El Regne de Déu és a prop vostre

14 diumenge durant l'any C
Is 66, 10-14c  Lc 10, 1-12. 17-20

La lectura d’Isaïes i les imatges que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola, que ens porta als braços.

Imatges potents que Isaïes proclama en un moment tan difícil per als jueus  com va ser l’exili a Babilònia. ¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut, quan tots estan desanimats i desesperançats?. La força la treu de la confiança, que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de l’esclavatge d’Egipte, o el camí enmig del desert.

És aquesta fe històrica que fa dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu”.

Viure en confiança, fer confiança enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de violència. Fer néixer confiança on no n’hi ha.

És també la confiança posada en una persona concreta, Jesús, la que dóna la força als setanta-dos per caminar cap a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat als pobres.

És en aquestes condicions on avui ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i que vol que ens estimem com a germans.

Per fer aquest anunci no calen grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes coses poden desfigurar l’anunci. 

 Com insisteix tant el papa Francesc, el que cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions, especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.

No ser una església malalta perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.

 En aquests temps de dificultat, tot això és molt important. On som els seguidors de Jesús?  Ens poden trobar en els llocs on es viu la solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones refugiades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar, tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.

L’enviament de Jesús dels setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És qquí on ens podem trobar amb creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà. Aquest món que Jesús anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests llocs on es fa el bé.

Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos enviats com els setanta-dos deixebles.

Crist vol que siguem lliures

13 diumenge durant l'any C
Ga 5, 1. 13-18   Lc 9, 51-62

“Crist vol que siguem lliures” El text de Pau que hem escoltat ens endinsa en aquesta paraula, llibertat, tan important en la història de la humanitat. Sobre ella s’han escrit milers de llibres, l’utilitzem contínuament, no només a nivell polític, també a nivell social, personal, familiar.

El que ens diu Pau sobre la llibertat ens ajuda a no banalitzar-la, a no simplificar-la definint-la com la capacitat que tenim de fer el que vulguem. Ens avisa del fet que exercint la nostra llibertat podem esdevenir esclaus. La bona llibertat és la que allibera, no la que esclavitza.

Quan la llibertat ens fa esclaus? Quan ens condueix a l’egoisme, a l’autodestrucció, a esdevenir esclaus d’un ídol.

Quan la llibertat ens fa lliures? Quan ens condueix al servei dels altres, a l’amor als altres.

Si en nom de la llibertat devoro els altres, els mossego, com diu Pau d’una manera tan gràfica, esdevinc esclau, em tanco sobre mi mateix.

Si en nom de la llibertat estimo i em poso al servei dels altres, difícilment seré esclau del diner, de la comoditat, del consum exagerat. Tenir en compte les necessitat dels altres, les seves situacions de dificultats, impedirà que caigui en aquests esclavatges.

A l’evangeli de Lluc iniciem una nova etapa en la missió de Jesús. L’etapa en què Jesús emprèn decididament el seu camí cap a Jerusalem. Un camí que és camí de llibertat, ni que el destí sigui la creu i la mort. Ni la creu ni la mort faran de Jesús un esclau. Es mantindrà lliure fins al final perquè el seu camí és un camí de servei i d’amor als altres. Malgrat les dificultats i els rebuigs. La reacció de Jesús al rebuig dels samaritans no és d’odi ni de violència, com pretenien els deixebles, sinó de continuar el seu camí.

Tres persones es troben amb Jesús, i a totes tres els fa una proposta de llibertat. Lliures de les possessions, lliures dels lligams familiars massa estrets, lliures del passat.

Aquestes propostes de llibertat que Jesús els fa, ens les fa d’una manera o una altra a cada un de nosaltres. No en la literalitat de les seves paraules, sinó en l’esperit.

Les riqueses, els lligams i el passat també avui ens fan perdre la llibertat quan en fem absoluts.

El que tenim, el que posseïm, ens treu llibertat. Quan prenem decisions ens influeix molt. Ens costa alleugerir l’equipatge per caminar sense destorbs.

Aquest temps de crisi econòmica ens ha fet replantejar la nostra relació amb les coses. Potser havíem construït un benestar exagerat, i ara, forçats per la situació, hem vist que podíem prescindir de moltes coses que ens semblaven imprescindibles. En aquest sentit, beneïda crisi!

Malauradament, per a molts la crisi els ha portat a situacions de pobresa, de necessitat, per sota dels límits de la dignitat humana en aspectes tan importants com l'habitatge, el menjar, la salut o l’educació.

