Doneu-los menjar vosaltres mateixos

1Co 11, 23-26  Lc 9, 11b-17
El Cos i la Sang del Crist any C

Les paraules tant dels evangelis com de Sant Pau que ens relaten el darrer sopar de Jesús, ens recorden el desig expressat per Ell de què fem memòria del seu gest: “Feu-ho per celebrar el meu memorial”.

Cada celebració de l’eucaristia és per als cristians un gest de memòria.

La vida humana és plena de gestos de memòria. La memòria és essencial en la nostra vida. Per això ens amoïna quan veiem que perdem la memòria, que ens falla. I encara més, ens amoïna el pensar que algun dia la puguem perdre completament o que algú del nostre entorn la perdi. Necessitem la memòria per reconèixer la gent que estimem o que hem estimat. Necessitem la memòria per reviure els moments feliços, i també per recordar aquells moments que ens han fet mal i que voldríem que no es tornessin a repetir.

És veritat que a vegades la memòria ens retorna al passat i voldríem restar en aquest passat. Quan pensem que abans tot anava millor, que el futur és negre… És una memòria que no ens ajuda a avançar.

La memòria de Jesús és especial. Ens porta a un fet del passat, la vida de Jesús, però no per quedar-nos-hi, sinó per fer-la real en el present. En l’eucaristia gosem dir que Jesús és present, no ahir sinó avui, en la nostra vida d’avui.

Quan escoltem la seva paraula no és per saber el que va dir ahir, sinó perquè ens parli en la nostra vida d’avui.

Quan repetim el gest del pa trencat i del vi vessat, no és per fer un ritus sagrat. És perquè creiem que en aquest gest de trencar el pa, Jesús se segueix donant a cadascun de nosaltres, convidant-nos a encarnar en la nostra vida la seva manera de viure, una vida donada, “trencada” per a tothom.

Per això, la celebració de l’eucaristia hauria de tenir conseqüències en la nostra vida. No és un acte íntim que ens fa més pietosos o més religiosos. És un acte que ens ha de fer més humans, més solidaris, més fraterns, més servicials, més acollidors, a punt de perdonar el qui ens ha ofès.

Quan hem escoltat la segona lectura en què Pau recorda la tradició del darrer sopar, just abans, Pau havia renyat els corintis perquè després de l’eucaristia sopaven el que es portaven de casa, i mentre alguns no tenien res, d’altres s’afartaven. I Pau els diu “Ja no celebreu el sopar del Senyor”, és a dir, ja no celebreu l’eucaristia per més ben celebrada que sigui, per més que fem i diguem tot el que el ritual ens diu que s’ha de dir i fer.  Igualment, les nostres eucaristies no són eucaristies si la nostra vida no té res a veure amb el gest de Jesús del que fem memòria.

En la multiplicació dels pans, els primers cristians hi van veure de seguida un lligam amb l’eucaristia. Aquest miracle de Jesús és ple de significats. La resposta primera de Jesús als deixebles : « Doneu-los menjar vosaltres mateixos », és una crida a prendre les nostres responsabilitats en la vida i en el món. Som responsables de la fam dels altres. De totes les fams: de la de menjar, en primer lloc, però també de la fam de justícia, de llibertat, de dignitat, de llibertat... Hem de cercar l’aliment que ha de calmar totes aquestes fams! Déu es val de nosaltres perquè el pa de cada dia arribi a tots els homes i dones d’avui, començant per aquells que tenim més a prop nostre.

Els temps actuals són difícils per a molts. Càritas, el Banc dels Aliments ens ho recorden constantment. Cada vegada hi ha més persones a qui els manca l’aliment material. Aquests darrers temps, a part del treball que fan aquestes organitzacions tradicionals, surten iniciatives per ajudar aquestes persones. Restaurants solidaris, iniciatives com una que escoltava aquesta setmana que es diu “cafès pendents” en la que es deixen pagats un cafè o un plat perquè una persona necessitada el pugui prendre sense pagar. Aquella multitud de l’evangeli que necessitava menjar ens recorda tota aquesta gent que avui, ben a prop nostres, va a qualsevol d’aquestes iniciatives.

