dimarts, 31 de desembre del 2019

Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2020
lectures
La festa d’avui és en primer lloc una festa de Nadal. També és una festa de Maria, perquè Maria té un lloc central en el misteri de Nadal, del Déu que es fa humà i comparteix amb nosaltres la nostra existència.
L’evangeli és la continuació del que vam escoltar la nit de Nadal. Els pastors obeint l’anunci de l’àngel van a Betlem i esdevenen testimonis de la bona notícia rebuda.
Una notícia que els ha omplert d’alegria i d’esperança. Enmig de la nit fosca ha aparegut una llum que serà alegria i esperança per a tothom, especialment per als petits.
Maria conserva aquests records en el seu cor i els medita. Els relats de Nadal són relats del cor més que dels ulls. Esdeveniments que s’han de meditar amb un cor net.
Als vuit dies, complint la llei de Moisès l’infant és circumcidat i rep el nom de Jesús, Déu que salva. Tots els relats de la infància insisteixen en el fet que la família de Jesús fa com totes les famílies, Jesús creix en saviesa educat per Maria i per Josep. No és un àngel baixat del cel, és un infant que necessita ser educat en la saviesa i també en la fe.
Avui és també el primer dia de l’any civil. Ni que els calendaris siguin convencionals, els necessitem. Necessitem marcar el temps per adonar-nos que avancem. Altres elements dels calendaris com els dies, les estacions tenen un caràcter més circular. En canvi el número de l’any, té un caràcter més lineal, ens fa adonar que avancem, que no tornem enrere.
I en aquest 1 de gener ens desitgem un bon any, perquè tenim esperança. Volem que l’any que comença tingui bones notícies. Desitgem que sigui un any millor que l’anterior, tant a nivell personal, familiar, comunitari com a nivell social i mundial.
En el missatge de Francesc en la 53 Jornada de la Pau que avui celebrem diu que “l’esperança és la virtut que ens posa en camí, ens dona ales per avançar, fins i tot quan els obstacles semblen insuperables.”
Aquestes paraules no deixen lloc a una esperança que s’evadeixi de la realitat, que ens adormi situant-la en el més enllà. L’esperança cristiana és sempre activa, ens impulsa a avançar, a caminar, ni que, com diu el missatge, els obstacles semblin insuperables.
És una esperança activa que ens fa treballar per un món més digne i més humà, i que ens uneix amb tots els que tenen esperança en la humanitat, siguin creients o no.
És una esperança que ens fa tenir cura de nosaltres mateixos, dels altres i també de la creació, del planeta.  
La dimensió ecològica de l’esperança és especialment important avui en què estem prenent més consciència de la seva importància.  
En el missatge per la Jornada de la Pau Francesc diu: “Aquest camí de reconciliació és també escolta i contemplació del món que Déu ens va donar pera convertir-lo en la nostra casa comuna. De fet, els recursos naturals, les nombroses formes de vida i la terra mateixa se’ns confien pera ser “cultivades i preservades” també per a les generacions futures, amb la participació responsable i activa de cadascú. (...)
D’aquí sorgeixen, en particular, motivacions profundes i una forma nova de viure a la casa comuna, de trobar-se els uns amb els altres des de la pròpia diversitat, de celebrar i respectar la vida rebuda i compartida, de preocupar-se per les condicions i models de societat que afavoreixen la florida i la permanència de la vida en el futur, d’incrementar el bé comú de tota la família humana.
 Aquesta conversió ecològica ha d’entendre’s de manera integral, com una transformació de les relacions que tenim amb els nostres germans i germanes, amb els altres éssers vius, amb la creació en la seva varietat tan rica, amb el Creador que és l’origen de tota vida. Per al cristià, la conversió ecològica demana «deixar brotar totes les conseqüències del seu trobament amb Jesucrist en les relacions amb el món que ens envolta»
Germanes i germans, en aquesta festa de Santa Maria Mare de Déu, que Déu ens beneeixi i ens guardi, ens faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de nosaltres; giri cap a nosaltres la seva mirada i ens doni la pau.

