Feliç 2013

Només podia ser a casa del meu Pare

La Sagrada Família any C

1Jn 3, 1-2.21-24  Lc 2, 41-52

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit de Nadal.

En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten de seguir la Llei i d’una altra banda en la tradició d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.

Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps ben concret, el de la dominació romana.

El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.

 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.

Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.

Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. I Jesús és el que ens fa descobrir aquesta solidaritat i aquesta filiació.  

En Jesús, el Fill en majúscula hem descobert que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans nostres. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants i autòctons.   

Estimar, aquesta és la manera més directa d’estar a prop de Déu. Més que cap altre, el camí de l’amor ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa dels altres, el que ens apropa de Déu.

 És en la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. Es amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.

 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor, el del pare i la mare, i que és Déu que ens estimava a través d’ells. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre.

 Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor. Amb èxits i fracassos.

Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país més aviat pobre.

Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de la vivenda, la crisi econòmica, la inseguretat, la inestabilitat de les relacions familiars… contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. Es aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va fer caminar la família de Natzaret.

Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís per fer-los costat, per acompanyar-los, per aconsellar-los, en resum, per estimar-los.

Bon Nadal

 

Feliç tu que has cregut

Lc 1, 39-45

Estem a punt de celebrar l’entrada de Déu en el nostre món en Jesús. Déu entra par la porta petita d’una dona petita d’un petit poble d’un petit país

Maria, la noia de Natzaret, d’un família senzilla, aquesta és la dona que Déu ha escollit.

Betlem, la casa del pa, l’aliment més senzill i normal, aquest és el poble que Déu ha escollit.

Israel, el país petit a l’encreuament de les grans civilitzacions, aquest és el país que Déu ha escollit.

Per fer-nos comprendre que la importància no és en l’aparença, ni en la riquesa ni en el poder sinó en el cor. En la profunditat del cor allà on els homes i les dones prenem les grans i petites decisions, allà d’on surt el millor que hi ha en l’ésser humà: l’amor que Déu hi ha dipositat.

A dos dies de Nadal, la litúrgia ens posa al davant el relat de dues dones, Maria, la noia verge, Elisabet la dona gran estèril. Dues dones amb un gran cor, un cor que confia més enllà de les previsions humanes. Allà  on els homes prudents, calculadors i racionals diuen no, Maria i Elisabet han dit sí, han dit “que es compleixin en mi les teves paraules”.

Dues  dones amb un cor que sap lloar i donar gràcies perquè no es miren a elles mateixes sinó a Déu i als altres. Són dones que escolten, que escolten Déu i els altres.

Maria, que ha escoltat el missatge de l’àngel que l’ha visitar, ha escoltat també la crida de la seva cosina que es troba al sisè mes i que necessita ajuda.

 Quan la mirada no va cap al melic, quan es mira al davant, a punt per respondre a les crides dels altres, s’és més capaç de lloar, d’agrair, de beneir. En acabar cada jornada se sap reconèixer tots els béns rebuts, a vegades mig amagats enmig de les preocupacions, dels sofriments i dels desànims. Maria i Elisabet poden cantar i lloar Déu perquè són receptives, saben acollir.

Demà a la nit celebrarem la visita de Déu. Si sabem seguir l’exemple de Maria i Elisabet, aquesta visita donarà fruit en la nostra vida de cada dia. Donarà fruit si cauen les barreres que construïm, la barrera de l’egoisme, de l’odi, de la indiferència, del consumisme, de la discriminació, del racisme, de la injustícia. Caldrà fer caure aquestes barreres fent créixer l’amor que es manifesta en el servei, l’acolliment, el perdó, la solidaritat, l’austeritat, el respecte...

Preguem doncs avui per tal que la visita de Nadal tingui conseqüències concretes en nosaltres. Perquè vagi més enllà dels obsequis i de les il·luminacions materials, a fi que sigui un veritable obsequi  una veritable llum que ens renovi interiorment.

 L’Advent està a punt d’acabar. Quin és el nostre balanç? Ha estat un Advent més? O ha estat un temps favorable per avançar?

