacions econòmiques, familiars, conflictes de la parella, amb els fills, amb els pares, amb els germans...; dificultats de convivència amb els veïns, preocupacions amb la salut, la pròpia i la dels que ens envolten, mort d’algú que ens estimem i amb qui comptàvem, inestabilitat del moment actual, por al futur.

Tantes raons per estar preocupats, tant se val que siguem joves o que siguem més grans.

En aquest començament de l’Advent Jesús ens convida a escoltar la seva paraula, a transformar les dificultats i les preocupacions, essent capaços de sortir fora de nosaltres i anar cap a Ell i cap als altres. A pregar-li amb aquelles paraules de Teresa de Calcuta: “Senyor, quan estic ferit, dóna’m algú a qui consolar, quan estic desanimat, envia’m algú a qui animar, quan necessito que em comprenguin, dóna’m algú que necessiti la meva comprensió...” 

 L’Advent ens obre a l’esperança: quan ens sembla que tot s’enfonsa al nostre voltant, quan el pessimisme i el desànim sembla que ens guanyin, la fe ens reenvia a l’esperança, ens fa reconèixer “el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”

 Es tracta, però, d’una esperança que no ens adorm a l’espera de la fi dels temps, al contrari, ens desvetlla i ens fa actuar, convidant-nos a viure d’acord amb el que esperem: Un Regne de Justícia, de Pau, de Veritat, de Llibertat, d’Amor.

El papa Benet XVI abans de ser papa havia escrit : “No hi ha només la darrera vinguda a la fi dels temps: el Senyor desitja sempre venir a través nostre. Truca a la porta del nostre cor: estàs disposat a donar-me la teva carn, el teu temps, la teva vida? Així és la veu del Senyor, que vol entrar en la nostra època, vol entrar dins la història humana a través nostre. Busca també un lloc on viure, la nostra vida personal. Aquesta és la vinguda del Senyor. És el que volem aprendre una altra vegada durant el temps d’Advent: que el Senyor pot venir a través nostre.”

Aquestes paraules ens ajuden a comprendre que la festa de Nadal que ens disposem a preparar no és només el record d’un esdeveniment històric, el naixement de Jesús, sinó un esdeveniment actual. Déu segueix fent-se carn, Déu continua naixent avui a través de les nostres vides.

Déu va escollir Maria per donar a llum Jesús. Déu ens ha escollit a nosaltres perquè donem a llum Jesús en les nostres vides.

Estem a punt, com Maria, a respondre a la seva crida dient-li: “que es compleixin en mi les teves paraules”?   

 Que el temps d’Advent sigui per a cada un de nosaltres un temps oportú per avançar, que no sigui un retorn al que ja vam celebrar fa un any. Amb els cicles litúrgics, com amb els altres cicles que podríem anomenar circulars,  podríem creure que cada any tornem al punt de partida, que la vida és un etern retorn. No ha de ser així. Cada temps d’Advent pot ser diferent al de l’any anterior, cada festa de Nadal pot ser diferent a la de l’any anterior.   

Que l’Eucaristia sigui una ocasió perquè l’Esperit de Jesús penetri en els nostres cors i els renovi, ens doni la força que necessitem per seguir qui va davant nostre indicant-nos el camí que ens porta a Aquell que ens ha estimat des de sempre.


diumenge, 14 de novembre de 2021

La meva reialesa no és cosa d’aquest món

34 diumenge durant l'any B: Jesucrist Rei de tot el món

lectures


Quin és el sentit de la celebració d’aquest diumenge dient que Jesús és Rei de tot el món. Està clar que Jesús no és rei en el sentit polític, i malgrat això a molts dels qui l’envoltaven els hauria agradat que Jesús fos rei en el sentit clàssic de la paraula. Un rei com David o com Herodes. Un cabdill per liderar un moviment contra els romans. L’evangeli que acabem d’escoltar ens recorda que els sacerdots de Jerusalem van utilitzar aquesta estratègia, la de fer creure a Pilat que Jesús pretenia ser rei, per acusar-lo. I és amb aquesta acusació que serà clavat en creu pels romans, executat de la manera que executaven a aquells que intentaven rebel·lar-se contra seu. El cartell sobre la creu ho deia ben clar: “Jesús de Nazaret, Rei dels Jueus”. 

Recordem dos textos de l’evangeli que hem escoltat aquest mateix any: A l’estiu vam escoltar la multiplicació dels pans i els peixos. Després de realitzar aquest signe, l’evangeli ens diu: “Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya”

I no fa gaire diumenges Jesús deia als deixebles: “Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci l'esclau de tots; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.” 

 Aquests dos textos sols ja ens diuen quina era la manera de pensar de Jesús respecte a la pretensió de fer-lo rei, i respecte als grans d’aquest món. Els qui el volen seguir no han de tenir una altra pretensió que posar-se al servei dels altres i han de fugir dels llocs d’honor.

Aquest és el Rei de tot el món que avui celebrem. No és un rei com els d’aquest món, no és un president com els d’aquest món. La seva reialesa no té res a veure ni amb el poder polític, ni amb el diner o la riquesa i molt menys amb el despotisme, la corrupció, la recerca de privilegis i de llocs importants.

La seva reialesa és la reialesa del servei, de la donació de si mateix, de l’amor generós, gratuït i sense fronteres. Per a nosaltres que creiem en ell, Jesús és rei en el sentit que és el nostre punt de referència, el camí que ens porta cap a Déu.

 Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’infant nu i fràgil que neix en un pessebre perquè no troba lloc a la ciutat. Proclamant-lo Rei de tot el món, mirem l’home nu i fràgil clavat sobre una creu, fora de la ciutat i que no té aparença humana de tant desfigurat que està.

 Però sobretot, proclamant Jesús Rei de tot el món, mirem aquest Déu que és Pare i que ressuscitant Jesús s’ha posat al costat de la humanitat fràgil i nua, tractada injustament, pobra, esclava, víctima de la violència, immigrada o refugiada. Un Déu que vol un Regnat de Justícia, Llibertat, Amor i Veritat.

Un Déu que ens convida ja ara a participar d’aquest Regnat, intentant viure aquests valors en les nostres vides. Un Déu que crida els seguidors del seu Fill, l’Església, a fugir del poder, de la riquesa, de les influències, a posar-se al costat dels petits i dels pobres. És aquesta la imatge de l’Església avui?

L’Església som tots! Intentem cada un de nosaltres ser testimonis de Jesús i del seu Regne. Ser propers dels altres, posar-nos al seu costat i no a sobre, donar la mà, ser acollidors. Fugir de tot el que és egoisme, violència, racisme, mentida, venjança…

Amics, que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a ser ciutadans del Regne de Jesús. Que combregant amb ell, creixem en comunió amb la humanitat que Déu estima.


diumenge, 7 de novembre de 2021

Les meves paraules no passaran

33 diumenge durant l'any B

lectures


Diumenge vinent s’acabarà l'any litúrgic. Un any que ens ha permès seguir a grans trets l'evangeli de Marc. Aquest evangeli va ser el primer a ser escrit, cap a l'any 70. Més encara, sembla que Marc és el que va inventar aquest estil literari que en diem evangeli, és a dir posar els ensenyaments i els fets de la vida de Jesús en forma de vida. Fins aleshores es conservaven col·leccions de paraules, de miracles, de paràboles... Només el relat de la passió existia en forma de « vida de Jesús ». Què passa a l'any 70 perquè Marc vulgui construir una « vida de Jesús » a partir dels diferents materials que existien? 

Cap a l'any 70 els testimonis directes de  la vida de Jesús, aquells que el van veure i escoltar amb els propis ulls i orelles van desapareixent. Aquests testimonis, d'alguna manera, eren la garantia que el què havia succeït 40 anys abans no era una filosofia, uns ensenyaments, una revelació vinguda directament des del cel, sinó la vida d’un home de carn i ossos, Jesús de Natzaret, en el que Déu se’ls havia revelat, però sense deixar de ser un home de carn i ossos. 

Marc, escrivint aquesta « vida de Jesús », ajudava a continuar el testimoni d'aquells que van conèixer directament l'home Jesús. La seva idea no era supèrflua. En els anys que vindran, hi haurà moviments que intentaran separar el que Jesús va ensenyar de la seva persona humana. Seguiran uns ensenyaments, unes paraules, però no seguiran una persona.

Els quatre evangelis ens ajuden a conèixer l'experiència d'aquells pescadors de Galilea, apropar-nos d'aquell home, i a través d'ell apropar-nos de Déu.  

 El text que hem escoltat avui ens parla de la fi dels temps. Són textos que no tenen la intenció de fer-nos por, d'anunciar-nos catàstrofes. De fet, de catàstrofes, ja en tenim prou cada dia, en podríem fer una llarga llista, des de la situació de crisi sanitària i econòmica, a la crisi dels refugiats, a veritables catàstrofes en moltes llars, a les catàstrofes naturals que de tant en tant ens impacten, i a aquelles catàstrofes humanes endèmiques com són les guerres, la fam, el terrorisme, la pobresa.

