diumenge, 17 de març del 2024

Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat

Diumenge de Rams any B

lectures


La litúrgia d’aquest diumenge ens submergeix en el misteri de la mort de Jesús. És veritat que també ho farem el Divendres Sant, però des de molt antic, el diumenge abans del diumenge de Pasqua, se celebra aquest diumenge de Passió, perquè per comprendre bé la resurrecció s’ha d’haver interioritzat la mort en creu. 

Però aquest mateix diumenge, fem record de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. El contrast d’aquests dos moments, entrada a Jerusalem i mort en creu, ens diuen molt del que va ser tota la vida de Jesús. Una barreja d’acceptació i rebuig, d’obertura i tancament a la seva paraula i als seus gestos, un signe de contradicció que el va conduir a la creu.

Mirem aquesta entrada a Jerusalem, la ciutat de David. David hi havia entrat també triomfalment quan l’havia conquerit amb el seu exèrcit. Entra com a rei poderós, amb una espasa i muntat sobre un cavall

Jesús, en canvi, hi entra sobre un ase, sense soldats ni armes. Jerusalem, que significa etimològicament “ciutat de la pau”, és visitada pel rei de la pau. Al seu voltant s’organitza espontàniament una manifestació. Però segurament molts dels que avui l’aclamen, al cap d’uns dies el condemnaran o se’n desentendran.

Aquest contrast ens diu alguna cosa a cadascú de nosaltres, perquè en les nostres vides hi ha també moments que ens fan anar de l’acceptació al rebuig de Jesús. Els nostres compromisos són sovint compromisos per a un dia. Els bons propòsits es barregen amb la feblesa, amb la tebior, amb la covardia. Volem seguir Jesús, però a l’hora de la veritat la nostra vida segueix camins ben allunyats dels seus.

Hem escoltat una vegada més la passió de Jesús. La passió no ens hauria de portar a una visió masoquista o dolorista d’aquest Jesús en creu, com si Déu es complagués en els seus sofriments. Déu no es complau en la passió del seu Fill. El seu silenci és un silenci de respecte a la humanitat, una humanitat que ha creat lliure per compartir amb ella el seu amor. Només en la llibertat es pot estimar. Déu ha deixat el seu fill morir perquè volia compartir fins al final el destí dels homes, amb totes les conseqüències. 

Déu resta silenciós, no envia àngels, no fa baixar miraculosament Jesús de la creu, no li estalvia res de la seva condició humana, perquè es vol solidaritzar amb la humanitat, sobretot amb la humanitat que sofreix.

El dia de Pasqua celebrarem que Déu ha dit la darrera paraula, que l’amor és més fort que la mort.

En l’espera, contemplem les creus del nostre món d’avui. Les nostres creus personals i les grans creus de la humanitat: la guerra, el terrorisme, la pobresa, la fam. 

I aquest any, en aquesta contemplació de la mort de Jesús, contemplem tots aquells que com ell han donat la seva vida per la defensa del seu Regne. 

Tantes persones que discretament son consol, ajuda, alleujament, llum pels qui ho passen pitjor. Homes i dones que com Simó de Cirene, com les dones que acompanyen Jesús en el camí cap a la creu, són llum en els moments de foscor.

Que els seus exemples facin que la nostra contemplació de la creu no sigui passiva. Que  ens ajudi a prendre decisions personals i col·lectives, compromisos concrets de solidaritat. Que la  passió del Crist ens ajudi a créixer en l’amor per fer disminuir la passió del nostre món.


diumenge, 10 de març del 2024

El gra de blat, si mor, dona molt de fruit

5 diumenge Quaresma any B

lectures


L’evangeli que hem escoltat se situa cap al final de la vida de Jesús. Són moments de tensió, en el marc del Temple de Jerusalem, just després d’haver entrat triomfalment a la ciutat i quan els sacerdots li estan molt a sobre.

