Li posaren el nom de Jesús

Santa Maria Mare de Déu 2018
lectures

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa nadalenca. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.

Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, i no un déu disfressat d’home

Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, és mare de Déu, indirectament proclamaven que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.

Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que l’ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.

També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com la de la circumcisió, als vuit dies del naixement.

La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.

Jesús, fill de Déu, no es posa per sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus. Jesús, fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, que hem de traduir com a papa.

Jesús, el nostre germà, ens crida a viure la fraternitat que brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.

Per això, el missatge que el papa Francesc, ens adreça en la 51ª Jornada Mundial de la Pau, que cada 1 de gener celebrem, porta com a títol “Migrants i refugiats: Homes i dones que cerquen la pau”

Un missatge ben actual, ni que per als mitjans de comunicació hagi deixat de ser primera notícia. Francesc no segueix la moda que ens imposen a vegades aquests mitjans i insisteix en el tema dels migrants i refugiats. I ho fa recordant-nos que “migrants i refugiats fugen de realitats on no hi ha pau, sigui perquè hi ha guerra o fam, sigui perquè hi ha injustícia, persecució, pobresa o degradació ambiental.” I ens demana d’abraçar-los amb esperit de misericòrdia.

És conscient de les dificultats per acollir, de les pors que ens generen, de la manca de recursos. Però creu que a vegades s’emfasitzen massa aquestes dificultats amb finalitats polítiques, de discriminació racial i de xenofòbia.

Tot al contrari ens convida a contemplar aquest fenomen “amb una mirada plena de confiança, com una oportunitat per a construir un futur de pau.” Una mirada que s’alimenta de la fe, que ens fa capaços de reconèixer que tots, “tant emigrants com poblacions locals, formen part d’una sola família.”

Una mirada que descobreix que “no arriben amb les mans buides, sinó que porten amb ells la riquesa de la seva valentia, les seves capacitats, les seves aspiracions, els tresors de la seva cultura pròpia, enriquint així la vida dels que els acullen.”

El seu missatge continua dient que hi ha quatre accions que cal conjugar envers migrants i refugiats: “acollir, protegir, promoure i integrar.”

El missatge el va signar el 13 de novembre, festa de santa Francesca Xavier Cabrini, patrona dels migrants, en el centenari de la seva mort. Aquesta santa era una religiosa italiana que va anar als Estats Units per a consagrar-se als molts emigrants que en aquell moment anaven allà buscant un futur millor. No sé si els governants actuals d’aquest país recorden massa el seu passat no tant llunyà en les seves polítiques actuals cap els migrants.

 Acabo amb unes paraules, també de Francesc, de fa uns anys: “Que Maria, la mare de Jesús, ens ajudi a comprendre i viure cada dia la fraternitat que brolla del cor del seu Fill, per portar la pau a tots els homes i dones en aquesta estimada terra nostra”

Llum que es reveli a les nacions

Sagrada Família 2017
lectures

La família de Nazaret és avui al centre de la nostra celebració. Què ens pot dir aquesta família que va viure fa més de dos mil anys a la nostra vida d’avui.

El primer tret que destaquen els evangelis és que era una família que vivia en la senzillesa i en una certa dificultat econòmica. Com a bons jueus compleixen el que hi ha establert en la Llei de Moisès de presentar Jesús al Temple als quaranta dies del naixement i fer una ofrena. L’ofrena que ofereixen és la dels pobres, un parell de colomins.  

Encara que no sigui un discurs gaire de moda, però a la vista del que ha passat en els darrers anys, l’exemple de senzillesa i austeritat de la família de Jesús és vàlid per a les nostres famílies d’avui, i també per a les nostres comunitats. Fins i tot per a aquells que potser no tenen problemes econòmics, la senzillesa i una certa austeritat ens fa donar més importància a altres valors.   

 Per exemple, dedicar més temps per parlar i per escoltar, dins de la parella, pares amb fills, entre els germans de comunitat. Un parlar i escoltar que condueix a interessar-se més per l’altre. Algú recomanava per a les parelles el que en deia la regla de tres: Dedicar en exclusiva a la parella com a mínim tres minuts al dia, tres hores al mes, tres dies a l’any. Una regla que amb temps diferents es pot aplicar també als qui viuen en comunitat.

Fàcilment les preocupacions de la feina, el temps que demanen els fills sobretot quan són petits, van deixant de banda el temps per a l’altre, per aquell amb qui m’he compromès a estimar-lo tota la vida. I com deia la guineu al petit príncep, “És el temps que has dedicat a la teva rosa que la fa tan important”.  El ritme i l’estil de vida actual no ajuda gaire a trobar aquest temps. Un temps tan necessari per enfortir els lligams, per desfer malentesos, per reconciliar-se, en definitiva per estimar.

Un altre tret que destaquen les lectures d’avui és la confiança. La confiança d’Abraham, la confiança de Simeó i d’Anna en contemplar Jesús. Una confiança que fa créixer l’esperança, malgrat l’edat, malgrat les dificultats.

Confiança que és també un element essencial dins la família, dins una comunitat. Confiança en l’altre, en la parella, en el fill, en el pare o mare, confiança en la germana o germà de comunitat. Confiança en el futur, tant individual, familiar, eclesial o social.

