Lc 7, 11-17
Després dels temps de Quaresma
i Pasqua i de dos diumenges celebrant solemnitats especials (Trinitat i
Corpus), reprenem la lectura de l’evangeli de Lluc que ens acompanyarà fins
acabar aquest any litúrgic.
I ho fem amb aquesta trobada
de Jesús amb una viuda que acabava de perdre el seu fill únic. Una situació
realment dramàtica, on aquesta dona que en perdre el seu marit ja va quedar en
una situació de vulnerabilitat, tal com quedaven les viudes en temps de Jesús en
una societat molt patriarcal, perdent el seu fill únic afegeix una situació de
soledat i dolor immens, el dolor de qualsevol mare que perd un fill, i en el
seu cas, a més, fill únic.
La trobada amb Jesús, camí del
cementiri és intensa: La mira als ulls, on descobreix el seu dolor, i se’n
compadeix. Es posa a la seva pell, es commou, i intenta posar fi al seu plor.
No es desentén de la seva situació. Un cop el noi ressuscitat, el torna a la
seva mare per aturar el seu plor.
Més enllà de les anècdotes,
aquest evangeli hauria de tocar-nos en el nostre interior. Hi ha tantes
situacions on dones i homes ploren! No puc deixar de pensar en la fotografia d’aquesta
setmana d’un infant petit mort en una de tantes embarcacions enfonsades
intentant creuar el mediterrani. Podem imaginar, si és que eren vius, els
rostres dels seus pares.
I en les situacions que ens
són més properes, persones que són prop nostre i que ploren per tantes
realitats dures dels nostres dies. Com els mirem? Com ens compadim d’ells amb
una compassió activa que no es queda en el sentimentalisme i en la inacció?
Aquest és el sentit de la paraula misericòrdia, en aquest any
dedicat a ella. La misericòrdia que és capaç de remoure les entranyes i
sentir-se tan a prop del que plora com la mare se sent a prop del fill que té
dins del seu ventre. En hebreu, aquest és l’origen de la paraula misericòrdia.
Aquesta gran proximitat que no ens deixa indiferents davant la sort dels més
petits, dels més desprotegits, dels més deixats de la mà de Déu.
El papa Francesc, quan va anar
a Lampedusa, va parlar de la globalització de la indiferència. Indiferència
davant la molta informació que rebem diàriament del que està passant no massa
lluny d’aquí, a Turquia, a Grècia, a Macedònia. Estem com saturats i
narcotitzats en rebre notícies i ens costa reaccionar. Què faria avui Jesús?
Segurament aniria allà on es troben, per mirar-los, per abraçar-los, per
intentar que no plorin i que trobin un lloc d’acollida.
Europa d’arrels i cultura
cristianes, com responem al clam de les viudes d’avui i dels joves d’avui.
Quina esperança els donem, quin futur els proposem.
Que
l’Esperit de Pentecosta ens faci obrir portes i finestres, fronteres i barreres,
per sortir a parlar als homes i dones de diferents llengües i cultures amb l’únic
llenguatge amb l’única cultura que és portadora d’esperança i que tothom pot
comprendre, el llenguatge i la cultura de l’amor, no un amor edulcorat sinó un
amor a l’estil de Jesús, gratuït, generós i sense fronteres.