Els qui estem per sobre del que és necessari potser ens caldrà créixer encara en esperit solidari, en ganes de compartir.

La família, el grup d’amics, el clan, l’ètnia, la raça, la nació, la llengua, poden ser també realitats que ens facin menys lliures, quan tanquem fronteres, quan excloem el qui és diferent. L’esperit de Jesús és esperit sense fronteres. La família, el grup, només han de ser llocs on aprenem a sortir de nosaltres mateixos, però vigilant de no construir barreres ni fronteres. Més enllà sempre hi ha homes i dones que potser quasi no coneixem, però que ens necessiten. Pensem avui per un moment en els refugiats que poc a poc van arribant a casa nostra.

El qui segueix Jesús i el seu Regne mira sempre endavant. El passat no ha de ser mai una excusa per aturar-se o per anar enrere. La vida va sempre endavant, i si mirem enrere ha de ser només per ajudar a avançar aquells que per cansament, desil·lusió, dificultat, els costa veure un futur.

Acabo amb una frase del papa Francesc adreçada als cristians: “Tenim por que Déu ens porti per camins nous, traient-nos dels nostres horitzons, sovint limitats, tancats i egoistes, per obrir-nos als seus”

Deixem doncs enrere la por, siguem homes i dones lliures a punt per estimar i servir.

Qui dieu que sóc

12 diumenge durant l'any C
Lc 9, 18-24

L’esdeveniment que acabem d’escoltar, i que el trobem en els tres evangelis sinòptics, devia tenir un impacte especial en els apòstols, i després en els primers seguidors de Jesús. La pregunta que Jesús els posa és central, i els devia deixar una mica descol•locats: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”.

No és la pregunta que el mestre fa al seu deixeble per comprovar si aquest l'ha escoltat bé, no és una pregunta per saber si s’han estudiat la lliçó. La pregunta de Jesús és una pregunta vital i fonamental. Posa al deixeble davant Jesús. La resposta no pot reduir-se a unes paraules ben dites com les que diu Pere, ni que siguin paraules encertades i amb més conseqüències de les que ell es pot imaginar: “el Messies, l’Ungit de Déu”. El que diu Jesús a continuació vol precisar què vol dir ser Messies, Ungit. Per als deixebles probablement Messies tenia unes ressonàncies polítiques, de poder. Els reis eren ungits amb oli quan iniciaven el seu regnat. Jesús els fa comprendre que acceptar-lo com a Messies, com a Ungit, vol dir més aviat acceptar-lo com a ungit per a portar una bona notícia als pobres, als devalguts, als presoners, com havia dit a la sinagoga de Natzaret a l'inici de la seva missió. El qui reconeix Jesús com a Messies ha d'estar disposat a treballar per a aquesta missió, ha d'estar disposat a "prendre la creu i acompanyar-lo".

Avui, Jesús ens posa la mateixa pregunta:  “I tu, qui dius que sóc?” Jesús ens convida a anar a l’essencial de l’evangeli, a no distreure’ns en el que és secundari. A no perdre’ns en les paraules boniques, a  demostrar amb els fets. A no donar importància a allò que no és important, i centrar-nos en allò que és el centre de la vida cristiana: Jesús mateix i el seu missatge d’amor. Aquell missatge tan senzill que ens diu que Déu és Pare i que nosaltres som fills i germans. Tornar a Jesús, posar-lo al centre és redescobrir aquest missatge i concretar-lo en les nostres decisions, en les nostres relacions, i també en les nostres creus.

Quan Jesús ens diu que prenguem cada dia la nostra creu, no és per dir-nos que el nostre objectiu és el sofriment. El nostre objectiu és l'amor. És cert, però, que el sofriment ens acompanya. Sense oblidar que sovint som nosaltres a l'origen del sofriment dels altres. Jesús ens acompanya perquè no ens enfonsem en el sofriment, perquè sempre mantinguem viva la flama de l'esperança, i també perquè no siguem causa de sofriment. Jesús ens crida a acompanyar els nostres germans que viuen sense esperança, per ajudar-los a retrobar la confiança, per ajudar-los a viure.

La fe en Jesús no és com una droga que ens ajuda a suportar el dolor. La fe en Jesús ens fa descobrir, enmig d’un món injust, la llavor d’un món més fratern, més just i més humà que s’obre camí. I aquesta esperança ens impulsa a ser col•laboradors d’aquest món nou.

 Que l’eucaristia ens ajudi a respondre, sobretot amb la nostra vida, a la pregunta de Jesús: “I tu, qui dius que sóc?”