26 diumenge durant l'any C
Tornem
a escoltar avui una paràbola pròpia de l’evangeli de Lluc. Recordeu dues altres
que hem escoltat recentment i que també són pròpies de Lluc: la del bon
samarità i la del pare i els dos fills. Totes
dues amb un tema central: la misericòrdia.
Aquesta paraula, misericòrdia, a vegades sona
malament en el nostre món d’avui. I penso que aquesta mala fama és deguda a una
mala pràctica que els cristians en particular i els homes i dones en general hem
fet d’aquest valor, d’aquesta actitud.
Es la mala pràctica del qui es lamenta dels
mals que els arriben als altres, però que és un plany que es queda aquí, en el
plany, en el dir “ai pobrets”, sense
no fer res més.
Això
no és ser misericordiós tal com Lluc ho entén. La misericòrdia de Lluc és la
del samarità que veient l’home ferit en el camí es commou, se li remouen les
entranyes, es posa en el seu lloc, i en aquest posar-se en el seu lloc,
d’immediat actua, i a més actua amb eficàcia. És l’actitud de l’home, de la
dona, que surten dels seus petit mons, amb els seus petits o grans problemes
per arribar al món d’aquell que encara ho passa pitjor que ell. I al sortir,
busca la manera de millorar la situació de l’altre, d’ajudar-lo de servir-lo.
La misericòrdia de Lluc és la del pare que sap
perdonar quan el seu fill torna. És la del pare que surt del seu petit món en
el que podria estar dolgut per l’actuació del fill i pels perjudicis que li ha
ocasionat per arribar al cor d’aquest fill i comprendre que necessita perdó,
acollida i amor.
El papa
Francesc parla contínuament de misericòrdia. En l’entrevista que ha estat
publicada aquests dies hi insisteix, dient per exemple que “els ministres de l'Església han de ser misericordiosos, fer-se càrrec
de les persones, acompanyant-les com el bon samarità que renta, neteja i
consola el seu proïsme.” o també que “el que l'Església necessita
amb major urgència avui és una capacitat de curar ferides i donar escalf als
cors dels fidels, proximitat, acostament.”
En la paràbola del pobre
Llàtzer que hem escoltat avui hi trobem l’exemple contrari al del samarità o al
del pare. És l’home que no és misericordiós. I no perquè faci mal a directament
a Llàtzer sinó per no fer res. És l’home que viu tancat en el seu món de
benestar, en una bombolla que no el deixa escoltar ni veure el pobre que viu tan
a prop. És l’home que no sap posar-se a la pell de l’altre, és l’home amb un
cor de pedra insensible i indiferent a la sort de l’altre.
I
també aquí hi ha una bonica homilia del papa Francesc quan va fer la seva
primera visita fora de Roma a Lampedusa, una illa al sud d’Itàlia, on arriben
moltes pasteres des del nord d’Àfrica.
Va
dir: “La cultura del benestar ens porta a pensar en nosaltres
mateixos, ens fa insensibles als clams dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són
maques, però no són res, són el miratge de la futilitat, del provisional, que
porta a la indiferència cap als altres, és més, porta a la globalització
de la indiferència. En aquest món
de la globalització hem caigut en la globalització de la indiferència. Ens hem
acostumat al patiment de l’altre, no ens pertany, no ens interessa, no és cosa
nostra!”
Com ressona en aquestes paraules la paràbola del
pobre Llàtzer! No són els homes i dones del Tercer Món aquells que voldrien les
engrunes que cauen de les taules del nostre Primer Món?
El
final de la paràbola Lluc ens dóna una pista per aprendre a ser misericordiosos.
Per ser-ho ens cal escoltar. Fer que el nostre cor sigui capaç d’escoltar el
crit del pobre, de l’exclòs, del malalt,
de qui es troba a l’atur, de qui ha d’anar a fer cua per buscar menjar per la
seva família.
Tants
germans i germanes que ens parlen i que esperen de nosaltres un gest fraternal
que es concreta en una ajuda material, en un temps dedicat a ell, en un
somriure...
Que aquesta eucaristia sigui l’aliment que ens
cal per créixer en amor, en misericòrdia, en atenció als altres.
