si haguéssiu estat aquí

5 diumenge Quaresma A
Jn 11, 1-45

Acabem d’escoltar el tercer dels evangelis que ajudaven els catecúmens que havien de rebre el baptisme el dia de Pasqua a comprendre millor aquest sagrament.

Fa dos diumenges va ser el diàleg de Jesús i la dona samaritana amb el que apreníem que Jesús ens dóna una aigua que apaga les nostres sets més profundes. Diumenge passat, guarint el cec de naixement, compreníem que Jesús és la llum que ens ajuda a vèncer les nostres foscors i així poder avançar.

Amb la resurrecció de Llàtzer anem al centre de la fe cristiana: la fe en la vida.

Aquesta afirmació, però, podria significar moltes coses, depenent de quina vida parlem. Si fos la vida, així, sense més, creure en la vida voldria dir conservar la nostra vida biològica a tot preu, que fos el més llarga possible.

En Jesús, el que hem descobert, és que la vida només val la pena viure-la quan l’omplim d’amor. I és aquesta descoberta la que rescata la nostra vida dels seus límits, de la fragilitat.

L’experiència de cada dia, ens fa tocar de peus a terra. Aquesta vida que tant estimem és ben fràgil. La mort és a prop nostre massa sovint. Morts que no comprenem, com les de Síria, com les de tantes dones víctimes de la violència, morts a causa de malalties que no controlem. Només cal llegir el diari per fer un llistat d’aquestes morts difícils de comprendre.

I hi hem d’afegir les morts que ens toquen de ben a prop, en la nostra família, els nostres amics... Morts joves de malaltia o d’accident.

També Jesús viu aquesta experiència de fragilitat amb el seu amic Llàtzer. “A Jesús se li negaren els ulls”. Jesús viu la mateixa vida que nosaltres, és a prop nostre també en el plor. I sobretot viurà aquesta fragilitat en la seva pròpia carn a la creu.

Com podem tenir fe amb una vida tan fràgil? Quantes vegades, com Marta, no ens adrecem a Déu o a Jesús per dir-li: “Senyor, si haguéssiu estat aquí!” quantes vegades diem a Déu: “On ets ara que et necessito?”

També ho va dir Jesús: “Déu meu, perquè m’heu abandonat?”

Aquestes preguntes que tots ens fem alguna vegada no tenen resposta. Només hi cap la confiança. Fer confiança a Jesús, que vol dir seguir els seus passos malgrat tot.

I seguir els seus passos vol dir estimar. Creure que la vida veritable és la vida on hi ha amor. Creure que l’amor venç la fragilitat. Creure que un gest d’amor val més que noranta anys de vida. Joan, en la seva primera carta diu: “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort”

Aquest és el missatge de Jesús que ens permet de travessar la fragilitat. No es tracta d’un discurs, és la seva vida concreta, una vida fent el bé, perdonant, escoltant, acollint, és aquesta vida la que va vèncer la mort. La seva aparent fragilitat, trenta anys de vida biològica, ha esdevingut per a nosaltres vida eterna.

Jesús ens convida a viure ja ara, enmig dels nostres problemes, dels nostres desànims, dels nostres pessimismes, l’eternitat de la nostra vida, intentant omplir cada instant de la nostra vida d’un amor que no sigui només “frases i paraules, sinó fets i veritat”

Jesús ens convida a no aturar-nos ni enfonsar-nos en les preguntes en els “per què”, en els “no hi ha dret”, i donar respostes d’amor als nostres germans que són ben a prop i que ens necessiten.  A no només pregar per la pau o la justícia, sinó a esdevenir instruments de pau i de justícia.

A pocs dies de la Setmana Santa i de Pasqua, que l’eucaristia que celebrem ens doni l’aliment que necessitem per viure en la confiança i en l’amor.

