diumenge, 18 de febrer del 2024

Aquest és el meu Fill, el meu estimat ; escolteu-lo

2 diumenge Quaresma any B

lectures


El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en els detalls del que va passar, sinó en el seu missatge.  Val la pena descobrir quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants.

Una primera pista per descobrir aquest missatge és de recordar un altre moment de la vida de Jesús, el del baptisme al Jordà. En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”

La missió de Jesús des del Baptisme és de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o el miracle fàcil, com li suggereix el dimoni al desert, sinó a la manera de Déu, que és en resum posar-se al servei de la humanitat.

El camí d’amor que emprèn en el baptisme serà l’admiració d’uns, d’aquells que tenen set d’esperança, però també el rebuig d’altres, dels qui creuen que no necessiten res de ningú.

 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà ofegar la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.

És una llum donada als deixebles que hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. I és una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo”

 La vida humana, cada una de les nostres vides, camina entre llums i foscors. La cendra del primer dia de Quaresma ens recordava la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes, violència… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures… Una fragilitat que ens uneix siguin quines siguin les nostres conviccions i creences. 

És enmig de la foscor que hem de saber descobrir la llum. És en els desànims, quan ho deixaríem córrer tot, que hem de trobar l’esperança. És enmig de l’odi que hem de fer gestos d’amor. Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera com Jesús ho feia: guarint, consolant, acollint, servint, animant, perdonant. 

Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten amb els nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei, ànim, perdó.

Un somriure, una paraula, poden ser resplendents com el rostre resplendent de Jesús a la muntanya. Gestos i paraules, sovint molt discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.  

La vida no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida de cada dia. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.

A Síria, a Palestina, a Ucraïna o a Barcelona, al Tercer Món o al Quart Món,  lluny o a prop, dins de les nostres famílies, a la feina, a l’escola, hem d’intentar ser portadors de llum i esperança.

Evidentment, per poder donar, cal abans tenir. Ens calen temps i moments per carregar les piles, per encoratjar-nos, per ajudar-nos. La comunitat cristiana, l’eucaristia, la pregària, han de ser moments on alimentar la nostra esperança.

Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi, baixant de la muntanya, a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.


diumenge, 11 de febrer del 2024

L’Esperit empenyé Jesús cap al desert

1 diumenge Quaresma any B

lectures


Just abans del relat de l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús és batejat al Jordà. Quan surt de l’aigua, l’Esperit baixa sobre d’ell i una veu que ve del cel diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. És aquest mateix Esperit que empeny Jesús al desert.

Abans de començar la seva missió Jesús hi passa quaranta dies. El desert existeix realment prop del Jordà, on Joan batejava. Els israelites hi van passar quaranta anys abans d’entrar a la terra promesa. Però el desert és sobretot un lloc simbòlic. Molts homes i dones han tingut experiències importants en el desert. Antoine de Saint-Exupéry, que havia conegut bé el desert del Sàhara, en el seu llibre “Carta a un ostatge” escrivia que en el desert l’home és governat per l’Esperit; i també deia: “El desert no és allà on pensem que és. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més bulliciosa és buida si els pols essencials de la vida es desimanten.”

És cert, el desert és el lloc nu, on no hi ha distraccions i et confrontes directament amb tu mateix i amb Déu. És també el lloc dels perills, on et pots sentir desprotegit i sense forces.

És l’experiència de Jesús durant aquests quaranta dies, però també tot al llarg de la seva vida. Al desert Jesús troba els pols que l’han d’orientar en la seva missió. Descobreix en el cara a cara amb el Pare de quina manera ha de viure la seva filiació: pel poder polític? pel miracle fàcil? per les riqueses? per l’admiració de la gent? Al desert Jesús descobreix que ha de ser Fill en el servei, en la donació, en l’amor sense fronteres.

La Quaresma pot ser un temps de desert. En aquests quaranta dies podríem crear el nostre propi desert, un temps on el silenci ocupi un lloc important. Sols cara a cara amb nosaltres i amb Déu.

 Dedicar uns minuts cada dia a aquest exercici interior, deixant de banda tot allò que ens distreu, llegint algun text bíblic, l’evangeli del dia per exemple, per tal de fer una mirada sobre la nostra vida, les nostres relacions, la nostra vida en la societat. Revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli.

I com Noé, descobrir l’arc de sant Martí que apareix després de la tempesta: després dels dies negres, del sofriment, del desànim, del dubte... L’arc de sant Martí que és signe de pau, de vida, de llum i de confiança. Des que el veiem aparèixer en el nostre cor, sabem que més enllà de tot allò que és fosc hi ha llum, hi ha sentit, hi ha Déu.

La Quaresma és un temps oportú per revisar les nostres relacions humanes. A la parella, a la família, a la comunitat, a la feina, a l’escola, a la ciutat. Vivim aquestes relacions amb un esperit obert, servicial, acollidor, proper, reconciliador?

El dia de Pasqua renovarem els compromisos del Baptisme. Perquè no esdevingui un ritus i unes paraules buides, cal que des d’ara ens hi preparem fent aquesta revisió. Com acostumem a fer amb el nostre cos, amb la salut, és bo que almenys una vegada a l’any fem aquesta revisió interior.

Una revisió que ens pot ajudar a imantar els pols que s’havien desimantat, els pols que ens han de guiar i orientar. És Jesús qui ens fa costat per ensenyar-nos on és el nord, el camí cap al Pare.

Celebrem l’eucaristia, sagrament de la vida de Jesús, una vida plena de l’Esperit de Déu, una vida compartida i lliurada, una vida en la que ens podem emmirallar per tal que en les nostres vides l’Esperit de Déu, l’Esperit de Jesús actuï, fent de nosaltres testimonis que donen vida i llum als qui ho necessiten.


diumenge, 4 de febrer del 2024

Sí que ho vull : queda pur

6 diumenge durant l'any B

lectures


La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en temps de Jesús. És normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.  

En aquell temps, a més, es feia una relació directa entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.

El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.

Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca. 

Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi té un lloc, no pot obeir una llei que exclou algú.

Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dona la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.

Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui en què la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els refugiats, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat en els nostre temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.

Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, a Israel, als Estats Units o a Ceuta i Melilla? Els centres d’internament d’estrangers en situació il·legal no s’assemblen una mica a aquells campaments de leprosos d’altres temps?

Sé que les problemàtiques són complexes. Però tenim l’obligació de fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè trobin en els seus països condicions de vida dignes. No ens podem desentendre, en un món globalitzat, pensant que és el seu problema i no el nostre. La història recent està plena de fets, des de l’esclavitud a les colonitzacions o a la neocolonització econòmica, pels que no podem dir que no tenim res a veure amb la situació que viuen els països del Tercer Món.

Seguir Jesús, ser cristià, no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la unitat. 

La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal als altres. 

Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.


diumenge, 28 de gener del 2024

Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B

lectures


Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.

És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.

Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.

Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts. La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.

Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.

Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur, per la violència.

Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al seu costat, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donant un cop de mà...

Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.

D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dona la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.

Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres? Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.

La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar per tot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.

Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal. 


diumenge, 21 de gener del 2024

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B

lectures


Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup, en comunitat. Més en general, podríem dir que la vida humana és millor viure-la en grup.  

Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.

Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.

 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?

Segur que no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dona més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.

És també l’autoritat del que amb els seus gestos i les seves paraules ens dona la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.

Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...

 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.

La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb la llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.

Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar el seu camí, serem homes i dones lliures.

La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones.  

Avui diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, de foscor, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.


diumenge, 14 de gener del 2024

Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes

3 diumenge durant l'any B

lectures


Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan Baptista i d’haver estat temptat al desert.

El tret de sortida sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.

Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.

Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.

Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?

Com ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors.

A ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.

Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”. Perquè no es tracta d’un coneixement teòric, aprendre de memòria la seva vida. El coneixement de Jesús és un coneixement personal. De la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.

Només així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-ho als altres, no amb un discurs ben après i ben construït, sinó a partir de la nostra vida. El món el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.

Jesús vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraterna en què ho posaven tot en comú.

