32 diumenge durant l'any C
De l’evangeli que acabem d’escoltar,
cal que anem de seguida a la darrera frase que Jesús ens diu: “Déu
no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen”.
Aquesta
frase és la clau d’interpretació. A Jesús no li agradaven les disquisicions
estèrils, les paraules complicades, els raonaments recargolats com aquest que
els saduceus li presenten. Jesús fuig del seu raonament capciós i rebuscat per
anar al centre, a l’essencial, a allò que és invisible als ulls i que només es
veu amb el cor.
Un
missatge senzill que es deriva del missatge central de Jesús: Déu és un Pare
que ens estima com a fills i ens convida a estimar-nos com a germans.
D’aquest
missatge central només pot derivar-se missatges de vida i esperança. Sense
poder explicar-ne els detalls de com serà, d’on serà, Jesús ens diu
senzillament: Déu és un Déu de vida. Déu estima la vida dels seus fills.
I d’aquí
que tots els seus actes, totes les seves paraules, tots els seus gestos, donen
vida, llum i esperança a aquells que estan desesperançats, desanimats, malalts
o a la fosca. A aquells que se senten exclosos o discriminats. Ho hem anat
veient aquests darrers diumenges en l’evangeli de Lluc: l’home caigut a la
cuneta, el fill que torna a la casa del pare, el leprós que recobra la salut i
dóna gràcies, el publicà Zaqueu, la viuda que demana justícia, el pobre
Llàtzer... Sempre hi ha un missatge d’esperança, de vida.
El
nostre món, com el del temps de Jesús, té llums i ombres. Avui com ahir molts
homes i dones viuen en la foscor. Països sencers són víctimes de la injustícia
que provoca pobresa, fam, malaltia. Ho hem vist darrerament en aquells
nigerians que han mort de set al desert.
Ho
veiem en els països que viuen amb el flagell de la guerra, de la violència.
Ho
veiem a casa nostra amb tanta violència de gènere, de pares que maten el seu
fill, d’homes que maten la seva parella.
Quin
és el nostre testimoni avui? Som instruments de vida? Estem del costat de la
vida i de tot el que genera vida i no mort? Som propers de tots aquells que amb
les seves accions ajuden a viure els altres amb més dignitat?
No
cal ser assassí per estar del costat de la mort. Una paraula pot generar mort. Provocar
el desànim, ser malcarat, insultar, no estar a punt per ajudar... Són actituds
que fan que la vida dels altres es faci més feixuga. Són actituds de mort i no
de vida.
Si
volem ser instruments de vida, mirem Jesús, repassem l’evangeli. I a la llum de
la seva paraula, obrim els ulls i les oïdes per estar atents als altres.
En
aquests temps de crisi i dificultat cal estar més que mai atents als altres. No
ser indiferents, tal com el papa Francesc ens ho ha recordat sovint. També els
seus gestos i les seves paraules estan generant vida i esperança en molta gent.
Dir
que creiem en la vida més enllà de la mort, no es pot mai deslligar d’allò que
diem i fem en la nostra vida d’ara. És aquí on fonamentem la nostra esperança.
Que
el pa que trenquem, que el vi que vessem, que ens parlen de la vida, però també
de la mort violenta de Jesús, siguin signe de la nostra vida que trencant-se es
comparteix per generar vida. La mort a la creu no va poder vèncer la vida que
Jesús havia generat. L’amor va guanyar sobre la mort. Que així sigui per a
cadascú de nosaltres.