diumenge, 15 de maig de 2022

Qui m’estima farà cas del que jo dic

6 diumenge de Pasqua any C

lectures


L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare i que ens ha estimat no en resposta al nostre amor, sinó des de sempre. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill que acaba de néixer, un amor que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggeridora per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor paternal i maternal el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.

Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús és estimar com Jesús. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és qui ens ajuda a actualitzar l’amor de Jesús en la nostra vida. 

L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar de l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té els drets. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. És central sí, però no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona, que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica. 

Avui en concret potser vol dir posar-nos a favor de la pau, pau a Ucraïna i a tots els països en guerra. Estimar avui pot voler dir ser capaços d’acollir tots aquells que fugen de la guerra i de la pobresa. Estimar avui vol dir recolzar totes les iniciatives que van a favor de la pau i de la justícia. Estimat avui vol dir rebutjar totes aquelles ideologies xenòfobes, racistes o fins i tot que diuen que volen defensar la civilització cristiana. Ningú que no consideri qualsevol home o dona com a germà, sigui cristià o musulmà, no pot dir que està defensant el cristianisme, encara que posi contínuament la paraula “Déu” en la seva boca.

Estimar vol dir també estimar el nostre planeta, ja que és la casa comuna on hem de viure nosaltres i els nostres fills. L’ecologia és doncs una causa ben cristiana que ens uneix a molts homes i dones que treballen per un planeta més sostenible.

L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, de la pau que Jesús ens dona i que està fonamentada no només en l’absència de guerres, sinó en la justícia i en la solidaritat. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. Aquesta solidaritat que és essencial en la construcció de la pau i que pot fer que haguem de renunciar a alguns dels nostres privilegis. Solidaritat que no es limita al nostre país, perquè és universal. 

No hi haurà pau veritable al món fins que tothom, aquí i arreu, no tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut.

 La pau que Jesús ens deixa és doncs un compromís exigent per a tothom, i en primer lloc als qui ens diem els seus seguidors. 

Celebrem l’eucaristia, trenquem el pa que volem per a tothom, siguem instruments d’una pau envers nosaltres, envers els altres i envers el planeta. Pau fonamentada en la justícia i en la solidaritat.


diumenge, 8 de maig de 2022

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres

5 diumenge de Pasqua any C

lectures


Una de les conclusions que els primers cristians van treure de l’experiència pasqual és que l’amor venç sobre la mort i sobre l’odi. Més encara, l’amor és sempre la darrera paraula malgrat l’experiència, moltes vegades negativa, de l’existència humana.

Els textos que hem escoltat, especialment la lectura de l’apocalipsi i l’evangeli, reflecteixen aquesta conclusió dels primers cristians.

Per això aquests diumenges escoltem fragments del discurs del darrer sopar, on l’evangelista Joan desenvolupa el significat del manament de l’amor: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”

Aquestes paraules tenen més importància del que sembla. Concreten la paraula “estimar”. És una paraula amb la que ens podem omplir la boca. És una de les paraules més utilitzada i també més banalitzada. Darrera d’ella hi poden haver realitats ben diverses.

En les paraules de Jesús ens queda clar de quin amor es tracta quan ell ens diu que hem d’estimar. Es tracta de l’amor amb què ell va estimar.

No és doncs una idea abstracta, filosòfica o moral, no hi ha cap definició. És l’amor posat en pràctica per ell mateix. És la seva manera ben concreta d’estimar. No són paraules, són fets, no és teoria, és vida.

I com és l’amor de Jesús: és en primer lloc un amor universal, sense fronteres i que té una preferència especial per aquells que no són al centre sinó a la perifèria de la humanitat, com li agrada repetir sovint al papa Francesc. Una preferència especial cap als pobres, caps als infants, cap aquells que no compten per res, que estan discriminats, exclosos. Una preferència especial avui cap als refugiats, cap als que fugen de països en guerra o en pobresa. Refugiats d’Ucraïna o de qualsevol altre país. Ja sabem que aquesta preferència li va portar a Jesús incomprensió i rebuig.

És en segon lloc un amor que està centrat en l’altre, que m’ajuda a sortir de mi mateix, un amor que em fa pensar en primer lloc en el que li passarà a l’altre i no en el que em passarà a mi si l’estimo o no l’estimo. Un exemple ben clar és la paràbola del bon samarità. El samarità és l’únic que es pregunta què li passarà a aquell home caigut al costat del camí si ell no s’atura. Els altres es pregunten:  “què em passarà a mi si m’aturo”. I per això ells no s’aturen i el samarità sí que ho fa.

