diumenge, 24 d’abril del 2022

Ja ho sabeu que us estimo

3 diumenge de Pasqua any C

lectures


Acabem d’escoltar el final de l’evangeli de Joan, amb una aparició de Jesús plena de significats. Són aquests significats, allò que és essencial i que no es veu amb els ulls sinó amb el cor, el que és important que descobrim, i no la part més visible, superficial i anecdòtica.

Jesús es manifesta al llac de Tiberíades. Aquell llac que havia estat tan important per a la missió de Jesús i també per als deixebles. El llac a la vora del qual va cridar uns quants dels seus deixebles. El llac on les tempestes van fer témer el pitjor als deixebles, on van aprendre a fer confiança a aquell que dormia a la barca. El llac que servia a Jesús per anar a les regions allunyades, paganes, per anunciar una bona noticia que s’adreça a qualsevol home o dona que la vol acollir.

És a la riba del llac, al clarejar i no enmig de la nit i de la tempesta que Jesús torna a cridar els deixebles. No és en la nit de la creu sinó a l’albada de la resurrecció. La nit ja ha passat, cal viure en el nou dia que Jesús ha inaugurat. Els convida que tornin a pescar, i que ho facin al bon lloc. Els convida a viure d’una altra manera, no enfonsats en la foscor de la creu, en la decepció o en el fracàs, sinó caminant amb esperança. Amb l’esperança que la mort no és la darrera paraula, que l’amor venç sobre l’odi i l’egoisme. És enmig de les nostres pròpies tempestes, foscors, desànims i fracassos que Jesús ens crida a alçar els ulls cap a ell i viure en la confiança i en l’esperança, escoltant-lo i seguint-lo.

La xarxa plena de peixos, cent cinquanta tres, i que no es trenca, és símbol d’una humanitat que no està esquinçada per les desigualtats, per la intolerància, per l’egoisme, per la xenofòbia, per la guerra, per la pobresa. La xarxa que Jesús confia a Pere, avui, d’alguna manera ens és confiada a nosaltres cristians, també al successor de Pere, Francesc, i a tots els homes i dones de bona voluntat, tinguin les creences i les conviccions que tinguin, per construir una humanitat fraternal i unida. Amb   Francesc, una Església que no es miri el melic sinó que surti cap enfora, cap a les perifèries de la societat, per anunciar una bona notícia de bondat i de tendresa. I quan se surt a fora, cal saber treballar colze amb colze amb tots aquells que volen un món més just, més digne, més humà.

 La segona part de l’evangeli, la triple pregunta de Jesús a Pere, ens fa reviure la triple negació d’uns dies abans. Pere, el deixeble decidit, que no té por de parlar encara que es pugui equivocar, que treu l’espasa per defensar el seu mestre, és també el que el nega tres vegades, que sucumbeix davant el perill de comprometre’s.

Malgrat això, Jesús no li ha tancat la porta, li segueix fent confiança, li dona l’oportunitat de dir-li per tres vegades que l’estima i el convida a seguir-lo.

Jesús ressuscitat ve enmig de les nostres vides, també de les nostres pors i febleses, per poder-li dir, malgrat tot, com Pere, que l’estimem i que el volem seguir.

Un estimar que, d’acord amb l’evangeli, no es tracta d’una relació que s’estableix només entre Jesús i nosaltres. Estimar Jesús vol dir estimar com Jesús i estimar els preferits de Jesús. Estimar com Jesús vol dir estimar, amb un amor sense fronteres, amb un amor generós que no fa càlculs. Estimar Jesús vol dir en definitiva fer créixer l’amor de Déu allà on l’amor manca.

Vist així, preguntem-nos què podríem respondre-li si ens preguntés “m’estimes?”. Podríem dir-li, com Pere, “Senyor, vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”? Tu ho saps tot, ja saps que en la meva vida de cada dia intento estimar aquell que es creua en el meu camí i que em necessita, sigui qui sigui, sense fixar-me en el seu origen, en la seva identitat, sinó en la seva necessitat de ser estimat. Però segurament hauríem de dir-li també que ens doni la força necessària per fer-ho.

