Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar

5 diumenge durant l'any B
lectures

Entre l’evangeli de diumenge passat i el d’avui, hem pogut seguir una jornada de la vida de Jesús. Els biblistes l’anomenen la jornada de Cafarnaüm.

És un dissabte en el que Jesús havia començat anant a la sinagoga, per escoltar la paraula, però sobretot per posar-la en pràctica, alliberant un home posseït d’un esperit maligne. La paraula de Déu sempre hauria de ser una paraula que allibera. Com Jesús, l’hem de saber convertir en vida. Si les paraules no es converteixen en vida, són paraules mortes.

Quan se’n va de la sinagoga, lloc oficial de la religió jueva, Jesús se’n va a casa de Simó i d’Andreu, lloc de la vida quotidiana. És una vida normal, si no fos perquè està plena dels gestos i paraules de Jesús. Així com l’home posseït d’un esperit maligne, gràcies a l’acció de Jesús podrà tornar a actuar, a ajudar, a treballar, la sogra de Pere, gràcies també a l’acció de Jesús, podrà posar-se al servei dels altres.

Podem imaginar que la sobretaula devia ser llarga, com les nostres dels dies de festa. Temps per compartir, per celebrar, per estar senzillament junts. La vida de Jesús és ben semblant a la nostra. Això la fa propera, i ens serveix. Podem seguir Jesús perquè s’ha fet un de nosaltres.

Durant tot aquest temps de taula i sobretaula, la gent s’aplega a la porta, sobretot aquells que se senten més desemparats per la malaltia, per la marginació, per la pobresa. Jesús no es queda tancat a casa, a recer, surt a fora, enmig del món, per actuar contra tota classe de mal, per tal que la vida de les persones sigui més digna i més feliç.

Situacions ben semblants a la de tants homes i dones, potser nosaltres mateixos, desesperats per la malaltia, pels trencaments, pels sense-sentit, per les dificultats econòmiques, per l’atur...

Seguir Jesús és intentar, com ell, actuar en favor de tots ells. A vegades només estant al seu costat, a vegades ajudant-los materialment, a vegades donat un cop de mà...

Els temps actuals ens donen moltes ocasions per demostrar que com Jesús no som indiferents  de la sort dels altres, dels que ens són propers i dels que són lluny, dels que sempre han viscut aquí i dels que fa poc que han arribat. Tots compartim una fragilitat, la fragilitat de la nostra vida humana. Però la nostra fragilitat no ens ha d’impedir de fer costat el qui és encara més fràgil que nosaltres.

D’on treia Jesús la força que el feia superar la seva pròpia fragilitat humana? De bon matí, quan encara és fosc, se’n va a un lloc solitari i prega. Una pregària que no l’allunya dels altres sinó que li dóna la força necessària per, quasi sense dormir, anar a altres pobles, sense tancar-se en el confort de Cafarnaüm o de qualsevol altre lloc, i anunciar una bona notícia, la que diu que Déu ens estima com un Pare i que nosaltres ens hem d’estimar com a germans.

Trobem també nosaltres uns espais de silenci i de pregària, de mirar cap endins per poder anar amb més força cap enfora, cap als altres?

Seguir Jesús és doncs fer aquest doble moviment cap endins i cap enfora, cap al Pare i cap als germans.

La jornada de Jesús és model per a les nostres jornades: posar-nos al servei dels altres, fer-nos propers, tenir temps de pregària personal i comunitària que ens doni les forces necessàries per fer fora el mal, anunciar pertot arreu i no només en els llocs que ens són més confortables, la bona notícia de Jesús, un anunci sobretot de fets, de gestos.

Que compartint la taula a la que Jesús mateix ens convida, sapiguem compartir la seva vida per ser els seus col·laboradors avui per lluitar contra el mal.

Jesús ensenyava amb autoritat

4 diumenge durant l'any B
lectures

Després d’haver cridat els seus quatre primers deixebles, Jesús inicia la seva missió. Des del començament no va sol, s’envolta d’un grup. Viure la fe s’ha de viure en grup. Més en general, podríem dir que la vida humana és millor viure-la en grup. 

Jesús, amb Jaume, Joan, Simó i Andreu, comença una jornada. Els biblistes l’anomenen “Jornada de Cafarnaüm”. Entre l’evangeli d’avui i el de diumenge vinent seguim Jesús durant 24 hores. No és habitual trobar un dia cronològic en els evangelis, excepte aquí i en els dies de la passió.

Aquesta jornada cau en dissabte, el dia de repòs.   Com un bon jueu Jesús comença per anar a la sinagoga, el lloc de trobada per escoltar la paraula en comunitat.

 Entra a la sinagoga i ensenya. Marc no ens diu el contingut de l’ensenyament, només ens diu que ho feia amb autoritat. De quina autoritat es tracta? L’autoritat d’un home autoritari que imposa la seva voluntat, l’autoritat d’aquell que es passa el dia donant ordres, l’autoritat del cap militar o polític, l’autoritat del qui suprimeix la llibertat dels altres?

Segur que no. L’autoritat de Jesús és l’autoritat d’aquell que fa el que diu, que dóna més importància als fets, als gestos, que a les paraules. És l’autoritat que neix de la coherència.

És també l’autoritat d’aquell que amb els seus gestos i les seves paraules ens dóna la llibertat, la veritable llibertat; no la llibertat de fer el que em doni la gana sinó la llibertat que m’allibera de tot allò que esclavitza.

