On comprarem pa perquè puguin menjar tots

Jn 6, 1-15

Durant uns diumenges canviem d’evangeli i anem al de Joan, per escoltar el signe de la multiplicació dels pans i els peixos i el llarg discurs que en segueix, sobre el pa de la vida.

Aquest signe explicat per Joan té moltes significacions, valgui la redundància. Tanta significació que farà que Joan desenvolupi aquest discurs del pa de vida.

En l’actual situació que vivim de profunda crisi econòmica el signe és molt suggerent. Aquella multitud mancava del necessari per subsistir. Havien anat a escoltar Jesús per alimentar el seu esperit, però l’home necessita també l’aliment material. No podem anar a les poblacions de tants països on es mor de fam, per fer-los bonics discursos, si abans no els hem ajudat a cobrir les seves necessitats més bàsiques. Així ho ha entès l’Església quan ha anat als països del Tercer Món, i és per això que molt sovint, al costat d’una església, s’hi troba un dispensari i una escola…

En l’anunci de l’evangeli no podem dividir l’ésser humà. Es un anunci per a tota la persona, cos i esperit.

Continuant amb el signe de la multiplicació, el missatge de Jesús penso que és força clar. La solució dels deixebles a la petició de Jesús de buscar aliment,  és la dels diners. I quan pensem com a primera solució els diners, no s’acostuma a anar massa lluny. Els diners sols no són suficients. Per ajudar els altres, cal sobretot una acció interior, una voluntat de compartir. La solució vindrà de compartir el poc que tenien, aquells cinc pans i dos peixos. Es veritat que racionalment no té massa sentit, el sentit el trobem en la profunditat del signe. Si no som capaços de compartir, no només els nostres béns, sinó també les nostres vides, el nostre temps, per més diners que tinguem, no solucionarem els problemes.

I quina és la realitat del nostre món? No hi són els diners? Quan sentim les quantitats de què es parla en el nostre primer món, per fitxar un futbolista, fins i tot ara en plena crisi, per comprar armament, o per tantes d’altres despeses, ens hem de preguntar: No hi ha prou diners per alimentar tota la humanitat? Però la solució no ve de tenir els diners, sinó de ser capaços de compartir, de canviar radicalment les relacions entre els països, de crear un nou ordre econòmic més solidari, més just.

La crisi econòmica actual ens ha fet descobrir que l’afany de guanyar més i més diners el més ràpid possible porta a situacions de col·lapse. Que gastar més i més sense fre, porta a situacions de col·lapse.

El gest de Jesús ens convida a canviar el nostre estil de vida, a ser més austers, a estar disposats a sacrificar els nostres petits privilegis pel bé comú. En definitiva, a compartir.

Es evident que en la manera d’explicar Joan la multiplicació dels pans i dels peixos, hi ha una intenció clara de relacionar-la amb l’eucaristia. Per això, després del que hem dit sobre el significat d’aquest miracle, podríem redescobrir l’Eucaristia més com un sagrament de la fraternitat, del compartir, de la solidaritat,  i no tant com un ritus misteriós i difícil de comprendre.

L’eucaristia és signe del regne que Jesús anunciava, un regne on ningú no tindrà fam, on tothom tindrà un lloc.

Celebrar l’eucaristia ens ha d’impulsar a canviar la nostra vida per tal de ser instruments de fraternitat i de solidaritat No hi pot haver eucaristia si al mateix temps no hi ha almenys un desig d’estimar i de compartir.

Els jueus que estaven en aquell indret, no van comprendre el significat del que Jesús havia fet. Volien fer-lo rei. Només hi veien un significat polític. Jesús es retira, no vol que es mal interpreti el que acaba de fer, que va més enllà de la política. També avui veiem que moltes de les solucions als nostres problemes vénen, no de la política sinó de gestos senzills de solidaritat.

Amics, celebrem l’eucaristia amb aquest compromís de girar-nos  cap a Jesús i l’evangeli, amb el compromís de compartir el poc que tenim.