Jesús va compartir el pa i el peix amb els deixebles. Avui comparteix amb nosaltres el pa i el vi, sagrament de la seva vida donada i compartida per tothom. Que aquest aliment sigui força pel nostre camí, que ens ajudi a estimar cada vegada més i millor.


diumenge, 17 d’abril del 2022

Feliços els qui creuran sense haver vist

2 diumenge de Pasqua 2022

lectures


Cada any, en aquest segon diumenge de Pasqua, una setmana després de Pasqua, la litúrgia ens proposa aquest text de l’evangeli de Joan, degut a la coincidència cronològica del text. Va des del dia de Pasqua fins a una setmana després.

Aquesta coincidència no deixa de ser una anècdota. L’experiència pasqual desborda els esquemes de l’espai i del temps. No és bo que els prenguem al peu de la lletra.

En canvi sí que és bo, després d’escoltar el text, buscar el ric missatge que ens aporta. És ben cert que Tomàs, el deixeble, ens cau bé. El seu tocar de peus a terra, el seu escepticisme i fins i tot el seu toc d’incredulitat són propers al nostre esperit modern, científic, també d’un cert escepticisme i d’una més o menys gran incredulitat.

El seu gest ens posa davant de preguntes importants: creure o no creure, fer confiança o no fer-ne, l’existència té algun sentit o no en té cap. 

La vida de l’ésser humà està molt fonamentada en la confiança, en el creure. A més del fet de creure o no en Déu, hi ha contínuament actes de fe o de confiança a un nivell senzillament humà. I al mateix temps, de contínues experiències de desengany i de pèrdua de confiança. 

Quan fem confiança excessiva en les coses, les decepcions arriben ràpidament. Fem confiança en el diner, en el benestar, en la ciència, en la feina, en la salut... i d’un dia a l’altre el que teníem ho podem perdre. Ens adonem que no podem fer de les coses ídols. 

Quan fem confiança excessiva en les institucions, en les ideologies... també moltes vegades tenim l’experiència de decepció. Ho veiem en la política, però també en la religió.  

I després, ens queden les persones. I aquí tots tenim l’experiència d’haver confiat en persones i que aquestes persones ens han decebut, ens han ferit, ens han traït. Devia ser una mica l’experiència dels deixebles respecte a Jesús al Calvari. Decepció perquè aquell en qui havien posat tanta confiança, tanta fe, mor com un bandit.

Però l’experiència també és què amb les persones cal arriscar, que no podem viure sense fer confiança a ningú. Que no podem viure aïllats dels altres, pensant que potser ens fallaran. Ens cal confiar.

La fe en Déu, el darrer graó, està basada en aquesta estructura humana feta de confiances. I quan fem confiança en Ell, el primer a què ens convida és a relativitzar totes les altres confiances, relativitzar la confiança en les coses, també en les institucions, en les ideologies. 

I en canvi, respecte a les persones, la fe en Déu més aviat ens empeny a fer confiança malgrat tot. Per què? Perquè en l’ésser humà és on Déu és més present. Començant per nosaltres mateixos. Creure en primer lloc en nosaltres i en les nostres possibilitats. Possibilitats sobretot de ser millors del que som, perquè Déu viu en nosaltres. Creure en els altres, malgrat tots els fracassos. Malgrat tantes experiències on se’ns fa difícil creure que en el cor de tot home hi ha l’esperit de Déu. Fer doncs confiança en els altres malgrat les decepcions, especialment fer confiança en aquells dels qui ens sentim més responsables: els nostres pares, els nostres fills, la nostra parella, els nostres amics, aquells sobre els qui tenim una responsabilitat. No esperar, com Tomàs, a posar el dit, per creure en ells, sinó arriscar, creure. 

Com a culminació de la confiança en les persones, hi ha la confiança en el conjunt de la humanitat. No és sempre fàcil. Les situacions que vivim, les guerres, la injustícia, la pobresa, la violència ens aboquen a vegades a perdre la confiança en la humanitat. Però si mirem bé, al costat de cada situació negativa hi ha sempre homes i dones que encenen llums enmig de la foscor, que es posen al servei dels altres, acollint-los, guarint-los, acompanyant-los.  Aquests gestos, sovint discrets poden fer que no perdem la confiança en la humanitat. Al contrari, ens empenyen a ser nosaltres mateixos llums d’esperança per als altres.