Amics, que aquesta eucaristia en el dia de Corpus ens ajudi a millorar les nostres eucaristies. Que hi hagi cada cop més lligam entre el que aquí dins celebrem i fora d’aquí vivim.

L’Esperit de la veritat us guiarà

Jn 16, 12-15
Trinitat any C

Després del temps de Pasqua, després de celebrar la festa de l’Esperit, la Pentecosta, hem pogut aprofundir en el misteri que se’ns ha manifestat en Jesús, en la seva vida, mort i resurrecció.

L’església primitiva necessita un bon temps per “digerir” l’experiència de Jesús. Al cap d’un temps expressen aquesta experiència dient que Déu és Pare, Fill i Esperit Sant.

Una formulació atrevida, però necessària per dir la seva fe. Una fe no en un Déu abstracte sinó en el Déu que s’ha revelat en Jesús.

Un Déu únic, però no monolític. Un Déu que s’encarna, que vol habitar a prop nostre. Un Déu que és relació.

El Déu tri no és el resultat de disquisicions teològiques sinó la resposta a l’experiència viscuda en Jesús.

Aquest Déu tri no neix del no-res, el Déu d’Israel és ja una preparació d’aquest Déu tri. El Déu que parla a Abraham, a Moisès, als profetes, el Déu proper que allibera i acompanya els jueus, el Déu que no abandona en els moments de més dificultat com és l’exili, és ja el Déu tri.

Dir que Déu és tri és parlar d’un Déu que és Paraula, que parla, que acompanya, que salva. Però al mateix temps, un Déu que no es deixa tocar, apropiar, ni domesticar. Sempre és més enllà de les imatges i representacions que ens fem d’ell. Com el Déu d’Israel, és a la vegada proper i llunyà, paraula i silenci.

Hem estat creats a imatge i semblança de Déu, per tant a imatge i semblança d’aquest Déu tri. Per tenir èxit en la nostra vida, per ser feliços, hem de viure com aquest Déu que és relació, relació d’amor. La nostra relació amb els altres es fonamenten en aquest Déu tri. Les nostres relacions socials es fonamenten en aquest Déu tri. El Déu tri ens convida a ser propers, a acompanyar, a posar-se al servei dels altres.  

Sant Joan ens fa comprendre això quan en una de les seves cartes ens diu: “El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

De fet la formulació “Déu tri” és equivalent a la de “Déu és amor”

La festa d’avui és una crida a deixar que el Déu tri actuï en nosaltres, deixar que l’Esperit ens guiï, habiti dins nostre, sigui el nostre hoste.

En l’eucaristia donem gràcies a aquest Déu tri, i demanem el Pare que ens renovi per saber encarnar en les nostres vides l’Esperit dels seu Fill.

Que el misteri d’amor que es realitza en Déu es realitzi en cada un de nosaltres, en les nostres famílies, en el nostre país, en el món sencer. Que siguem imatges del Déu Tri, del Déu Amor.

L’Esperit s’uneix personalment al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu

Ac 2, 1-11  Rm 8, 8-17  Jn 14, 15-16. 23b-26
Pentecosta any C

Cinquanta dies després de Pasqua, el dia en què vam celebrar la resurrecció de Jesús, celebrem la festa de Pentecosta, la festa de l’Esperit, celebrem que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, aquest Déu que és “Abba, Pare”, és un Déu proper, un Déu que ens acompanya. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és tan profund, que no n’ha tingut prou a fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha ficat dins nostre per unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu un esdeveniment que és difícil d’explicar.  Més val, potser, no fer massa explicacions, sinó descobrir la seva acció en nosaltres.

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida. Els apòstols surten i canvien el seu llenguatge per parlar amb el llenguatge de l’amor, aquell que tos entenen siguin de la nacionalitat que siguin.

L’Esperit de Déu és també dins nostre. Es l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

És l’Esperit que trenca fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític, ni equip de futbol...

 Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar traves entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu fet home.

Per a nosaltres, el camí que hem de seguir perquè l’Esperit de Déu pugui actuar a través nostre és el camí de Jesús.

En l’evangeli Jesús ens ha dit que l’estiméssim. Però estimar Jesús és guardar els seus manaments, és fer cas del que ell ens diu. Estimar Jesús ens porta indefectiblement als altres, a estimar els altres de la manera que Jesús ho va fer.

És estimant que l’Esperit s’alia amb nosaltres, perquè abans que res és Esperit d’amor. És un esperit que ens empeny, que ens convida a avançar. No substitueix el nostre propi esperit humà. El respecta, però no el deixa tranquil.

Com va dir el bisbe de Roma Francesc en una de les seves homilies, a vegades ens omplim la boca de l’Esperit de Déu, però preferim que no ens molesti, intentem domesticar-lo, perquè és un esperit que ens fa avançar i nosaltres sovint preferim quedar-nos estancats allà on som. Deia encara que l’esperit ens empeny a viure més d’acord amb l’evangeli, però nosaltres ens resistim. Finalment convidava a no oposar resistència, a ser dòcils.

 L’Esperit de Déu no actua ara més o menys que abans. El que canvia no és l’Esperit, sinó precisament la docilitat de les persones, i no només dels cristians, a la seva acció. L’Esperit actua a través de tants homes i dones, de tantes organitzacions i institucions que ens aquests temps de dificultat econòmica actuen en favor dels desafavorits, dels qui han perdut la feina o la casa. L’Esperit actua a través del banc dels aliments o de la plataforma per als desnonats. L’esperit actua a través de Caritas, de Mans Unides, de Metges sense Fronteres i de tantes organitzacions que treballen per als més pobres d’aquest món.

Es l’Esperit el que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta no s’acabi entre aquestes quatre parets. Que com els deixebles, obrim portes i finestres i anem a tots els ambients on som per parlar amb el llenguatge de l’amor, el llenguatge que tothom entén. Que siguem testimonis pel nostre amor que Déu és Amor.

Plens d’una alegría inmensa, se’n tornaren a Jerusalem

Ac 1, 1-11  Lc 24, 46-53
Ascensió del Senyor any C

La festa de l’Ascensió és una altra cara de la festa de Pasqua. Des de Pasqua a Pentecosta es podria dir que és un sol dia de set setmanes, set vegades set que és signe de plenitud, per celebrar la resurrecció de Jesús.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

En l’evangeli hem vist com Jesús s’acomiada dels deixebles. El que espera d’ells no és que siguin bisbes ni teòlegs ni savis. Vol que siguin testimonis. Testimonis de l’experiència que han viscut al seu costat. Testimonis de la seva vida i de la seva mort. Aquest testimoniatge farà que la bona notícia de Jesús continuï viva al llarg del temps. Un testimoni que ha de ser en primer lloc de vida. Actualitzar en la pròpia vida la vida de Jesús. Potser hem fet massa un testimoniatge de paraules, i a vegades de paraules que no eren coherents amb els fets. Com els fariseus.

Són els testimonis els que comuniquen l’experiència d’un Déu bo i misericordiós. Amb una vida de bondat i de misericòrdia.

Però d’on traurem la força i la llum quan la feblesa ens guanyi i quan no hi veiem clar? Dins nostre. En el més profund de nosaltres mateixos, en el nostre cor,  l’Esperit de Jesús, l’Esperit de Déu busca un lloc. Cal només deixar-lo entrar. És l’esperit d’amor que ens dóna força i llum per ser testimonis.

