L'Esperit del Senyor reposa sobre meu per portar la Bona Nova

1Co 12, 12-30   Lc 1, 1-4; 4, 14-21

3 diumenge durant l'any C

Jesús, com a bon jueu, de retorn al seu poble, va el dissabte a la sinagoga, el lloc on s’escolta la Paraula. Amb tot detall, el veiem agafar el llibre, obrir-lo i llegir un text que vol ser com un programa. En aquesta paraula Jesús hi troba el que ha de ser l’orientació de la missió que està començant.

El text no parla de crear una nova religió, ni un nou culte més perfecte. Es un missatge d’esperança, d’alliberament per a tots, començant per aquells que tenen més dificultats per descobrir en les seves vides esperança i llibertat: els desvalguts, els captius, els cecs, els oprimits.

En Jesús s’acompleixen les paraules d’Isaïes. Jesús anirà pels pobles de Galilea i de Judea intentant donar esperança a tots aquells que l’havien perdut.

Aquesta és l’orientació de la vida de Jesús, aquesta hauria de ser l’orientació de la vida dels qui el volem seguir.

No es tracta en primer lloc d’ensenyar una religió, un culte, unes pregàries. Es tracta abans que res d’encendre llums, de donar esperança als desesperançats d’avui, començant per nosaltres mateixos.

 Avui, la bona notícia de Jesús s’adreça al poble de Síria o del Mali, a Palestina o al Congo. Avui també la bona noticia de Jesús s’adreça a aquells que són ben a prop nostre, homes i dones amb cares ben concretes, que ens trobem a vegades diàriament, i que per tantes raons viuen sense esperança. S’adreça als sense-papers que cerquen un reconeixement legal, s’adreça als treballadors que han perdut el treball, als petits empresaris que no han pogut salvar la seva empresa.

S’adreça  als joves desanimats perquè veuen un futur fosc, perquè no aconsegueixen una primera feina, perquè els costa trobar un lloc a la societat.

S’adreça a la gent gran que viu amb pensions minses i en condicions materials de pobresa. Als qui es troben sols a casa seva o en una residència.

S’adreça als pares que no saben com arribar a comunicar-se amb els seus fills adolescents i que pateixen per ells.

S’adreça als matrimonis que han fracassat en la seva vida en comú i no saben com refer llurs vides.

Hi ha tantes situacions de foscor, de manca de llibertat, d’opressió, de pobresa, d’injustícia, de desesperació!

Si volem orientar la nostra vida en la mateixa direcció que la de Jesús, feina no ens falta.

 Sant Pau, en la segona lectura, s’adreça als cristians de Corint que devien estar força dividits. La història humana, i també la cristiana, estan ben plenes de divisió. Les nostres històries personals, segurament també. Es tan fàcil dividir-se, trencar lligams, enfadar-se!

Aquesta setmana és la de pregària per la unitat dels cristians. Però de fet, la divisió de les esglésies cristianes no és més que un exemple de tantes altres divisions humanes.

El cristià ha d’intentar ser un instrument d’unitat. En tots els àmbits on es mou. Intentar deixar una mica de banda tot allò que no és essencial. Ser tolerants. Utilitzar un llenguatge que no ofengui. Evitar els prejudicis, els clixés. Aquí tenim també feina.

El missatge de Jesús i de l’evangeli és precisament el de reconèixer que Déu és Pare i que tots els homes i dones som germanes i germans. És un missatge on no hi cap la divisió.

Pregar per la unitat de l’església, sí, però també pregar per la unitat de la humanitat sencera. Pregar amb el compromís d’intentar ser instruments d’unitat.

Que l’eucaristia que celebrem, que és signe d’aquesta unitat on tothom tindrà un lloc i ningú no serà exclòs, ens hi ajudi.

Feu tot el que ell us digui

Jn 2, 1-12
2 diumenge durant l'any C

Ja acabat el temps de Nadal, reprenem el temps de durant l’any amb aquest relat de les noces de Cana. Aquest text de l’evangeli de Joan està situat al començament, després del pròleg que vam escoltar fa dos diumenges, i després d’escollir un primer grup de deixebles.  

A Joan, aquests esdeveniments especials no són anomenats “miracles” com en els altres evangelis, sinó “signes”. N’hi ha set que es van distribuint tot al llarg de la missió de Jesús. El primer d’aquests signes és el que avui hem escoltat. La paraula signe ens fa comprendre que més enllà del fet concret que es relata, hi ha una significació, i a Joan més que a cap altre evangeli, aquesta significació és explicada sovint per un llarg discurs de Jesús. No és així en aquest, però aquí el relat està ple de detalls que ens volen parlar més enllà del fet.

Un fet de la vida quotidiana, encara que amb una certa rellevància: un casament. Un fet que ens parla ja d’amor humà, d’alegria, de festa. Davant de l’austeritat de Joan Baptista, Jesús es presenta com algú que aprofita aquests esdeveniments festius, com és un casament, per manifestar-se. I per revelar un Déu d’alegria, de festa i sobretot d’amor. Déu no es revela d’entrada en els esdeveniments de tristesa, de dolor… Déu es revela en les nostres alegries. Es cert que sovint pensem més en Déu, recorrem a ell en les nostres tristeses, segurament és natural. Però aquí, Déu comença a revelar-se en un fet d’alegria.  

Curiosament, la vida pública de Jesús a Joan s’emmarca entre dos menjars: El de Cana i el darrer sopar. Tots dos tenen la joia que té tot menjar, encara que en el segon s’hi barreja el dolor pel que ha de passar, la passió i la mort.

Però en tots dos Jesús comparteix, Jesús celebra l’amor de Déu, l’un expressat en l’amor dels dos nuvis, l’altre expressat en el seu propi amor de vida donada fins al final per a tota la humanitat.

La significació no s’acaba aquí. Continua en l’acció de Jesús de transformar l’aigua en vi. No qualsevol aigua. Es tracta de l’aigua per a les purificacions rituals dels jueus. El significat sembla clar. Amb Jesús comença una cosa nova, una novetat, una bona notícia. Ja no serveixen les velles pràctiques dels Jueus, cal un nou esperit, una nova manera de fer, deixar de costat la rutina, tot allò que ja no diu res, tot allò que ha perdut significació.

Podríem pensar que aquesta crida a la novetat Jesús la fa als Jueus, però en realitat ens la segueix fent avui a nosaltres, la fa avui a l’Església.

Com percep l’home i la dona d’avui l’anunci de l’Església? El percep com notícia alegre que dóna esperança i llum enmig del desesper i de la foscor? O el percep com un anunci que no li diu res, que a vegades té un to d’amenaça, de condemna, d’autoritarisme, o que està lluny de l’experiència diària dels homes i dones d’avui?

¿No ens cal demanar a Jesús que transformi la nostra manera d’anunciar-lo, el nostre testimoni cristià, per tal que no sembli una religió aigualida?

Què hem de fer? Es Maria qui ens dóna potser la clau: “Feu tot el que ell us digui”. Saber retornar a la frescor original de Jesús i de l’evangeli, el seu missatge que es resumeix en el manament d’amor, i alliberar-lo de tot allò que se li ha anat incrustant al llarg del temps i que el desfigura. Tant a nivell personal com eclesial, cal que retornem a Jesús. I deixar de costat la mediocritat, la rutina, l’anar fent el que sempre s’ha fet, per saber encarnar l’evangeli en el món d’avui i intentar que digui alguna cosa a la gent d’avui, que com la del temps de Jesús està necessitada d’acolliment, de mans obertes, d’esperança, de llum, d’amor.

I intentem també que l’eucaristia sigui com aquelles noces de Canà, un moment de festa, de pau i d’alegria on hi sabem descobrir aquest Déu que ens estima i que ens convida a estimar.

Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut

Lc 3, 15-16. 21-22

Baptisme del Senyor any C

El baptisme al Jordà devia ser un moment important en la vida de Jesús. Jesús sintonitza amb el moviment de Joan Baptista. Deixa la seva terra, se’n va al Jordà i es fa batejar. La bona notícia que més tard anunciarà, està en sintonia amb la crida a la conversió de Joan.

Jesús es posa a la fila, un de més entre la gent senzilla que se sent atreta per aquell profeta vestit amb pèl de camell. Jesús es posa a la fila, entre els senzills, com ja li van posar Josep i Maria a Betlem, buscant un lloc per néixer, o presentant-lo al Temple per ser circumcidat. 

 La veu que ve del cel sortint de l’aigua ens revela  qui és aquest Jesús ja adult: “Ets el meu fill, el meu estimat”  

Jesús no accepta aquesta filiació per posar-se a sobre els altres, amb poder, tal com ho va fer l’emperador romà de l’època que es feia dir fill dels déus. Per a l’emperador, ser fill li dóna poder, riquesa i superioritat.

La lectura d’Isaïes ens fa comprendre quina classe de fill serà Jesús: “Aquí teniu el meu servent, el meu estimat” Jesús viurà la seva filiació no com a poder sinó com a servei. Servei a la humanitat, però amb una preferència cap als qui viuen a la fosca, a la presó, o són esclaus. Servei a la humanitat defensant la justícia i la dignitat de l’home. Servei a la humanitat sense cridar ni violentar. Intentant mantenir encès el ble que vacil·la.

També la lectura dels Fets dels Apòstols sap resumir en ben poques paraules com Jesús va comprendre que havia de ser el fill estimat de Déu: “passà pertot arreu fent el bé”

Quantes vegades intentem explicar amb paraules complicades qui va ser Jesús. Amb quina senzillesa ens ho ha dit Pere: “fer el bé”.

Quan diem que volem seguir Jesús, ser els seus deixebles, pensem alguna vegada que fer el bé és seguir Jesús?  I que seguir Jesús potser és en primer lloc intentar fer el bé?

El baptisme de Jesús que avui celebrem ens condueix al nostre propi baptisme.

Som capaços de sentir en el nostre cor la frase que Jesús va escoltar sortint del Jordà, però adreçada a nosaltres? “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.”