Aquesta llibertat és més difícil de conquerir que les petites llibertats que el món ens ofereix tan generosament per acabar essent esclaus del consum, del diner, de les ideologies...

 Jesús a la sinagoga, amb la seva paraula allibera l’home posseït d’un esperit maligne perquè esdevingui un home lliure.

La paraula de Jesús pot alliberar-nos també a nosaltres perquè esdevinguem homes i dones lliures. Amb aquella llibertat que ens fa sortir de nosaltres mateixos, de les nostres petiteses, mandres, egoismes... per arribar a ser l’home lliure que és l’home per als altres. Jesús és l’home lliure per excel·lència precisament perquè és l’home per als altres per excel·lència.

Ell és el camí del servei, del perdó, de la solidaritat, en definitiva el camí de l’amor, d’un amor gratuït i sense fronteres. Si ens atrevim a agafar aquest camí, serem homes i dones lliures.

La jornada de Jesús, doncs, ens convida a  viure la vida i la fe en comunitat, a intentar predicar més amb el testimoni que amb els discursos, a ser coherents, a comprometre’ns a lluitar contra tots els esperits malignes, començant pels qui són dins nostre. Aquest és el programa que a l’inici de la seva missió Jesús ens proposa, no només als cristians sinó a tot home o dona de bona voluntat a qui no els agrada el món tal com és, i que el voldrien més just i solidari, un món on es respecti la dignitat de les persones. 

En aquest diumenge en què com els jueus ens reunim per escoltar la paraula, revisem si la nostra participació a l’eucaristia va més enllà del compliment d’un precepte o d’una tradició. Si, com Jesús, escoltar la paraula de Déu ens condueix als homes i dones del nostre món que ens adrecen paraules d’angoixa, de foscor, de pobresa, d’injustícia, de malaltia i som capaços, en un temps  en el que molts ho passen malament, de fer gestos d’acolliment, de solidaritat i de compassió que siguin per a ells llum i esperança.

Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes

3 diumenge durant l'any B
lectures

Reprenem l’evangeli de Marc i ens situem a l’inici de la missió de Jesús, després de ser batejat per Joan Baptista i d’haver estat temptat al desert.

El tret de sortida sembla que sigui l’empresonament de Joan Baptista. La crida de Jesús és senzilla: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”, en la Bona Notícia.

Ja les primeres paraules de l’evangeli de Marc van ser: “Comença la Bona Notícia de Jesús”.

Jesús va ser Bona Notícia per a molta gent, gent senzilla que vivia en unes condicions difícils, gent deixada de costat per ser considerats pecadors, malalts, impurs, petits.

Per a nosaltres, Jesús és Bona Notícia? O a vegades ho relacionem massa amb moral, amb prohibicions, amb abstinències... en definitiva en quelcom que ens genera tristesa i no alegria. Als seguidors de Jesús, l’Església, se’ns veu com portadors d’una Bona Notícia?

Com ja vèiem en l’evangeli de diumenge passat, Jesús, des del primer moment forma un grup, tria els seus col·laboradors més propers. Aquesta tria té molt a veure amb el lloc on Jesús se situa, el llac de Galilea. No escull sacerdots ni fariseus, sinó uns pescadors.

A ells com a nosaltres Jesús ens convida a seguir-lo. Un seguiment que comença per un coneixement. No podem seguir-lo a cegues. Cal primer conèixer Jesús per tal de seguir-lo i donar testimoni de la seva bona notícia.

Aquesta feina de conèixer Jesús no ens hem de cansar de fer-la. No podem dir mai: “Ja el conec prou, ja he llegit molt l’evangeli”. Perquè no es tracta d’un coneixement teòric o estàtic, aprendre de memòria la seva vida, assolir uns coneixements. El coneixement de Jesús és un coneixement personal. De la mateixa manera que no podem dir: “Ja conec la meva parella, ja conec el meu amic, ja conec el meu fill”, tampoc no podem acabar mai de conèixer Jesús, perquè aquest coneixement està lligat amb la nostra pròpia vida, amb la nostra evolució personal. A cada moment, en cada situació, en cada etapa de la nostra vida hem de tornar a conèixer Jesús perquè ens pugui dir una paraula que il·lumini aquell moment, aquella etapa, aquella situació personal que estem vivint.

Només així el nostre coneixement serà viu i serem capaços d’anunciar-lo als altres, no amb un discurs ben après, sinó a partir de la nostra vida.  I el món d’avui el que busca no són discursos sinó testimonis, exemples de vida més que paraules per més ben dites que siguin.

Jesús vol fer dels deixebles pescadors d’homes. No es tracta de fer proselitisme, en el sentit literal de la paraula “pescar”. Aquells pescadors de Galilea van ser pescadors d’homes amb el testimoni d’una vida fraterna en què ho posaven tot en comú.

En aquesta setmana de pregària per la unitat dels cristians que estem celebrant, cal que tots els qui ens diem cristians deixem en un segon terme les paraules, els discursos, la teologia... i que  en un món dividit per tantes raons, algunes de ben actuals com la intolerància religiosa, ideològica, cultural i que té com a conseqüència situacions de violència i de mort, fem tot per donar un testimoni que anunciï la Bona Notícia d’una humanitat en la que tots som, sense exclusions, fills i filles d’un mateix Pare que ens estima i que ens crida a estimar. Fer créixer ja aquí el Regne de Déu: un Regne on tothom hi cap, on tots som germanes i germans.

L’eucaristia que celebrem cada diumenge és signe d’aquesta humanitat fraterna o tothom hi té un lloc.