Qui doni un vas d’aigua fresca...

13 diumenge durant l'any A

lectures

Continuem escoltant consells que Jesús dona als seus deixebles, un cop els ha constituït com a grup. Uns consells que són per a la missió, per sortir enmig del món, per testimoniar la bona notícia d’un Déu que és Pare, que ens estima i que ens convida a estimar.

La invitació a estimar-lo a ell més que al pare, la mare o als fills pot semblar estranya. No hem d’estimar els pares, no hem d’estimar els fills? Cal que situem tot plegat al lloc correcte, que és el de saber què vol dir estimar Jesús. Estimar Jesús no és un acte intimista i piadós. Estimar Jesús és estimar els preferits de Jesús, els petits, els pobres, els exclosos, els desvalguts., estimar Jesús és estimar com Jesús. Comprenent-ho així, aquest estimar més Jesús que a la família és més aviat una crida a no tancar-nos en els petits cercles on ens trobem bé. És una crida a estimar sense fronteres, obrint-nos especialment als que més ens necessiten.

També són paraules exigents les de prendre la creu. Aquí tampoc no es tracta de buscar el sofriment pel sofriment. Seguint l’exemple de Jesús i de tants d’altres, prendre la creu és no defugir les dificultats, les incomprensions, el rebuig que pot venir quan ens comprometem en un amor sense fronteres, generós i gratuït. Jesús no va buscar la creu, se la va trobar i no va fugir. Semblantment a tants homes i dones que fent el bé han rebut rebuig i incomprensió. I a homes i dones que fins i tot han pagat amb la vida el seu compromís per als més febles.  

Jesús vol deixebles que estiguin disposats a donar la vida per la causa del Regne, per la causa de la justícia. Caldrà que busquem on són avui sobretot les causes del Regne. Quins són els preferits de Déu avui. Els que es troben en situacions d’indefensió, de vulnerabilitat. Segurament els que s’han de desplaçar a causa de la guerra o de la pobresa. Els qui truquen a les portes de les nostres fronteres. Els qui degut a les crisis econòmiques i socials s’han quedat sense feina, triguen a rebre els ajuts per viure amb dignitat i han hagut de fer cua per cercar aliments. En definitiva els qui no saben quin  serà el seu futur.

Són tots aquests els qui esperen un vas d’aigua fresca que alleugi les seves sets, els seus patiments. Són aquests els qui sense buscar-ho carreguen les seves creus.

Davant totes aquestes situacions, hem d’obrir bé els ulls i les orelles per ser portadors de vasos d’aigua fresca, portadors d’acolliment, de somriures, de servei, de disponibilitat. Pensem en aquells que es troben sols i que fa temps que no visitem. Una visita, un somriure, són aigua fresca que alleuja moltes sets.

Però també posem-nos al costat de tots els qui tenen fam i set de justícia i reclamen canvis per construir una societat més justa i solidària, on hi hagi menys desigualtats i menys pobresa. Una societat també on el racisme no hi tingui lloc.

Celebrem l’eucaristia, no com un ritus o com un precepte que complim, sinó com un moment per refer forces i per saber-nos enviats pel nostre Mestre a apropar el seu Regne.

Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum

12 diumenge durant l'any A

lectures

L’evangeli que acabem d’escoltar s’emmarca dins d’un seguit de consells que Jesús dona al grup dels dotze que acaba de constituir. A aquest grup a vegades els anomenem deixebles i a vegades apòstols. Cada una de les dues paraules tenen un significat diferent.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop seu. Però abans  d’escoltar i aprendre del mestre cal establir un vincle de confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dona confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem per un moment en les sectes. No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat lluny”.

Jesús envia el deixeble, el converteix en apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és el missatge que dona Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

És el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni. El camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Començar, doncs, per fer confiança, fiar-nos d’ell, posar-lo en en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Com Jeremies, que sabem que ho va passar malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments també en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquesta és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.

Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.

La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. És amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el Pare.

El que fins ara hem dit, ho podem aplicar també a l’Església. A vegades té la temptació de quedar-se dins dels seus murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.

Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.

Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo,  per alimentar-nos de la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tots, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.

Fem-ho una vegada més en l’eucaristia d’avui.

No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar

11 diumenge durant l'any A

lectures

“En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperada” Què veu avui Jesús mirant la multitud dels nostres dies? No crec que ningú pugui dubtar que segueix veient gent malmenada i desesperada, que es troba en situacions d’extrema necessitat, que ha perdut el nord, que no sap cap a on tirar.  

