diumenge, 20 de juny de 2021

Aixeca’t

13 diumenge durant l'any B

lectures


Les protagonistes de l’evangeli d’avui són dues dones. Dues dones que es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de l’altra dona, una noia que està a punt de morir.
Dues situacions, la de la malaltia i la de la mort, que ens acompanyen tot al llarg de la vida, amb més o menys cruesa. I que ens han acompanyat amb més intensitat el darrer any i mig.
Dues dones que s'apropen de Jesús, l’una directament, l’altra mitjançant el seu pare, dues dones de qui Jesús es farà ben proper.  
Dues dones que, com totes les dones en la societat de l’època, estaven molt subordinades a l’home. Dues dones que esdevenen importants, úniques, i iguals als ulls de l’home Jesús.
La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. D'acord amb la llei de Moisès una dona era impura en els dies de pèrdua de sang. Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social, la seva dignitat personal era quasi inexistent. Aquest sofriment moral s'afegia al propi sofriment físic. 
 És en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud, apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta. Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat? Qui, en situacions de malaltia greu no intenta buscar solucions que algunes vegades ens poden semblar poc raonables, màgiques...
Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida. 
 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar les persones.
 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, sinó una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però també interiors. Les paraules de Jesús tornen a la dona la seva dignitat perduda. Pot marxar en pau.
 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap a aquell home mal vist per les autoritats religioses.
 És el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels sofriments més grans que es pot tenir?
A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. A vegades vivim situacions en les que no cal fer res, no cal dir res, tant sols ser-hi, acompanyar.
Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre a Jaire la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dona un missatge d’esperança: “Tingues fe i no tinguis por”
 Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dona la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida” com ens deia la primera lectura.
L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim, que hem viscut potser recentment i que ens posen en una situació límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…
Jesús ens obre a l’esperança i a fer confiança malgrat tot. Sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos a Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot.  
 Jesús ens diu avui el que va dir a la noia: “Talita, cum”, aixeca’t. Aixecar-nos per actuar com ell, acompanyant els qui estan desesperats, donant la mà als qui estan a terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…  
 Demanem a Jesús que augmenti la nostra fe i el nostre amor.

diumenge, 13 de juny de 2021

Passem a l’altra riba

12 diumenge durant l'any B

lectures


El llac de Galilea és a la frontera d’Israel. Jesús i els deixebles són al costat oest, al voltant de Cafarnaüm, un lloc conegut, on han nascut, on han viscut sempre, on la gent els és coneguda, pensen més o menys el mateix que ells, practiquen la mateixa religió, tenen els mateixos costums.

Jesús els diu “passem a l’altra riba”, a la banda on els habitants són molt diferents, amb costums, pensaments i religió diferents. Els convida a canviar del seu lloc de confort, allà on se senten més segurs. I en aquest camí la tempesta els sorprèn. Una tempesta tan forta que els fa dir: ¿No veieu que ens enfonsem?

La vivència dels deixebles se sembla molt a moltes vivències nostres, a nivell personal, a nivell familiar, a nivell social, quan hem de passar a l’altra riba, canviar de situació, o fins i tot quan el canvi es produeix en la nostra riba, allà on som. O fins i tot quan sense voler-ho la nostra vida canvia, per exemple a causa de la pandèmia que hem viscut tots.  

Ens passa també quan algú proper, un fill, la nostra parella, un amic, pren decisions que no comprenem. Ens passa amb les persones d’altres països que vénen a casa nostra. Ens passa quan hem de canviar de feina o quan ens fan una proposta per demanar-nos un servei a fer.  

I ens passa també davant les situacions del món que no comprenem, els canvis polítics i socials, les situacions de violència, de pobresa, d’inestabilitat que passen a tants països.

En totes aquestes realitats estem passant a l’altra riba, i la tempesta ens sorprèn i diem també “ens enfonsem”. Ens enfonsem perquè, com els deixebles, no tenim fe, no fem confiança. Per començar no confiem prou en nosaltres mateixos, en la nostra capacitat de canviar, d’anar a altres ribes en les que potser viurem millor o amb més sentit. A més, no confiem en els altres, en aquells que ens semblen diferents i pels que tenim tants prejudicis, o en aquells que ens proposen sortir de les nostres rutines i mediocritats. I per acabar no confiem prou en Déu,  que és una manera de dir que no confiem prou en el sentit de l’existència.