Jesús puja al cel alçant les mans i beneint. Va cap al Pare sense deixar la humanitat, encomanant-nos a cada un de nosaltres de ser testimonis d’aquesta benedicció, de ser testimonis de la bondat de Déu.

Hem de saber mantenir l’esperança en un món que ens pot semblar que és ple de maldat, d’injustícia, de pobresa, de violència. Aquest món, que ens pot semblar que és així mai no està perdut. Està fecundat per la bondat i l’amor de Déu a través de molts cors d’homes i dones que diàriament fan el bé.

Els deixebles, que havien fet l’experiència de viure amb Jesús, d’escoltar-lo, de veure’l, van haver d’aprendre a viure en la seva absència. Van fer-lo present d’una altra manera, a través dels signes, de les paraules i sobretot, a través de les seves vides que intentaven encarnar la seva bona notícia.

A nosaltres ens toca de fer quelcom semblant. Fer l’experiència de Jesús, apropar-nos d’ell a través dels signes i de les paraules, per intentar encarnar el seu esperit a través nostre. Tasca no gens fàcil, tasca que és camí, amb tebiors i dubtes, però que és camí que va sempre endavant, seguint-lo a ell, i posant-nos al costat dels homes i dones que es creuen en aquest camí. Donant-nos les mans per fer créixer fraternitat.

No quedar-nos mirant al cel, pensant que Jesús és allà, sinó mirant davant nostre els ulls dels homes i dones que esperen un gest de bondat.

Que l’eucaristia sigui un d’aquests signes, un signe privilegiat, per escoltar la paraula de Jesús i per compartir la seva vida, pa trencat per a tothom.

Qui m’estima farà cas del que jo dic

Jn 14, 23-29
6 diumenge Pasqua any C

L’ensenyament de Jesús es pot resumir a haver-nos dit que Déu ens estima, i que ens estima amb l’amor d’un pare o d’una mare.

Que ens ha estimat no en contrapartida al nostre amor, sinó des d’abans que haguem tingut temps d’estimar-lo. Semblantment a l’amor del pare i la mare envers el seu fill, que no posa condicions prèvies, que estima abans que el fill tingui capacitat d’estimar. La imatge del pare i de la mare és molt suggerent per comprendre l’amor de Déu cap a nosaltres. Perquè de fet el pare i la mare són instruments privilegiats de Déu per estimar-nos. És l’amor de pare i mare el primer que un ésser humà descobreix en la seva vida. Per això són tan traumàtiques totes les situacions en què aquest amor manca, situacions que malauradament no són excepcionals.

Estimar Jesús, ens diu l’evangeli, és fer cas del que ell ens ha dit. Estimar Jesús no és doncs una acció intimista cap a ell. Estimar Jesús és deixar-se conduir pel seu Esperit, que és el que ens ajuda a actualitzar les paraules de Jesús en la nostra manera de viure.

L’Esperit de Déu actua cada vegada que estimem i cada vegada que som estimats. Per això és un Esperit que no es deixa tancar en sectes, ni en ideologies, ni en esglésies… Ningú no es pot apropiar l’Amor, perquè tothom és capaç d’estimar. No pot ser una marca registrada per ningú, ningú no en té el copyright. Tampoc els cristians, ni que l’Amor sigui tan central en l’evangeli. Es central, no perquè en fem una bandera sinó perquè el posem en pràctica, colze amb colze amb tot home, tota dona que des de qualsevol creença i convicció, el posi també en pràctica.

Aquest Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, d’aquesta pau que Jesús ens dóna i que està fonamentada no en l’absència de guerres, sinó en la justícia. Aquesta justícia que manca tant en els nostres dies on les desigualtats s’han fet més grans, on la pobresa ha augmentat a casa nostra. En aquesta situació, no podem dir que hi hagi pau a casa nostra. No n’hi haurà fins que tothom tingui una casa on viure dignament, aliment material i espiritual, accés a l’educació i a la salut. Siguem instruments d’aquesta pau.