Aquests textos el que volen és revelar-nos que més enllà d'aquestes realitats que ens colpeixen tan sovint, hi ha sempre una història d'amor, unes històries d’amor, que a vegades no són fàcils de descobrir. I revelant-nos-ho, se'ns convida a participar activament en aquesta història d'amor amb els nostres gestos de servei, d'acolliment, de perdó, de donació...

 I fer-ho fins i tot quan sembla que el cel caigui sobre nostre, per la malaltia, les dificultats personals i familiars, la pèrdua de treball, la mort inesperada d'algú proper, les desavinences amb la nostra parella, amb els nostres fills, amb els nostres pares, amb els nostres veïns...

 És al bell mig d'aquesta vida real que l'evangeli ens vol fer descobrir una bona notícia, la bona notícia que Déu ens estima com un pare, que som fills i que ens hem de tractar com a germans.

 Allà on nosaltres veiem foscor i desànim, se'ns diu que les paraules de Jesús no passaran mai. Que les nostres llàgrimes, el nostre dol, el nostre sofriment passaran, però l'amor no passarà mai. Que l'amor restarà i que val la pena apostar per ell a través de gestos, ni que siguin petits i limitats.

 I aquest missatge Jesús el diu precisament just abans de la seva passió. És una manera de dir als deixebles que el que viuran en els dies següents no és la darrera paraula, és una manera de dir als primers cristians perseguits, que el que estan passant no és la darrera paraula, és una manera de dir-nos avui a nosaltres que els nostres entrebancs i desànims no són la darrera paraula.

 L'eucaristia que celebrem cada diumenge es mou entre la nostra realitat i la nostra esperança. En el pa i el vi, allò que és més quotidià de les nostres vides, hi descobrim aquell que es va donar fins al final per amor. Per això l’eucaristia ens compromet i ens envia a ser missatgers d'esperança enmig de les realitats més dures i difícils.


dilluns, 1 de novembre de 2021

Ella ha donat tot el que necessitava, tot el que tenia per a viure

32 diumenge durant l'any B

lectures


En les societats tradicionals, avui encara, la situació de les vídues és força complicada. Pensem en països com la Índia o en alguns països africans. La dona, que pel casament deixa la seva família i s’integra a la família del marit, en morir aquest queda desprotegida. Hi ha a l’Àfrica poblats de viudes, que són una manera de protegir-se mútuament davant d’aquesta situació.

En el temps de Jesús, pel que sabem, la situació tant de les vídues com dels orfes era molt precària. Ja els profetes de l’Antic Testament fan crides a la seva protecció.

Com tantes vegades a l’evangeli, són aquestes persones insignificants des del punt de vista social, desprotegides, les que esdevenen importants per a Jesús. Que és una manera de revelar-nos que són aquestes persones les que són importants per a Déu. 

És cert que sovint diem que per a Déu som tots iguals, però aquesta afirmació no impedeix que Déu tingui els seus preferits. Ve a ser una mica semblant a allò que en diem discriminació positiva cap a aquells col·lectius més desprotegits i amb risc d’exclusió. Podem dir que aquesta discriminació positiva és ben cristiana. Té un esperit semblant a aquella manera de fer de Jesús que s’apropava més dels petits, dels pecadors, de les dones, dels infants. Això ens ha de fer pensar una mica, quan potser nosaltres mateixos critiquem el que l’administració fa amb certs col·lectius, sovint de gent vinguda de fora, i que reben ajudes que considerem que són excessives. Una mica com la reacció del fill gran veient la festa que el pare prepara per al fill que havia deixat la casa. 

En el cas de les lectures d’avui, els personatges són dones, dones senzilles, que passen per dificultats, però que malgrat això, són capaces de compartir, de donar-se. De dones, com la viuda de Sarepta, que saben fer confiança. De dones, com la viuda del Temple, que fa un gest amb una riquesa interior molt gran. Un gest que surt del seu cor.

 Quantes dones, ahir i avui, fan milers de gestos anònims, gestos de generositat, gestos que surten del cor, cap als seus fills, cap a la seva família i cap als més necessitats.

  Quantes dones dins de l’Església fan feines discretes, prenen responsabilitats que ningú no vol prendre, com a catequistes, assistentes socials, en accions de solidaritat, en despatxos parroquials... Aquestes disponibilitats tan freqüents de les dones a l’Església recorden aquella viuda que no dóna del que li sobra sinó de la seva pròpia vida. 

