I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

24 diumenge durant l'any B

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar divideix l’evangeli de Marc en dues parts. A la primera, Jesús, després d’haver estat batejat al Jordà, comença la seva missió de proclamar una bona noticia i d’invitar a convertir-se al Regne de Déu que és a prop.  

 A mesura que es manifesta, apareixen dues reaccions: la dels petits, dels malalts, dels pecadors, que senten en els seus cors que la salvació de Déu ha arribat i els ha tocat; i la d’aquells que es creuen superiors i perfectes, que no estan disposats a canviar i a qui no els agrada la llibertat d’esperit amb què Jesús actua.    

Es tracta sobretot dels fariseus, dels mestres de la llei, però també reaccionaran malament els seus veïns de Natzaret, fins i tot en algun moment la seva pròpia família, i a un altre nivell, els mateixos deixebles tenen dificultats per acceptar a fons el missatge de Jesús.   

A Cesarea de Felip, després d’haver guarit un cec, Jesús s’atura amb els dotze per fer un balanç abans d’iniciar el camí que el durà a Jerusalem. I per fer aquest balanç, posa una pregunta crucial: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”  Pere, en nom dels dotze, dona la bona resposta, si més no, les paraules són les correctes: “Vós sou el Messies” Per a un jueu d’aquella època, la paraula messies, que vol dir ungit, era clara. Esperaven un messies, no ungit amb oli com es feia amb els reis, els profetes i els sacerdots, sinó amb una unció que venia directament del cel; el messies que ells esperaven sobrepassava el rei, el profeta o el sacerdot: havia de ser l’enviat definitiu de Déu. Dir que Jesús era el Messies era dir que d’ara endavant no podien prescindir d’ell si volien apropar-se a Déu. Jesús esdevenia el fonament, el centre, el sentit de les seves vides! La resposta de Pere els comprometia completament!

Malgrat això, el sentit profund que donaven a aquest títol de Messies no era sempre el bo. Esperaven segurament un messies polític que organitzaria un exèrcit per tal de prendre el poder i instaurar el Regne de Déu, però a la manera dels homes.

Quan Jesús parla obertament anunciant la seva passió, Pere no està d’acord. La imatge que s’havia fet del messies no és aquesta, no hi ha lloc per al fracàs humà. La reacció de Jesús és dura. Al mateix que fa un instant havia parlat tan bé, li respon literalment: “Posa’t darrera meu, Satanàs” Fa posar Pere al darrera, perquè no coneix el camí, el camí que va cap a Jerusalem, no per agafar el poder, sinó per donar-se fins al final, s’ha de posar al darrera per no ser un entrebanc. 

Per a Pere com per a nosaltres, del que es tracta és de posar-nos sempre darrera de Jesús per seguir-lo. Quan ens avancem, ens posem davant seu, acostumem a acomodar-nos, buscant el camí d’anar a la nostra, de tancar-nos en els nostres petits mons, de tancar els ulls a les necessitats dels altres.

Avui, aquí, Jesús ens posa la mateixa pregunta: “I tu, qui dius que soc? I com per Pere, la resposta serà bona, no tant per les paraules que puguem dir, per les respostes apreses i repetides mecànicament, sinó per la nostra manera d’actuar en el cada dia. La resposta serà bona si en la nostra vida Jesús ocupa un lloc central, que orienta les nostres opcions i decisions, les nostres paraules i els nostres gestos. Paraules que no només han de sortir de la boca sinó del cor.

 Jaume en la seva carta ens ho diu molt clar. La nostra fe, la nostra confiança en Déu i en Jesús ha de ser una fe, una confiança que ens fa actuar; si la fe no actua, és una fe morta, o no és una veritable fe. No és més que unes quantes paraules buides. La fe cristiana no ens deixa asseure’ns esperant que Déu vingui a nosaltres. La fe ens fa caminar cap a Déu i cap als altres. La fe ens condueix sempre a l’amor, un amor concret que ens fa ser solidaris. Un amor que ens fa descobrir Jesús en els petits, en els pobres que trobem quasi diàriament, en els presoners, en el malalts, en els immigrants i refugiats que arriben a casa nostra.