Un sentit que Jesús ens ha donat, posant-se al davant per desbrossar-nos un camí. Un camí fonamentat en la confiança, en creure que per damunt de tot allò que ens fa pensar que ens enfonsem hi ha un sentit i que aquest sentit es realitza estimant. 

Aquest Jesús que dorm al capçal de la barca pot dormir enmig de la tempesta perquè ha descobert que és Fill estimat, i aquesta filiació li dóna força per caminar enmig de l’adversitat, perquè sap que no està sol. I aquest saber-se Fill estimat el porta a estimar amb un amor generós, gratuït i sense fronteres a tots els homes i dones que es creuen en el seu camí. 

Jesús ens diu avui que no tinguem por, que avancem pel camí que ell ens proposa, fins i tot quan per fer-ho hem de sortir de les nostres seguretats, hem de vèncer prejudicis, hem d’arriscar una mica. Que si tenim fe no ens enfonsarem. Que si ens reconeixem, no només amb les paraules, sinó amb el nostre viure, fills estimats de Déu, passarem a d’altres ribes on estimarem amb un amor més generós, més gratuït i més universal a tots els homes i dones que es creuin en el nostre camí.  


diumenge, 6 de juny de 2021

La més petita de les llavors arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses

11 diumenge durant l'any B

lectures


La primera paràbola que hem escoltat, la de la llavor que creix misteriosament sense que ho sàpiga el sembrador, xoca amb la nostra cultura actual del rendiment, de la productivitat, dels fruits immediats.

El missatge de la paràbola vol insistir en el creixement, en la fecunditat, i no tant en l’esforç i el treball per aconseguir-ho. No és una invitació a no fer res, sinó a saber viure la vida amb més dosi d’admiració, d’agraïment, i perquè no, d’una certa despreocupació, quan la paraula preocupació és sinònim de neguit, d’angoixa. Va en una línia semblant a aquella paràbola dels lliris del camp i dels ocells del bosc que no es neguitegen pel vestit ni pel menjar.

És una invitació a revisar els valors que ens fan viure, a valorar més les relacions interpersonals, el temps que dediquem als altres, a apreciar la gratuïtat, la contemplació. A assaborir més una vida que sempre avança i creix més enllà dels nostres esforços. Experimentar la vida com un regal, saber descobrir no només els resultats del nostre treball, sinó el que rebem gratuïtament.

Sempre vivim immersos en males notícies que ens aclaparen. Les de sempre: les guerres, els atemptats, els accidents, les catàstrofes, la fam, les violències de tot tipus; i les actuals: la crisi sanitària, econòmica i social derivada de la pandèmia. Males notícies en les que ens sembla que poc podem fer per resoldre-les.

Però la petita llavor que creix, el gra de mostassa que esdevindrà un gran arbre ens parlen d’aquelles petites llavors d’humanitat que no surten quasi mai als diaris però que són nombroses i que fan que el nostre món sigui més humà. Llavors que són al nostre abast, que ens poden semblar insignificants, gotes d’aigua enmig de l’oceà, però que en un lloc concret, a una persona concreta poden ser una llum de salvació. Gestos amables, somriures acollidors, estrènyer una mà...  Tants gestos que també hem viscut en el darrer any.

A primera vista podríem pensar que el nostre món és cada cop més individualista i insolidari, però si gratem una mica, veurem la multitud de voluntaris, homes i dones que viuen en aquesta cultura de la gratuïtat, de donar sense esperar res a canvi. Els podem trobar acompanyant un toxicòman, escoltant gent desesperada, protegint infants en risc, ocupant-se dels sense-sostre, fent companyia a persones grans, tenint cura dels malalts, acollint persones immigrades o refugiades. Tantes situacions en les que hem tingut cura els uns dels altres.

