Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant

26 diumenge durant l'any A
Mt 21, 28-32

En la lectura semi-contínua que fem de l’evangeli de Sant Mateu, hi ha un salt entre l’evangeli de diumenge passat (la paràbola dels treballadors de la vinya), i l’evangeli d’avui. En aquest salt hi ha l’entrada de Jesús a Jerusalem. Ja no som a Galilea, ja no som en el camí cap a Jerusalem. Ja ens trobem a Jerusalem, darrera i crucial etapa de la vida de Jesús.

I si en les etapes anteriors hi havia controvèrsies sobretot amb els fariseus i els mestres de la llei (recordem la mateixa paràbola de diumenge passat), a Jerusalem, ja des del moment de l’entrada s’originen conflictes importants amb els sacerdots i els notables, que eren les veritables autoritats religioses d’Israel.

Fem un repàs als esdeveniments: Entrada triomfal que provoca inquietud a tota la ciutat, purificació i expulsió dels venedors del Temple, maledicció de la figuera que no dóna fruits, i just abans del tros que hem escoltat avui, els sacerdots i els notables li pregunten amb quina autoritat fa el que fa.

Les paraules d’avui, doncs, són una resposta en forma de paràbola cap a aquests notables i sacerdots.

Ells, amb la boca diuen sí a Déu, però amb els fets són lluny d’Ell. Els publicans i les prostitutes, potser amb la boca diuen no a Déu,  i en canvi amb els seus fets, amb la resposta positiva al missatge de conversió tant de Joan Baptista com de Jesús, han dit sí a un Déu que és Pare que perdona.

El que era més  greu en els sacerdots i els notables   era que es creien millors que els altres, se sentien perfectes i no tenien cap necessitat de canviar, de convertir-se.

Què ens diu aquesta paraula de Jesús a nosaltres, cristians. Podríem pensar que no va per nosaltres, perquè ja som cristians, ja complim. Però si som sincers amb nosaltres mateixos, hem de reconèixer que la nostra vida no és sempre coherent amb l’evangeli.

El camí del cristià és aquell camí que intenta fer coincidir cada vegada més vida i evangeli. Seguim Jesús, però de tant en tant, en comptes d’anar al darrera d’ell, ens posem al davant i fem el nostre camí. Un camí que al no tenir Jesús al davant, s’allunya de l’evangeli.

La petita paràbola de Jesús ens ha d’interpel·lar, ens ha de sacsejar una mica, recordar-nos que no n’hi ha prou amb tenir l’etiqueta de cristià, que no n’hi ha prou amb complir certes formalitats. Que el que de veritat compta és la resposta de vida, els fets concrets. Que la nostra vida respongui a l’evangeli i al manament d’estimar.

Al mateix temps és una paràbola que ens ha d’apropar d’aquells que no es confessen ni cristians, ni creients, veient en ells el fill que diu que no vol anar a la vinya, però que hi va. Sentir-nos germans d’ells i no enemics per qüestions d’identitat religiosa ni de cap altra identitat.

Trobar aquell lloc comú, com va dir el papa Francesc, en el que molts podem coincidir, que és el de fer el bé.  Aquell lloc on es troben els qui treballen per la pau, la justícia, la dignitat humana, el respecte de la creació. Trobar-nos-hi tots, cadascú des de les seves conviccions religioses, filosòfiques, ideològiques, amb respecte i humilitat, pensant que tothom que treballa en favor de la humanitat, està treballant en aquella vinya a la que el Pare ens envia.

Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar

25 diumenge durant l'any A
Is 55, 6-9  Mt 20, 1-16a

“Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar” Aquesta traducció ens podria fer pensar en un Déu que juga a amagar-se. Alguns biblistes diuen que també es podria traduir “Cerqueu el Senyor perquè es deixa trobar”.

No es tractaria d’un Déu que s’amaga. El que s’amaga, més aviat, és l’home, com Caín després d’haver matat el seu germà Abel.

Hi ha moltes raons que fan que ens amaguem, que fugim de Déu. Si no el trobem, com Caín, és perquè quan el trobem ens adonem que el nostre amor és mediocre, feble. Aquest amor tan poc generós, que sempre està fent càlculs: “tant em dónes, tant et dono”; aquest amor interessat i calculador tan lluny de l’amor gratuït i sobreabundant de Déu.

L’amor de Déu se’ns ha revelat sobretot en Jesús i  Jesús no feia càlculs. Senzillament, estimava. Sense demanar la identitat de l’altre. Més aviat, les identitats que  li tocaven més el cor eren aquelles que per a molts eren menyspreables o insignificants: els nens, les dones, els publicans, els malalts, els leprosos, els samaritans...