Déu continua manifestant-se allà on no l’esperem, a les perifèries de la nostra ciutat, del nostre país, del nostre món, a la mar mediterrània per on arriben i tantes vegades moren els immigrants i els refugiats. 

La trobada amb Jesús a l’eucaristia és un sagrament, un signe, de totes les altres trobades amb ell al cor del món. La comunió és l’aliment que fa que els nostres cors siguin capaços de descobrir-lo enmig de les nostres vides.

 Que aquesta eucaristia ens ajudi a respondre amb la nostra vida a la pregunta: “I tu, qui dius que sóc?”

Effata

23 diumenge durant l'any B

lectures

La guarició del sord-mut, com les guaricions de cecs, tenen en els evangelis una finalitat d'ensenyar-nos alguna cosa més que un fet meravellós o espectacular. Veure, escoltar i parlar són unes facultats essencials en la comunicació interpersonal, i també per a la comunicació amb Déu. El cec, el sord i el mut simbolitzen les dificultats que tenim per a comunicar-nos.

El sord, en aquest context, no és tant el que no pot escoltar, perquè té una mancança física, sinó el que no vol escoltar, el que rebutja d'escoltar, generalment perquè es creu superior, perquè pensa que ja ho sap tot.  És per això que per a Jesús els sords més importants seran els mestres de la llei, els fariseus, els sacerdots...

Escoltar és important en la nostra relació amb Déu. Però per escoltar Déu cal saber escoltar els altres, perquè qui no sap escoltar l’altre que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

No podem pretendre escoltar Déu tancant les orelles als germans. Més encara, per aprendre a escoltar Déu cal que aprenguem a escoltar els altres, especialment els petits.

Es diu a vegades que el món actual s’ha allunyat de Déu, que no l’escolta. Quan diem això a què ens referim? A què ja no es va a missa, a què ja no es resa? L’allunyament de Déu passa en primer lloc per l’allunyament dels germans. El nostre món s’ha allunyat de Déu no tant perquè en les formes s’és més o menys religiós, sinó perquè han augmentat les diferències entre les persones i entre els països, perquè la violència i la intolerància creix, perquè no hi ha prou compassió ni misericòrdia. En resum, el món s’allunya de Déu en la mesura en què s’allunya del seu Regne.

Déu ens parla de maneres diverses. Si cerquem una mena de comunicació directa i misteriosa, segurament no el trobarem. Déu l'hem trobat i l'hem escoltat, en primer lloc, en Jesús, home com nosaltres, i que utilitzava les nostres paraules humanes, no unes paraules misterioses vingudes directament del cel.  És aquí, en Jesús, on hem de buscar en primer lloc el que Déu ens diu. Hem d'escoltar Jesús per escoltar Déu.

Però Déu ens parla també per altres mitjans: a través dels altres i dels esdeveniments de la vida. Els bons i els dolents. I és l’Esperit que viu dins nostre el que ens ajuda a interpretar totes aquestes paraules.

 Amb una clau d'interpretació que és ben senzilla: Déu només parla per estimar-nos i perquè estimem. El seu llenguatge és el de l'amor. L'únic secret que Déu ens vol revelar és el secret d’estimar. Nosaltres, a vegades, voldríem que Déu ens donés resposta a les nostres curiositats. Però l’única resposta que Déu ens dona és la resposta a la pregunta: Com he d'estimar avui i aquí?

La carta de sant Jaume que escoltem aquests diumenges ens ajuda a comprendre-ho millor. L'apòstol ens exhorta perquè la nostra fe no es quedi als núvols, sinó que ens mogui a estimar, i a estimar sobretot el pobre que és l'escollit de Déu.

Però, davant el pobre, no som sords-muts? No és cert que moltes vegades no escoltem el seu crit? El pobre que viu en la nostra ciutat, els pobres que són països sencers en el Tercer Món. Els pobres que són refugiats i immigrants travessant el Mediterrani. Aquests són els escollits de Déu i els hereus del Regne! Mentrestant, el discurs d'aquí, d’Europa, és sovint xenòfob i racista. 

Jesús va ser un refugiat a Betlem o a Egipte. El seu evangeli ens convida a obrir els nostres cors a tots els que viuen en situacions de guerra o de pobresa en els seus països. Guerra i pobresa de la que els nostres països no en són pas aliens. 

Avui, com ahir, Jesús ens diu a cada un de nosaltres: « Effata », obre't. No et tanquis al pobre que et necessita, al refugiat que demana asil. No et tanquis en el teu benestar, en el teu petit món. Obre't a qualsevol home o dona que et necessita, que necessita la teva paraula d'amor.

Amics, que l'Eucaristia que celebrem ens ajudi a obrir les nostres orelles per saber escoltar millor Déu i els germans!

Només allò que surt del cor de l’home el pot contaminar

22 diumenge durant l'any B

lectures

Hem reprès l’evangeli d’aquest any, el de Marc, que ens acompanyarà fins al final de l’any litúrgic. I en la represa hem escoltat un text important que ens explica bé la manera de pensar i de fer de Jesús.

Una manera de pensar que s'arrela en l'ensenyament dels profetes i de l'Antic Testament, l’ensenyament que diu que el més important de l'home es troba no en l'exterioritat, en l'aparença, en el que es veu amb els ulls, sinó en el cor, una paraula simbòlica que designa quelcom difícil d'explicar, el centre de la persona, allà on només hi podem arribar nosaltres, on prenem decisions, on optem, on fem el bé i també el mal.

En un món com el nostre, on es dona tanta importància a la imatge exterior, al què diran, on la paraula donada no és de fiar, on l'engany, la corrupció, la falsedat són tan presents, l'ensenyament de Jesús és ben actual.

 A les benaurances, Jesús va declarar benaurats els nets de cor, i és precisament de la netedat de cor del que es tracta en l’evangeli d’avui. Un cor transparent i net, un cor que no enganya. Això és el que Jesús ens proposa: tenir un cor net, un cor que no necessita de disfresses exteriors per amagar res. 

Quantes vegades els ritualismes, les pràctiques externes, l’acompliment d’unes normes no són una manera de crear-nos una bona consciència davant dels altres, perquè sabem que el que hi ha al fons de nosaltres és ben lluny del que proclamem amb boniques paraules.

Els fariseus retreuen a Jesús que els deixebles no es renten les mans ritualment abans de menjar. No es tracta ara de criticar pràctiques d’altres religions, però sí que és cert que les paraules de Jesús van alliberar els seus seguidors de moltes pràctiques habituals en d’altres religions, sobretot respecte del menjar, però no només respecte del menjar. Es tracta d’un principi que ens ajuda a anar cap al que és essencial i a no donar massa importància a qüestions secundàries i superficials.

I això ho podríem aplicar també a les nostres pràctiques cristianes. Sempre cal vigilar a no donar més importància a l’exterioritat d’aquesta pràctica o ritual en comptes de donar-la a la realitat interior  que vol significar.

L’eucaristia per exemple: és important fer les coses bé, amb dignitat. Llegir bé les lectures, escollir bé els cants, dir correctament les pregàries. Però tot això sempre ha d’estar al servei del significat profund de l’eucaristia: un temps per escoltar la paraula, per interioritzar, un temps per recordar i repetir els gestos d’amor de Jesús, la seva vida donada a trossos per tothom, i sobretot un temps que ens ha d’ajudar a apropar-nos a Ell, seguir-lo més de prop, posar en pràctica els seus ensenyaments. 

Si ens quedéssim només amb la bellesa, amb la formalitat, seríem com aquells fariseus i mestres de la llei, que s’han rentat molt bé les mans, però la seva conducta no segueix el que els rituals de purificació volien significar.

És per això que la carta de Jaume, en la línia de molts profetes de l’Antic Testament, diu: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudeu als orfes i les viudes en les seves necessitats, i us guardeu nets de la malícia del món”. La “religió pura” no va tant pel camí dels ritus externs, sinó pel camí de l’acció concreta que surt d’un cor que és compassiu, com el del samarità que es commou quan veu l’home ferit al costat del camí.