Són respostes ben concretes a aquelles paraules de Jesús: “Vaig tenir fam i em vas donar menjar, set i em vas donar beure”. Un Jesús que ens diu que és per aquestes petites coses fetes als més petits que serem jutjats. Petites llavors que van creixent sense saber com, que fan que el Regne de Déu, un Regne de fills i de germans, creixi sense parar.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquest Regne. La senzillesa d’un pa trencat i d’un vi vessat ens parlen del  banquet on tothom hi tindrà un lloc, on ningú no serà exclòs.


diumenge, 30 de maig de 2021

Jesús prengué el pa, el partí i els el donà

Cos i Sang de Crist any B

lectures


La festa del Cos i la Sang de Crist és una eucaristia sobre l’eucaristia, un segon Dijous Sant. Els dos elements fonamentals de l’eucaristia són la paraula i  la memòria del gest que Jesús va fer el dijous sant. Paraula i memòria que són aliment per a la nostra vida. La paraula ens alimenta, el pa i el vi també ens alimenten.  

El gest de trencar el pa va quedar ben gravat en la memòria dels deixebles. En els primers temps, la celebració de l’eucaristia se’n va dir “fracció del pa”.

És aquesta acció de Jesús de trencar el pa que és important en l’eucaristia, més que el pa en si mateix, malgrat que durant molts anys i potser avui encara, donem més importància al pa que al gest de trencar el pa i la teologia ha gastat moltes energies a explicar com pot ser que en aquest pa es faci present Jesús.

Jesús va agafar pa, aquest aliment que no és el que brilla més en una taula, però que sempre acompanya. I el va trencar amb tota la intenció. Va voler resumir el que havia estat la seva vida en aquest gest, en aquest pa trencat, repartit i compartit.

La vida de Jesús va ser un trencar-se, un donar-se als altres; un fer-se a trossos per arribar a tots aquells que el necessitaven.

Aquest gest, que nosaltres repetim en cada eucaristia, és el testament de Jesús. I si vol que el repetim no és per fer-ne un ritus màgic. Si vol que mengem aquest pa trencat és perquè ens comprometem a fer de la nostra vida una vida semblant a la seva, una vida donada i trencada en forma de servei, acolliment, escolta, disponibilitat, compassió, perdó...

I aquí és on té importància l’altre element fonamental de l’eucaristia: la paraula.

És escoltant la paraula, i especialment escoltant l’evangeli, que som cridats i interpel·lats per tal que trobem en les nostres vides els que avui són els preferits de Jesús. La paraula ens ha d’ajudar a apropar la nostra vida a la vida de Jesús.

La situació sanitària, econòmica i social en la que vivim no pot ser aliena a les nostres celebracions. El pa de l’eucaristia ens ha de fer pensar en el pa que manca a moltes llars. Una manca que s’ha accentuat a causa de la pandèmia. Les cues a les entitats que ajuden els desafavorits s’han fet més grans, i famílies que no hi havia hagut d’acudir mai, ara han hagut d’anar a fer cua.

El gest de Jesús ha d’ajudar-nos a sortir del nostre individualisme per anar a l’encontre de totes les situacions de dificultat que viuen tanta gent, potser a prop nostre, dins la família o entre els veïns. Dificultat en la que viuen tants homes i dones en situació precària, perquè han vingut de lluny, perquè no tenen papers, perquè busquen refugi.

El futur és incert, i davant d’aquesta incertesa cal augmentar el nostre esperit solidari i generós. Saber renunciar a coses supèrflues per poder compartir més amb els altres.  

No podem combregar amb Jesús si no combreguem amb els altres. No podem desitjar la pau  si no estem  disposats a donar la mà a aquell que la crisi actual ha deixat a la vora del camí.

No podem proclamar que Déu és enmig nostre, a prop nostre, si nosaltres som lluny dels altres.

Per això, demanem sobretot en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin veritables eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’estimar.


diumenge, 23 de maig de 2021

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Santíssima Trinitat any B

lectures


A l’Església li calgué temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera xocava amb el monoteisme radical del Judaisme. Malgrat això, van definir el Déu Pare, Fill i Esperit per explicar el Déu que en Jesucrist havien descobert.

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat.  

I més que ningú Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar altres déus: ni el déu diner, ni el déu poder, ni el déu Cèsar, i tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic.  

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu impenetrable tancat en ell mateix.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. Aquesta concepció no la treu del no-res, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes, en resum, el Déu proper. I d’aquest aprofundiment ens ha quedat una magnífica definició, dient-nos: Aquest Déu proper dels Jueus és el Déu Amor.

 Un amor que es desborda en la creació, especialment en l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 Sovint utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica ni un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dona fruits, fruits d’amor, realitzats per homes i dones de qualsevol religió o convicció, que passen pel món fent el bé. Persones i organitzacions que treballen per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana, pel respecte del nostre planeta.