És en tercer lloc un amor que no fa càlculs i no espera recompenses, un amor gratuït i generós. L’amor del pare que estima aquell fill que s’ha gastat l’herència, l’amor de l’amo que paga el mateix als treballadors de la darrera hora que als qui han arribat a la primera hora. És un amor que va més enllà del que sembla raonable: estimar els enemics, parar l’altra galta, perdonar setanta vegades set...

Aquest és l’amor de Jesús, l’amor que ens hauria d’identificar com a cristians. Més que les pràctiques religioses, més que la creu que em pugui penjar al coll, el que ens ha d’identificar és la pràctica d’aquest amor: “Per l’estimació que us tindreu, tothom coneixerà si sou deixebles meus”  

  Si volem començar a bastir ja aquí el cel nou i la terra nova de l’Apocalipsi, cal que ja ara siguem d’aquells que eixuguen les llàgrimes dels altres, estant al seu costat, acollint, compadint, servint, en comptes de ser dels qui fan vessar les llàgrimes dels altres, per l’egoisme, per la manca d’amor.

Escoltant això podem pensar que estimar com Jesús va estimar no és al nostre abast. És cert, l’evangeli de Jesús és exigent. Però al mateix temps és comprensiu i misericordiós. No demana que siguem perfectes ara, sinó que ens posem sempre en camí per anar una mica més enllà d’allà on som. D’intentar estimar cada dia una mica més i una mica millor, seguint Jesús.

Que l’eucaristia que celebrem,  pa trencat i vi vessat per a tothom, ens ajudi a sortir d’aquí amb més ganes d’estimar tal com Jesús va estimar.


diumenge, 1 de maig de 2022

Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar

4 diumenge de Pasqua any C

lectures


“Vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües”

La universalitat d’aquestes paraules, contrasta amb l’esperit que domina el nostre món. Un esperit que és elitista, que divideix, que sospita d’aquell que és estranger, d’un altre color, d’una altra religió o d’una altra llengua, l’esperit que no és acollidor i es malfia d’aquell que fuig de la guerra o de la pobresa.

L’esperit de Pasqua, l’esperit de Pentecosta, és l’esperit sense fronteres, que reconeix en tot ésser humà un fill de Déu. Que sigui batejat o no, tot home, tota dona són fills i filles de Déu.  

Ja sant Agustí havia dit que el cristià, pel baptisme, esdevé allò que és: Ja és fill de Déu pel fet de ser un ésser humà. El baptisme el crida a esdevenir-ho amb plena consciència. A posar-ho en pràctica, sobretot pel reconeixement de l’altre com a germà o germana.

La imatge de Jesús com a pastor, que cada any se’ns evoca en el quart diumenge de Pasqua, reforça aquesta imatge d’un Déu que estima, que és a prop, que acompanya, que acull, que eixuga les llàgrimes, i no la d’un Déu justicier o venjatiu. Un Déu que coneix la nostra veu i que vol la nostra felicitat. Un Déu que es deixa conèixer, que es deixa escoltar.

 No ens estalvia les llàgrimes, però ens les eixuga; és al costat nostre misteriosament i moltes vegades silenciosament. És a aquest Déu que hem de fer confiança.

Pasqua no ens dóna respostes a les nostres preguntes sobre la injustícia, la malaltia, les catàstrofes, la guerra, el mal, o la mort. Pasqua ens revela que més enllà de tot això és l’Amor que té la darrera paraula. Que més enllà de tot això, cal fer confiança, i vivint amb confiança,  responguem amb amor. Les úniques respostes que, com a cristians, podem donar als qui ens qüestionen són respostes d’amor. D’amor al malalt, al qui no té prou per viure dignament, al desesperat, al qui ha viscut una mort a prop seu, al qui viu sense esperança.

D’amor, també a l’immigrant o al refugiat que ve a casa nostra, amb papers o sense papers, recordant-nos que tots, d’una manera o altra, som immigrants en aquesta vida. Que ningú no és propietari de cap racó d’aquest món. Que tots som usufructuaris del sol, de l’aigua i de la terra. I que fa milers d’anys, uns avantpassats nostres van emigrar d’un altre lloc per venir aquí a la recerca d’un indret que fos bo per viure.

Obrim el nostre esperit, deixem de costat prejudicis, xenofòbies. Posem-nos en sintonia amb el Déu que reuneix una multitud que ningú no pot comptar, de tota nacionalitat, raça i llengua, en un sol poble de germans.