Amics, que en l’eucaristia que celebrem sapiguem descobrir amb el cor allò que és invisible als ulls, descobrir el Déu que ens invita a ser cordials, és a dir, a fer sortir del cor fruits d’amor.

A qui aniríem?

21 diumenge durant l'any B

lectures

El camí que porta l’home cap a Déu no és un camí d’esclavitud, és un camí de llibertat. Els jueus que havien estat alliberats d’Egipte van per un camí que els porta a la llibertat. Per això, mentre caminen, han d’escollir. Josué els convida a escollir entre Déu i els ídols. Ja abans, amb Moisès, havien hagut d’escollir. En front de les dificultats del desert, estaven temptats de tornar a l’esclavitud ja que a Egipte almenys menjaven.

El camí dels qui volem seguir Jesús és també sempre un camí de llibertat i en aquest camí, també hem d’escollir.

El discurs del pa de vida que segueix al miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos serveix perquè els cinc mil homes que hi havia allà comprenguin millor el sentit del signe. Perquè segueixen Jesús? Jesús els dirà que perquè s’han afartat i no pel sentit del signe.

El discurs ens dona la clau per interpretar-lo. L’aliment que ens cal més no és el pa i el peix, sinó Jesús mateix amb la seva vida. Alimentant-nos d’ell, també nosaltres sabrem viure com ell.

Aquestes paraules comprometen. Per això, dels cinc mil del principi queden només uns quants, entre ells els dotze amb Pere al davant. Els dotze que estan disposats a seguir Jesús fins al final.

 La nostra vida cristiana és aquest camí de llibertat en el que també hem d’escollir, optar, decidir. Opcions i decisions que ens poden allunyar de la llibertat i conduir-nos a llocs d’esclavitud.

És en moments d’aquests que Jesús ens fa la mateixa pregunta que als dotze : « Tu també em vols deixar ? »

Moments en els que ens deixem enlluernar pels ídols d’avui : el consumisme, l’individualisme, el poder ni que sigui petit… Uns ídols que ens esclavitzen i ens assequen. Moments en els que ens desentenem dels altres tancant-los la porta de la solidaritat.  

L’allunyament és més probable quan deixem d’alimentar-nos de Jesús, quan no mengem la seva paraula, la seva vida. Ni que seguim complint, si ens allunyem dels preferits de Déu, del pròxim que està ferit al costat del camí, ens estem allunyant de Déu.

Al contrari, quan la nostra resposta és la de Pere, quan som capaços de dir : « Senyor, a qui aniríem ? », som capaços també de viure una mica a la manera de Jesús, de descobrir la llibertat que hi ha quan es viu donant-se als altres. Així ho van fer els deixebles, així ho han fet tants homes i dones que han intentat seguir Jesús donant-se als pobres, als infants, als malalts, a la gent gran, als exclosos i marginats… Així ho fan avui tants homes i dones de diferents creences i conviccions donant-se als qui estan més necessitats, tant d’aliment material com d’aliment per a l’esperit.

Menjant el pa i bevent el vi li estem dient : « Senyor a qui aniríem ? només tu tens paraules de vida eterna » Combregant ens comprometem a seguir Jesús, a ser testimonis de la seva bona notícia, essent bona notícia per als qui ens envolten.

Amics, busquem aquest aliment més important, de la mateixa manera que busquem el pa de cada dia. Per la lectura de l’evangeli, per la pregària, per l’eucaristia, i també per la lectura dels signes dels temps, que se’ns donen en els esdeveniments de cada dia i en les persones que es creuen en el nostre camí. Amb aquest aliment sabrem trobar més fàcilment la manera concreta d’estimar, el camí que ens porta a la vida.

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

20 diumenge durant l'any B

lectures

Continuem escoltant el discurs del pa de vida que Jesús fa després de la multiplicació dels pans i els peixos. Discurs que no és fàcil de comprendre pels seus auditors, que no saben situar-se en el nivell en el que Jesús parla.

La necessitat d’alimentar-se és una de les més importants per a un ésser vivent. Des del naixement fins a la mort, necessitem contínuament aquesta funció que ens manté en vida. Els éssers humans hem trobat en aquesta funció biològica símbols importants per a la nostra vida més espiritual, més interior. I és en aquest nivell que Jesús se situa.

