Estigueu a punt

Is 2, 1-5  Rm 13, 11-14a  Mt 24, 37-44
1 diumenge Advent any A

Tradicionalment diem que el temps d’Advent és un temps d’espera. Esperem la vinguda de Jesús, el seu naixement enmig nostre.

En la nostra experiència humana hi ha diverses maneres d’esperar. Penso en dues. Hi ha l’espera per exemple del tren o de l’autobús. Si podem, ens asseiem. I no fem altre cosa que llegir el diari o un llibre, o escoltar música o la ràdio. I fins i tot, si el seient és una mica còmode, correm el perill d’adormir-nos. És una espera passiva. No fem res més que esperar.

Hi ha una altra espera. Per exemple l’espera de l’amic o l’amiga, o el familiar que hem convidat a sopar o a dinar.

Amb força temps comencem a treballar: què s’ha de comprar, què he de preveure, he d’endreçar la casa, preparar el menjar... No ens queda temps per descansar. Més aviat l’arribada del convidat ens sorprèn sense haver-ho acabat de preparar tot. Es una espera activa.

Aquesta experiència del nostre viure quotidià ens ajuda a comprendre què ha de ser i què no ha de ser el temps d’Advent que avui iniciem.

Les lectures que hem escoltat ens ajuden a viure en aquesta actitud: “Veniu, pugem a la muntanya del Senyor!” “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-nos!” “Vetlleu” “Estigueu a punt!”

El temps d’advent és un temps d’espera, però d’una espera activa. Esperem l’amic que ve a casa, i cal que ho tinguem tot a punt. Cal sobretot endreçar. Endreçar la nostra vida. Cal treure les teranyines de la casa i les lleganyes dels ulls. Tenir-ho tot a punt perquè quan l’amic arribi trobi lloc en el nostre cor.

L’amic que ve és Jesús. El cor que li cal és un cor obert, un cor que sap estimar i que es deixa estimar. Un cor com el seu. Un cor generós, un cor que sap perdonar, un cor solidari, un cor net, un cor just. Un cor compassiu, un cor que posa pau.

Tenim davant nostre quatre setmanes. Cal que fem tots els preparatius materials perquè les festes que s’apropen siguin boniques. Cal que decorem la casa de la mateixa manera que l’ajuntament decora la ciutat. Cal que truquem a la família i que organitzem els àpats d’aquests dies de festa. Cal que traguem el pessebre de l’armari i el posem a l’entrada o al menjador.

Però és encara més important que aprofitem aquest temps per reconciliar-nos amb aquell de qui ens havíem distanciat, és encara més bo si convidem o visitem aquell que sabem que viu sol o que està malalt, és encara més bo si enmig de les despeses pensem a fer un donatiu a alguna organització que s’ocupa dels més pobres.

Cal que l’espera ens impulsi a sortir fora, a obrir bé els ulls i les orelles a totes aquelles situacions que ens interpel·len. Cal deixar entrar els pobres de tota mena. Aquells que esperen una mà amiga per aixecar-se de la seva situació de dificultat econòmica o de desànim interior.

Si ho fem així, la nostra espera donarà fruit. Jesús no naixerà només en el pessebre. Naixerà i creixerà en el nostre interior. Les llums no només faran bonic, farem que el nostre entorn sigui més lluminós perquè hi haurà més joia, més pau, més amor.

Els temps actuals són temps que necessiten homes i dones disposats a donar un cop de mà, a acompanyar, a reconciliar, a posar-se al servei dels altres.

Que l’eucaristia que estem celebrant ens ajudi a aprofitar aquest temps oportú, aquest kairós que és l’Advent, per tal que no passi de llarg, enmig de la rutina i de la mediocritat. 

El Rei dels Jueus

Lc 23, 35-43
34 diumenge durant l'any C - Jesucrist Rei de tot el món

L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Va ser un procés ben portat per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argumentant que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans, ningú no es fa responsable, però en la que tothom queda tranquil perquè han eliminat aquell que fa nosa.

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau, la Justícia i la Llibertat.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el programa de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dóna sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de llibertat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, dels reis i caps d’estat que sovint no fan tot el que podrien fer perquè aquests valors del Regne de Déu siguin els valors de la història dels homes.

Lluny també, de les nostres històries personals, ja que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per ser instruments del Regne, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí...

Tants exemples de gent que és capaç de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Avui la història humana segueix immersa en situacions de guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme...

Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua sent tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta... Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar... per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és només un afer del més enllà, de després de la mort.

Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors.

El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui en petits gestos...

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones, dels esdeveniments que ens envolten.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem descobert en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà...

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dóna mai per perduts. L’any que començarem diumenge que ve continuarà a convidar-nos amb suavitat per tal que responguem al seu amor.

Serà una ocasió de donar testimoni

Lc 21, 5-19
33 diumenge durant l'any C

A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, penso en la nostra manera de parlar respecte a esglésies de gran bellesa, sigui una església romànica, una catedral gòtica o el Temple de la Sagrada Família. No cal dir que tenim dret a gaudir de la bellesa, sigui de la natura, sigui de les obres de l’home. La bellesa ens ajuda a viure i a veure l’existència d’una manera positiva. La bellesa estètica ens pot conduir a la bellesa ètica, a la bellesa d’estimar.

Però la paraula de Jesús: “No quedarà pedra sobre pedra” és un crit d’alerta per tal que relativitzem precisament aquesta bellesa estètica i no oblidem mai que la bellesa més important és la bellesa ètica. En una circumstància ben concreta, el poeta José Maria Valverde, catedràtic d’estètica, va dimitir de la seva càtedra en solidaritat entre d’altres amb el catedràtic d’ètica José Luis Aranguren, pronunciant la frase: “Sense ètica no hi ha estètica”.

Les paraules de Jesús que segueixen, en un llenguatge apocalíptic, ens recorden la fragilitat i els límits de l’existència humana. I al mateix temps a posar el centre de la nostra vida allí on Jesús el va posar: en l’amor a Déu que es fa carn en l’amor als altres.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors.

Es cert que hi ha moments més crítics que d’altres. Pensem en el temps actual, amb aquesta llarga crisi econòmica, que colpeja tan durament a tants.

Jesús ens convida a no mirar cap a una altra banda davant qualsevol situació per més dura que sigui. Ens diu que aquest temps de crisi és una “ocasió de donar testimoni”.

És ben cert. Quina quantitat de testimonis hi ha en aquests temps de crisi econòmica! Quanta solidaritat s’ha generat i ha fet menys greus les conseqüències de la crisi en moltes persones! Plataforma contra els desnonaments, recapte d’aliments, iniciatives per tal que s’asseguri a tothom una prestació mínima,... I totes aquelles accions petites, anònimes, que passen dins d’un barri, d’una escala de veïns o a l’interior de moltes famílies.

També en aquells països que viuen en situacions de violència o de guerra, aquells que com a Filipines han sofert una catàstrofe natural, es veuen reflectides les paraules de Jesús “Una nació prendrà les armes contra una altra... hi haurà grans terratrèmols, fams i pestes...” En aquest món tan globalitzat tot allò que succeeix a qualsevol racó del món arriba a l’interior de casa nostra i també aquí no podem mirar cap a una altra banda. Són també ocasions de donar testimoni, de fer gestos solidaris a tots els nivells. No podem ser indiferents, pensant que no és culpa nostra, tal com va dir el papa Francesc a Lampedusa. La sort de qualsevol home o dona és cosa nostra, com ho va ser la sort de l’home caigut a la cuneta per al samarità que es va aturar a ajudar-lo.

 Aprofitem doncs totes les ocasions que la vida ens ofereix per donar testimoni.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius

Lc 20, 27-38
32 diumenge durant l'any C

De l’evangeli que acabem d’escoltar, cal que anem de seguida a la darrera frase que Jesús ens diu: “Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.

Aquesta frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com aquest que els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es veu amb el cor.

Un missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.

D’aquest missatge central només pot derivar-se missatges de vida i esperança. Sense poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.

I d’aquí que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts o a la fosca. A aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i dóna gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.

El nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia que provoca pobresa, fam, malaltia. Ho hem vist darrerament en aquells nigerians que han mort de set al desert.

Ho veiem en els països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència.

Ho veiem a casa nostra amb tanta violència de gènere, de pares que maten el seu fill, d’homes que maten la seva parella.

Quin és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la vida i de tot el que genera vida i no mort? Som propers de tots aquells que amb les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?

No cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no de vida.

Si volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres.

En aquests temps de crisi i dificultat cal estar més que mai atents als altres. No ser indiferents, tal com el papa Francesc ens ho ha recordat sovint. També els seus gestos i les seves paraules estan generant vida i esperança en molta gent.

Dir que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que diem i fem en la nostra vida d’ara. És aquí on fonamentem la nostra esperança.

Que el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a cadascú de nosaltres.