La fe en Déu, la confiança posada en Ell és el fonament de totes les altres confiances. Quanta més confiança posem en Déu, més capaços serem de confiar en els altres i de no confiar en excés en tot allò que pot esdevenir un ídol. Demanem-li doncs que faci de nosaltres homes i dones  que creuen sense haver vist, sense haver tocat.


divendres, 15 d’abril del 2022

Passà pertot arreu fent el bé

Diumenge de Pasqua 2022

lectures


El dijous sant Pere va intentar seguir Jesús, i va fracassar. Ell que amb l’espasa va ferir el criat del gran sacerdot, al cap d’unes hores, quan ha de comprometre’s, nega conèixer Jesús. Les paraules de Pere a la primera lectura ens mostren bé com l’experiència pasqual transforma la seva vida i la dels altres deixebles. Aquell a qui havien seguit, a qui admiraven perquè va passar fent el bé, va ser condemnat com un delinqüent. Aquesta mort va deixar els deixebles desorientats, amb por, sense comprendre res. 

L’experiència de Pasqua fa que la por desaparegui i que els ulls se’ls obrin. No només valia la pena haver seguit Jesús. A partir d’ara calia ser-ne testimoni.

Un testimoniatge que comença per seguir Jesús en els fets. De passar també per la vida fent el bé, com ell. Pasqua ens ha de transformar de tal manera que siguem capaços d’anar a l’encontre de tots aquells i aquelles que estan més mancats d’amor i d’esperança. Donar llum a aquells que viuen en les perifèries de la humanitat, aquells que no compten, que són exclosos o discriminats. Ajudar els infants i joves a créixer com a persones, a que trobin una societat amable que els aculli.

Per fer-ho potser ens cal renunciar individualment i col·lectiva a un cert nivell de vida, de consum, per tal que les desigualtats, en comptes d’accentuar-se disminueixin.

Sí, celebrar Pasqua també és això. Baixar allà on es viu la passió del món per encendre llums de vida i d’amor. No quedar-nos dins dels murs dels nostres castells, en el nostre egoisme, en el nostre benestar, tancant els ulls i les oïdes al que hi ha més enllà. Obrir portes i finestres a la nostra vida personal, també a la vida de l’Església per estar al costat, colze amb colze, de la humanitat sencera, sigui catòlica o no, cristiana o no, creient o no. Fer nostre el missatge que des del principi ens ha donat Francesc en el seu ministeri. Escoltem les seves paraules de l’exhortació “L’alegria de l’evangeli”: “És vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. L'Església que surt és la comunitat de deixebles missioners que s'involucren, que acompanyen, que fructifiquen i festegen.  Que sap avançar-se, prendre la iniciativa sense por, sortir a l’encontre, buscar els llunyans i arribar als encreuaments dels camins per invitar els exclosos. Viu un desig inesgotable de brindar misericòrdia, fruit d'haver experimentat la infinita misericòrdia del Pare i la seva força difusiva. Com a conseqüència, l’Església sap «involucrar-se». Jesús va rentar els peus als seus deixebles. El Senyor s'involucra i involucra els seus, posant-se de genolls davant els altres per rentar-los. Però després diu als deixebles: «Sereu feliços si feu això» (Jn 13,17). La comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, escurça distàncies, baixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist al poble.”

Francesc contínuament ens crida a sortir, a no quedar-nos tancats, a ser Església en sortida, que és precisament el missatge pasqual. No ens hem de quedar en el sepulcre buit, hem d’anar als encreuaments dels camins, i oferir la bona notícia de Jesús que és una bona notícia de misericòrdia. Anunciar pertot arreu que Déu és Amor, és a dir, que el sentit de l’existència i de la vida és l’Amor, un amor que concretem en l’amor amb què Jesús va estimar: amor generós i gratuït, sense fronteres, un amor que és servei, perdó, tendresa, acolliment, proximitat, fraternitat.

