Fuig d'aquí Satanàs!

22 diumenge durant l'any A
Jr 20, 7-9  Mt 16, 21-27

Durant tota la seva vida Jesús experimentarà la temptació de ser fill de Déu a la manera del món. Tots els que d’una manera o d’una altra tenim una influència sobre els altres, pel càrrec, per la funció, pel lideratge, som temptats com Jesús pel poder, pel diner, per l’adulació. Una temptació que molt sovint deriva en abús, corrupció, violència.

Les temptacions de Jesús al desert, que en els evangelis estan situades després del Baptisme, emmarquen aquesta constant en la vida de Jesús: la mala comprensió de la seva missió, del seu messianisme, per part de la gent.

La manera de fer i de parlar de Jesús provoquen en general una reacció favorable per part de la gent, sobretot de la gent senzilla, que està cansada de tantes paraules buides i de tants comportaments incoherents per part dels seus líders religiosos i polítics. No és estrany veure Jesús envoltat de multituds que l’aclamen.

Hi ha un moment especial, el de la multiplicació dels pans i dels peixos. Joan en el seu evangeli ens diu que la gent el vol fer rei, i que Jesús ha de marxar, s’ha de retirar.

És la temptació del poder, del miracle fàcil, de l’aclamació, que quedava resumit simbòlicament en l’episodi de les temptacions.

És la temptació de molts profetes de l’Antic Testament d’esdevenir profetes “oficials” que només diuen el que els reis volen sentir, i que són protegits i mantinguts per aquests reis. El veritable profeta, com Jeremies, passa per moments de gran dificultat, que el porten a la temptació de deixar-ho córrer tot. Però al final no pot, perquè s’ha deixat seduir per Déu.

Jesús, en l’evangeli que hem escoltat avui, és temptat per aquell mateix Pere que uns minuts abans havia sabut dir una correcta professió de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del déu viu”. Pere esdevé Satanàs perquè està disposat a seguir Jesús a condició que sigui un Messies triomfant, un rei poderós. Jesús en canvi els adverteix que quan algú es compromet pel camí de servei als més pobres, als exclosos, quan algú vol estimar fins al final, té moltes possibilitats de ser perseguit, incomprès i fins i tot mort.

Jesús no vol seguir aquest camí per una mena de masoquisme. Vol ser fidel al camí de l’amor. Però també sap que aquest camí té el que avui en diem “danys col·laterals” perquè el món no accepta de bon grat aquell que vol estimar sense límits, perquè el que estima sense límits posa a la llum l’egoisme, la violència, la injustícia.

Jesús diu a Pere, en una millor traducció que la que hem escoltat, “vés darrere meu, Satanàs”.

Per poder seguir el camí que ens condueix a Déu i als altres cal que ens posem darrera Jesús, no davant seu. Quan ens posem davant, fàcilment canviem el rumb, fàcilment cedim a la pressió de la societat, al camí fàcil, al consumisme, a l’egoisme, al tancament. Quan ens posem davant Jesús, oblidem els nostres compromisos personals, els objectius que ens havíem fixat. L’evangeli queda en un segon pla i agafem camins que ens allunyen de Déu i dels altres, camins que ens allunyen de l’amor.

Jesús no condemna Pere, com no el condemnarà quan el negarà. Li dóna sempre una altra oportunitat de posar-se darrera seu i de seguir-lo.

Jesús ens dóna les oportunitats que ens calguin per saber-nos posar darrera seu i seguir-lo pels camins de l’evangeli. Pels camins que ens donen la vida veritable, aquella que es fonamenta en el manament de l’amor.

És només aquesta vida la que és viva, la que ressuscitarà quan la mort ens arribi. El pa i el vi són l’aliment d’aquesta vida viva. Avui un cop més estem convidats a compartir-los.

« Qui dieu que sóc?

21 diumenge durant l'any A
Mt 16, 13-20

L’episodi de Cesarea de Felip és com una frontissa  en els evangelis sinòptics. El moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los una pregunta fonamental, devia ser molt especial per a Jesús i per als dotze.

 Preguntant-los “Qui dieu que sóc?”, els situa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: “què heu après durant aquest temps”, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per a d’altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vida. És viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de viure, una manera de relacionar-se amb Déu (com a pare) i amb els altres (com a germans).

És escoltar, sí, però per viure. El que els deixebles havien après fins a aquell moment, no era per escriure-ho en un llibre, era per posar-ho en pràctica, per convertir-ho en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu.

Per això, el que ara és important en aquesta trobada a Cesarea de Felip és de saber què representa Jesús per a ells. Fins a quin punt és al centre del seu viure i si estan disposats a seguir-lo.

La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar a partir d’aquell moment. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà, després de la mort i resurrecció, als quatre punts de l’horitzó per anunciar la bona notícia. Jesús no serà algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el camí, la veritat i la vida.

 Aquest camí que van fer els deixebles des que Jesús els va cridar vora del llac, passant per la pregunta de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer cada un de nosaltres.

Els deixebles, amb el seu testimoni,  ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc”

I com els deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa al catecisme, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres.

Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, sense preguntar-los per la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, estant sempre a punt d’ajudar-los quan ens necessitin.

Aquell esperit que ens fa misericordiosos i compassius, sobretot cap a aquells que són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats...

Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop o lluny, truquen a la nostra porta. Fins i tot a aquells a qui els tanquem totes les portes, construint tanques infranquejables, centres d’internament o campaments.

 Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dóna la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesús.

Dona, quina fe que tens!

20 diumenge durant l'any A
Mt 15, 21-28

La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, ens pot semblar una mica dura i desconcertant en boca de Jesús. La imatge que ens hem fet d’ell sembla que no lligui amb paraules com aquestes.

L’evangeli de Mateu és, dels quatre evangelis, el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament.  

No és estrany doncs que Mateu reprodueixi una frase que probablement Jesús va dir, per a uns cristians a qui no els xocarà. En els altres evangelis, que es dirigeixen a cristians que no procedeixen del judaisme, aquesta frase no apareix.  

Hi ha però en el relat una altra frase que és molt més important: “Dona, quina fe que tens!”

La fe, la confiança, en l’evangeli són molt més importants que el fet de pertànyer al poble jueu. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.

En Jesús totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que ens porta a estimar.

Nosaltres, avui, som testimonis d’aquesta bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist i fer-li confiança.

Per això Jesús, avui, ens demana sobretot això que lloa en la dona cananea: Ens demana fe, confiança. És amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és vida. No és una teoria: és intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la seva vida i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, solidaritat, acolliment, preocupació pels altres.

El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli de Mateu, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar oberts a tots els pobles, a totes les cultures. Començant per aquells que vénen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent feines que a nosaltres no ens agrada fer.

Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i que en conseqüència, són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.

No oblidem avui aquells països del Tercer Món que mengen les engrunes de la nostra taula, i també els països que viuen el flagell de la guerra i la violència, especialment el país de Jesús, a Jerusalem, a Síria, a l’Iraq.

Amb aquests records celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor.