diumenge, 19 d’abril del 2020

Tinguin vida i en tinguin a desdir

4 diumenge de Pasqua any A
lectures
La imatge de Jesús pastor devia ser suggerent i estimada pels primers cristians, ja que va ser una de les representacions més antigues que es van fer de Jesús.
És una imatge i una al·legoria que té com a centre Jesús. Jesús és el pastor, és cert, però per a poder ser pastor ha hagut de ser abans ovella. El Pare és el seu pastor. Des del primer moment el Fill ha escoltat la veu del Pare, per això el Pare dirà: “Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo”. L’anyell de Déu esdevé pastor, esdevé Mestre. 
Mestre i pastor d’unes ovelles que no són passives. Les ovelles, cadascú de nosaltres, hem d’escoltar, reconèixer la veu i seguir el pastor, el mestre. No es tracta doncs d’aquella imatge d’ovella que segueix el ramat sense pensar, sense dir res.
El pastor de l’evangeli entra per la porta, el guarda li obre. La seva acció és transparent, no hi ha intencions enganyoses i amagades. Jesús és el net de cor per excel·lència, per això pot ensenyar, pot guiar. Perquè el que diu i el que fa són coherents. És un home en qui es pot confiar. Una confiança que esdevé fe.
La veu del pastor és al costat de moltes altres veus, que no són tan transparents. El pastor intenta educar les ovelles perquè siguin capaces de distingir, de discernir, de tenir criteri. D’aquesta manera podran pasturar lliurement, entrar i sortir del tancat i no caure en els paranys de les veus enganyoses. 
Què ens diu avui a nosaltres aquest evangeli? A qui hem d’imitar, a l’ovella o al pastor. Queda clar que a tots dos. Així com hem dit que Jesús per a nosaltres és pastor, però que també ha estat ovella, també nosaltres hem d’intentar ser, en primer lloc ovelles i en segon lloc pastors.
D’alguna manera, l’ovella és el deixeble, el que escolta el seu mestre, el pastor és l’apòstol, l’enviat. El veritable seguidor de Jesús ha de ser deixeble i apòstol. Ha d’escoltar i ha de parlar. Les dues coses. El que només escolta, queda tancat sobre ell mateix, no posa en pràctica el que ha escoltat. I el que parla o actua sense haver escoltat, acaba perdent el sentit de la seva acció, per més meravellosa que sigui.
Hem de començar, doncs, essent ovelles, deixar-se modelar pel pastor que és Jesús, i per tots els pastors que parlen com Jesús. Escoltar, reconèixer les seves veus, saber discernir la veu de Déu de tantes veus que ens eixorden i que ens esclavitzen. Veus d’individualisme, de consumisme, d’egoisme, de xenofòbia, que ens conviden a posar-nos al centre i que ens fans sords i cecs a la veu de Déu i dels preferits de Déu.
Hem d’acabar essent pastors, mestres, educadors, portaveus de la veu de Déu, que ajuden els altres a discernir entre les veus diverses, i que ho fan amb el seu testimoni transparent i net, sense males intencions, pensant sempre en el bé dels altres.
Ser homes i dones que donen vida, una vida abundant i de qualitat, i que donen la pròpia vida pels altres.
Homes i dones que com tants aquestes setmanes han donat vida abundant als malalts, arriscant la pròpia vida, i alguns perdent la vida per les ovelles que són els malalts. Sí, metgesses, infermers i cuidadors han estat veritables pastors que carreguen sobre les espatlles les ovelles per donar-los vida.
La vida de Jesús, feta a trossos per a tothom, segueix avui donant vida a desdir. Homes i dones pertot arreu viuen oberts als altres, són pastors per als altres.
Que l’eucaristia sigui aquell aliment, aquell pasturatge, que faci de nosaltres ovelles fidels i bons pastors.

Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

3 diumenge de Pasqua any A
lectures
L’evangeli dels dos deixebles que caminen cap a Emmaús és segurament un dels textos més elaborats i suggestius dels que ens parlen de la resurrecció de Jesús. És un text molt reflexionat. No sabem ben bé què els va passar a aquells dos deixebles. Però el que sí sabem és que l’experiència pasqual els va canviar radicalment.  Quan caminen al principi estan tristos, desorientats, cecs. La trobada amb Jesús, primer en la conversa en el camí i després en el gest a taula, converteix la tristesa en alegria, la desorientació en camí, la foscor en llum.
Escoltant-lo avui l’hem de llegir com un text que ens ajudi a comprendre el nostre avui. Ens ha d’ajudar a fer el mateix camí que els dos deixebles en les nostres situacions concretes. Perquè nosaltres també tenim els nostres camins a Emmaús, camins de decepció, por, tristesa, desorientació i foscor. Quants cops aquestes setmanes ens hem preguntat quin és el sentit del que ens passa. I a vegades ho hem viscut en circumstàncies ben doloroses amb la mort de persones estimades a qui ni tan sols hem pogut estrènyer la mà en els seus darrers moments. També en situacions doloroses a nivell econòmic, prenent decisions difícils cap als nostres treballadors. O passant per greus dificultats econòmiques perquè hem perdut temporalment o definitivament la feina. Moltes vegades aquests darrers temps hem estat deixebles que caminem cap a Emmaús!
Segur que ens agradaria en aquestes circumstàncies poder viure una experiència que ens faci sortir de l’atzucac, que ens obri portes de futur, que ens indiqui camins, que ens il·lumini.
Els dos deixebles fan aquest pas gràcies a la trobada amb Jesús. Els dos deixebles vivien en la foscor perquè aquell Jesús de Nazaret, que per a ells era algú que havia passat per la vida fent el bé, estimant, perdonant, acollint, guarint... havia estat crucificat com si fos un malfactor. Viuen en la foscor perquè pensen que l’amor ha estat vençut per l’odi i per la mort. La trobada amb Jesús els fa comprendre que no és així. Que malgrat tot, l’amor té sempre la darrera paraula.
Com va ser la trobada que els va fer anar de la decepció a la missió, de la tristor a l’alegria, de la foscor a la llum? Abans que Jesús es posi al seu costat, els dos deixebles ja parlaven d’ell. Es feien preguntes: com podia ser tot el que havia passat? És enmig d’aquest record que Jesús s’ajunta a la seva conversa i l’orienta, els fa comprendre que encara que els ulls humans veuen fracàs, els ulls del cor havien de fer confiança al missatge de Jesús. La darrera paraula no estava en l’odi de la creu sinó en la seva vida, aquella vida plena d’amor que havia recorregut els camins de Palestina.
Però allà on els ulls s’obren del tot és en el gest de trencar el pa. Un gest de Jesús que de fet segueix a un gest anterior dels dos deixebles, i que hi té molta relació: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard”. Si no hagués hagut aquest gest d’acolliment i d’hospitalitat per part seva, no haurien reconegut Jesús, haurien quedat en la foscor.
I així com els deixebles comparteixen amb l’home desconegut l’escalfor de la llar, Jesús comparteix amb ells el pa trencat, un gest que resumeix el que havia estat la seva vida, una vida que es fa a trossos per estimar tothom, un pa compartit que els diu que quan es comparteix, la foscor, la decepció, la malaltia, la soledat, donen pas a  petites llums d’esperança.
El gest de Jesús confirma als dos deixebles que és compartint que es pot passar de la mort a la vida, de la tristesa a l’alegria. I això no són paraules boniques. És el gest de la metgessa o de l’infermer que comparteix la seva expertesa o que arrisca el possible contagi per salvar la vida del malalt. És el gest  de qui es posa a cosir mascaretes sense esperar res a canvi. Són tants gestos que han aparegut aquí i allà en la situació d’epidèmia.
 Els dos deixebles, quan han reconegut Jesús, quan han comprès que la darrera paraula es troba en la vida de Jesús, no es queden asseguts. S’aixequen i tornen a Jerusalem d’on havien fugit, per anunciar el que havien viscut. Cal que en la nostra vida no hi hagi només camins cap a Emmaús, cal que hi hagi camins cap a Jerusalem, camins on compartim, on estimem.  
Que també avui el pa que trencarem obri els nostres ulls perquè enmig de les nostres dificultats, de les nostres foscors, sapiguem aixecar-nos i anunciar amb la nostra vida compartida que l’amor és més fort que la malaltia  i la mort.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Pau a vosaltres

