diumenge, 23 de febrer del 2020

L’Esperit conduí Jesús al desert

1 diumenge de Quaresma any A
lectures
L’origen històric de la Quaresma sembla trobar-se en la preparació més immediata que els catecúmens dels primers temps feien abans de rebre el Baptisme durant la Vetlla Pasqual. Després d’un llarg temps de catequesi, aquests quaranta dies servien per verificar si els candidats estaven a punt per rebre’l. Sobretot es verificava si havien fet els canvis necessaris en les seves vides perquè fossin coherents amb l’evangeli.   
Per què quaranta dies? El número quaranta tenia un valor simbòlic per als jueus. Durant quaranta anys van fer camí pel desert des d’Egipte fins a Palestina guiats per Moisès.
 I per als cristians, segons la tradició, i tal com hem escoltat a l’evangeli, Jesús havia passat quaranta dies al desert, tot just després del baptisme al Jordà i abans d’iniciar la seva missió. La missió de mostrar als homes i dones el rostre d’un Déu que és Pare.
I és durant aquests quaranta dies que Jesús és temptat, tal com ho hem escoltat. Les temptacions de Jesús són com una mena de resum de les temptacions que Jesús va tenir tot al llarg de la seva vida. Recordem-ne dos exemples : després d’haver multiplicat els pans i els peixos, la multitud el busca per proclamar-lo rei, i Jesús s’ha d’amagar. I quan Jesús és a la creu, la gent diu : « Si ets Fill de Déu, baixa de la creu i creurem »
Jesús, al llarg de la seva vida, i degut al caràcter de la seva missió, és temptat d’esdevenir un rei, un líder, algú que és adulat pels altres. I cada vegada Jesús ho rebutja. Vol ser Fill de Déu, però del Déu veritable ; no del déu poder o del déu riquesa, com ho havien esdevingut personatges com l’emperador romà que també es considerava fill dels déus.
Vet aquí les temptacions del diable : « Si ets Fill de Déu, tal com ho has escoltat al Jordà, digues que aquestes pedres es tornin pans, tira’t daltabaix de la cornisa del Temple, posseeix tots els reialmes del món »
En comptes d’això, Jesús es manifestarà Fill de Déu fent-se el servidor de tots, guarint els malalts, perdonant, acollint, anunciant una bona notícia als pobres i als presoners, i com a culminació d’aquesta vida donada fins al final, serà crucificat com un delinqüent.
El temps de Quaresma pot ser per a cadascú de nosaltres un temps oportú perquè, com els catecúmens dels primers temps, verifiquem quina és la distància entre la nostra vida i l’evangeli, entre els fets i les paraules.  Com Jesús, també hem de fer front a temptacions.
Potser estem temptats de tractar els altres des del poder, des de la superioritat, siguin els nostres subordinats, els nostres alumnes, els nostres fills, la nostra parella o un germà de la comunitat.
O estem temptats per l’adulació, per creure’ns millors i superiors que els altres.
O estem temptats de posseir no només per cobrir les nostres necessitats sinó per tenir cada vegada més, consumir en excés.
 Si ens obrim a la Paraula que llegim i que escoltem en les nostres celebracions podrem obrir-nos a aquest do que és l’altre, especialment l’altre que passa necessitat: el pobre, l’exclòs, l’immigrant, el refugiat.
Així va viure Jesús la seva filiació, obert sempre a aquests dons: la Paraula i l’altre.
 Que el temps de Quaresma que comencem sigui un temps oportú per obrir-nos a la Paraula i a l’altre acollint-los com un do que ens fa millors.

dilluns, 17 de febrer del 2020

Sigueu bons del tot

7 diumenge durant l'any A
lectures
Amb l’evangeli que acabem d’escoltar, Jesús conclou la sèrie d’antítesis en les que contraposa el que diu la Llei i el que ell diu. No es tracta de dir no a la Llei, sinó d’anar més enllà, més lluny. Així ens ho diu en la frase final: “Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial”. Un “Sigueu bons del tot” que també podríem traduir com “Aneu fins al final”. Efectivament, Mateu utilitza aquí la paraula grega “teleios”, que pot tenir aquest sentit. Una paraula que en els evangelis només trobem aquí i en el passatge de Mateu del jove ric, dient-li en un sentit molt semblant: “Si vols anar fins al final, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres”. No n’hi ha prou d’acomplir la Llei per al qui vol seguir Jesús. Cal anar més lluny. I en les antítesis que hem escoltat avui, anar més lluny passa per un rebuig clar de la violència. Jesús coneix bé l’esperit de l’home, i sap que d’entrada les seves paraules poden semblar exagerades. Com podem estimar els enemics? Com podem parar l’altra galta?  
Però pensem per un moment en la història de la humanitat, tan en el passat com en el present... Una història tan plena de violència, tan plena d’espirals de violència que comencen amb petits conflictes i van creixent perquè no hi ha ningú que digui prou, que s’aturi, en definitiva algú que sigui capaç d’estimar l’enemic o de parar l’altra galta.
D’exemples no ens en falten, en els llargs conflictes que no s’acaben mai, a Síria en fratricida guerra civil, a Palestina, entre palestins i israelites, per només donar dos exemples. Però també hi ha violència en les situacions que estan vivint els refugiats que no són acollits enlloc, i que malviuen en camps de refugiats o que moren al mar.  
Les paraules de Jesús són un manual de la no-violència, per això a Gandhi li agradava molt el Sermó de la Muntanya que hem anat escoltant aquests diumenges.
Jesús no ens demana que siguem afectuosos i amables amb els nostres enemics com ho podem ser amb els nostres amics, amb els nostres familiars. El que ens demana és que desterrem la venjança, l’odi, cap a aquell que considerem enemic i fins i tot que siguem capaços d’ajudar-lo si sabem que està necessitat. I també que traguem del nostre cor actituds xenòfobes i racistes que no reconeixen que tot ésser humà, per diferent que sigui de mi, és un germà.
Anar més enllà, anar fins al final en la nostra relació amb els altres ha de començar per anar més enllà en la relació amb els que tenim més a prop, amb els nostres germans, familiars, amb els nostres companys de feina o d’estudi, amb aquells amb els que compartim més hores. Anar més enllà de la simple correcció, de la bona educació... Crear bon ambient, ser pacient, somriure, acollir, saber perdonar... Tants petits detalls que ajuden a fer créixer la fraternitat i a evitar els conflictes.
Aquesta manera de ser i de fer és Jesús mateix qui ens la va ensenyar, no només amb les seves paraules, sinó sobretot amb la seva manera de fer, amb la tendresa i acolliment amb què tractava els altres, amb la seva preocupació per la situació en què es trobaven, sigui perquè estaven malalts, desanimats, exclosos o discriminats. I a la creu ens va donar l’exemple del que ens havia ensenyat, pregant i perdonant aquells que l’havien crucificat. I com Jesús, molts homes i dones han viscut amb esperit de pau i reconciliació, i perdonant en situacions extremes.
Germans, que nosaltres també anem més enllà, anem més lluny del que és correcte. Així serem instruments de pau i de fraternitat.