Uns grecs-jueus han pujat a Jerusalem per adorar Déu en el Temple, com tot bon jueu. Però al mateix temps busquen Jesús. No només per veure’l amb el ulls, sinó per escoltar-lo, per parlar amb ell, per apropar-se a ell. Sense saber-ho, estan actuant com a cristians. És en Jesús on a partir d’ara es pot descobrir Déu. No és en el Temple, és en la proximitat del seu Fill.

I en aquesta proximitat, Jesús, a les portes de la passió, revela quin és el sentit més important de la vida. Pocs dies abans que li prenguin la vida a la creu, Jesús ens diu on es troba la vida de veritat, aquella que no mor. En una aparent contradicció ens revela un secret molt important: és la vida donada, perduda als ulls de molts, la que és important. La vida de la mare que es desgasta pel seu fill, la vida d’aquell que gasta el seu temps per visitar un malalt, o algú que està sol, la vida d’aquell voluntari que se’n va a un país del Tercer Món o a un barri del Quart Món, la vida del metge o de l’infermer que es dona completament als malalts, fins i tot arriscant la pròpia vida. Són totes aquestes vides que es donen,  les que donen fruit. 

És aquesta vida la que dona llum, fent que la foscor de la pobresa, de la soledat, de la injustícia, del racisme, de l’exclusió social, de l’egoisme, de la violència, deixi lloc a la llum de la solidaritat, la llibertat, la igualtat, la justícia, l’amor, la pau.

Aquest discurs no està de moda. Però el que hem viscut en les diferents crisis econòmiques dels darrers anys ens fa veure com el discurs de Jesús és ben actual. Com les actituds dels que volen obtenir uns guanys desmesurats, només pensant en ells i oblidant el mal que poden fer, com el consum exagerat, el tren de vida excessiu condueix a situacions de mort, a empreses que tanquen, a augments de l’atur, a dificultat per a molts, a situacions de desesperació. 

Ara, més que mai, el nostre testimoni, la nostra manera d’actuar, seguint les paraules de Jesús, no cercant el benefici egoista, el salvi’s qui pugui, sinó apropant-nos dels altres, posant-nos al seu servei, compartint, sent solidaris, pot ser llum en la foscor. Ser blat que mor per donar fruit.

L’exemple dels sants ens ajuda a veure que tot això és possible. Des d’aquell que va gastar la seva vida pels infants que no tenien escola, a aquella que va gastar la seva vida recollint moribunds o leprosos pel carrer... Molts sants són models de vida donada, de gra de blat que cau a terra per donar molt de fruit. 

En aquest temps de Quaresma, estem convidats a deixar-nos tocar per tantes paraules, tants fets que ens envolten i  a través dels quals Déu ens parla i ens convida a canviar. 

 Preparem-nos a la celebració de la Pasqua amb un cor més generós, un cor que ens impulsi a donar vida, una vida plena de fruits d’amor. 


diumenge, 3 de març del 2024

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

4 diumenge Quaresma any B

lectures


Encara que acostumem a pensar que va ser la sortida d’Egipte el fet més important de la història d’Israel, és probable que l’exili a Babilònia fos un moment encara més determinant d'aquesta historia.

De fet és després de l’exili quan els jueus reflexionen més sobre la seva història, és després de l’exili que s’escriuen o es compilen la majoria dels textos bíblics.

La primera lectura ens ha fet un resum de com va anar aquest exili: el rei de Babilònia conquereix Israel, destrueix el Temple i porta a l’exili molts israelites, sobretot els caps religiosos i polítics. En el temps a Babilònia la identitat del poble corre perill i també la religió. Al cap d’uns quants anys, el rei de Pèrsia, que ha guanyat sobre els babilonis, té una manera de fer ben diferent, prefereix que els pobles exiliats tornin al seu país.

Als jueus no els és fàcil de pair que un estranger, un pagà, Cir, sigui qui els salvi de l’exili. La reflexió que faran d'aquest fet els ajudarà a tenir un esperit més obert cap als altres pobles. El Déu que salva, és un Déu universal, que es val de qualsevol persona per salvar, sigui jueu o pagà.