2 diumenge de Pasqua 2020
lectures
L’evangeli que acabem d’escoltar se situa des del dia de Pasqua fins una setmana després. Se situa doncs en el que anomenem l’octava de Pasqua. Diumenge passat vam celebrar la resurrecció de Jesús. Una setmana després, ens trobem de nou reunits, en aquest primer dia de la setmana que és el nostre diumenge. Com els deixebles, com els primers cristians...
Cada diumenge ens reunim per celebrar la resurrecció. Cada diumenge és Pasqua!
Aquell primer diumenge, els deixebles estaven a casa, amb les portes tancades per por dels jueus.
Vivien encara en els temps antics, veien només, sense comprendre-ho, Jesús penjat a la creu. Pensant segurament que s’havien equivocat. La mort a la creu, promoguda pels caps religiosos era, en la seva manera de pensar,  una desaprovació de Déu respecte d’aquell home, que ells creien que era el Messies. Déu no l’havia baixat de la creu, no havia intervingut...
Quantes vegades també nosaltres, davant les dificultats, els desànims, la malaltia, el que passa al món, també dubtem. Quantes vegades en aquestes setmanes d’epidèmia dubtem. No comprenem el sentit de tantes morts. El silenci de Déu l’interpretem com una absència o un abandó.

La resurrecció obrirà una altra porta als deixebles. El silenci a la creu no era una absència o un abandó, era un silenci provisional, un silenci que manifestava el respecte de Déu a la llibertat de l’home, fins i tot quan l’home fa una barbaritat. Déu no intervé, fins i tot quan l’home mata el Fill de Déu.
 La resurrecció és la paraula definitiva de Déu, la que confirma aquella primera paraula el dia del Baptisme o de la Transfiguració: “Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo”
 Jesús ressuscitat ve al mig dels deixebles amb por per donar-los un missatge de pau. La violència de la creu deixa lloc a la pau que ve de Déu.
Tota la violència de la història humana, deixarà el lloc, ni que ara no ho veiem gens, a la pau que ve de Déu.
La natura que a vegades té camins que tampoc comprenem, amb les catàstrofes, la malaltia i la mort, també deixarà lloc a la pau que ve de Déu,
Una pau que és una promesa però que ja des d’ara és un compromís per a nosaltres. De la mateixa manera que Jesús envia els deixebles, ens envia avui enmig del món d’avui, esquinçat per la malaltia, perquè siguem instruments de pau i de solidaritat.
Els deixebles ho van comprendre. En la primera lectura, hem vist com el missatge de resurrecció no es queda en la teoria. Intenten posar en pràctica aquest missatge de pau d’una manera ben concreta: compartint els seus béns.

No és cert que una de les causes principals de la violència en el nostre món és la injustícia? La pau veritable només és possible en un món just. Així ho van comprendre els primers cristians.
Així ho hauríem de comprendre nosaltres, cristians d’avui. L’exemple de la primera comunitat ens hauria d’impulsar a compartir. Avui compartir vol dir sentir-nos agermanats i solidaris amb tota la humanitat que poc o molt pateix la malaltia. Solidaris dels que en la situació actual es troben més desemparats.
En l’evangeli hi té un paper important Tomàs. Sovint ens sentim propers a ell. Amb el nostre tocar de peus a terra, amb els nostres dubtes.
Jesús ens comprèn, com va comprendre Tomàs i ens dona l’oportunitat de dir-li: “Senyor meu i Déu meu”.
Cal que siguem avui testimonis per ajudar a d’altres a creure, a fer confiança. Un testimoni que ha de ser més de fets que de paraules.
Amics, estem reunits aquest diumenge, potser cadascú a casa seva,  però amb les finestres i els balcons oberts, aplaudint a les vuit del vespre. Jesús ens envia, Jesús ens dóna el seu alè, Jesús se’ns dona per tal que puguem caminar sense por, amb alegria anunciant, malgrat tot,  la bona notícia de Pasqua!