Si no l’hem sabut aprofitar massa, no tinguem por. Déu és pacient, més que nosaltres. Podem viure l’Advent també després de Nadal si cal.

Déu ens espera sempre, Déu no para mai de venir. Com el pare de la paràbola, sempre té els braços oberts per acollir-nos.

 I fixant-nos en les dues dones, Maria i Elisabet, preguem per totes les dones que amb el seu treball quotidià i silenciós, en tots els continents, treballen per construir un món més humà. Preguem també per les dones que pateixen tot tipus de violència. Preguem finalment per les famílies, amb llurs dificultats. Les famílies que segueixen sent, malgrat tot, el lloc on s’aprèn a estimar, a perdonar, a agrair, a servir.

 Treballem perquè les nostres famílies, inclús quan passen per dificultats o per ruptures, segueixin oferint aquest aprenentatge de l’amor.

Que l’eucaristia sigui una trobada semblant a la de Maria i Elisabet, una trobada de lloança i d’acció de gràcies a Déu que és la font de tot l’amor.

Què hem de fer?

F 4, 4-7  Lc 3, 10-18

« Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. »

La primera i segona lectura d’avui ens donen llum en aquest tercer diumenge d’Advent, que tradicionalment és anomenat diumenge de joia, “gaudete” deien en llatí.

 Sí, estem contents quan Nadal s’apropa. L’ambient nadalenc ens hi ajuda.

 Com ha de ser la nostra alegria, el nostre estar contents. Quina relació té amb aquelles petites alegries que de tant en tant vivim. Perquè correm el perill de separar l’alegria diguem-ne més profunda, de les alegries més de cada dia. I no seria bo, perquè Jesús ha vingut a il·luminar tota la nostra vida. Des de la més profunda a la més superficial.

Si de tant en tant no tinguéssim petites alegries, ni que siguin efímeres, caduques, la nostra vida seria difícil a viure.

Es cert, però, que l’ensenyament de Jesús ens pot ajudar a donar el valor adequat a aquestes petites alegries. Quins serien els criteris evangèlics que ens ajudarien a fer millors les nostres petites alegries.

Un primer criteri seria el de compartir la nostra alegria: compartint-la, l’alegria és més profunda i és més duradora. Convidar els qui ens envolten a gaudir del que nosaltres gaudim. O encara millor, treballar perquè els qui ens envolten puguin gaudir del que nosaltres tenim la sort de gaudir.

 Un segon criteri és el de veure si les meves alegries, fins i tot els meus plaers, m’obren als altres o em tanquen cada vegada més sobre mi mateix. El plaer de la droga seria un bon exemple d’un plaer, d’una enganyadora  alegria que em tanca sobre mi mateix i em destrueix poc a poc.

 Un tercer criteri és el del respecte. Una alegria que no és respectuosa no és una bona alegria. Respecte cap a mi, cap a la meva salut física i mental. Una alegria que em perjudica deixa de ser alegria. Respecte cap als altres. Quan sentim aquestes notícies de joves que es diverteixen fent mal als altres, per exemple filmant-ho en un mòbil, veiem que aquesta diversió, aquesta suposada alegria és una degradació. Respecte també del nostre planeta. Una alegria que destrueix el planeta tampoc és una bona alegria. El consum desmesurat, potser ens dóna alegries materials, però tampoc és una bona alegria.

Aquests i d’altres criteris, des de l’evangeli tenen un denominador comú: l’amor.

 L’evangeli no ens prohibeix les petites alegries, la d’un bon menjar, la d’una festa, la de l’art i moltes altres. Jesús mateix participa d’aquestes petites alegries, li agrada compartir taula, però el que li agrada compartir sobretot és l’ambient de convivència, d’amistat, de reconciliació, de fraternitat que es crea al voltant de la taula.

A l’evangeli, la multitud que va a fer-se batejar per Joan busquen orientació. Què hem de fer?