Germanes, germans, l’eucaristia és el sagrament pasqual, el diumenge és el dia pasqual. Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, celebrem Pasqua. L’aliment que compartim és per a nosaltres força per tal que el nostre testimoni sigui més valent, alegre i  contagiós, i que passem fent el bé com Jesús va fer.


dijous, 14 d’abril del 2022

Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?

Vetlla Pasqual any C

lectures


« Per què busqueu entre els morts aquell qui viu ? » 

Les paraules de Lluc s’adrecen no només a les dones, als apòstols, als primers cristians. Se’ns adrecen a nosaltres que avui intentem esdevenir testimonis de la resurrecció.

A on busquem el qui viu? El busquem allà on és o també el busquem en un sepulcre buit, entre els morts, allà on no hi ha Vida?

A on es troba avui la Vida? Es troba aquí entre nosaltres, cristians que ens hem reunit en aquest monestir de Terrassa? Un home, una dona que busquin una mica de llum o d’esperança en la seva vida la trobarien aquí entre nosaltres?

Vet aquí reptes que la paraula de l’evangeli posa davant nostre: Buscar el qui viu allà on hi ha Vida, ser propers de tots els que estan a favor de la Vida, sense tenir en compte el seu origen social, religiós o polític. 

 I un segon repte, esdevenir llocs de Vida, d’esperança, de llum. Romandre sempre allà on hi ha Vida.

I és precisament aquell qui viu, el ressuscitat, el qui ens ensenya on es troba la Vida veritable, Jesús que és per a nosaltres camí, veritat i vida.

La Vida en majúscula és molt més que la vida biològica. La Vida viva la trobem allà on hi ha Amor: “Qui no estima continua mort” ens diu sant Joan en una de les seves cartes. La mort de Jesús que ahir resseguíem en el relat de la passió, ens ho fa comprendre: es pot matar la vida biològica, però no es pot matar la Vida veritable, la que està fonamentada en l’amor.  

Estar a favor de la vida vol dir estar a favor de l’amor. Si volem que aquest lloc on estem celebrant l’eucaristia sigui un lloc de vida, si volem que aquest monestir sigui un lloc de vida, hem de ser capaços d’estimar aquells que s’apropen a nosaltres. Un amor que es tradueix en acolliment, proximitat, escolta, perdó, paciència, servei.

A vegades ens preguntem si parlem prou de Jesús als altres, als nostres fills o néts, als nostres veïns, als nostres companys de feina... És una preocupació comprensible. 

Però podria amagar una preocupació encara més important. La de preguntar-nos si parlem prou com Jesús. Si els nostres fets i les nostres paraules s’assemblen als fets i les paraules de Jesús. Paraules i fets d’amor, d’acolliment, de servei, de perdó.

Allà on es parla molt de Jesús però es parla poc com Jesús esdevé un sepulcre buit, el qui viu no hi és. Allà on potser es parla poc de Jesús però es parla molt com ell, el qui viu hi és.

Amb això no vull dir que no cal parlar de Jesús. Però no per aprendre de memòria la seva vida o les seves paraules, no per ser uns grans coneixedors de Jesús. Quan parlem als altres de Jesús ho fem per ajudar els infants, els joves, els adults a parlar i actuar com Jesús.

Anant una mica més lluny, no sempre i a tot arreu és convenient parlar directament de Jesús. A vegades pot ser fins i tot contraproduent. Hi ha moments on convenen poques paraules, silenci si cal. Com ha dit a vegades el papa Francesc, no hem d’anar amb una actitud proselitista, per guanyar adeptes amb els discursos i les paraules. Hi ha moments i situacions que no són idonis per parlar de Jesús. Hi ha llocs on els cristians hi són, ara penso en països amb majoria d’una altra religió, no per parlar de Jesús a aquells que són majoria i que professen una altra religió sinó per parlar com Jesús. Francesc ho ha resumit en aquesta frase: “L’Església creix no per proselitisme, sinó per atracció, per testimoniatge.”