divendres, 10 d’abril del 2020

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2020
lectures
El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimoni.
Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i d’esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Donar llum a aquells que avui estan als hospitals i a les residències de gent gran, a aquells que no poden acompanyar ni acomiadar els seus familiars
Celebrar Pasqua en un entorn de dificultat, malaltia i dolor és baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. Per a alguns és un moviment real cap als malalts. Penso en el personal sanitari. En ells hi ha Pasqua quan poden acomiadar un malalt a qui li han donat l’alta. Per a molts aquest moviment cap a la passió dels nostres dies és potser un moviment virtual mitjançant els mòbils o les tabletes. No podem sortir de casa, però podem apropar-nos, no només dels malalts, sinó d’aquells que viuen un confinament amb més solitud. Pensar en aquells en qui feia temps que no hi pensàvem, trucar-los, estar a prop. Encarnar en les nostres vides el Déu que s’ha fet tan proper en Jesús. Avui podem obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església per estar al costat de la humanitat sencera. Una humanitat que avui, més enllà de creences i conviccions viu de la mateixa manera la mort i la malaltia. Fem nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”
Paraules de Francesc que en la nostra situació actual són llum per al present i per al futur que vindrà després de la pandèmia, que pot ser un futur de dificultat per a molts. Caldrà que en aquest futur proper sortim, no ens quedem tancats en el nostre benestar. Això és i serà Pasqua. Portar Vida allà on hi haurà pobresa, atur, dificultat econòmica, exclusió social.
No ens haurem de quedar en el sepulcre buit, haurem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia d’amor. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.
Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. Avui potser la celebrem a distància, gràcies als mitjans de comunicació. El que és més important és que el que celebrem es tradueixi en vida i testimoniatge valent, alegre, contagiós. La celebració de Pasqua ha de ser per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i  contagiós, que ens faci passar per la vida  fent el bé tal com Jesús va fer.

No tingueu por

Vetlla Pasqual any A
lectures

No hem de contemplar el relat de la resurrecció que acabem d’escoltar, com una història extraordinària al final de la vida de Jesús. Com si fos un gran miracle. I pensar que el resultat d’aquest miracle, com en el cas de la resurrecció de Llàtzer, seria el retorn de Jesús a la vida terrenal.  Cal escoltar aquests relats a un altre nivell.
Per això, la celebració que fem avui de la resurrecció de Jesús, l’expressem amb signes que ens ajudin a pujar a aquest altre nivell. El primer signe de tots, el de la llum, per comprendre que la resurrecció el que fa és donar llum a la vida i la mort de Jesús. L’experiència de Pasqua obre els ulls tancats dels deixebles, els permet comprendre els fets més obscurs de la seva vida, l’escàndol de la creu, i els fa veure que aquell en qui havien confiat és digne de confiança. Ha valgut la pena seguir-lo, i ara, amb una nova força, cal seguir-lo sense por.
Més encara: per la resurrecció, la vida de Jesús deixa d’estar limitada per l’espai i el temps. Ja no  afecta només a aquells milers d’homes i dones que el van veure i el van escoltar en un petit racó de món, Palestina, en un curt moment de la història.
La història de Jesús, per la resurrecció, afecta tots els temps de la història, tots els éssers humans, totes les nacions. Les altres històries humanes estan limitades en el temps i en l’espai. Nosaltres proclamem i creiem que la història de Jesús escapa a aquests límits i il·lumina tots els temps i tots els llocs, donant-los sentit.
Cadascú de nosaltres estem tocats per aquesta història. Cadascuna de les nostres històries personals i socials són travessades per la vida, mort i resurrecció de Jesús. La resurrecció ja no és una història del passat, és en el nostre present, avui i aquí, i ens impulsa cap a un futur esperançat.. I de la mateixa manera que va il·luminar els moments més foscos de la vida de Jesús, la resurrecció ha d’il·luminar les nostres pròpies foscors.
Il·lumina els nostres desànims, la nostra manca de sentit, els nostres dubtes, les nostres malalties, les nostres soledats... per dir-nos que no són la darrera paraula.
Il·lumina també les foscors de la humanitat,  la guerra, el terrorisme, la pobresa, la injustícia, el racisme, també per dir-nos que tot això no és la darrera paraula.
I avui d’una manera especial il·lumina la crisi que estem vivint, amb totes les conseqüències en primer lloc sanitàries, de malaltia i de mort, però també conseqüències econòmiques i socials que porten i portaran moltes dificultats, sobretot als més desvalguts. També per dir-nos que tot el que ens està passant no és la darrera paraula.
Que més enllà d’aquestes foscors hi ha ja aquí moltes històries de generositat, d’ajuda, de compromís, de servei. Des del personal sanitari, que arrisca la pròpia salut i que es veu afectat per la malaltia que intenta guarir, fins a les moltes petites històries solidàries per pal·liar en el possible la soledat, el dolor, la dificultat. I senzillament els milions d’històries de confinament, quedant-se a casa cuidant els infants, la gent gran.
 El març i abril de 2020 està sent una història de mort i de resurrecció que simbolitzem amb la llum del ciri pasqual i amb la llum dels nostres cors. Llum que en Jesús de Natzaret és la llum de l’amor, de la donació, del servei, de l’acolliment. Quantes llums de vida a les llars! Quantes llums de vida als hospitals, a les residències de gent gran!
L’eucaristia celebrada segurament a través de la ràdio, la televisió o per internet expressa més que cap altre sagrament el misteri pasqual.  El pa i el vi esdevenen cos i sang del Crist, no en el passat, en aquell dijous sant, sinó aquí, avui. Són aliment que se’ns dona avui perquè estimem amb més força, a la manera de Jesús. I aquesta donació de Jesús és avui real en la vida, s’encarna en tota la donació de les nostres llars, dels nostres pobles, de les nostres ciutats.
Avui podem combregar amb Jesús i amb el món encara que no mengem materialment el pa de l’eucaristia. I per això, avui com en totes les eucaristies, som enviats a ser testimonis de l’amor que en Jesús se’ns ha fet més evident que mai. L’àngel del Senyor ens diu, com a les dones, que deixem els llocs de rutina, de comoditat egoista, de fe apagada i que anem sense por a Galilea, allà on va néixer la vocació dels deixebles, allà on va néixer la nostra vocació, allà on hi ha la frescor i l’alegria de l’evangeli.  
Siguem agosarats, valents, no tinguem por. Com els primers cristians obrim portes i finestres, proclamem pertot arreu, sobretot amb els fets, que el Crist ha ressuscitat, que l’amor ha vençut la mort!