Ils étaient comme des brebis qui n'ont point de berger

Une fois la mission accomplie, les apôtres ont besoin de repartir à la source, là où ils avaient bu. Ils ont besoin de se ressourcer. Ils ont besoin de raconter leurs expériences à celui qui les avait envoyés.

 Ils sont sûrement fatigués. Mais ils sont contents. Ils rapportent ce qu’ils ont fait et ce qu’ils ont enseigné. Ils avaient bien compris la façon d’agir de Jésus : Parole et geste unis. Dire et faire, en essayant que ces deux réalités ne soient pas contradictoires, mais cohérentes. Ce qui nous manque aussi souvent. La cohérence entre ce que nous disons et ce que nous faisons.

Les mots que Jésus leur adresse nous montrent de quelle façon Jésus connaît nos besoins, même les besoins dont nous n’en sommes pas conscients.  Les apôtres, comme Jésus lui-même, ont besoin de rester à l’écart, de se reposer, de méditer leurs expériences, de les intérioriser. Ils ont besoin aussi de rire ensemble, de faire de blagues. Saint Augustin dit dans un de ses écrits que les chrétiens sont un groupe de personnes qui prient ensemble, qui causent ensemble, qui rient ensemble et s’entraident. Ils blaguent ensemble et ensemble ils sont sérieux.

C’est sûr que Jésus et le groupe qui l’accompagnait partageaient aussi des moments pour rire. L’image que l’Eglise offre au monde n’est pas parfois trop sérieuse, trop grave, trop prête à gronder, à avertir ?

Jésus lui-même avait besoin de rester à l’écart après avoir accompli sa mission, de perdre un peu le temps ensemble avec les apôtres.  

C’est le temps dont on a besoin dans toute relation d’amour : les époux, les parents et leurs enfants, les amis. Toute relation d’amour, pour qu’elle soit durable, pour qu’elle puisse grandir, a besoin d’un temps perdu entre ceux qui s’aiment. Un temps pour parler, un temps pour rester simplement l’un à côté de l’autre, un temps pour rire et pour s’amuser ensemble.

La relation qui est en train de s’établir entre Jésus et ses disciples est une relation d’amitié. Jésus dira plus tard : « Je ne vous appelle plus serviteurs, je vous appelle amis. » Cette relation, donc, a besoin de ce temps qu’on croirait perdu, mais qu’il est très nécessaire.

Voilà que nous en avons aussi besoin. Ce temps de prière qui maintient vive notre amitié avec Dieu et avec Jésus.

Facilement nous trouvons des excuses, nous disons que nous n’avons pas le temps. Nous disons même que nos occupations, même des occupations très « généreuses » nous empêchent d’avoir un temps de prière, de méditation, de silence.

Mais quand nous regardons la vie de n’importe quel saint, même ceux ou celles qui se vouaient complètement aux autres –je pense à Mère Teresa par exemple- nous y trouvons toujours des longs temps de prière, peut-être à cinq heures du matin, juste avant de commencer une longue journée de service aux plus pauvres. Et de nous dire que sans ce temps de prière ils ne pourraient pas tenir, surmonter les moments difficiles, les découragements, la fatigue.

Essayons de rétablir, s’il n’existe pas, ce temps de prière quotidienne. Le matin, le soir, dans une église, dans la chambre ou dans la cuisine, avec une formule ou une autre, avec beaucoup de paroles ou avec beaucoup de silences. Un temps qui nous redonne confiance en nous-mêmes et confiance en Celui qui est le Fondement de nos vies.

 Ecoutons, donc, les paroles de Jésus qui dit à chacun de nous, personnellement : « Viens à l’écart dans un endroit désert, et repose-toi un peu. » C’est dans cet endroit que Lui, vrai berger, lui qui est saisi de pitié envers nous, envers nos souffrances, nos tristesses et nos angoisses, va nous donner de l’eau vive afin d’apaiser nos soifs intérieures, afin d’éclairer nos chemins.

