14 diumenge durant l'any C
lectures
lectures
La lectura d’Isaïes i les imatges
que utilitza, ens ajuden a completar la imatge que Jesús ens va donar d’un Déu
que és pare. Déu no és pare en un sentit masculí, Déu és pare-mare. En Déu
descobrim aquest pare-mare que ens amanyaga sobre els genolls, que ens consola,
que ens porta als braços.
Imatges potents que Isaïes
proclama en un moment tan difícil per als jueus com va ser l’exili a Babilònia.
¿D’on pot treure el profeta la força per parlar així quan tot sembla perdut,
quan tots estan desanimats i desesperançats? La força la treu de la confiança,
que no és ingènua, que neix en situacions com la d’Abraham que ho deixa tot per
anar a una terra desconeguda. És la confiança en moments com els de
l’esclavatge d’Egipte, o el camí enmig del desert.
És aquesta fe històrica que fa
dir a Isaïes “Alegreu-vos amb Jerusalem,
feu festa, tots els qui l’estimeu”.
Viure en confiança, fer confiança
enmig de les nostres situacions de dificultat, de desànim. Acompanyar els qui
ens envolten en totes les seves situacions de pobresa, d’injustícia o de
violència. Fer néixer confiança on no n’hi ha.
És també la confiança posada en
una persona concreta, Jesús, la que dona força als setanta-dos per caminar cap
a llocs a vegades hostils, difícils, com anyells enmig de llops. I fer-ho amb
els mitjans senzills que Jesús els proposa, sense bossa ni sarró ni calçat, en
coherència amb l’anunci que han de proclamar, l’anunci d’un Regne adreçat especialment
als pobres.
És en aquestes condicions on avui
ens hem de sentir enviats. Enviats enmig del món, cadascú en la seva situació i
les seves possibilitats, per anunciar un Déu pare-mare que ens estima sempre i
que vol que ens estimem com a germanes i germans.
Per fer aquest anunci no calen
grans mitjans, ni poder, ni influències. Ben al contrari, moltes d’aquestes
coses poden desfigurar l’anunci.
Com insisteix tant el papa Francesc, el que
cal és sortir pels carrers i les places, enmig de totes les situacions,
especialment les situacions de perifèria, i enfangar-nos, no tenir por
d’embrutar els nostres vestits per ser testimonis de l’amor que en Jesús hem
descobert. Un amor sense fronteres, un amor generós i gratuït.
No ser una església malalta
perquè està tancada en els seus palaus d’ivori, arriscar-se fins i tot a
accidentar-se perquè camina enmig del món sense por.
On som els seguidors de Jesús? Ens poden trobar en els llocs on es viu la
solidaritat? Allà on hi ha persones que no tenen menjar per portar a casa? Allà
on hi ha famílies que han perdut l’habitatge? Allà on hi ha persones
refugiades? O bé restem tancats a casa, o a l’església, en el nostre benestar,
tancant els ulls i les orelles a totes aquestes situacions.
L’enviament de Jesús dels
setanta-dos és una imatge d’aquest sortir de nosaltres mateixos, dels nostres llocs
de confort. Ser capaços d’escoltar, de veure, de dialogar, d’evitar judicis i
condemnes. De buscar amb tothom llocs de trobada. Llocs de trobada que, també en
paraules de Francesc, són allà on es fa el bé. És aquí on ens podem trobar amb
creients d’altres religions i amb no creients perquè junts fem avançar aquest
món nostre per fer-lo més digne, més habitable, més humà. Aquest món que Jesús
anomenava Regne i que és ben a prop nostre en aquests llocs on es fa el bé.
Celebrem l’eucaristia, i després, sentim-nos
enviats com els setanta-dos deixebles.