El judici de Jesús és molt més sever cap a aquells homes, Mestres de la Llei, representants oficials del judaisme. Homes que cerquen els llocs importants, de poder, de privilegis… Quina advertència cap a nosaltres homes, i encara més cap a nosaltres sacerdots o bisbes que estem sempre temptats d’ocupar els llocs importants, de buscar privilegis o de creure’ns superiors als altres!

La lloança de Jesús cap a la viuda, ella que externament sembla ser no-res, però que té un cor generós, és una crida a no fixar-nos en les aparences exteriors, els prejudicis per raons de raça, d’aspecte extern, de classe social, de religió. Una crida a que, com Jesús, intentem veure el que hi ha a l’interior dels altres, allò que és invisible als ulls, però que es veu amb el cor. 

Per veure amb el cor cal apropar-se de l’altre, trencar barreres, dialogar, perdre temps abans de fer judicis ràpids que condemnen. Una crida ben actual en la nostra societat multicultural on ens creuem amb gent diferent, amb immigrants i refugiats.

També, la lloança de Jesús, és una crida a donar més de nosaltres mateixos, a saber compartir la nostra vida. És cert que a vegades cal que fem una aportació a una organització humanitària, però això no ens dispensa de donar-nos. De donar el nostre temps, les nostres qualitats. Unes paraules amables, un somriure, són més eficaços que una moneda, i més encara si són gestos que surten del cor.

Amics, que aquesta eucaristia ens ajudi a canviar els nostres cors, que ens deixem tocar per la paraula de Jesús. Que l’exemple de la vídua del Temple ens faci avançar en generositat, en servei i en donació de nosaltres mateixos.


dijous, 28 d’octubre de 2021

Alegreu-vos-en i feu festa

Tots Sants 2021

lectures


L’evangeli que escoltem cada any en la solemnitat de Tots Sants és un evangeli que ens parla de felicitat. Segurament tots volem ser feliços. Però és igualment cert que hi hauria moltes definicions i molts camins de felicitat. Potser tants com persones. Tot depèn dels valors que posem al capdamunt. 

Les benaurances ens indiquen un camí de felicitat: La pobresa, la humilitat, la justícia, la compassió, la netedat de cor, la pau... Créixer en aquests valors és camí de felicitat. No una felicitat passatgera i efímera, sinó duradora i profunda. Una felicitat que arriba al cor.

No és una felicitat ingènua, és conscient del dol, de la persecució. No s’estalvia res de la condició humana. És una felicitat que va sempre més enllà de tot el que és negatiu. És una felicitat amarada d’esperança. La segona part de cada una de les benaurances, és una frase d’esperança.

Una esperança que no ens adorm, al contrari, una esperança que ens fa caminar pels camins de la justícia i de la pau.

Si pensem una mica en els sants “oficials”, potser aquells pels que tenim més devoció o admiració, com Francesc d’Assís, Josep de Calassanç, Teresa de Calcuta, Teresa de Jesús, Teresa de l’infant Jesús, Joan de la Creu, segur que hi trobarem els valors de les benaurances i també l’esperança. Per a nosaltres tots ells són models per al nostre camí a la recerca de la felicitat.

Però també ho poden ser, i per això té sentit la festa d’avui, tants homes i dones que han estat ben propers de nosaltres per llaços familiars, d’amistat, de fraternitat. De molts d’ells en traiem també lliçons de vida i d’esperança que ens ajuden a caminar.

La festa de Tots els Sants reuneix la multitud immensa dels qui han intentat passar per la vida fent el bé, treballant per la justícia i la pau i pels valors de l’evangeli. Segur que en ells hi ha també moments de feblesa, de mediocritat, d’infidelitat o de foscor. També en els sants “oficials”. També en cada un de nosaltres.

Però si algú és per a nosaltres el més gran model de santedat és aquell que ens va dir que havíem de ser sants com Déu és sant, aquell que ens va dir que cal ser humil, que cal lluitar per la justícia, que cal ser compassiu, net de cor, que cal ser homes i dones de pau. I que no només ho va dir sinó que ell mateix va viure d’acord amb aquests valors de les Benaurances.

En Jesús hi ha el més gran exemple de vida, ell és el camí, la veritat i la vida. Com va dir Pere al llibre dels Fets, Jesús va passar per la vida fent el bé i ens va descobrir que fent el bé podem ser més feliços. Ens va fer veure, no només amb les paraules sinó amb els fets que ni el diner ni el poder no ens donen felicitat duradora. Ho hem escoltat en l’evangeli dels darrers diumenges. 