Une eau vive qui va faire de nous aussi des hommes et de femmes saisis de pitié pour tous ceux que nous trouvons, spécialement ceux qui sont dans le découragement, la difficulté, au chômage, sans-papiers ou sans toit.

Et travaillons pour que la paix et la solidarité règne dans nos familles, dans nos quartiers, dans nos cités, dans notre pays.

Començà a enviar-los de dos en dos

Mc 6, 7-13

Totes les lectures, d’una manera o d’una altra, ens parlen d’un Déu que de maneres diverses s’adreça als homes per enviar-los.

En la primera és el profeta Amós el qui se sent enviat al poble d’Israel, i vol dur a terme la seva missió malgrat l’oposició del sacerdot de Betel.

En la segona, Pau diu que tots hem estat elegits per ser sants.

I a l’evangeli, Jesús crida els dotze. En tots els casos es tracta de crides que ens depassen, que van més enllà del que semblava previsible, que sembla que no tinguin en compte les nostres aptituds, els nostres “diplomes”. Amós és un pastor, els dotze eren gent senzilla, i tots nosaltres sembla que siguem molt lluny de la santedat a què estem cridats.

No podem utilitzar aquelles excuses típiques del “no estic preparat”, “no sabré fer-ho”... Les crides de Déu no exigeixen ni currículums, ni diplomes. Tots som capaços. El que ens mancarà sovint és el coratge, la decisió, el saber renunciar a coses que ens semblen irrenunciables.

Aquest Déu que ens crida, que ens interpel·la, al mateix temps ens respecta. Som nosaltres els qui hem de decidir i sempre podem dir “no”. I en conseqüència, som nosaltres els que hem de dir “sí”.

Entre el no i el sí hi ha aquest Esperit de Déu que condueix, encoratja, truca... I no ho fa per una línia telefònica directa. Ho fa per mitjà de les persones i els esdeveniments que ens envolten. Persones i esdeveniments que nosaltres, cristians, hauríem de llegir a la llum de l’evangeli, a la llum de la vida de Jesús.

Jesús crida els dotze. Fins ara havien estat “deixebles” que escolten amb atenció el seu mestre. No només escolten les seves paraules, també la seva manera de viure i de fer.

Després d’aquest temps d’escolta, de mirada atenta, ha arribat el temps de ser enviats, d’esdevenir apòstols (apòstol, etimològicament significa “enviat”).

El seguidor de Jesús no es pot quedar a la primera etapa. És una etapa necessària, però no és suficient: “Feliços els qui escolten la paraula i la posen en pràctica” dirà Jesús.

El seguidor de Jesús és aquell que transforma la pròpia vida perquè sigui coherent amb la bona notícia de pau, perdó, servei, acolliment.

 Abans de fer un bonic discurs, cal un canvi de vida. En cas contrari, els discursos són paraules buides i incoherents.

Els consells que Jesús els dóna van en aquest sentit: per anunciar una bona notícia als pobres, als petits, cal ser pobre i petit. Sense diner, ni vestit de recanvi ni sarró.

 L’anunci de l’evangeli no es pot basar en mitjans poderosos ni ostentosos. El primer que ens ha de preocupar no són els recursos, les plataformes ni el poder social. El primer que ens ha de preocupar és la coherència de la nostra vida amb l’evangeli.

L’anunci de l’evangeli passa més pels petits gestos de tants homes i dones que diàriament sembren pau, consol, ajuda als més desemparats que per les grans declaracions als mitjans de comunicació o per les celebracions multitudinàries.

L’acció de Caritas parla més de Jesús que molts discursos i declaracions.

Cada un de nosaltres som elegits i cridats a transformar primer les nostres vides, a fer canvis, per tal d’anunciar l’evangeli de pau, de perdó, de servei.