dimecres, 25 de desembre del 2019

Pren el nen amb la seva mare, fuig cap a Egipte

Sagrada Família any A
lectures

La celebració de la Sagrada Família ens ajuda a completar el sentit de la festa de Nadal. La família de Nazaret ens fa veure que Déu va entrar de ple a la història humana. Jesús no és un super–home, no és un déu disfressat d’home. El Déu-amb-nosaltres, l’Emmanuel, va néixer i va créixer al si d’una família normal i corrent. Una família senzilla, treballadora, creient.
El poc que en sabem ens revela aquests trets. Jesús no va créixer en un palau, ni en un temple: va créixer en una casa que devia ser petita, probablement amb el taller de fusteria de Josep al costat. Déu va escollir aquest ambient per poder apropar-se de la vida de la majoria, no de la vida de les elits polítiques o religioses.
És en aquesta quotidianitat, en aquesta fins i tot ordinarietat, que els ulls de la fe han de descobrir la visita de Déu. D’un Déu que salva. Però no amb accions meravelloses, amb grans esclats de poder, sinó amb les petites coses de cada dia, treballant el nostre cor, encenent-nos petites llums que ens ajudin a avançar enmig de les dificultats, tal com ho van fer Jesús, Josep  i Maria.
La lectura de l’evangeli que hem escoltat ens recorda una altra història bíblica: Els nens en perill, Egipte, ens evoquen la història de Moisès, aquell moment de salvació tan essencial per als israelites.
En aquesta història de la fugida d’Egipte, Mateu ens fa comprendre que Jesús és el nou Moisès, que ens allibera de l’esclavatge.
 Però així com per a Moisès el desplaçament físic i geogràfic serà molt important per alliberar el seu poble, l’alliberament de Jesús passarà per l’exemple de la seva vida, una vida de donació i d’amor sense fronteres, que culmina en la mort, una mort en creu. Aquesta vida és la que ens fa passar de la mort a la vida, de l’egoisme a l’amor.
Els israelites van seguir Moisès per arribar a Israel. Nosaltres seguim Jesús per despullar-nos de tot allò que ens tanca sobre nosaltres mateixos, que ens impedeix de ser feliços.
Les paraules de Sant Pau ens orienten en aquest sentit: tenir sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...
Un discurs ben diferent dels discursos del món d’avui que ens parlen d’èxit, de consum, de competitivitat, de força.
 Nosaltres hem crescut també en una família. A la llum de l’evangeli com hauria de ser la família d’avui?  
Un lloc on tots se senten corresponsables de tots. En paraules del papa Francesc, custodis els uns dels altres. Tant entre l’home i la dona, com entre els pares i els fills hi ha una actitud de diàleg, confiança, perdó...
Un lloc on aquells que són més fràgils troben acollida. On hi ha una preocupació especial cap als més petits i cap als més grans, cap als malalts o discapacitats.
La família ha de ser una escola per obrir-se a la gran família humana. Una família que no cau en la temptació de replegar-se sobre ella mateixa, sinó que és solidària de totes les famílies, especialment d’aquelles que passen per moments difícils de ruptura, de malaltia, de dificultat econòmica. D’aquelles famílies que com la de Natzaret viuen l’experiència de la immigració, i dels refugiats, fugint de països on no s’hi veu futur.
La família de Nazaret va impulsar Jesús a sortir i anar pertot arreu per anunciar una bona notícia. Maria i Josep no es van guardar Jesús per a ells.
Aquest hauria de ser un bon objectiu per als pares:  impulsar els seus fills a sortir del niu familiar per anunciar bones notícies. Aquelles bones notícies que han pogut viure en el si de les seves famílies: l’amor, el servei, la solidaritat, la justícia, el perdó...
Germanes i germans, que aquesta Eucaristia, signe d’aquell banquet que reunirà tota la família humana, faci ja ara de nosaltres  instruments de fraternitat.

dilluns, 23 de desembre del 2019

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2019
lectures
La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.
És el misteri d’un Déu proper. Nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà com els altres. Un infant nascut en un pessebre, en un poblet petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.
Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.
Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre? Aquell qui viu al mateix edifici i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!
Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on diem que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les autopistes, de l’alta velocitat, del mòbil, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans tècnics per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes que divideixen pobles i civilitzacions.
Terrorisme, violència de gènere, racisme, xenofòbia, conflictes religiosos, culturals, ètnics, immigrants i refugiats que truquen a la porta, emergència climàtica.
No, el nostre món no aprofita tots els avenços tècnics per construir un sol món més just, més solidari, més sostenible, més humà. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.
El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls, que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles, germanes i germans.
 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu.
 Déu ens visita avui tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.
Que en aquesta eucaristia de Nadal, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi vessat la bona notícia del Déu que s’ha fet humà en la senzillesa d’un pessebre i que es lliura avui també per cadascú de nosaltres.