També nosaltres, a vegades, estem desorientats sobre els camins que hem de seguir. També ens posem la pregunta: Què hem de fer? No tenim un llibre de respostes. Tenim com sempre a Jesús, tenim l’evangeli. Però som nosaltres els que hem d’aterrar, posar en pràctica aquest evangeli davant les situacions que vivim diàriament, enmig de tantes situacions difícils.  Com la gent que escoltava Joan, com els cobradors dels impostos o els soldats, cal concretar en la vida allò que proclamem, aquell en qui creiem. Si ens quedem en els discursos, el nostre amor no serà un amor com el de Jesús.

Busquem l’alegria en la nostra vida, una alegria que duri i que sigui profunda.

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí

Lc 3, 1-6

El camí és un element molt significatiu per al temps d’Advent. El camí, que ha estat sempre un mitjà per apropar, per salvar distàncies, per unir. Aquests camins dels que estem sovint mancats, en un món que sembla que li costi menys construir fronteres, barreres, muralles. El camí és el que ens cal també en el temps que hem de preparar un Déu que ve cap a nosaltres. Ens calen camins amples, ens cal, com diu l’evangeli, abaixar muntanyes i alçar fondalades, tal com fem per construir autovies i autopistes.

El camí de Déu es creua amb els nostres camins. L’evangeli de Lluc ens situa Jesús històricament. Ens recorda que és enmig de la història que Déu s’ha fet humà. No hem de marxar de la història, evadir-nos de la realitat, per trobar Déu. Ben al contrari, ens hem de submergir en aquesta història per trobar-lo.

Una història, però, que té moltes cares, que és polièdrica. I no és en totes les seves cares que el podem trobar. Jesús ens ha revelat en quina cara de la història podem trobar Déu. Quins són els llocs de Déu. Jesús ens ha revelat que és en la perifèria del món i de la història que Déu es revela millor. El Gòlgota, el lloc on Jesús va ser crucificat, fora de la ciutat, als límits de la història, és el signe més clar d’aquests llocs de Déu. No són els llocs del poder, del diner, de les influències, de la corrupció, de les modes, allà on Déu es fa present.

Aquesta elecció de Déu és una elecció per amor. Déu va allà on es troben els més mancats d’amor: els exclosos, els desprotegits, els vulnerables, els malalts, els oblidats, els qui no compten per res.

Abaixar les muntanyes i omplir les fondalades és construir camins per anar als llocs de Déu.

El recapte d’aliments, la marató de TV3, i tantes accions solidàries que es duen a terme són accions que busquen d’anar als llocs de Déu, allà on no hi arriben les institucions. Són per això, accions d’Advent, ni que no estiguin batejades. Són maneres d’abaixar les muntanyes i aixecar les fondalades de la injustícia, de la pobresa, de l’exclusió, de la malaltia. Fer-se proper dels altres de la mateixa manera que Déu, en Jesús, s’ha fet proper de tots nosaltres.

Què podem fer cada un de nosaltres per fer-nos més propers de Déu i dels preferits de Déu?

Cal convertir-se, canviar alguna cosa en el nostre viure, responent a la invitació de Joan Baptista.  

Per canviar ens cal apropar-nos més de Jesús, aprofundir la nostra relació amb ell. Preguntar-nos més sovint com actuaria Jesús en les situacions en què ens trobem, en les decisions que ens cal prendre, en la manera de relacionar-nos amb els altres.

Apropar-nos no d’una doctrina o d’uns manaments sinó d’un estil de vida. Descobrir, més enllà del que és propi d’un temps i d’una cultura diferents, allò que en Jesús és vàlid per a tots els temps i totes les cultures. La seva manera d’estimar, d’acollir, de perdonar: Un amor de fets i no de paraules, un amor generós i gratuït sense esperar contrapartides, un amor sense fronteres, que no es fixa en primer lloc en la identitat de l’altre, sinó en el fet que ens necessiti.

Que aquest temps d’Advent sigui un temps per omplir fondalades i abaixar muntanyes, per tal que el camí que ens porta als altres i a Déu sigui més planer. Sabent que Jesús és el nostre camí i que no en tenim cap altre.