lectures
És bo situar l’evangeli que
acabem d’escoltar en el seu context. Just abans hi ha les benaurances, veritable
programa per aquell qui vol seguir Jesús, i que són el pròleg del que coneixem
com a Sermó de la Muntanya en l’evangeli de Mateu. Abans de desenvolupar aquest
llarg i important discurs, Jesús ens dona aquestes dues petites paràboles de la
sal i de la llum.
Les dues paràboles ens indiquen com
ha d’actuar del deixeble de Jesús. En primer lloc ens diu que els deixebles de
Jesús no s’han de tancar en una mena de bombolla d’escollits que intenten
acomplir uns manaments, unes regles, i que se separen del món. El cristià viu
enmig del món, forma part del món. Qualsevol intent d’aixecar unes muralles que
separin el cristià del món, de la societat, no és evangèlic.
El papa Francesc
insisteix molt en això. En la seva exhortació “L’alegria de l’evangeli” diu: “prefereixo una Església accidentada, ferida
i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i
la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església
preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d'obsessions
i procediments.”
Tant les Benaurances com la resta
del Sermó de la Muntanya que escoltarem en part els propers diumenges són
consells de Jesús per ajudar-nos a ser precisament llum i sal enmig de la
societat.
Si vivim seguint l’esperit de les
Benaurances, essent pobres, humils, nets de cor, amb fam i set de justícia,
compassius, treballant per la pau, serem llum i sal.
Les dues imatges de Jesús són
suggerents. La sal dona gust al menjar i el conserva, l’ajuda a no corrompre’s.
La sal té el seu ple sentit quan es troba enmig del menjar, i, a més, hi ha de
ser en la mesura justa.
Ser cristià només té sentit enmig
del món, i en la mesura justa. Si la presència és massa asfixiant, proselitista
o com vulgueu dir-ne, el menjar deixa de
ser agradable.
Pel que fa a la llum, també
podríem dir el mateix. Hem de ser llum en la mesura justa. Sinó podem
enlluernar. I la mesura justa crec que ens l’ha donat Isaïes a la primera
lectura. Són paraules posades en boca de Déu en les que es queixa dels dejunis
que li ofereixen els jueus, uns dejunis rituals per calmar-lo. Uns dejunis que
no tenen res a veure amb la vida de cada dia. Uns dejunis per aparentar. Però
els diu que mentre fan dejuni, es barallen, tracten injustament els seus
criats. Ens diu quin és el dejuni que vol: compartir el pa, acollir el pobre. I
el que afegeix és molt important: és d’aquesta manera sobretot que es pot ser
llum.
Sant Joan en la seva primera
carta diu coses semblants: “els qui
afirmen que estan en la llum, però no estimen els seus germans, encara estan en
la fosca. Els qui estimen els germans viuen en la llum”.
Ser llum, ser sal... Cal que avui
ens preguntem com podem ser sal i llum dins la nostra família, en el nostre
barri, a la feina, en el nostre país. I anant més enllà, com podem ser llum i
sal en aquest món globalitzat en el que veiem el que passa lluny de les nostres
fronteres. Com podem ser llum i sal davant el drama dels refugiats. Què estem
disposats a fer per construir un món més just. A què estem disposats a renunciar
del nostre benestar.
Les paraules d’Isaïes ens fan
pensar. Potser les nostres celebracions, les nostres pregàries, els nostres
dejunis tampoc arriben a Déu perquè no obrim prou els ulls a totes les situacions
que a prop i lluny ens interpel·len.
Que la nostra eucaristia, que la
nostra pregària siguin compromís per créixer en bondat i en set de pau i de
justícia.