L’home, com ja va dir Jesús en una de les temptacions del desert, no viu només de pa. És cert que del pa no se’n pot passar, però l’home necessita d’altres aliments. Aliments que el mantinguin en vida, però no només la vida biològica, sinó la vida humana en totes les seves dimensions.

Sense arribar a la dimensió més religiosa, aquesta experiència ja la vivim en d’altres dimensions: la nostra dimensió intel·lectual, artística, musical... Necessitem llegir llibres, anar a un concert, escoltar música, contemplar una obra d’art, per tal de créixer en aquestes dimensions: el pa no ens és suficient per créixer humanament! 

En les nostres relacions personals, d’amor, d’amistat: necessitem també alimentar-nos per fer-les créixer! I si no les alimentem, a poc a poc es moren, i perdem amics, amors, relacions familiars que es trenquen per manca d’aliment. És ben cert, l’aliment de l’home i de la dona és molt més que la dieta alimentària.

Més encara, l’aliment interior és més important que l’altre, seguint el pensament de Saint-Exupéry al petit príncep quan la guineu diu al príncep que allò que és important és invisible als ulls.

L’aliment important no el veiem; fins i tot quan comprem un llibre, o contemplem un quadre o escoltem música, el que és més important és invisible als ulls.

L’aliment que Jesús ens ofereix, que no és altre que la seva pròpia vida, el seu exemple, les seves paraules, els seus gestos, és un aliment invisible als ulls, per això és important. És un aliment que ens dona el secret de viure, el camí que ens condueix a l’eternitat. El seu aliment és camí, veritat i vida. 

Com dirà Pere més endavant, quan molts l’abandonaran: “Senyor, a qui aniríem, només vós teniu paraules de vida eterna!”

Pere i els deixebles descobreixen en Jesús un aliment del que no podran passar-se’n. No en el sentit d’una droga de la que no te’n pots passar, sinó en el sentit d’un aliment que fa créixer, que humanitza, que dona moments de felicitat inclús en els moments de dificultat i de desànim. D’un aliment que és com un tresor pel que ets capaç de vendre’t tota la resta.

És l’aliment amb el que han viscut tants homes i dones al llarg de més de 2000 anys que seguint l’exemple de Jesús han donat llurs vides en favor dels més pobres, dels malalts, dels vells, dels infants, dels moribunds, dels marginats, dels presoners.

Cadascú tenim els nostres models, els nostres “sants”. Tots ells s’han alimentat d’aquest pa de vida que és Jesús, han obert llurs cors al seu Esperit per tal de seguir-lo. Tots ells han trobat un camí de felicitat.

L’Eucaristia és el sagrament, és a dir el signe visible, d’aquest Déu que és tan proper de nosaltres i que ens estima fins a l’extrem.

Amb els nostres ulls veiem un tros de pa, una mica de vi. Però el nostre cor veu el que és essencial i que és invisible als ulls: L’amor de Déu que es fa visible a través dels homes i dones, que ha creat a la seva imatge, però que s’ha fet sobretot visible en l’home anomenat Jesús.

Menjant el pa i bevent el vi rebem l’aliment que ens fa créixer, que ens humanitza, que ens fa feliços. No d’una manera màgica. Al regal de Déu hi cal la nostra resposta, el nostre compromís, la nostra acceptació. Cal que sapiguem posar en pràctica la paraula del Jesús que mengem, el seu evangeli d’amor.

Germanes i germans, busquem el nostre aliment interior com busquem el nostre pa de cada dia. Tinguem cura del nostre esperit tant o més que del nostre cos. L’aliment que Jesús ens dona ens imanta per tal de caminar en una direcció, la que ens condueix vers Aquell que ens ha estimat el primer.

Se n’anà decididament a la Muntanya

Assumpció Mare de Déu 2024

lectures

En la festa d’avui celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres. Si entenem cel i terra d’una manera una mica simplista, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra.

Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a Pare, el que feia és precisament apropar-nos a Ell. 

Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se al que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre cel i terra, entre Déu i la humanitat. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de pensar en proximitat, acompanyament, solidaritat.