Germanes, germans tinguem un pensament avui, vetlla de la commemoració dels fidels difunts, per aquells que ens han precedit i que hem conegut i estimat. Confiem que ells són benaurats.

Que el signe del pa trencat que ens va deixar Jesús com a memorial de la seva pròpia vida donada fins al final i sense reserves, sigui aliment per tal que les nostres vides avancin pel camí de les benaurances, i siguin també vides donades per als altres, instruments de pau i justícia, de misericòrdia i d’humilitat.


diumenge, 24 d’octubre de 2021

Estima els altres com a tu mateix

31 diumenge durant l'any B

lectures


Després de la guarició del cec que escoltàvem diumenge passat, Jesús entra triomfalment a Jerusalem. A continuació expulsa els venedors del Temple i té tres discussions importants amb els grans sacerdots, els fariseus i els saduceus. És després d'aquestes discussions que hem de situar l'evangeli d'avui.

El cec quan no hi veu és signe de tots aquells que són cecs a la paraula i a la vida de Jesús, com els sacerdots, els fariseus o els escribes.

En canvi, el cec que ja hi veu, que és guarit, és signe del mestre de la llei que l’interroga en l’evangeli d’avui. 

La pregunta que li fa s’emmarca en tot un seguit de discussions entre mestres jueus del temps de Jesús que intentaven prioritzar els més de sis cents manaments que es comptaven i que concretaven el Decàleg. Cada mestre hi deia la seva, en suggeria un ordre, deia quin era el més important dels manaments.

Jesús, enlloc d’entrar en aquestes disquisicions, ens ajuda a anar una vegada més al fonament, a distingir el que és superficial del que és central.

En primer lloc li fa veure que no cal anar massa lluny per saber quin és el primer manament. Li recita el que és conegut com “Shema Israel, escolta Israel” que els jueus repeteixen dues vegades cada dia. Què ens diu aquesta pregària jueva: En primer lloc que ens cal escoltar aquest Déu que ens parla dins del nostre cor i a través de les persones i els esdeveniments. Cal una actitud d’escolta, una escolta que ens condueix a estimar, perquè Déu és amor. Estimar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. És a dir, no un amor mesquí, calculat, restringit, sinó un amor generós, gratuït i sense fronteres. Per això Jesús hi afegeix un segon manament, que és segon en l’ordre, però que té una importància equivalent: “Estima els altres com a tu mateix”. L’originalitat de Jesús no es troba en els dos manaments,  que eren coneguts, sinó en el fet d’unir-los i donar-los un rang d’igualtat i d’inseparabilitat. Això sant Joan ens ho explicarà bé en la seva carta quan ens dirà “Si algú diu «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, és un mentider”

A vegades confonem l’amor a Déu amb les pràctiques religioses, amb la pregària. Oblidem que l’amor a Déu i l’amor als altres són les dues cares d’una mateixa moneda. Estimant els altres estimem Déu.

Per això avui cal que mirem endins per preguntar-nos com concretem avui, aquí, en el nostre viure de cada dia, el manament de l’amor. La nostra manera d’estimar se sembla a la de Jesús? Estem disposats a perdonar, a estimar els enemics, a no venjar-nos, a no buscar els primers llocs, a posar-nos al servei dels altres, a socórrer el qui ho necessita sense tenir en compte el seu origen social, racial, religiós o ideològic, a mirar els immigrants o els refugiats sense prejudicis, sense apriorismes, veient en ells l’home ferit a la vora del camí, i actuar com el samarità que s’atura, li cura les ferides i el porta a l’hostal?

Algú podria pensar que simplificant els manaments en aquest únic manament de l’amor tot serà més fàcil. La realitat no és així. Jesús ens ho posa segurament una mica més difícil. Jesús ens tracta com a adults, majors d’edat. No cal que ens ho donin tot pastat, que ens diguin minuciosament el que hem de fer i el que no hem de fer, com pretenien els fariseus i els Mestres de la Llei amb els més de sis cents preceptes. Som nosaltres, amb una actitud d’escolta que hem de concretar com estimar avui, en les situacions actuals en les que vivim. Com hem d’estimar dins la família, com estimar al treball o a l’escola, com estimar amb els veïns, com estimar enmig de tantes situacions socials que ens interpel·len.

Germanes, germans, l’eucaristia ens pot ajudar en aquesta tasca. Ens hem alimentat de la paraula, alimentem-nos també del cos i la sang de Crist perquè en el nostre viure creixi el seu amor que se’ns fa present en el pa trencat i en el vi vessat.