Els anys que segueixen a aquest retorn de l'exili no seran fàcils. Malgrat estar a casa, el perill d'allunyar-se de la fe dels seus pares segueix ben present. Descobriran que l’exili no sempre és geogràfic. Descobriran que l’existència humana és sempre d'alguna manera una existència en exili. Mai no som del tot allà on hauríem de ser. Amb molta facilitat ens allunyem de casa, ens allunyem d'allò que creiem, de les nostres conviccions.

Els babilonis, els romans o els grecs podran allunyar-los de la seva terra o de les seves creences, però el seu veritable enemic es troba molt més a prop.  És un mateix el que s’exilia.

El discurs de Jesús a Nicodem va en aquesta direcció. Hi ha una afirmació fonamental: per més que visquem en un exili que enfosqueix l’amor, Déu estima el món fins a l’extrem, i ens dona proves d’aquest amor. I la gran prova és el regal del seu Fill. Ni que la nostra vida sigui allunyada d’Ell, ni que tot el que veiem al nostre voltant sigui allunyat de l’amor, Déu ens estima.

I serà en la creu, signe màxim d’aquest exili de l’amor, allà on l’odi i la foscor s’han aliat per matar un innocent, és enmig d’aquesta foscor on es manifesta més clarament l’amor lluminós de Déu.

Aquest missatge no és antic. És avui tan actual com aleshores. També nosaltres vivim en exili. Exili personal quan ens adonem que la nostra vida no transcorre pels camins que voldríem, exili col·lectiu, social, quan veiem el nostre entorn, amb tots els seus problemes, la guerra, la pobresa, la violència, el racisme, la injustícia...

Enmig de tots aquests exilis, d'aquests intents constants d’apagar la llum de l’amor, el missatge segueix essent el mateix: la llum, que és Déu mateix, no es podrà apagar mai, Déu ens estima fins al final.

Aquest amor incondicional espera respostes i col·laboració. Homes i dones que miren d'encendre petites llums enmig de les foscors. Petites llums que són els gestos d’amor, des del més petit fins al més heroic. Des d’un got d’aigua fresca donat al qui té set, un somriure al qui està trist, una mà al qui està caigut. 

Cada vegada que intentem estimar, cada vegada que amb la nostra actuació fem que el nostre entorn sigui més agradable, estem col·laborant amb aquest Déu que ens ha estimat tant!

La salvació en la que creiem no és una salvació que cau del cel. És una salvació que s'ha fet carn, que s'ha fet humanitat. En primer lloc en Jesús, humà com nosaltres, i després d'ell en tots els qui com ell fan de la seva vida una vida per als altres.

Amics, que el nostre camí de Quaresma sigui un camí de retorn dels nostres exilis, un camí on fem néixer llum enmig de la foscor.


diumenge, 25 de febrer del 2024

No convertiu en mercat la casa del meu Pare

3 diumenge Quaresma any B

lectures


En el nostre camí cap a Pasqua, les lectures que avui hem escoltat ens parlen del camí que el poble d’Israel va haver de recórrer per guanyar la llibertat. Llibertat enfront, en un primer moment, de l’esclavatge dels egipcis. Un esclavatge exterior a ells. Un esclavatge no volgut, patit.

Però en la travessa del desert, un cop alliberats d’aquest esclavatge, conduïts per Moisès, descobreixen nous esclavatges, aquesta vegada molt més interiors i d’alguna manera, volguts. En ús de la seva llibertat cauen en nous esclavatges més subtils, l’esclavatge de la riquesa, de la cobdícia, de l’odi al germà.  

El decàleg, els deu manaments, comencen per recordar que Déu els ha alliberat de l’esclavatge d’Egipte. Aquest Déu els fa una proposta de vida que els permeti de gaudir d’aquesta llibertat sense caure en d’altres esclavatges. El primer manament és el de no divinitzar res que no sigui Déu. Cap realitat humana, cap bé material. Ni el diner, ni el benestar material, ni el poder sobre els altres poden ser déus. Des del moment en que ho són, ens convertim en els seus esclaus. Viure amb els altres relacions de respecte i d’amor ens ajuden a conservar la llibertat.