Per això, parlar com Jesús, actuar com Jesús, amb gestos de tendresa i de misericòrdia, això és sempre oportú, sigui qui sigui aquell que és al meu davant. Pensi com pensi, tingui les conviccions o creences que tingui. 

Parlar i actuar com Jesús actuava no només és convenient, estem obligats a fer-ho, o almenys intentar-ho: ser veritables testimonis de Jesús.

D’aquí a pocs moments renovarem la nostra fe, els nostres compromisos baptismals. No hauria de ser una rutina. Fent-ho, caldrà que ens preguntem sobretot si en la nostra vida parlem com Jesús, actuem com ell. En les nostres relacions familiars i comunitàries, com a veïns i ciutadans, també com a ciutadans d’aquest món dividit, esquinçat, que és incapaç d’acollir i posar-se al servei d’aquells que més ho necessiten. És inevitable que pensem per un moment en els refugiats i els immigrants, especialment aquest any en els refugiats d’Ucraïna. Sabem acollir-los com Jesús acollia aquells que se sentien desemparats? Sabem escoltar-los com Jesús els escoltaria? Sabem mirar-los com Jesús els miraria?

He començat l’homilia amb la frase dels àngels a les dones. El dia de l’Ascensió escoltarem aquelles altres paraules dels àngels als apòstols: “per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.”

Totes dues frases ens diuen que no hem de buscar Jesús ni al sepulcre, el lloc dels morts, ni mirant al cel. Cal trobar-lo allà on hi ha els qui viuen. En els nostres camins d’aquí i d’avui, on caminen i es creuen gent de condició social diferent, de religions diferents, de maneres de pensar diferents.

En els camins on caminem també nosaltres, amb alegries i tristeses, èxits i fracassos, llums i ombres. Posem les nostres vides sobre l’altar junt amb les ofrenes del pa i del vi, perquè el mateix Esperit que els transformarà en vida del ressuscitat, transformi i ressusciti els nostres cors i ens obri a un demà amb més llum i esperança. 

dimarts, 12 d’abril del 2022

Aquí teniu l'home

Divendres Sant 2022

lectures


La passió de Jesús que acabem d’escoltar no és només el record d’una història del passat, tampoc un exercici de sentimentalisme davant uns fets on hi ha dolor, crueltat, odi.

Cada vegada que escoltem la passió de Jesús hem d’intentar que ens il·lumini en la nostra vida d’avui, en la nostra història personal i també social.

En la passió de Jesús s’hi condensa tota la passió del món i de la història. Passió del món que és guerra a Ucraïna i a d’altres països. És fam i pobresa al Tercer Món. És malaltia lluny o a prop. És pobresa aquí ben a prop nostre, manca d’habitatge, desnutrició, gent sense-sostre, gent vivint una soledat no desitjada. És discriminació racial, de gènere. És mort, morts joves, accidents, violència.

La passió de Jesús hauria de donar llum i confiança més enllà d’aquesta passió del món. No ens dona respostes, ens obre a la fe i a la confiança i ens impulsa a ser instruments de vida i d’amor.

Al centre d’aquesta història de Passió que hem escoltat hi ha Jesús. És Jesús, ell que també va experimentar la por, el desànim, el dolor, l’abandó en la seva pròpia carn qui és per a nosaltres model de vida i d’amor front a les nostres pors, desànims, dolors.

Però en aquesta història hi ha d’altres personatges que reflecteixen les diferents actituds que cada un de nosaltres adopta davant la passió del món.

Les actituds de Judes, del Gran Sacerdot, de Pere i de Pilat ens parlen de traïció, condemna, negació i de desentendre’s, de rentar-se les mans. Actituds que no són tan lluny de les que vivim de tant en tant en relació amb els qui ens envolten, els qui conviuen amb nosaltres a casa o a la comunitat, els companys de feina o d’estudi, els subordinats o els superiors, els veïns, els conciutadans, qualsevol home o dona que es creua amb nosaltres.

Hi ha però d’altres actituds: La de Simó de Cirene, encara que no aparegui en l’evangeli de Joan, la de les dones, la de Nicodem i Josep d’Arimatea. Actituds d’ajuda, d’acompanyament, de testimoni o de compromís.