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. És veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l. La Trinitat no és una teoria, és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes. Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Viure dins d’aquesta dinàmica trinitària no ens fa mirar al cel, sinó al voltant nostre, fent créixer actituds de diàleg, sabent escoltar abans de parlar, sabent sortir de nosaltres per anar cap a l’altre intentant posar-nos en la pell de l’altre, essent propers i compassius, amb una compassió que ens fa actuar per tal de millorar la situació en la que estan molts dels nostres germans que viuen en la precarietat, discriminació, exclusió, en situacions de violència.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer el Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de la humanitat. És així, i no amb discursos i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.


diumenge, 16 de maig de 2021

L'Esperit us guiarà

Pentecosta any B

lectures


Cinquanta dies després de Pasqua, festa en la que els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, celebren la Pentecosta (el nom vol dir en grec cinquanta). El motiu de la festa és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudin a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres.  

Cinquanta dies després de Pasqua, festa on nosaltres, cristians, vam celebrar l’alliberament, per la resurrecció de Jesús, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat va molt lluny: Déu ens proposa d’unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera simbòlica un esdeveniment que és difícil d’explicar. 

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor a la llum, de la incomunicació a una comunicació que fa que tothom els comprengui.

Vent, foc, alè, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. És millor no parlar gaire de l’Esperit, el que cal és deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.

L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. És l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En Ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític... El seu únic llenguatge és el de l’amor. La imatge d’homes i dones de totes les nacionalitats que es comprenen, són la imatge d’una humanitat que es parla amb el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn i que no té fronteres: un somriure, una mà donada, una abraçada d’acolliment, són paraules que tothom comprèn.

Aquest Esperit de Déu, que tantes vegades està com enfosquit en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar cap obstacle entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

En conseqüència, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

És aquest Esperit el que  ens ajuda a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens dona llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, fer-li confiança i continuar caminant.

L’Esperit de Déu és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots o d’autòmats. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre hem de ser nosaltres els qui caminem, els qui decidim.

L’Esperit de Déu és sempre a la porta dels nostres cors, per trucar suaument cada vegada que, en ús de la llibertat, li tanquem les portes. És allà per donar-nos la mà quan esdevenim esclaus dels ídols del poder, del diner, de l’egoisme.

L’Esperit de Déu és el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que l’eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.


diumenge, 9 de maig de 2021

Per què us esteu mirant al cel ?

Ascensió del Senyor any B

lectures


Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos comprendre la resurrecció de Jesús des de diferents vessants. Cada un insisteix en un aspecte diferent d’una mateixa experiència, difícil d’explicar, que van viure els primers testimonis. 

Els diferents relats que escoltem aquests dies ens haurien d’ajudar a fer la nostra pròpia experiència pasqual. Hem d’evitar de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que a més no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les lectures que hem escoltat avui ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de Jesucrist.

De fet, la nostra vida és també una experiència contínua de presència i absència. En les relacions personals ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre és una presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua.

L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la nostra vida d’aquí baix. Mai, en la nostra vida podrem viure en una presència plena de Déu ni tampoc dels altres.     

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides  de Jesús ressuscitat.

Una presència que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, atents a les situacions i a les  persones que ens criden a ser solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè és en l’altre, especialment en el feble, en el pobre,  que Jesús se’ns fa present a fi que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que sense fer preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. 

En un món que sembla tan comunicat, amb tanta tecnologia, només veiem el pobre, el refugiat, la víctima de la guerra a la pantalla. Veiem tot el que succeeix al món, però sovint restem indiferents, la globalització de la indiferència que diu el papa Francesc. Veiem el pobre ferit a la cuneta, però passem a la notícia següent, mirem al cel, mirem al núvol.

En canvi, l’única manera de descobrir la presència, dia rere dia, de Déu en la nostra vida és descobrir-lo en l’home, la dona, caiguts al costat del camí. No només descobrir-los sinó donar-los la mà perquè s’aixequin i puguin caminar.  

Que l’eucaristia, signe d’aquesta presència, sigui l’aliment que ens ajudi a descobrir Déu present en les nostres vides, fent de nosaltres testimonis del seu amor.