Quina seria la traducció als nostres dies d’aquests preferits de Jesús: els qui estan a l’atur, els sense-sostre, els immigrants, els vells...?

L’ensenyament de Jesús en la paràbola que hem escoltat, adreçada sobretot a aquells fariseus i mestres de la llei que els agradava tant fer càlculs, és ben clar: l’amor de veritat ha de ser un amor sobreabundant, gratuït, sense fronteres. Es l’amor del pare que rep sense fer preguntes el fill que havia malgastat l’herència. És l’amor del samarità, que no té prou amb socórrer l’home ferit, sinó que el duu a l’hostal i paga totes les despeses.

És l’amor del propietari de la paràbola, un amor que no fa comparacions, a l’inrevés del que fan els treballadors de la primera hora.

És l’amor que mira l’altre com ho feia Jesús: amb una mirada que veu en l’altre un germà, un ésser humà que té dret a viure dignament. Ben diferent de la mirada dels treballadors de la primera hora, que no miren la persona, sinó la moneda que l’amo havia donat als treballadors de la darrera hora, que no veuen en ells uns germans que necessiten el jornal d’un dia per viure amb dignitat, independentment de les hores que han treballat.

El propietari té una mirada compassiva, és just amb tots perquè a tots dóna el jornal, el diner necessari per viure aquell dia.

En aquests temps actuals de crisi econòmica, ens cal una bona dosi d’aquesta gratuïtat, sabent compartir i “com-patir”, és a dir, patir junts, sigui quina sigui la nostra situació. Sense pensar que jo estic millor perquè he sabut fer-ho millor, perquè he estat més assenyat... Renunciant a allò que potser em tocaria, per fer que tots tinguin el mínim necessari. Un esperit solidari en aquests moments que no són fàcils.

Fugim d’aquells raonaments que critiquen les ajudes que reben alguns, o que fins i tot diuen que primer s’ha d’ajudar els d’aquí, els autòctons, oblidant que tots som d’alguna manera immigrants en una terra que és de tots. Oblidant que el que tenim, no és només fruit del nostre esforç sinó també de tants dons que hem rebut, com el de néixer en un país més o menys ric, dins d’una família que ens ha donat molt, una societat que ens ha format, educat, no per fruir-ne només nosaltres, sinó per posar-ho al servei dels altres.

 Celebrem l’Eucaristia, banquet on tothom és convidat, profecia d’aquella taula del Regne on tothom hi té un lloc, els de la primera hora i els de la darrera.

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill

L'exaltació de la Santa Creu any A
Jn 3, 13-17

Es possible exaltar la creu, aquest instrument de tortura i execució que els romans utilitzaven fa dos mil anys, i que reservaven tan sols per als qui no eren romans, especialment aquells que es rebel·laven contra la seva autoritat?

Es pot exaltar aquest instrument de suplici en el que van morir amb grans sofriments milers de persones?

Semblaria alguna cosa macabre, com si exaltéssim la guillotina, la cadira elèctrica o el “garrote vil”

Es ben evident que no és la creu en ella mateixa el que exaltem, el que exaltem en la festa d’avui és la persona que va morir en ella, Jesús. En la creu condensem la seva vida i tot el que ella significa.

En la creu hi llegim les contradiccions i el desconcert amb el que tantes vegades vivim les nostres existències. En la creu hi trobem aquesta barreja de llum i obscuritat, de dubtes i certeses, de por i valentia, d’egoisme i d’amor, de salut i malaltia, de vida i de mort.  

Però en la creu, hi veiem sobretot l’esperança, el convenciment que enmig de totes aquestes contradiccions la darrera paraula sempre és la llum, l’amor, la vida.

No és una esperança cega, infantil, innocent. La nostra esperança neix de la confiança que posem en aquell que va ser clavat en la creu, Jesús.

Ell, que va travessar totes les contradiccions de l’existència. Ell que va fer confiança en un Déu que li era Pare.

Un Déu que no va intervenir fent-lo baixar de la creu, un Déu que semblava que l’havia abandonat, perquè respectava la llibertat de l’home, fins i tot quan matava el seu propi fill.   

Ressuscitant-lo, deia la seva darrera paraula. La manera de viure de Jesús és la manera de viure a la que l’home, tot home, tota dona, estan cridats a viure.

Es la vida de les Benaurances, és la vida que no mor. La vida dels pobres , dels qui posen pau, dels humils, dels nets de cor, dels perseguits... Aquesta és la vida que val, la vida viva.

Jesús ens ho va ensenyar, no només amb paraules sinó sobretot amb el seu exemple.

I és en la creu on es resumeix aquesta vida de servei, d’acolliment, de perdó, de paciència, de tendresa, de sinceritat, de fidelitat...