L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita.

I apropant-se a ella i posant-se al seu servei, s’està apropant al Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que ajunta amor a Déu i amor als germans.

La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar un càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res.

Grans figures religioses com Moisès i Elies pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar la humanitat, i trobant la humanitat, troba Déu.

Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Cal que això no ens faci perdre de vista la noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit.

Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill. En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida.

Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu, una muntanya que avui pot ser el mar nostre on hi ha tants homes, dones i infants que arrisquen llurs vides a la recerca d’un món més just i més pacífic. Potser avui Maria aniria decidida amb un vaixell de salvament al seu encontre.

Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres, no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per avançar, per aixecar-nos, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar, per, com ella, ser propers, acollidors i solidaris dels seus fills que són els nostres germans.

Tens molt de camí a fer

19 diumenge durant l'any B

lectures

La lectura del profeta Elies ens pot recordar moments de la nostra vida i de la vida dels que ens envolten. Elies està cansat, arriba a demanar la mort ! La vida de profeta li ha portat molts problemes. En els moments de desànim, troba el necessari per continuar el seu camí. Quan creu que no hi ha futur, Déu es posa al seu costat per fer renéixer l’esperança que pràcticament havia perdut.

Potser hi ha moments en la nostra vida en què el futur també desapareix, en què l’esperança sembla que no existeix. La malaltia, la mort d’un ésser estimat, una ruptura familiar, problemes amb els fills, desànims, dificultats econòmiques o, senzillament, els moments en què tot ho veiem fosc, negre... Hi ha situacions de les nostres vides que s’assemblen a la situació d’Elies. I en situacions com aquestes, Déu ens adreça el missatge que adreça a Elies: “tens molt camí a fer”.

És cert que hi ha situacions en les que és difícil veure aquest  futur, aquest camí a fer. Com Elies. I sobretot costa de trobar el pa cuit i el càntir d’aigua necessaris per caminar.

És en aquestes situacions que les paraules de Jesús ressonen en el nostre cor: “Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre.”

El pa cuit, el càntir els trobem en Jesús. És ell el nostre aliment per continuar el camí. És en ell que podem trobar la força necessària per caminar.

I el que trobem en ell no és altra cosa que la seva vida, la seva manera de viure. Una vida de servei, de donació als altres, de generositat. No trobem quelcom màgic que ens solucioni els problemes, sinó que trobem una invitació a fer de les nostres vides un servei a aquells que estan pitjor que nosaltres, una paraula de consol a aquells que estan més desanimats que nosaltres, una visita a aquells que estan més sols que nosaltres, un somriure a aquells que estan més tristos que nosaltres, una ajuda a aquells que passen per dificultats de tota mena. En definitiva, sortir de nosaltres mateixos, dels nostres petits i grans problemes per anar cap a l’altre. Aquest és l’aliment que Jesús ens dona, el pa viu baixat del cel. 

L’aliment que rebem cada diumenge a l’eucaristia, el pa que mengem, és sagrament, signe, d’aquest aliment. El Cos de Crist és signe d’una vida donada als altres.  Per això celebrar l’Eucaristia, combregar, ens compromet. Ens compromet a respondre a aquest oferiment, a aquesta invitació. L’eucaristia, si s’acaba en ella mateixa, si no ens envia cap als altres, està truncada, no és completa. Podria esdevenir una mena de ritus sense contingut. L’eucaristia, si no ens condueix a estimar no és una veritable eucaristia.  

El profeta Elies, acceptant el pa i el càntir es compromet a continuar la seva missió profètica. Nosaltres, acceptant l’aliment eucarístic, el pa de vida que Jesús ens ofereix, ens comprometem a continuar el nostre camí de batejats, de testimonis; ens comprometem a estimar, i a fer-ho a la manera de Jesús. Un amor que no té fronteres, que sap parar la galta, que arriba fins i tot als enemics. Un amor que sap perdonar i que sap demanar perdó.

Germanes i germans, que l’eucaristia que celebrem no sigui truncada,  que sigui completa a través de l’amor que es fa concret en la nostra vida de cada dia.