Qui és, Senyor, perquè hi pugui creure

4 diumenge Quaresma A
1 Sa 16, 1b.6-7.10-13a   Jn 9, 1-41

Com havíem dit diumenge passat, els evangelis que escoltem aquests diumenges servien per explicar als catecúmens que havien de ser batejats el dia de Pasqua el significat dels símbols utilitzats en el Baptisme.

Un d’aquests símbols és el  de la llum, que en  la Vetlla Pasqual té una gran presència en tota la celebració.

Que n’és d’important la llum en la nostra vida! Pensem per un moment la situació d’un cec. Pensem per un moment com seria la nostra vida si fóssim cecs. Segur que ens espanta aquesta possibilitat.

El relat del cec de naixement vol fer-nos anar des de l’experiència de la llum material, exterior, física, a la de la llum interior i immaterial, per fer-nos comprendre que és fins i tot més important que l’altra. El cec passa en primer lloc a veure la llum material, i cap al final, quan es torna a trobar amb Jesús descobreix la llum interior que el fa creure en Ell.

En la primera lectura, el Senyor revela al profeta Samuel la importància d’allò que és interior quan li diu:  “Allò que l’home veu no és el que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor”

Com se sembla a aquella frase del petit príncep quan la guineu li diu: “només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.”

I és el que Jesús ens fa comprendre en l’evangeli: Per a ell ha estat molt més fàcil guarir la ceguesa material d’aquell home, que la ceguesa del cor dels fariseus.

Però, què és per a Jesús aquesta llum interior, i què és la ceguesa del cor?

En l’evangeli de Joan i sobretot en la seva primera carta el tema de la llum és important. En el pròleg de l’evangeli ja ens en parla, quan diu que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” i també, que “existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes”

Va passar entre els primers cristians, que alguns van comprendre malament en què consistia aquesta llum.

També nosaltres podríem comprendre-ho malament, i pensar per exemple que aquesta llum consisteix a saber moltes coses, a tenir molts coneixements de la ciència, dels misteris de l’existència... fins i tot a saber moltes coses sobre la vida de Jesús o sobre l’Església...

Aquells primers cristians buscaven una “il·luminació” que vingués directa de Déu cap a ells, i van arribar a pensar que la posseïen i que eren molt millors que els altres que segons ells no tenien aquesta “il·luminació” que els feia conèixer els misteris de l’existència.

És per això que sant Joan, en la seva primera carta, va voler aclarir en què consisteix la llum interior que Jesús ens dóna. Ens diu: “El qui afirma que està en la llum, però odia el seu germà, encara està en la foscor. El qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar. El qui odia el seu germà, està en la foscor i camina en la foscor, i no sap on va, perquè la foscor li ha encegat els ulls”

Crec que el text és clar. Tenir la llum no vol dir saber moltes coses, ni que siguin coses de Déu o de Jesús: Es té la llum quan s’estima. S’està en la foscor quan no s’estima. Així de senzill.

Els fariseus eren a la foscor, eren cecs, perquè els preocupava més el compliment estricte i al peu de la lletra de la llei, en aquest cas la llei del repòs del dissabte, que no pas el gest d’amor que Jesús havia realitzat en el cec de naixement. I per aquesta raó l’exclouen de la sinagoga, com van excloure Jesús condemnant-lo o com van excloure els primers cristians perquè no seguien estrictament la llei. La seva “saviesa” superficial els condueix a no estimar, a excloure, a discriminar.

I avui, dos mil anys després, hem escoltat prou l’ensenyament de Jesús? Posem al damunt de tot l’amor, que és el que ens fa viure en la llum? O seguim posant al damunt el compliment estricte de la llei o del dret canònic, i excloem de l’Església o de la societat aquell que sembla que s’ha desviat de la norma, o aquell que no té els papers en regla?  

 Amics, demanem a Jesús que guareixi la nostra ceguesa, la que ens impedeix de descobrir un germà, una germana, en tot home i tota dona que es creua en el nostre camí, i que faci de nosaltres instruments de comunió i no d’exclusió.