Que l’eucaristia que celebrem cada diumenge sigui aquest moment en què escoltem Jesús, però que després hi hagi un segon moment on posem en pràctica el que hem escoltat, enmig d’aquest món difícil, amb greus problemes com la fam i la guerra, i amb situacions de veritable dificultat que moltes persones i famílies viuen avui per la crisi econòmica de casa nostra.

Que la nostra paraula sigui paraula d’amor i de solidaritat amb els més febles.

No hi pogué fer cap miracle

Mc 6, 1-6

Vam escoltar diumenge passat com Jesús guaria una dona i en ressuscitava una altra. En els dos casos s’hi manifesta una gran fe de part de la dona i del pare de la noia.

Jesús comença a ser conegut, però encara no ha tornat a Natzaret, el seu poble, on hi viu la seva família.

És dissabte, Jesús va a la sinagoga com qualsevol altre, segueix essent un fill del poble, el fill del fuster. La fama que té fa que el convidin a prendre la paraula. La reacció és ambivalent: d’una banda estan admirats per la seva saviesa i pels miracles que es diu que fa. D’altra banda, no ve revestit de res. No és una autoritat religiosa, un mestre típic d’aquell temps. Els seus vestits segueixen essent els mateixos, no ha estat nomenat per a cap càrrec important.

La seva vida senzilla, el seu estil senzill, el grup de gent senzilla que l’envolta fa que molts el menyspreïn, malgrat que les seves paraules són plenes de saviesa.

No ens deixem impressionar avui també per les aparences, per la manera de vestir, pels diplomes, pel currículum, pels càrrecs?

La fe de la dona que té pèrdues de sang, la fe de Jaire, aquí ha desaparegut. La reacció és el menyspreu.

La frase de l’evangelista és impactant: “No hi pogué fer cap miracle”. Els qui cercaven l’espectacle estan decepcionats. Hi falta quelcom que és imprescindible en la relació amb Jesús: la confiança.

 Jesús no ve per fer espectacles ni circ. Ve per anunciar la bona notícia d’un Regne on no hi ha pobres, ni malalts, ni exclosos. Els miracles són signes d’aquest Regne i d’aquesta bona notícia.

I nosaltres, avui, que cerquem en Jesús? No tenim potser la temptació de buscar en primer lloc les grans concentracions de cristians, la pompositat de la litúrgia, la bellesa de les esglésies, o fins i tot algun miracle?

No deixem potser de costat els gestos senzills que Jesús feia, la seva paraula que consolava, que donava esperança?

No són aquests gestos de bondat els que sobretot hem d’intentar incorporar a les nostres vides?

No hem d’imitar sobretot aquell home, Jesús, que en paraules de Pere “va passar pertot arreu fent el bé”?

És això el que sobresurt de la imatge personal i col·lectiva dels cristians en el món d’avui?

En alguns casos, ben segur que sí. En l’acció que Caritas i moltes parròquies estan fent en aquests moments de crisi econòmica, ben segur que sí.

Llàstima que aquesta imatge de bondat queda deslluïda per altres imatges que no ho són tant, i que costen de ser ben compreses pels homes i dones d’avui.

Intentem ser cristians sobretot en aquest vessant de bondat, de preocupació pels altres, de petits gestos quotidians que fan més amable la vida, la nostra i la dels altres.

I que l’eucaristia sigui l’estona on refem les forces, escoltant sense defenses la paraula de Jesús, compartint i fent nostre el gest senzill d’un pa trencat i compartit, signe d’una vida trencada i donada pel bé de tots.

Gestos senzills i entenedors que són més eficaços que grans declaracions i grans trobades, més que tantes discussions morals sempre sobre els mateixos temes.

Estar a prop dels que més ho necessiten, aquest és el miracle que avui podem fer, guarint tantes ferides de solitud, desànim, pobresa, injustícia.

Que a través nostre Jesús avui sí pugui fer miracles perquè trobi en nosaltres fe i confiança que ens fa estimar. I que no siguem com la gent de Natzaret, que creient conèixer Jesús més que ningú, no el coneguin gens.