És en aquest mateix sentit que Jesús entra en el Temple de Jerusalem i en fa la purificació. Aquell lloc s’havia convertit en un ídol enlloc de ser signe de la presència de Déu. 

Amb aquesta purificació, i amb tota la seva vida, Jesús ens fa saber que és en la seva humanitat on Déu es fa present. En la seva humanitat tal com ell la va viure: una humanitat viscuda com a servei, acolliment, sobretot dels més febles, perdó, solidaritat, amor.

És en aquesta manera de viure que Déu es fa present. Tots els altres llocs, es diguin mesquites, sinagogues, temples budistes, o esglésies, no són llocs de la presència de Déu si no són llocs on s’ajuda a créixer en humanitat. Quants de cops aquests llocs religiosos han estat llocs d’absència de Déu perquè hi ha mancat humanitat!

El criteri de verificació d’aquesta presència no es troba ni en la bellesa, ni en l’encens, ni en la sumptuositat, ni en els cants ben cantats, ni en les paraules ben pronunciades. El criteri de verificació es troba en el fet que els qui es reuneixen en aquests llocs creixen en humanitat gràcies al que allà es diu o es fa.

En cas contrari, si Jesús hi entrés, tornaria a fer el que va fer al Temple de Jerusalem, aquell temple del que els jueus se sentien tan orgullosos per la magnificència que tenia, per les seves columnes o pel seu or.

Amics, en aquest temps de Quaresma deixem entrar Jesús en el nostre cor, en la nostra vida, perquè també ens purifiqui, faci neteja, expulsi els nostres ídols, tot allò que no ens ajuda a estimar i que ens esclavitza. Tot allò que ens allunya del Déu de Jesús i dels seus preferits, els pobres, els refugiats, els sense-sostre, els qui viuen en la foscor,  els qui han perdut la feina o han hagut de tancar el seu negoci, estan malalts o han perdut un ésser estimat. Estar a prop d’ells és estar a prop de Déu.

Celebrem una vegada més l’eucaristia. Però fem-ho de tal manera que Jesús s’hi trobi còmode, que trobi en nosaltres homes i dones que intentem créixer en humanitat.


diumenge, 18 de febrer del 2024

Aquest és el meu Fill, el meu estimat ; escolteu-lo

2 diumenge Quaresma any B

lectures


El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en els detalls del que va passar, sinó en el seu missatge.  Val la pena descobrir quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants.

Una primera pista per descobrir aquest missatge és de recordar un altre moment de la vida de Jesús, el del baptisme al Jordà. En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”

La missió de Jesús des del Baptisme és de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o el miracle fàcil, com li suggereix el dimoni al desert, sinó a la manera de Déu, que és en resum posar-se al servei de la humanitat.

El camí d’amor que emprèn en el baptisme serà l’admiració d’uns, d’aquells que tenen set d’esperança, però també el rebuig d’altres, dels qui creuen que no necessiten res de ningú.

 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà ofegar la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.

És una llum donada als deixebles que hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. I és una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, escolteu-lo”

 La vida humana, cada una de les nostres vides, camina entre llums i foscors. La cendra del primer dia de Quaresma ens recordava la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes, violència… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures… Una fragilitat que ens uneix siguin quines siguin les nostres conviccions i creences. 

És enmig de la foscor que hem de saber descobrir la llum. És en els desànims, quan ho deixaríem córrer tot, que hem de trobar l’esperança. És enmig de l’odi que hem de fer gestos d’amor. Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera com Jesús ho feia: guarint, consolant, acollint, servint, animant, perdonant. 

Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten amb els nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei, ànim, perdó.

Un somriure, una paraula, poden ser resplendents com el rostre resplendent de Jesús a la muntanya. Gestos i paraules, sovint molt discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.  