Confiança fonamentada en la Confiança en majúscula que és la nostra fe. Fe en un Déu que neix enmig nostre, a Betlem, en les nostres vides i en els nostres cors. És la fe en Déu la que ens mou a viure en confiança, a creure en l’altre, a creure en nosaltres mateixos. Creure que la llum es revela avui i aquí en tants petits gestos d’amor, de perdó, de servei, de solidaritat que omplen el món.

 Germanes, germans, en aquest dia de la Sagrada Família, preguem especialment per les famílies que aquí i arreu passen per més dificultat. Dificultats en la parella, dificultats econòmiques, malaltia. Pensem també en tantes famílies esquinçades per la separació que provoquen la fam i les guerres, la presó o l’exili. Famílies emigrades i refugiades que cerquen un lloc millor per viure.

Recordant la família de Natzaret que va haver de passar també per la falta d’acolliment, la persecució i l’exili, preguem per elles, i també per les nostres famílies, i que aquestes pregàries ens comprometin a ser instruments de confiança i de llum per a tots ells.

La Llum resplendeix en la foscor

Nadal 2017
lectures

La festa de Nadal és un moment oportú per intentar penetrar en el misteri d’un Déu que es fa carn, que es fa un més de nosaltres, que planta la seva tenda enmig de les nostres.

És el misteri d’un Déu proper. Nosaltres, cristians, no creiem en Déu simplement,  nosaltres creiem en un Déu que s’ha revelat en un ésser humà. Un ésser humà com els altres. Un infant nascut en un pessebre en un poblet ben petit d’un país petit, al si d’una família senzilla.

Hem de mirar aquest infant amb els mateixos ulls que el van mirar els pastors de Betlem. A l’anunci de l’àngel, no es tanquen en idees preconcebudes. Ells que no eren ni sacerdots, ni fariseus, ni mestres de la Llei, s’aixequen per anar adorar el Salvador... i no troben més que un petit infant en un pessebre. La seva fe senzilla els és suficient per descobrir l’extraordinari en un esdeveniment tan ordinari que ha passat als afores de Betlem. Quants homes restaran cecs davant Jesús, davant les seves paraules i els seus gestos. Quants homes rebutjaran aquest Déu que es manifesta en Jesús! Els fariseus, els escribes, els sacerdots, inclús la seva pròpia família, també els seus deixebles a un moment o a un altre seran incapaços de descobrir la bona notícia que es revela en Jesús de Nazaret “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit”. Els pastors en canvi esdevenen els primers apòstols de l’evangeli, expliquen als altres la bona notícia que acaben de descobrir. L’alegria de descobrir que Déu és a prop, que s’ha fet proper.

Davant d’aquest descobriment, quina és la nostra resposta? Nosaltres que a vegades som tan lluny del nostre veí, aquell que viu al mateix replà i que a penes coneixem, o tal vegada d’aquella germana o d'aquell germà de comunitat amb qui comparteixo sostre? Aquell qui viu a al mateix edifici i que potser ens necessita. Quantes distàncies hi ha en tan poc espai!

Quina és la realitat del nostre món més de dos mil anys després del naixement de Jesús? En un temps on ens vantem de dir que les distàncies no existeixen, a l’era de l’internet, de les autopistes, de l’alta velocitat, del smartphone, de les xarxes socials, on tenim tots els mitjans materials per apropar-nos els uns dels altres, el nostre món continua augmentant la distància entre el primer i el tercer món, continuen havent conflictes sagnants que divideixen pobles i civilitzacions: Síria, Iemen, Palestina i Israel.

Terrorisme, violència de gènere, racisme, conflictes religiosos, culturals, ètnics, immigrants i refugiats que truquen a la porta.

No, el nostre món no aprofita tots els avenços tècnics per construir un sol món més just i més solidari. Perquè els avenços tècnics no són suficients si hi manca el cor de l'home. “Només es veu bé amb el cor, el que és essencial és invisible als ulls” com deia la guineu al petit príncep.

El nostre món no ha descobert aquest Déu invisible als ulls, que només es veu amb un cor com el de Maria, Josep o els pastors, un Déu proper que ens és Pare i que fa de tots nosaltres fills i filles, germanes i germans.

 No hem descobert aquest Déu que avui ens visita, discretament, a través d’homes i dones que es creuen en el nostre camí, especialment els més petits, els malalts, els pobres, els qui ho passen malament per qualsevol motiu.

 Déu ens visita avui tant en situacions positives com negatives, a fi que ens  fem propers dels altres, a fi de fer-nos sortir de les nostres closques i caminem vers l’altre per posar-nos al seu servei, per donar-li un cop de mà, per perdonar-lo, per demanar-li perdó, per donar-li gràcies, per acompanyar-lo en la seva soledat, en la seva malaltia o en la seva dificultat econòmica.

Que en aquesta eucaristia de Nadal, com els pastors, sapiguem descobrir en el gest senzill del pa trencat i del vi compartit la bona notícia del Déu que s’ha fet home en la senzillesa del pessebre i que es lliura per cadascú de nosaltres.