dilluns, 10 de febrer del 2020

El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí

6 diumenge durant l'any A
lectures
Entre avui i diumenge que ve escoltem, dins del Sermó de la Muntanya, les que són conegudes com antítesis de Jesús: “Ja sabeu què van dir als antics..., però jo us dic...” Sense menysprear la Llei de Moisès, Jesús ens planteja unes fites per anar més enllà del que diuen els manaments.
Diumenge passat escoltàvem que som sal de la terra i llum del món. I una mica abans es troben les Benaurances. Per ser llum i sal, per donar gust al nostre entorn i il·luminar les obscuritats, no n’hi ha prou amb no matar, no robar. Jesús ens proposa uns màxims per tal que siguem veritable sal i llum.
El primer manament que Jesús actualitza és el cinquè, “no mataràs”. Podríem dir que tant de bo que tots els homes i dones complissin estrictament aquest manament. Segur que moltes de les males notícies que omplen els informatius desapareixerien.
Però també és cert que molts compleixen aquest manament en un sentit literal. I això no significa que les coses vagin bé. Jesús va més enllà i ens proposa que no ens enfadem, que no menyspreem, que no insultem. I que això és més important que les ofrenes que puguem presentar al Temple i que per a nosaltres podríem traduir que no insultar, no menysprear, no enfadar-se és més important que celebrar l’eucaristia o fer una pregària. O, girant-ho, que l’eucaristia o les pregàries ens han d’empènyer a no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Una vegada, en la catequesi que el papa Francesc fa cada setmana, deia: “Hi ha signes molt concrets per entendre com vivim tot això, com vivim l’Eucaristia; senyals que ens diuen si vivim bé l’Eucaristia o no la vivim tant bé. El primer senyal és la nostra manera de mirar i considerar als altres. (...) L’Eucaristia que celebro em porta a sentir tots els qui em trobo, de debò, com a germans i germanes? Fa créixer en mi la possibilitat de gaudir amb qui gaudeix i de plorar amb qui plora? M’empeny a caminar cap als pobres, els malalts, els marginats? M’ajuda a reconèixer en ells el rostre de Jesús?”
Si eucaristia i vida són incoherents, l’eucaristia esdevé com els sacrificis, dejunis i ofrenes presentats pels jueus al Temple i que els profetes, en nom de Déu, denunciaven com a inútils.
Tornem a la proposta de Jesús: no insultar, no menysprear, no enfadar-se. Quan veiem a tants programes de televisió, tertúlies i altres la manera que els que hi surten tracten els altres, veiem que la proposta de Jesús queda força lluny. Però no cal anar a la televisió. Hi ha situacions molt més properes, a casa, amb els nostres, amb els fills, amb la parella, amb els pares. A l’escola amb els mestres, amb els companys. A la feina amb els companys, amb els caps, amb els súbdits. A l’edifici o la casa on vivim amb els veïns. Al carrer, quan conduïm el cotxe, amb els altres conductors, amb els ciclistes, amb els vianants... Com vivim la proposta que Jesús ens fa? Molt probablement se’ns posaria la cara vermella de vergonya.
Tornant al papa Francesc, deia referint-se a aquest tipus de comportament dins mateix de l’Església: “Em fa mal comprovar com en algunes comunitats cristianes, i encara entre persones consagrades, consentim diverses formes d'odis, de calúmnies, de difamacions, de venjances, de gelosia, de desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui volem evangelitzar amb aquests comportaments?”
La proposta de Jesús continua, doncs, essent ben vàlida avui per tal que un món nou més digne i més humà sigui més a prop.
Que l’eucaristia no sigui un temps d’evasió, sinó de compromís a viure les nostres relacions humanes seguint les invitacions de Jesús.