La vida no s’atura dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida de cada dia. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.

A Síria, a Palestina, a Ucraïna o a Barcelona, al Tercer Món o al Quart Món,  lluny o a prop, dins de les nostres famílies, a la feina, a l’escola, hem d’intentar ser portadors de llum i esperança.

Evidentment, per poder donar, cal abans tenir. Ens calen temps i moments per carregar les piles, per encoratjar-nos, per ajudar-nos. La comunitat cristiana, l’eucaristia, la pregària, han de ser moments on alimentar la nostra esperança.

Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi, baixant de la muntanya, a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.


diumenge, 11 de febrer del 2024

L’Esperit empenyé Jesús cap al desert

1 diumenge Quaresma any B

lectures


Just abans del relat de l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús és batejat al Jordà. Quan surt de l’aigua, l’Esperit baixa sobre d’ell i una veu que ve del cel diu: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut”. És aquest mateix Esperit que empeny Jesús al desert.

Abans de començar la seva missió Jesús hi passa quaranta dies. El desert existeix realment prop del Jordà, on Joan batejava. Els israelites hi van passar quaranta anys abans d’entrar a la terra promesa. Però el desert és sobretot un lloc simbòlic. Molts homes i dones han tingut experiències importants en el desert. Antoine de Saint-Exupéry, que havia conegut bé el desert del Sàhara, en el seu llibre “Carta a un ostatge” escrivia que en el desert l’home és governat per l’Esperit; i també deia: “El desert no és allà on pensem que és. El Sàhara és més viu que una capital, i la ciutat més bulliciosa és buida si els pols essencials de la vida es desimanten.”

És cert, el desert és el lloc nu, on no hi ha distraccions i et confrontes directament amb tu mateix i amb Déu. És també el lloc dels perills, on et pots sentir desprotegit i sense forces.

És l’experiència de Jesús durant aquests quaranta dies, però també tot al llarg de la seva vida. Al desert Jesús troba els pols que l’han d’orientar en la seva missió. Descobreix en el cara a cara amb el Pare de quina manera ha de viure la seva filiació: pel poder polític? pel miracle fàcil? per les riqueses? per l’admiració de la gent? Al desert Jesús descobreix que ha de ser Fill en el servei, en la donació, en l’amor sense fronteres.

La Quaresma pot ser un temps de desert. En aquests quaranta dies podríem crear el nostre propi desert, un temps on el silenci ocupi un lloc important. Sols cara a cara amb nosaltres i amb Déu.

 Dedicar uns minuts cada dia a aquest exercici interior, deixant de banda tot allò que ens distreu, llegint algun text bíblic, l’evangeli del dia per exemple, per tal de fer una mirada sobre la nostra vida, les nostres relacions, la nostra vida en la societat. Revisar la nostra vida a la llum de l’evangeli.

I com Noé, descobrir l’arc de sant Martí que apareix després de la tempesta: després dels dies negres, del sofriment, del desànim, del dubte... L’arc de sant Martí que és signe de pau, de vida, de llum i de confiança. Des que el veiem aparèixer en el nostre cor, sabem que més enllà de tot allò que és fosc hi ha llum, hi ha sentit, hi ha Déu.

La Quaresma és un temps oportú per revisar les nostres relacions humanes. A la parella, a la família, a la comunitat, a la feina, a l’escola, a la ciutat. Vivim aquestes relacions amb un esperit obert, servicial, acollidor, proper, reconciliador?

El dia de Pasqua renovarem els compromisos del Baptisme. Perquè no esdevingui un ritus i unes paraules buides, cal que des d’ara ens hi preparem fent aquesta revisió. Com acostumem a fer amb el nostre cos, amb la salut, és bo que almenys una vegada a l’any fem aquesta revisió interior.

Una revisió que ens pot ajudar a imantar els pols que s’havien desimantat, els pols que ens han de guiar i orientar. És Jesús qui ens fa costat per ensenyar-nos on és el nord, el camí cap al Pare.