Actituds que també vivim nosaltres de tant en tant. Enmig de la injustícia, la violència i la mort, que és el que és més cridaner i que a vegades s’amplifica més als mitjans de comunicació, hi trobem aquestes petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, ajuda...

Llegir i escoltar la passió ens ajuda a descobrir l’esperit de Déu en la nostra història personal i social i ens obre a l’esperança. Una esperança que ens impulsa a ser protagonistes de petites històries de generositat, servei, acompanyament, compromís, envers aquells que avui viuen la passió.

I si la passió ens toca a nosaltres, intentar viure amb confiança, com ho féu Jesús, posant-se a les mans del Pare fins i tot quan se sentia abandonat. 

Adorem la creu, preguem pel món sencer, compartim el pa. Que aquests gestos que ara farem ens ajudin a apropar-nos d’aquell que és el camí, la veritat i la vida.


diumenge, 10 d’abril del 2022

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet

Dijous Sant 2022

lectures


Dijous Sant, Divendres Sant i Pasqua, el Tríduum Pasqual que avui comencem, són tres celebracions que no podem separar. En totes tres celebrem Pasqua, però des de diferents angles.

El Sopar de Jesús amb els seus amics és un sopar de comiat, un comiat que parla d’absència, però al mateix temps és un sopar de presència. Presència i absència, llum i foscor, es barrejaran durant aquests dies, de la mateixa manera que es barregen en les nostres vides personals i també en la vida social i col·lectiva.

El Sopar que avui recordem i que al llarg de més de dos mil anys els cristians anem repetint i celebrant, és un moment d’esperança davant la negra nit de Divendres. Per això és un missatge d’esperança enmig de les nits que hem viscut i que puguem viure. Un missatge d’esperança que ens diu que no estem mai sols ni abandonats fins i tot si com Jesús cridem “Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat”.

El gest del pa trencat, del vi vessat, el gest de rentar els peus, són signes de la presència invisible d’un Déu que és proper i que a cau d’orella ens va dient “jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.  Fer-ne record, memòria, no ens porta all passat, a la nostàlgia. Més aviat ens impulsa a fer-los nostres, fent de la nostra vida pa trencat per als altres, vida lliurada sense reserves, servei a tothom sense fixar-nos en identitats religioses, nacionals, racials, polítiques, socials. Fixar-nos només en el rostre violentat, pobre, trist, sol, tractat injustament, de qui tenim davant nostre.

Com els dos deixebles d’Emmaús, la presència de Déu en aquests rostres només els descobrim quan prèviament fem un gest d’acolliment, de servei, d’amor: “Queda’t amb nosaltres, que es fa tard”. Aquest gest d’acolliment a l’estranger que a penes coneixien, però que necessitava un sostre on passar la nit, és el que els farà descobrir, en el pa trencat, la presència misteriosa del Déu que no abandona.

Quan lliurem la nostra vida pels altres, quan som misericordiosos, quan som propers, quan no reservem la nostra vida només per a nosaltres, descobrim que la vida té sentit, que val la pena viure fins i tot quan no rebem gaire o res a canvi.

El Dijous Sant en què recordem el Sopar que és a l’origen de l’eucaristia, és un bon moment per revisar la nostra manera de celebrar-la. Quina relació té amb la nostra vida? Ve de la vida i va cap a la vida o és un parèntesi en aquesta vida com semblava que ho era per als cristians de Corint quan Pau els ha de dir, una mica abans del tros que hem escoltat a la segona lectura: “quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor”.

Si l’eucaristia és un parèntesi de la nostra jornada, si no hi aportem la vida, amb llums i ombres, amb encerts i fracassos, i si no deixem que aquesta eucaristia, que la paraula que escoltem, que el record del gest de Jesús, no només toqui el nostre cor per a una mena de gaudi personal i pietós, sinó que remogui tot allò que impedeix que la nostra vida sigui una vida per als altres, una vida on rentem els peus, on ens posem al servei dels altres, especialment dels petits; si l’eucaristia no arriba a la nostra vida, Pau en nom de Jesús ens dirà: “Ja no celebreu el sopar del Senyor”; ja no celebreu l’eucaristia.