Si sabessis què vol donar-te Déu

3 diumenge Quaresma A
Jn 4, 5-42

De l’origen històric del temps de Quaresma, en què es preparava els catecúmens al baptisme, ens han quedat els evangelis d’aquest diumenge i dels dos diumenges vinents. Cadascun d’ells aprofundeix en tres temes baptismals: l’aigua, la llum i la vida.

L’evangeli que hem escoltat avui, el de la trobada de Jesús i la dona samaritana, amb el discurs que Jesús hi fa, ens ajuden a comprendre el significat de l’aigua del baptisme.

Però en primer lloc hi trobem una d’aquelles trobades que ens diuen molt de la manera de ser i de fer de Jesús. Des que arriba la dona, Jesús inicia un diàleg amb ella, cosa poc freqüent en aquella època, pel fet que era una samaritana i una dona. No la mira amb menyspreu ni amb superioritat. La mira amb tendresa. Per això està sorpresa, com també se sorprendran els deixebles quan tornen.

El clima que s’estableix al voltant d’aquell pou és un clima de confiança i de trobar-se bé. Quantes trobades humanes són ben diferents, trobades plenes de menyspreu, de duresa, de condemna, inquisitorials. Fins i tot entre els cristians. Així ho va dir el papa Francesc: “Per això em dol tant de comprovar com en algunes comunitats cristianes, consentim diverses formes d'odi, divisions, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d'imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins a persecucions que semblen una implacable caça de bruixes.” Mirem i escoltem Jesús per millorar les nostres relacions interpersonals, les nostres trobades amb els altres.

 Aquest diàleg de Jesús amb la dona samaritana ens parla també d’una relació natural i transparent de Jesús amb les dones, que fins i tot sorprèn als deixebles, que s’estranyen que parli amb una dona. Hi ha un veritable diàleg, on tant Jesús com la dona samaritana parlen i escolten, es respecten mútuament, cadascú té el seu lloc. No sé si l’Església ha imitat l’esperit i l’exemple de Jesús respecte a la dona.

Un altre ensenyament és el del lloc on hem d’adorar Déu. Jesús respon a la samaritana que a qui hem d’adorar és al Pare. Si Déu és Pare vol dir en primer lloc que nosaltres som fills. El fill no necessita pujar a una alta muntanya ni a un edifici amb grans pedres per saber-se estimat del Pare. Un Déu que és Pare ens acompanya de prop.

En segon lloc vol dir que els altres són germans, fills d’aquest mateix Pare. Aquesta fraternitat és tan important, que puc adorar el Pare en els altres. No em calen grans cerimònies ni molt d’encens. Estimar el germà és l’acte més gran d’adoració al Pare. El germà és el temple de Déu. Aquesta és l’adoració “en esperit i en veritat”.

El tema central, però, és el de l’aigua. Jesús aprofita   aquest gest tan senzill de demanar una mica d’aigua, per parlar-nos d’una altra aigua.

D’aquella que apaivaga les sets interiors, les del cor. Per les sets materials, per les sequeres, tothom es mobilitza. Per les sets del cor no ens mobilitzem tant. Per la sequera de la pobresa, de la guerra, de l’individualisme, del consumisme, del racisme, de la intolerància, quines mesures es prenen? On anem a buscar l’aigua viva, la que apaga la set de justícia, d’amor, de llibertat, de veritat, de pau?

Nosaltres cristians sabem on buscar, però sovint no ho fem. És Jesús el qui ens diu on trobar la font d’aigua viva. És ell mateix, la seva vida, que és camí que podem seguir. Un camí de perdó, d’amor sense fronteres, de mirada comprensiva i acollidora, de preocupació pels petits, pels exclosos, pels pobres.

Celebrem l’eucaristia que és paraula i aliment que ens dóna força i llum per buscar i seguir aquest camí que Jesús ha obert per a nosaltres.