Celebrem l’eucaristia, sagrament de la vida de Jesús, una vida plena de l’Esperit de Déu, una vida compartida i lliurada, una vida en la que ens podem emmirallar per tal que en les nostres vides l’Esperit de Déu, l’Esperit de Jesús actuï, fent de nosaltres testimonis que donen vida i llum als qui ho necessiten.


diumenge, 4 de febrer del 2024

Sí que ho vull : queda pur

6 diumenge durant l'any B

lectures


La lepra era una malaltia considerada molt perillosa i contagiosa en temps de Jesús. És normal que en aquestes circumstàncies es prenguessin mesures molt dràstiques per evitar el contagi.  

En aquell temps, a més, es feia una relació directa entre malaltia i pecat. La malaltia era conseqüència del pecat, sigui el propi, sigui el dels avantpassats. Amb la lepra, aquesta relació era més intensa degut a l’aspecte exterior de la malaltia.

El leprós, doncs, era considerat impur. Era impur externament, però també interiorment. Com hem escoltat a la primera lectura havia d’avisar clarament la seva condició,  “escabellats i amb vestits esquinçats”, havia d’allunyar-se de la gent i en cap cas s’havia de deixar tocar per ningú. De la mateixa manera, el qui no era leprós havia d’allunyar-se i no tocar un leprós.

Jesús i el leprós desobeeixen completament totes aquestes prescripcions: el leprós s’apropa a Jesús, Jesús el toca. 

Aquestes lleis, encara que fossin justificades, marginaven socialment el leprós. Jesús, que anuncia una bona noticia d’un Regne on tothom hi té un lloc, no pot obeir una llei que exclou algú.

Amb el leprós actuarà de la mateixa manera que amb els altres malalts, endimoniats, recaptadors d’impostos, dones de mala fama, infants, pobres… Els dona la mà perquè s’aixequin i recobrin la seva dignitat humana.

Quina és la realitat d’avui? Quantes exclusions segueixen existint avui en què la lepra ha estat vençuda. Els malalts de SIDA sovint són tractats com si fossin leprosos; els qui han estat a la presó, els immigrants, els refugiats, els infants de famílies pobres o desestructurades, els sense-sostre... Quantes entitats s’han creat en els nostre temps que tenen com a objectiu la lluita contra l’exclusió social.

Aquests exemples són interns, a casa nostra. Però una situació semblant la descobrim en el mapa del món, en les fronteres. Els països del Tercer Món no els tractem d’una manera semblant, i els fem viure “fora del campament” apartats, creant muralles, a Israel, als Estats Units o a Ceuta i Melilla? Els centres d’internament d’estrangers en situació il·legal no s’assemblen una mica a aquells campaments de leprosos d’altres temps?

Sé que les problemàtiques són complexes. Però tenim l’obligació de fer el que calgui perquè les desigualtats que provoquen aquests fluxos migratoris disminueixin. Que no els calgui venir a Europa perquè trobin en els seus països condicions de vida dignes. No ens podem desentendre, en un món globalitzat, pensant que és el seu problema i no el nostre. La història recent està plena de fets, des de l’esclavitud a les colonitzacions o a la neocolonització econòmica, pels que no podem dir que no tenim res a veure amb la situació que viuen els països del Tercer Món.

Seguir Jesús, ser cristià, no és compatible ni amb el racisme ni amb les exclusions de persones o de pobles. Jesús feia tot el contrari. Seguir Jesús és lluitar perquè les barreres desapareguin, perquè la humanitat avanci cap a la unitat. 

La trobada del leprós i de Jesús ens recorda també que allò que fa que l’home sigui impur no es troba en la pell, ni en la condició social, ni en la religió que es professa. Que la impuresa es troba dins del cor, allà on prenem decisions que fan mal als altres. 

Que l’eucaristia ens ajudi a mirar dins nostre, purificar el nostre cor perquè esdevingui un cor obert als altres, un cor que estima i que fa el bé.