Celebrant avui la festa de l’exaltació de la creu no fixem els nostres ulls en el que té de negatiu, mirem més enllà, més amunt. No és una festa masoquista, és una festa de vida i de llibertat.

Creient que el qui és amb Déu Pare va passar per la dificultat, pel sofriment, per la creu, ens ajuda a interpretar les nostres creus i també les creus dels altres, les nostres dificultats, els nostres sofriments... però no per a complaure’ns en ells, sinó per saber trobar en qualsevol situació, bona o dolenta, quin és el camí que ens ajuda a anar més enllà, que no és altre que el camí de l’amor.

Un camí que ens porta a alleujar els sofriments dels altres, a ajudar a portar les creus dels altres en comptes de fer-les més pesades. L’exemple de Jesús ens diu que ajudant els altres, posant-nos al seu servei, perdonant-los, acollint-los, les nostres creus, dificultats i sofriments es fan més petits.

Germanes, germans, que aquesta eucaristia que és memòria de la mort en creu de Jesús, sigui també penyora de la seva resurrecció. Que el pa i el vi ens transformin per tal que les nostres vides creixin en llum, en confiança, en amor. 

On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells

23 diumenge durant l'any A
Rm 13, 8-10  Mt 18, 15-20

“Estimar és tota la Llei” Pau resumeix l’evangeli en aquesta frase. No és ell qui l’ha inventat. És Jesús qui ja havia resumit tota la llei i els profetes en el manament d’estimar: Estimar Déu i estimar els altres. Dos manaments que esdevenen inseparables, com ens ho fa veure sant Joan en la seva primera carta quan diu que no podem dir que estimem Déu si al mateix temps no estimem els germans.

Es cert que aquesta paraula: “amor, estimar” a vegades es banalitza i moltes vegades es queda en la teoria. També ho diu sant Joan: “no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat”

Per evitar de banalitzar o devaluar l’amor, cal que ens girem cap a Jesús, cap a la seva manera d’estimar. L’amor de Jesús és un amor universal, sense fronteres. La nostra tendència habitual és la de ser selectius. Escollim aquell a qui hem d’estimar. Estimem aquell que pensem que ens ho tornarà. Estimem aquell que ens cau bé, que és proper o que pensa com nosaltres.

Jesús estima aquell que ho necessita. Això no significa que no pugui tenir amics, com ho eren Llàtzer, Marta o Maria. O que no pugui tenir família. Però ja veiem a l’evangeli com la família o els amics no són un entrebanc perquè es pugui dedicar als altres, els malalts, els leprosos, els pobres, els pecadors. Aquells que no fa goig de veure, que fins i tot són desagradables.

L’amor de Jesús és un amor que perdona, deixa a un costat les ofenses, el mal que l’altre m’ha fet, per tal de restablir aquella relació de germà que em permet estimar.

Ho hem vist a l’evangeli. El germà està atent no només a les necessitats de l’altre, també a la seva situació personal, sobretot quan sembla que pren decisions que l’allunyen de Déu i dels altres.

Seguint un procés gradual, primer amb ell a soles, per acabar amb la comunitat, intenta ajudar-lo. Evidentment, sense aquell esperit fariseu de creure’s superior ni millor. Sabent veure la biga del nostre propi ull. Amb molta humilitat. Moltes vegades diem: “aquest no té solució, sempre serà així, no val la pena fer-lo canviar”

Jesús ens convida a creure sempre en l’altre i en la seva capacitat de canviar, començant per nosaltres mateixos, que també diem sovint: “Sóc així, no podré canviar mai”.

Aquesta manera de fer, esperançada, també l’hem d’aplicar al món que ens envolta. Ens diem: “Aquest món sempre serà així, sempre hi haurà guerres, sempre hi haurà fam”. I creuem els braços. Jesús ens diu: El món pot canviar, avançar. El conflicte d’Israel i Palestina un dia s’acabarà, la violència al pròxim Orient pot desaparèixer. Una determinada manera d’entendre l’Islam no fa sospitosos tots els musulmans. En el món no hi ha només maldat, hi ha també molta bondat.

I nosaltres, ni que siguem lluny, podem contribuir construint al nostre voltant, dins la nostra família, dins la nostra ciutat, també al nostre país, relacions més humanes, més pacífiques, més respectuoses, més fraternes.

Finalment Jesús ens diu de no anar sols. De reunir-nos en nom seu, com ho estem fent ara. Només pel fet de reunir-nos en el seu nom ell es fa present per guiar-nos i donar-nos llum. No visquem la nostra fe sols, fem-ho en comunitat.

Que en aquesta eucaristia, on ens reunim en el nom de Jesús, la seva presència ens ajudi a créixer en l’amor.