En la setmana de pregària per la unitat dels cristians que estem celebrant, cal que tots els qui ens diem cristians deixem en un segon terme les paraules, els discursos, la teologia... i que  en un món dividit per tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica, cultural i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort, pensem en Ucraïna i Gaza, fem tot el que puguem per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

L’eucaristia que celebrem cada diumenge és signe d’aquesta humanitat fraterna on tothom hi té un lloc.


diumenge, 7 de gener del 2024

Veniu i ho veureu

2 diumenge durant l'any B

lectures


Passat el temps de Nadal, comencem els anomenats diumenges “durant l’any”. Diumenge que ve reprendrem l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que com en el d’avui, ens parlarà dels inicis de la missió de Jesús.

Avui és una mica la transició entre el temps de Joan Baptista i el temps de Jesús. Dos dels deixebles de Joan “es passen” per dir-ho d’alguna manera a Jesús. Aquest inici del temps de Jesús és ja una primera declaració d’intencions: No pensa anar sol, vol formar un grup que el segueixi i que podrà donar continuïtat a l’anunci de la seva bona notícia. 

No anar sol, formar grup... És un element important en la vida del cristià. I en una època com la nostra en la que sovint falten grups per posar en comú, per compartir penes i alegries, esperances i neguits, és bo que reivindiquem aquest tipus de grup. D’altres tipus n’hi ha: esportius, excursionistes, musicals, sindicals, polítics... Però de grups que en podríem anomenar “de vida” no sempre són fàcils de trobar. Grups basats en la confiança, en el compartir, en el revisar la vida.

Per això, no només hem de dir que per ser cristià cal fer-ho en grup, en comunitat, hem de dir també que és bo per a tot ésser humà tenir un grup de vida. També el no creient necessita el grup, a tots ens convé un grup de vida, que en alguns casos esdevindrà una comunitat.

On es fonamenta el grup que Jesús vol formar? En la vida precisament: “Veniu i ho veureu” “es quedaren amb ell aquell dia”

No passen el dia a la sinagoga ni al Temple. Se’l passen allà on Jesús s’allotjava. No sabem què van fer durant aquell dia, no sabem si van aprendre moltes coses. Només sabem que al marxar donen testimoni del que han viscut. Andreu es troba amb el seu germà Simó i comparteix amb ell el que en Jesús ha descobert: Jesús podria ser la resposta als anhels, a les esperances de la humanitat. Això és el que “l’Ungit” “el Messies” representava per als jueus del temps de Jesús, aquell que ha de donar resposta als desencants, a les tristeses, a les dificultats dels homes i dones d’aquell temps.

El que més tard descobriran, després de la resurrecció, és que Jesús és la resposta als anhels i les esperances, no només dels jueus, sinó de la humanitat sencera, de tots els llocs i de tots els temps.

L’inici, però, d’aquest camí, està en aquesta jornada en què van quedar-se on Jesús s’allotjava. Cadascú de nosaltres hem d’intentar fer processos semblants. Descobrir Jesús, no només en les anècdotes de la seva vida, en la superfície, sinó en la profunditat. La manera de fer-ho no serà la mateixa que la dels primers deixebles. Però el resultat ha de ser el mateix. 

De quina manera, avui, hem de respondre a la invitació de Jesús “veniu i ho veureu”? On s’allotja avui Jesús per passar un dia amb ell? a l’església? al nou testament? El lloc principal on Jesús s’allotja també és, com llavors, un lloc de vida. A Jesús l’hem de trobar en la vida, en la nostra vida, no entesa d’una manera individual. En la nostra vida hi ha també la vida dels altres, hi ha també els esdeveniments que vivim. La nostra vida entesa així, jo, els altres i els esdeveniments, és sagrament de Jesús. És allí on l’hem de trobar. Evidentment, l’evangeli, el nou testament, l’eucaristia, poden ser moments i llocs que m’ajudin a descobrir-lo millor. Però a descobrir-lo no en la teoria sinó  en la vida. Si la Bíblia, l’eucaristia o la pregària es deslliguen de la vida, passen a ser ídols que em poden portar a un pietisme, en el millor dels casos, o a tants fonamentalismes religiosos que han existit i existeixen.

Celebrem l’eucaristia i unim-la amb la vida per tal que, com els deixebles, descobrim qui és Jesús, on s'allotja i què espera de nosaltres.