Els temps que vivim no són temps de llum. El que passa especialment a Ucraïna, però també a d’altres països en guerra i que a vegades oblidem per estar més lluny o que fa més anys, com Síria, el Iemen, Palestina i Israel, Etiòpia, Moçambic...  El que segueix passant amb tots els que fugen de països en guerra o amb pobresa i que no troben acolliment o moren al mar; les violències de tot tipus...   

Què podem fer nosaltres front a aquestes i d’altres situacions més personals o en l’entorn familiar? A vegades potser només pregar, però amb una pregària compromesa i activa que ens fa estar més atents al que passa al voltant nostre, que fa de nosaltres instruments de pau, de misericòrdia i de tendresa en les nostres comunitats, famílies, escoles, llocs de treball, barris o ciutats. 

Que la vida de Jesús, pa trencat i vi vessat, que aquests dies celebrem i recordem amb més intensitat, ens faci sortir dels nostres petits mons a fi de ser l’Església en sortida a la que ens convida Francesc des del començament del seu ministeri.


diumenge, 3 d’abril del 2022

Pare, confio el meu alè a les vostres mans

Diumenge de Rams any C

lectures


La paraula que escoltem cada diumenge de Rams reuneix dos moments, que van ser propers en el temps i ben distants en el seu significat: diumenge de Rams i Divendres Sant: Triomf i fracàs, vida i mort, amor i odi, lloança i rebuig, llum i foscor. És la història de contrast i contradicció de la humanitat. És la nostra pròpia història personal que és també contradictòria i amb contrastos. 

És també una advertència: Ni el triomf de diumenge de Rams va ser tan triomf, ni el fracàs de divendres Sant va ser tan fracàs. La vida, la història, no són en blanc i negre, sinó en una escala de grisos que ens han de fer matisar cada una de les situacions que vivim. Ni creure que ho fem tan bé quan ens adulen, ni que tot va malament quan ens critiquen. Que no tot és un desastre, ni tot una bassa d’oli.

És precisament aquest anar sempre a l’extrem, que fa que potser molts dels que van aclamar Jesús quan entrava a Jerusalem, van cridar “crucifiqueu-lo” uns dies després.

En la nostra societat actual, tan mediàtica, aquest perill és molt present. Intentar no caure en aquest perill ens pot ajudar a viure la nostra vida amb més serenor. La fe és una mica això. Viure en aquesta tensió entre el que som i el que creiem que serem. És Jesús mateix, amb la seva vida, amb la seva mort i amb la seva resurrecció que ens assenyala aquest horitzó.

Contemplant Jesús a la creu, escoltant les seves paraules, contemplem l’home insultat, denigrat, torturat, abandonat, però al mateix temps l’home confiant i esperançat “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” 

Com poder transmetre aquest missatge avui, quan hi ha tanta manca d’esperança deguda a la situació econòmica, deguda a la situació social i de tensió que vivim. Com fer créixer esperança a qui ha perdut la feina, a qui ha d’anar a Càritas a buscar menjar, a qui no té el pis que tenia per viure, al refugiat o a l’immigrant que busca acolliment. Amb paraules boniques? Evidentment, no. La nostra esperança, la que volem transmetre, és una esperança activa que va acompanyada de gestos concrets de solidaritat, d’acompanyament, d’acolliment i, quan cal, també de protesta.

Avui comencem la Setmana Santa. Intentem aprofitar-la, no només per contemplar Jesús en la seva Passió, sinó per contemplar la passió del món d’avui, la d’aquí al costat i la de més lluny: el refugiat, l’immigrant, el malalt, el qui viu malament la seva soledat, la dona o l’infant maltractats, el drogoaddicte que no sap com sortir-se’n, els qui estan sense feina, els qui viuen en els països pobres, en guerra o amb manca de llibertat.  

I que aquesta contemplació no sigui passiva sinó que transformi la nostra vida, posant-nos al servei dels altres.