dilluns, 6 d’abril del 2020

La meva reialesa no és d’aquí

Divendres Sant 2020
lectures

Escoltar la passió de Jesús és un acte de contemplació, on segurament les paraules sobren una mica, semblantment al que passa davant qualsevol altra mort. Una contemplació i un silenci que no són indiferència. Al contrari, són implicació i proximitat davant d’un fet dolorós i que costa de comprendre. Totes les morts fora del moment en què tocaria ens provoquen aquesta reacció. No saber què dir, i en alguns casos revoltar-nos i buscar algun culpable, que a vegades pensem que és Déu mateix.
Quan intentem donar respostes a les preguntes que ens posem, correm el risc de parlar vanament, com els amics de Job. Cal en un primer moment silenci, contemplació que ens pot conduir no tant a tenir respostes  com a replantejar la nostra vida a la llum de la fragilitat que la mort manifesta. Com hem de viure a partir d’ara, com podem viure amb més sentit.
De quina manera la mort de Jesús, que va succeir fa tant de temps, que hem escoltat tantes vegades, pot afectar la nostra vida, pot commoure’ns encara avui: Quan en ella hi contemplem, hi resumim, tota la passió del nostre món d’avui. Quan en ella hi veiem totes les morts que no toquen dels nostres dies. La passió del món, sense oblidar la que segueix succeint, com la fam i la guerra, és especialment aquest any la passió com a conseqüència de la pandèmia. Quan hi veiem tots els homes i dones que han mort afectats pel contagi del coronavirus. Quan hi veiem els familiars que no poden acompanyar ni acomiadar-se dels seus éssers estimats. Quan hi veiem els països pobres amb un sistema sanitari feble si es veuen afectats per la malaltia.
Només si contemplem la passió i la mort de Jesús amb ulls actuals, el nostre cor serà capaç de fer-nos moure. I estarem atents als nostres familiars més febles confinats amb nosaltres. I els qui treballen a la sanitat ho donaran tot pels malalts i per aturar el contagi. I ens quedarem a casa per col·laborar-hi. I alguns cosiran mascaretes o llençols o aniran a comprar per aquells que no poden fer-ho. I els pares es dedicaran als seus fills confinats a casa.
Avui farem una llarga pregària pel món sencer. Intentem que no sigui una pregària rutinària, sinó una pregària que ens compromet. Preguem per un planeta afectat globalment per la malaltia. Recordem tots els que ens han deixat, probablement tots en coneixem algun. Preguem pels seus familiars que han viscut la passió en carn pròpia. Preguem pels malalts perquè es recuperin.
Adorem la creu, adorant el món sencer i la seva passió. Avui no serà una rutina, hi veurem tots els qui viuen de més a prop, per la malaltia i la mort, la passió del món.