L’evangeli és bona notícia. L’evangeli ens dona esperança. Jesús també va passar per situacions de desesperació, Jesús també va estar ell mateix malmenat, és a dir, tractat malament. La diferència potser és que en aquelles situacions no es va trobar com una ovella sense pastor, gràcies a la confiança absoluta que va posar en un Déu que li era Pare.

Les seves paraules doncs ens han de conduir cap a la  mateixa confiança en la que ell vivia. Viure en la confiança enmig de la desesperació, del maltractament i la desorientació.

Jesús crida ben aviat uns col·laboradors, els Dotze, els deixebles, els apòstols...  

Si ell es va envoltar de col·laboradors per acomplir la seva missió, hem de creure que avui se segueix envoltant de col·laboradors per dur a terme la seva missió.

Jesús en crida Dotze, símbol de les dotze tribus d’Israel. I envia a aquestes tribus d’Israel. Després de la resurrecció aquesta missió s’eixampla a tot el món: en l’evangeli de Mateu, les darreres paraules de Jesús són “Aneu per tot el món...”

La manera de fer de Déu és la mateixa. Cada un de nosaltres, cristians o no, creients o no, som cridats a col·laborar amb ell. Encara que sigui una mica agosarat, podríem dir que sense nosaltres Déu estaria perdut. No tindria els instruments necessaris per dur a terme la seva missió.

I quina és aquesta missió? Escoltem quina era la missió de Jesús, que encomana als Dotze: “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis...”

Què hi ha de comú en aquestes accions?: malaltia, mort, exclusió i pecat. 

La missió de Déu en el món, per a la qual som enviats va per aquí: Lluitar contra el mal en totes les seves formes i donar consol i esperança. I per a dur-ho a terme Déu ens ha fet un regal: la nostra capacitat d’estimar, l’esperit d’amor que s’ha unit al nostre esperit humà allò que ens fa imatge i semblança d’Ell.

És amb aquest “poder” que som capaços de guarir malalties, d’apostar per la vida, de ser llavors de comunió, de rebutjar el mal.

Un “poder” que hem rebut sense pagar res i que hem de donar sense demanar res a canvi. 

Encara que a vegades costi creure-ho, el Regne de Déu és a prop. I és a prop perquè és un Regne que ve de Déu i que ens l’ha donat des del moment en què per amor ens va crear.

Ni que el rebutgem, aquest Regne és a prop. I en Jesús és on l’hem vist més a prop, encara que els homes intentessin fer-lo fora.

La resurrecció és el que ens dona aquesta esperança, amb la que intentem caminar enmig de les dificultats. No som com ovelles sense pastor. Jesús va al davant nostre i ens ensenya el camí. Seguim-lo sense por. 

Els qui mengen aquest pa viuran per sempre

El Cos i la Sang de Crist any A

lectures

Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un àpat. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions participant en un àpat. 

Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia de la resta d’éssers vivents. El fet de menjar ens és sovint una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa. 

Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència del convit, del banquet, de l’àpat fraternal, tan profundament arrelada en els humans, per anunciar aquell Regne de fraternitat i d’amor, anunci que és l’objectiu de la seva missió. Per això no li fa res compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu, sigui un ric o un pobre.  

En la primera lectura Déu recorda a l’home que no viu només de pa, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

És aquesta paraula precisament, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa. Una paraula que ve de Déu a través seu. Una paraula que no és sempre verbal, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei... El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context.  

Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dona però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç, la nostra col·laboració.

El pa és el signe de la unitat com ens diu Pau a la segona lectura. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens diu que ell es trenca, es dona, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells que el mengem. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.

En el gest de trencar el pa, Jesús ens recorda també que la vida s’ha de compartir. Que les alegries, compartides, són més duradores, i que les dificultats, compartides, se suporten millor.

 Germanes i germans, l’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No només un record del passat. És memòria viva que es fa present.  La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, el vi vessat, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.

L’eucaristia no s’acompleix dins de la celebració, s’acompleix en la vida. Estimant a l’estil de Jesús fem que la nostra vida sigui eucarística. Nosaltres esdevenim l’aliment de comunió. Una eucaristia tancada sobre ella mateixa, sense conseqüències, no és una veritable eucaristia. Sant Pau arriba a dir als corintis: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!” L’eucaristia pot estar formalment molt ben celebrada i no ser veritable eucaristia!

Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que mai no se’ns pugui dir: “L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia”