diumenge, 31 de maig del 2020

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic

Santíssima Trinitat any A
lectures

Un cop acabat el temps de Pasqua, la litúrgia ens convida a celebrar el que seria el resum del que hem celebrat aquestes darreres setmanes.
El Déu que en Jesucrist se’ns ha revelat és el Déu que més tard es va definir com Déu Trinitat, Déu tri, que tants maldecaps i dificultats de comprensió va portar. Maldecaps perquè aquesta definició va provocar acusacions de les altres religions monoteistes de politeisme, degut a una mala comprensió. Una mala comprensió entre els mateixos cristians que ha fet que fins avui aquesta definició sovint queda en la teoria i no arriba a la vida.
El Déu tri trenca no amb el monoteisme sinó amb el “monolitisme”. En Jesucrist els cristians descobreixen un Déu que es desborda. En continuïtat amb el Déu dels jueus, un Déu que acompanya, i sobretot, un Déu que estima.
Les tres lectures ens ho han dit, i en el seu conjunt, tota la Bíblia ens ho diu: En la primera Déu es defineix com un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor; en la segona, Pau ens parla del Déu de l’amor i en l’evangeli Jesús ens diu que Déu ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic.
El Déu tri, doncs, no és el resultat de disquisicions teològiques sinó l’expressió de l’experiència viscuda en Jesús. El Déu tri és sinònim del Déu Amor. Creure-hi és creure que la nostra existència, per damunt de tot el que hi ha de negatiu, és una existència que té sentit i té sentit perquè l’amor té sempre la darrera paraula. La creu és la culminació d’aquesta fe. Més enllà de la creu, signe del pecat i de la mort, venç l’amor que en la vida de Jesús es va fer palès. Creure en el Déu tri és fer confiança a la vida, malgrat sigui plena de contradiccions, fragilitat i incerteses.
Tal com ens diu el llibre del Gènesi, hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per això, per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem d’intentar viure a imatge i semblança d’aquest Déu.
La nostra relació amb els altres s’hauria de fonamentar en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials s’haurien de fonamentar en aquest Déu tri. Un Déu tri que ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-nos al servei dels altres, en definitiva a estimar. El Déu tri ha d’arribar a la vida, no quedar-se en el cap.
Per això, la festa d’avui és una invitació a deixar modelar el nostre esperit per l’Esperit d’aquest Déu, tal com va modelar l’esperit de Jesús, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.
La Trinitat resumeix Nadal, Pasqua i Pentecosta, tres moments on hem celebrat un Déu que és relació, que és acompanyament, que és proximitat, i sobretot que és Amor, raó per la qual la seva proximitat és respectuosa, que s’aparta si cal per deixar-nos actuar amb llibertat, per poder estimar amb llibertat. Amb quina facilitat les nostres relacions, la nostra proximitat, esdevenen possessió de l’altre, supressió de la seva llibertat, intrusió en la seva intimitat. Com n’és de difícil aconseguir relacions  com la de Déu amb nosaltres, com la de Jesús amb nosaltres. Relacions amoroses, però d’un amor gratuït i generós, sense fronteres, respectant el misteri i la llibertat de l’altre.
És aquest Déu el que viu enmig de la pandèmia de la que a poc a poc anem sortint. És aquest Déu el que s’ha fet carn en tantes persones que s’han donat de maneres diferents, arriscant la pròpia vida. És a quest Déu tri el que ens dona certeses més enllà de tantes incerteses, més enllà de la malaltia i de la mort que han estat tan a prop nostre. És l’Esperit del Déu tri, del Déu Amor, que ha bufat en els esperits de tot nosaltres i ens ha convidat a estimar, a acompanyar, a estar a prop dels qui més ho necessitaven.
Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.

diumenge, 24 de maig del 2020

També jo us envio a vosaltres

Pentecosta any A
lectures
Els Jueus, cinquanta dies després de Pasqua celebren en la festa de la Pentecosta, el do de la Llei del Sinaí, els deu manaments. Per ells, Déu se’ls fa proper, no en fets meravellosos, sinó en la quotidianitat de la vida, allà on es regulen les relacions humanes. Déu es fa proper honorant el pare i la mare, respectant la vida de l’altre, respectant el que és de l’altre, respectant la relació dins la parella, etc. Déu fa aliança amb ells, convidant-los a viure en aliança amb els que són al seu voltant.
Cinquanta dies després de la nostra Pasqua, on hem celebrat l’alliberament del mal i de la mort en la resurrecció de Jesús, els cristians celebrem la festa de la Pentecosta, la festa de l’Esperit. Semblantment als Jueus, celebrem aquest Déu proper, que ens vol acompanyar. Aquesta proximitat és tal, que es troba en el més profund de nosaltres, en el nostre esperit humà. L’Esperit de Déu vol aliar-se amb el nostre esperit i així caminar junts. 
Aquest Esperit s’alia amb l’esperit dels deixebles perquè deixin enrere la por, que es reflecteix en la casa tancada, i amb valentia anunciïn la bona notícia del seu Regne. La por deixà lloc al coratge, la tristesa a l’alegria, la foscor a la llum.
Vent, foc, alè... aquestes i altres han estat les imatges que s’han utilitzat per expressar una realitat difícil d’explicar. Aquella realitat, que és la més interior i més propera, és a la vegada la més difícil d’expressar o d’imaginar. De fet com totes les nostres experiències més interiors i íntimes.
 L’Esperit és dins nostre fins i tot sense reconèixer-lo, o sense creure en ell. És aquest Esperit el que ens impulsa quan els nostres fruits són fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de confiança, d’humilitat, de perdó...
La primera lectura ha insistit sobre una característica important de l’Esperit: És un Esperit sense fronteres. En ell no hi ha una llengua, ni una raça, ni una ideologia, ni un sexe, ni tan sols una religió. Té un sol llenguatge, el llenguatge de l’amor, un llenguatge que tothom comprèn. Té un sol home, una sola dona que són els fills i filles de Déu.
L’Esperit habita en el catòlic, en el musulmà o en l’ateu. En una església, en una sinagoga, en una mesquita i al mig de les viles i ciutats. És un Esperit universal, que ens impulsa a ser instruments d’unitat, a ser propers dels altres, especialment dels petits, dels pobres, dels malalts, dels desanimats, dels exclosos...
Nosaltres cristians creiem que aquest Esperit de Déu es va fer transparent en Jesús. Per això, per poder-lo reconèixer millor, per deixar-lo actuar a través nostre, perquè pugui habitar dins nostre, ens cal mirar Jesús, el que va dir i el que va fer.
És l’Esperit el qui ens ajuda a llegir els signes del nostre temps, tan els positius com els negatius, les alegries i les esperances, però també les tristeses i les angoixes.
És l’Esperit el que ens ajuda a llegir el que hem viscut aquests temps de pandèmia, de malaltia i de mort, però també de donació, de solidaritat i d’acolliment.
Encara que sigui tan proper, és un esperit discret, que respecta la nostra llibertat. Convida, empeny, il·lumina, però sempre deixa que sigui el nostre propi esperit el qui pren la decisió, el qui diu la darrera paraula.
 Però creiem que quan som dòcils a la seva acció és quan som més lliures. I que quan en virtut de la nostra llibertat som refractaris a la seva acció, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, de la mandra, de l’individualisme, del consumisme...
L’Esperit és el que a l’Eucaristia transforma el pa i el vi, i sobretot els nostres cors, per tal que esdevinguin i esdevinguem Cos de Crist, seguidors de Jesús, signes d’una humanitat fraterna i solidària, unida però respectuosa de la diversitat.
Que aquesta eucaristia sigui aquell vent, aquell foc, que ens fa obrir les portes i les finestres, els balcons i les terrasses per sortir enmig del món enviats per anunciar i ser testimonis, a través del nostre amor, que Déu és Amor.

diumenge, 17 de maig del 2020

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món

Ascensió del Senyor any A
lectures

Les lectures que acabem d’escoltar aprofundeixen en el significat de la festa de l’Ascensió que celebrem entre Pasqua i Pentecosta.
Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure el significat de la resurrecció de Jesús des de diferents angles. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis. Celebrar-ho avui ens pot ajudar a refer nosaltres aquella experiència ni que sigui en un context tan diferent.
L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest: actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fonamentals de la vida de Jesús.
És per això que no hem de donar massa importància als detalls del relat, que utilitza un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que d’altra banda no és la mateixa en els diferents evangelis. Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.
Les tres lectures que hem escoltat són ben diferents, però coincideixen a parlar-nos del misteri d’absència i de presència en l’experiència de Déu i de Jesucrist.
Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no coincideix sempre amb una presència profunda. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia... A vegades, aquell que és lluny físicament pot estar molt més a prop i present que algú amb qui convivim. Tal vegada en els temps que estem vivint, i degut a la impossibilitat d’estar junts, potser hem viscut grans moments de presència virtual que han estat una presència ben real, ni que estiguéssim allunyats físicament. O els canvis en els nostres hàbits potser ha fet que visquéssim de manera diferent la presència dels que hem conviscut sota el mateix sostre.
I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i d’altres en què no el veiem enlloc. Dies de llum, dies de foscor.
L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu, i per d’altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.
Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència ens acompanyarà sempre, ja que encara som en camí.
Però l’Ascensió és sobretot una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides d’Aquell que va dir: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”
Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atents a aquelles situacions i a aquelles persones que són una crida a la nostra solidaritat, compassió, esperit de servei, amor... Una invitació a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, estimar-los, perquè en el germà, en el pròxim, el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que deixant de banda pors i prejudicis es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí. Tal com han fet tantes persones, arriscant el contagi, sense mirar la identitat del malalt que tenien davant. En qualsevol acte d’amor, de compassió, de servei, Déu es fa present tant en el que estima com en el que necessita ser estimat. Tant en la metgessa o l’infermer com en el malalt.
I quan d’aquí una setmana celebrarem Pentecosta, recordarem que en qualsevol d’aquests actes és l’Esperit de Déu qui actua a través dels nostres esperits humans.

dimarts, 12 de maig del 2020

Si m’estimeu, guardareu els meus manaments

6 diumenge de Pasqua any A
lectures
Seguim escoltant com diumenge passat paraules que Jesús adreça als deixebles durant el darrer sopar. Paraules de consol en un moment de desconcert.
Jesús els prepara perquè quan ell no hi sigui sàpiguen descobrir la seva presència.
És per això que són paraules importants per a nosaltres que també intentem viure la presència de Jesús en les nostres vides.
“No us deixaré orfes”: L’orfe, com la viuda, en el temps de Jesús, eren un exemple de persones abandonades en tots sentits. A més de viure amb dolor l’absència del pare o del marit, quedaven en una situació molt precària. Per això els profetes moltes vegades reclamen que se’ls protegeixi.
Quan diu Jesús als deixebles que no els deixarà orfes vol assegurar-los la seva presència, fins i tot en els moments de més dificultat. El mateix que diu als deixebles, ens ho diu avui a nosaltres: fins i tot en els moments de més dificultat, com ho són els temps actuals de malaltia i mort, Jesús és present en les nostres vides. No és una presència demostrable i evident. Es fonamenta en la confiança, en la fe, i li cal l’amor: “Si m’estimeu guardareu els meus manaments”. Quan Jesús diu que l’hem d’estimar ho hem d’entendre en el context de tot l’evangeli: estimem Jesús cada vegada que estimem un dels seus estimats, els petits, els pobres. Cada vegada que estimem, Jesús és present.
Hi ha com un triangle d’amor entre el Pare, Jesús i nosaltres i som convidats a formar-ne part. “Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres” No és un joc de paraules o un jeroglífic. És deixar lloc a l’Esperit perquè treballi en nosaltres. Un esperit que ens impulsa a estimar com Jesús va estimar. Amb un amor sense fronteres, gratuït i generós. L’Esperit que habita a casa nostra i és dins nostre ens ajuda a vèncer les resistències de l’egoisme per anar cada vegada més enllà. On nosaltres aixequem murs i fronteres, l’esperit construeix portes, finestres, terrasses i balcons per fer-nos descobrir que tots els éssers humans són fills de Déu i germans nostres. Que som responsables de la seva sort. Aquests germans que viuen ben a prop nostre, els veïns,  i que durant el temps de confinament malgrat no poder sortir de casa, potser hem conegut i ens hi hem apropat gràcies a la finestra, el balcó o la terrassa.
La història de la humanitat no ha anat massa per aquest camí. Des de Caín i Abel, la violència i la injustícia hi han estat presents. Però no és només la història de la humanitat, són les nostres pròpies històries que no van sovint pel camí de l’evangeli. Posem resistències a aquest esperit que hi ha dins nostre. Hem d’apropar-nos molt més de Jesús. Ens diem cristians, però la presència de Jesús en les nostres vides és superficial.
Cal que a tots els nivells ens centrem molt més en Jesús i en l’evangeli. Que siguem més dòcils a la seva paraula. Que ens decidim a caminar pel camí del seu amor en les situacions quotidianes, enmig d’aquest món desconcertat i ferit per la malaltia.
Són els gestos i el testimoni coherent més que les paraules  les que compten avui. Hem de ser més austers en paraules i més abundants en gestos concrets que siguin coherents amb l’evangeli.
Moltes formes, litúrgies, discursos no diuen massa al nostre món. Però Jesús segueix essent vigent. Anem cap a ell per tal que les nostres vides traspuïn el seu esperit.
Que l’eucaristia sigui signe de la presència de Jesús en les nostres vides i ens ajudi a ser testimonis del seu amor.

diumenge, 3 de maig del 2020

Jo soc el camí, la veritat i la vida

5 diumenge de Pasqua any A
lectures
Final de la vida de Jesús… sopar de comiat. Moment difícil per als deixebles, inquietud als cors: “Que els vostres cors s’asserenin...” No s’assembla una mica als nostres temps actuals? Inquietud, incertesa, por...: “Que els vostres cors s’asserenin...”
A on podem trobar aquesta serenor, aquesta pau interior que a vegades tant ens manca? La serenor la trobem en la confiança: “Confieu en Déu, confieu també en mi”
La vida humana està construïda sobre la confiança. Les certeses no són massa nombroses, i cada vegada menys. La pandèmia ens ha fet veure que tampoc en la ciència trobem certeses. A on intentem trobar-la és en allò que és més profundament humà, especialment en el món de les nostres relacions. En elles  sempre ens movem entre la confiança i  la desconfiança. No som capaços de conèixer totalment el que hi ha en el cor de l’altre. L’altre és un misteri per a nosaltres. En aquesta situació, l’única manera de relacionar-nos amb l’altre, i especialment d’estimar-lo és fent-li confiança. Amb el risc sempre de la decepció, de l’engany, de la mentida.
La nostra relació amb Jesús també es construeix en la confiança. Com els deixebles, li hem fet confiança, confiem en ell, en tot el que ell ha estat, en tot el que ell ha promès, en tot el que ell ha viscut. I aquesta confiança va més enllà de la confiança que fem als altres. En el sentit que en Jesús no contemplem la possibilitat de l’engany o de la mentida. És una confiança que esdevé fe. Però no fe en el sentit d’adhesió a uns manaments o a una moral, ni tampoc fe en el sentit de creure en el més enllà. És una fe que és confiança en Jesús, és creure que ell és camí, veritat i vida. És creure que en la seva humanitat Déu s’ha fet visible: “Qui em veu a mi veu el Pare”.
Ens l’acabem de creure el retret que Jesús fa a Felip? O volem veure Déu en grans fets meravellosos, en revelacions misterioses, en moments d’èxtasi? Veiem el Pare, veiem Déu en la vida humana de Jesús, en la seva manera de relacionar-se amb les persones, en la seva capacitat d’acollir, de perdonar, de posar-se al servei, de compartir?
Hem de veure el Pare quan som capaços de posar en pràctica aquestes actituds de Jesús. Per això Jesús es fa present al mateix temps en aquell que posa en pràctica el manament d’estimar i també en el petit, en el pobre, en el desvalgut, en el marginat que és estimat: “Qui creu en mi també farà les obres que jo faig”
Està clar doncs que ser cristià no és en primer lloc una teoria, ni tampoc un culte, unes cerimònies o pertànyer a una organització. Ser cristià és en primer lloc una manera de viure que és conseqüència de la confiança que hem posat en Jesús de Nazaret. Per dir-ho d’una altra manera, s’és cristià en primer lloc a la ciutat, a casa, al treball. Enmig del món, al costat dels homes i dones amb qui ens relacionem, des dels més propers, la família, els amics, fins aquells que ens són més llunyans perquè pensen diferent, perquè ens cauen malament o perquè ens han fet mal, i també al costat d’aquell desconegut que ens necessita. I avui ser cristià és potser senzillament quedar-se a casa i fer que la vida a casa sigui el més agradable possible gràcies a la nostra actitud servicial, acollidora. És enmig d’aquest món d’avui i d’aquí, en un món avui envoltat de malaltia i mort, que hem de ser cristians.
I ara que fa setmanes que no hem pogut anar a celebrar el diumenge en una església, ens hem adonat que la casa pot esdevenir lloc de Déu i lloc on viure com a seguidors de Jesús. I que el gest de Jesús de trencar el pa, signe de vida trencada i donada al servei de tots, pot ser ben real en tots els gestos de servei i donació que fem cada dia a casa.
Recordem aquest diumenge tots aquells que ens han deixat i també els seus familiars que no s’han pogut acomiadar com haurien volgut.