 Ens reconeixem fills estimats de Déu? Sabem reconèixer en les petites coses de cada dia l’amor que rebem de Déu, un amor que rebem també a través dels qui ens envolten? I, en conseqüència, intentem ser instruments del seu amor, passant per la vida fent el bé, preocupant-nos dels altres, sobretot dels més desvalguts?

Viure com a batejat és intentar ser fill de Déu a la manera de Jesús, posar-nos al servei dels nostres germans en tots els àmbits de la nostra vida: dins de la família, entre els nostres veïns, amb els nostres companys de treball o d’escola. Descobrir tot allò que hi ha de bo en els altres i ser-ne reconeixent, ser agraïts, demanar perdó... Ser testimonis d’allò que creiem, però sense cridar ni violentar. Amb discreció i amb molt de respecte cap als que són diferents de mi. Ser testimonis sobretot amb la manera de fer, més que no amb les paraules.

Jesús va ser capaç d’escoltar la veu de Déu perquè havia preparat el seu cor a l’escolta.

Un cor que podem preparar amb la pregària, però també estant atents a tot el que ens envolta. Escoltar els altres és un bon entrenament per poder escoltar Déu. Qui no sap escoltar els altres, que veu, difícilment podrà escoltar Déu que no veu.

Que aquesta eucaristia que és també un temps per escoltar, ens ajudi a créixer en l’escolta de Déu per descobrir el que Ell espera de nosaltres.

Hem vist com s'aixecava la seva estrella

Epifania any C

Mt 2, 1-12

La festa de l’Epifania ens endinsa en el més profund del misteri de Nadal: el misteri del Déu fet humanitat. Com bé sabeu la paraula “epifania” significa “descobrir, posar al descobert, manifestar...”

Els mags vinguts d’orient ens fan comprendre fins a on vol arribar aquest Déu en la seva voluntat de fer-se proper de la humanitat.

Els mags no són jueus, són pagans, vinguts d’orient. No coneixen la revelació de Déu als jueus. Però en canvi són persones que estan obertes al misteri, atentes al que passa entorn d’ells. Tenen un esperit obert. No estan tancats en idees fixes ni en tradicions intocables. Tenen un esperit que els fa aixecar-se i començar un viatge del que no saben el destí. Es l’esperit del viatger que surt de casa seva per obrir-se a altres geografies, a altres cultures, a altres llengües, a altres maneres de pensar.

El viatge que faran no serà fàcil. L’estrella desapareixerà, Herodes els enganyarà, els faltarà poc per fer marxa enrere, sense haver trobat allò que cercaven.

Però l’estrella tornarà a aparèixer, per omplir-los de joia i arribar fins al misteri, un misteri en forma d’infant. El seu esperit obert veurà, allà on els altres només veuran un infant, la presència de Déu.

Aquesta història dels mags ens diu quelcom d’important, i que més de dos mil anys després encara no hem arribat a interioritzar.

El Déu fet home trenca totes les barreres. Es un Déu-amb-nosaltres, un Emmanuel, que ha vingut per a tothom, sense cap barrera de cultura, de raça, de nació, d’ideologia, de religió, de moral...

Jesús se’ns revela com el germà sense fronteres que ens convida a estimar sense fronteres. El seu amor és a la vegada universal, ja que no exclou ningú, i concret, adreçat a casa un, cridant-lo pel seu nom: Pere, Joan, Maria Magdalena, Zaqueu, Josep d’Arimatea, Marta, Llàtzer, Andreu, Judes, Bartimeu, Susanna, Pau...

El seu amor no només travessa les fronteres geogràfiques, per la resurrecció ha travessat el temps i continua estimant-nos a cada un de nosaltres, avui, de la mateixa manera que ho va fer fa més de dos mil anys a Palestina, cridant-nos pel nostre nom, acceptant-nos tal com som, amb els nostres èxits i els nostres fracassos, però convidant-nos a anar més enllà, convidant-nos a ser els seus col·laboradors per tal que el seu amor arribi avui allà on l’amor manca.

Ser homes i dones que estimen com ell sense fronteres, amb un amor generós i gratuït que va més enllà del que sembla raonable.

En aquesta festa d’avui tinguem un pensament per totes aquelles organitzacions i persones que no tenen fronteres: metges sense fronteres, cooperants i voluntaris, missioners... gent que no té por del desconegut per fer-se germà d’aquell que viu en la pobresa, en la malaltia, en la injustícia...

En aquesta festa d’avui preguem perquè l’església creixi en aquest amor universal que la fa que es miri menys a ella mateixa i que obri els ulls al món en el que viu, no com un grup a part, sinó com el llevat enmig de la pasta. Barrejada amb tots aquells que, cristians o no, lluiten per un món més just i fratern. Manifestant-se amb ells, si cal, per defensar els valors més urgents: els de la justícia i de la pau, els dels drets de les persones, el de la dignitat humana.

En aquesta festa d’avui, en què rebem regals, intentem fer regals des del cor. Regals d’amabilitat, de companyia, d’afecte, de solidaritat, d’alegria. Regals que no costen diners, però que obren llums d’esperança en aquells que els reben.

Que aquesta eucaristia, regal que Jesús ens fa cada vegada que la celebrem, ens faci créixer en l’amor de Jesús.