Els demostrà fins a quin punt els estimava

Dijous Sant 2020
lectures

Amb el dijous sant, un any més comencem l’acompanyament de Jesús en els darrers dies de la seva vida.
Encara que el nostre objectiu principal no és el de saber amb detalls els esdeveniments històrics, avui el sopar que Jesús fa amb els deixebles,  no seria bo tampoc oblidar-los. Recordar que tenim davant nostre un sopar de comiat. Un menjar, amb la taula, amb els aliments i amb tot allò que hi ha en els menjars especials.
I que per tant, a la base de l’eucaristia que celebrem els cristians, hi ha un menjar, un veritable menjar. Un convit de festa, pasqual, amb molts significats. Com aquells menjars que fem en dies assenyalats i que són moments de fraternitat, d’amistat, de bona convivència, d’alegria. Però també com els àpats que aquestes darreres setmanes fem confinats a casa, probablement amb menys pressa, tota la família al voltant de la taula, comentant la situació de dificultat que vivim.
No és per casualitat que als evangelis trobem sovint a Jesús en un menjar amb persones ben diverses. Jesús es deixa convidar. No se’ns parla massa o quasi gens de què menjaven, però sí del missatge que Jesús ens dona amb motiu d’aquests menjars: missatge d’acolliment, de reconciliació, d’anunci del Regne de Déu. El menjar li serveix per parlar d’un Déu que és Pare i que vol la comunió dels seus fills. Avui els nostres menjars també ens serveixen per a viure més units, per animar-nos els uns als altres.
 Les lectures que hem escoltat avui ens ajuden a comprendre millor aquests significats. La lectura de sant Pau, que reprodueix les paraules de Jesús durant el darrer sopar, ve a continuació d’unes paraules de Pau als corintis en què els renya perquè abans de celebrar l’eucaristia, hi ha divisions entre ells i, a més, alguns portaven el sopar, i mentre uns s’atipaven, d’altres passaven gana. I els diu clarament : « Això que celebreu no és el Sopar del Senyor »  No poden celebrar la comunió amb Déu i amb Jesús oblidant-se de la comunió amb els seus germans. Les dues comunions estan íntimament unides.
I si ens fixem en l’evangeli, curiosament sant Joan, que dedica quatre capítols al darrer Sopar, no relata les paraules del pa i del vi. Probablement perquè a l’època en què ha escrit l’evangeli, aquest relat és més que conegut gràcies a la celebració de l’eucaristia. En canvi, li interessa recordar el manament d’estimar-se els uns als altres, i també el gest de Jesús de rentar els peus als deixebles, aquest gest tan radical de servei als altres, posant-se en el lloc dels esclaus que rentaven els peus als seus senyors.
La participació a l’eucaristia doncs no es pot deslligar de la nostra vida de servei i d’amor als altres. Combregar i estimar són dues cares d’una mateixa realitat. Qui vol combregar amb Jesús ha de treballar per la comunió humana, i a més, a la manera de Jesús, sense exclusions i amb una preferència per als pobres i per als petits.
I en aquestes setmanes que no podem celebrar l’eucaristia, sí que podem seguir celebrant la vida, una vida en què ens posem els uns al servei dels altres, en les feines més quotidianes, col·laborant per tal que el confinament se’ns faci més fàcil de viure gràcies a la col·laboració de tots.
Una vida en què estiguem disposats a rentar els peus dels altres, els peus de tots els colors, de totes les ideologies, de totes les religions, els peus d’aquells que ho necessiten més. Posar-nos al seu servei, com Jesús ho va fer.
Germans, el sopar pasqual dels jueus celebra el pas de Déu que allibera de l’esclavatge. El menjar eucarístic celebra el pas de Déu per les nostres vides per alliberar-nos de tot allò que ens allunya d’Ell i dels altres.  

Que la celebració del Dijous Sant, ni que sigui d’una manera virtual, ens ajudi a viure amb intensitat la Setmana Santa fent que les nostres vides siguin cada vegada més eucarístiques!