Celebrem l’eucaristia, sagrament d’aquell banquet on tothom hi té un lloc, un sostre, on a ningú no li manca el pa de cada dia, l’aliment del cos i el de l’esperit. 

I en aquesta espera, repetim el gest de Jesús de trencar el pa, en la nostra vida de cada dia, compartint, posant-nos al servei dels altres, ajudant els qui no tenen el mínim per a viure amb dignitat. Que la nostra participació a la taula de Jesús ens comprometi amb la seva bona notícia d’amor.


diumenge, 24 d’abril de 2022

Ja ho sabeu que us estimo

3 diumenge de Pasqua any C

lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats. Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible, superficial i anecdòtica.

Jesús es manifesta al llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió de Jesús i també per als deixebles. El llac a la vora del qual va cridar uns quants dels seus deixebles. El llac on les tempestes van fer témer el pitjor als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca. El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, paganes, per anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol acollir.

És a la riba del llac, al clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó caminant amb esperança. Amb l’esperança que la mort no és la darrera paraula, que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme. És enmig de les nostres pròpies tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.

La xarxa plena de peixos, cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per l’egoisme, per la xenofòbia, per la guerra, per la pobresa. La xarxa que Jesús confia a Pere, avui, d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les creences i les conviccions que tinguin, per construir una humanitat fraternal i unida. Amb   Francesc, una Església que no es miri el melic sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més digne, més humà.

 La segona part de l’evangeli, la triple pregunta de Jesús a Pere, ens fa reviure la triple negació d’uns dies abans. Pere, el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega tres vegades, que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.

Malgrat això, Jesús no li ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dona l’oportunitat de dir-li per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.

Jesús ressuscitat ve enmig de les nostres vides, també de les nostres pors i febleses, per poder-li dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el volem seguir.

Un estimar que, d’acord amb l’evangeli, no es tracta d’una relació que s’estableix només entre Jesús i nosaltres. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer l’amor de Déu allà on l’amor manca.

Vist així, preguntem-nos què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”. Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en el seu origen, en la seva identitat, sinó en la seva necessitat de ser estimat. Però segurament hauríem de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.

Jesús va compartir el pa i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi, sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.


diumenge, 17 d’abril de 2022

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2022

lectures


Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. 

La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure. 

Com a culminació de la confiança en les persones, hi ha la confiança en el conjunt de la humanitat. No és sempre fàcil. Les situacions que vivim, les guerres, la injustícia, la pobresa, la violència ens aboquen a vegades a perdre la confiança en la humanitat. Però si mirem bé, al costat de cada situació negativa hi ha sempre homes i dones que encenen llums enmig de la foscor, que es posen al servei dels altres, acollint-los, guarint-los, acompanyant-los.  Aquests gestos, sovint discrets poden fer que no perdem la confiança en la humanitat. Al contrari, ens empenyen a ser nosaltres mateixos llums d’esperança per als altres.

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Déu, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.


divendres, 15 d’abril de 2022

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2022

lectures


El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i d’esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin.

Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, a ser Església en sortida, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i  contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.


dijous, 14 d’abril de 2022

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?

Vetlla Pasqual any C

lectures


« Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ? » 

Les paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.

A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?

A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?

Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots els que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós o polític. 

 I un segon repte, esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Romandre sempre allà on hi ha Vida.

I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.

La Vida en majúscula és molt més que la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu sant Joan en una de les seves cartes. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.  

Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.

A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de feina... És una preocupació comprensible. 

Però podria amagar una preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fets i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.

Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.

Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.

Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot contraproduent. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús. Hi ha llocs on els cristians hi són, ara penso en països amb majoria d’una altra religió, no per parlar de Jesús a aquells que són majoria i que professen una altra religió sinó per parlar com Jesús. Francesc ho ha resumit en aquesta frase: “L’Església creix no per proselitisme, sinó per atracció, per testimoniatge.”

Per això, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb gestos de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les conviccions o creences que tingui. 

Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho: ser veritables testimonis de Jesús.

D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem per un moment en els refugiats i els immigrants, especialment aquest any en els refugiats d’Ucraïna. Sabem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien desemparats? Sabem escoltar-los com Jesús els escoltaria? Sabem mirar-los com Jesús els miraria?

He començat l’homilia amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres paraules dels àngels als apòstols: “per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”

Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar diferents.

En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre l’altar junt amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança.