Que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau

Santa Maria Mare de Déu 2016
Nm 6, 22-27   Ga 4, 4-7  Lc 2, 16-21

La solemnitat de la Mare de Déu, una setmana després de Nadal, és, més que una festa de Maria, una festa de Jesús. Entre Nadal i Reis, vol reforçar el misteri de l’encarnació, d’un Déu que es fa ésser humà, que entra dins l’espai i el temps, dintre de la història.

Quan l’Església, l’any 431 en el concili d’Efes va proclamar que Maria era Mare de Déu, no ho va fer tant per donar un títol a Maria, com per a defensar que Jesús va ser veritablement home, contra els qui, potser per reacció als arrianistes que havien dubtat de la divinitat de Jesucrist, ara posaven en dubte que hagués estat veritablement home i pensaven més aviat en un Déu disfressat d’home.

Dient que Maria, que sens cap mena de dubte pertanyia al gènere humà, era mare de Déu, era una manera indirecta de proclamar que Jesucrist era veritablement home a més de ser veritablement Déu.

Efectivament, Jesús va ser home en tot,  excepte en el pecat. Per això va necessitar d’una família que l’eduqués, que li ensenyés a parlar, a creure, a pregar. En tenia tanta necessitat com qualsevol de nosaltres.

També tenia necessitat d’un poble, d’una cultura, d’una fe. I com a jueu, la seva família segueix les prescripcions jueves, com la circumcisió, als vuit dies del naixement.

La filiació divina de Jesús no l’allunya en cap moment de la humanitat. Al contrari, Jesús se submergirà  plenament  en aquesta humanitat concreta, amb les seves alegries i les seves tristeses, les seves esperances i els seus dubtes.

Jesús, el fill de Déu, no es posa per sobre nostre, com feien els emperadors, que també es feien dir fills dels déus.

Jesús, el fill de Déu, es posa al costat nostre i ens fa descobrir que Déu és per a nosaltres un pare tan proper que el podem anomenar “abba”, és a dir, papa.

I és a partir d’aquesta filiació i fraternitat que té tot el seu sentit que avui sigui la Jornada Mundial de la Pau, proclamada per Pau VI. Perquè la pau només pot brollar d’aquesta consciència de ser germans. De reconèixer l’altre, qualsevol altre, com un germà. I per a nosaltres cristians, aquesta fraternitat brolla de la nostra filiació. Si som fills, som també germans.

En el missatge per a aquesta Jornada Francesc insisteix en la indiferència, tant personal com social com a característica del nostre món actual, una indiferència de la que va començar a parlar a Lampedusa davant el drama dels immigrants morts en travessar amb pasteres des d’Àfrica.

Una indiferència globalitzada que comença en cada un de nosaltres, quan som indiferents a les dificultats dels qui ens són més propers, els qui viuen amb nosaltres, els nostres familiars, les nostres amistats, els nostres veïns. Dificultats que poden provenir de la malaltia, de la situació econòmica, però també senzillament del seu caràcter, de la seva manera de ser, dels seus dubtes, dels desànims, de les decepcions... Estar atents a l’altre, ser comprensius i tolerants, saber perdonar... són maneres de trencar amb aquesta indiferència.

Francesc ens diu que per vèncer la indiferència hem de conrear l’esperit de solidaritat, de misericòrdia i de compassió. Com deia l’altre dia, una misericòrdia que hem d’entendre com estar prop de l’altre, com una mare o un pare del seu fill. Aquest esperit maternal i paternal ple de tendresa, acollidor i servicial, que trenca fronteres i prejudicis.

És així, diu Francesc, que som constructors de pau en un món dividit per les guerres, per la injustícia, per la intolerància, per la divisió.

Celebrem l’eucaristia que és sagrament d’unitat, com a signe d’un món unit al voltant d’una única taula de germans.

Només podia ser a casa del meu Pare

Sagrada Família any C
1Jn 3, 1-2.21-24     Lc 2, 41-52

La festa de la Sagrada Família que avui celebrem ens pot ajudar a completar i aprofundir el sentit de Nadal.

En l’evangeli que acabem d’escoltar veiem Jesús arrelat en un temps i en un lloc. El noi Jesús té una edat ben concreta, els dotze anys, l’edat de la maduresa religiosa entre els Jueus. El rerefons històric del text podria ser d’una banda el de la “bar Mitswa”, cerimònia que els nois jueus fan a la sinagoga als 12 anys per manifestar que accepten de seguir la Llei, i d’una altra banda en la tradició d’anar en pelegrinatge a Jerusalem durant la festa de Pasqua.

Jesús està arrelat en una família, la de Josep i Maria, en un país, Israel, en una regió, Galilea, en una religió, la jueva, en un temps concret, el de la dominació romana.

El fill de Déu s’ha encarnat realment, s’ha fet un dels nostres, ha plantat la seva tenda entre les nostres.

 Però al mateix temps, l’evangeli ens parla d’un altre nivell, el del Pare, per dir-nos que aquell que és un de nosaltres és al mateix temps el fill de Déu.

Les primeres paraules posades en boca de Jesús a l’evangeli de Lluc parlen del Pare, “no sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” i les darreres que hi diu, just abans de l’Ascensió, ens parlen també del Pare “I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès”. Tot l’evangeli de Lluc doncs gravita en aquesta relació única entre Jesús i el Pare.

Vet aquí el misteri de Nadal: Un Déu que és Pare és un Déu que no és solitari sinó solidari, solidari dels seus fills. Un Déu que és misericordiós, que sap posar-se al nostre lloc, ni més ni menys que fent-se un de nosaltres. Per això és Jesús el que ens fa descobrir aquesta solidaritat, aquesta filiació i en aquest any de la misericòrdia, el Déu misericordiós, compassiu, que estima amb tendresa

En Jesús, el Fill en majúscula descobrim a més que aquesta filiació no és exclusiva d’ell, que tots som fills de Déu, fills d’un mateix Pare. I que per apropar-nos d’aquest Déu-Pare no hi ha altre camí que el d’apropar-nos a aquells que com nosaltres també són fills i en conseqüència germans nostres. Una filiació i una fraternitat que no té cap frontera ni cap barrera. Tots som fills, tots som germans, amb una mateixa dignitat,  homes i dones, infants i vells, negres i blancs, cristians i musulmans, rics i pobres, immigrants, refugiats i autòctons.   

I és l’amor, amor a l’estil del de Jesús, el que ens fa descobrir l’essència de Déu. Més que els llibres de teologia, més fins i tot que les pràctiques religioses, és el camí de l’amor, que ens apropa dels altres, el que ens apropa de Déu.

 És dins la família de Natzaret que Jesús va aprendre a estimar. És amb Maria i Josep que va descobrir que Déu l’estimava com un pare i que calia estimar els altres com a germans.

 I també és en les nostres famílies on cadascú de nosaltres vam descobrir l’amor. És en el si de les nostres famílies on hem après a estimar, on hem après a sortir de la nostra closca per anar cap a l’altre.

 Malgrat totes les dificultats, la família continua essent l’escola de l’amor.  

Contemplem avui la família de Natzaret  que també va viure enmig de dificultats: el naixement al pessebre va ser difícil, la fugida a Egipte, la vida difícil d’una família senzilla en un país més aviat pobre.

Quan pensem en els problemes d’avui: l’atur, el problema de l’habitatge, la crisi econòmica, les famílies de refugiats o d’immigrants, la inestabilitat de les relacions familiars… cal que contemplem Maria, Josep i Jesús i fem tot el que puguem per estar ben soldats els uns als altres en les nostres famílies. És aquesta unió i solidaritat, viscuda amb fe, amb esperança i amb amor que va caminar la família de Natzaret.

Celebrem l’eucaristia pregant especialment per les nostres famílies i encara més especialment per aquells membres que passen dificultats per la malaltia, per les dificultats personals, per les crisis de parella, per les dificultats entre pares i fills, per problemes econòmics.

I que la pregària sigui un compromís a fer-los costat, a acompanyar-los, a aconsellar-los, en resum, a estimar-los.

El qui és la Paraula es va fer home

Nadal 2015
Jn 1, 1-18

Fa pocs dies Francesc va obrir l’any sant dedicat a la misericòrdia. Fa anys, quan sentíem parlar de misericòrdia ho associàvem a les “obres de misericòrdia” que de petits apreníem, les corporals i les espirituals. D’aquesta manera la misericòrdia es quedava al nivell ètic, al costat dels manaments, dels preceptes de l’Església. Eren uns bons consells per a la vida.

Declarant Francesc aquest any sant de la misericòrdia, crec que ens està dient que la misericòrdia és molt més que les obres de misericòrdia, que és un principi que abasta tota la nostra existència, perquè és un principi de l’essència mateixa de Déu: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare”. I si ens diu de ser misericordiosos ens ho diu perquè aquest principi misericordiós, ni que a vegades l’amaguem, forma part també de la nostra essència, ja que hem estat creats a imatge i semblança d’aquest Déu misericordiós, i que si som misericordiosos, no fem altra cosa que ser el que som, i que només així podem ser feliços.

Però que és ser misericordiós? Hi ha unes quantes paraules que amb matisos diferents ens parlen de misericòrdia: paraules com compassió, tendresa, proximitat, amor. Enteses, però, en un sentit fort, no només sentimental. Per això calen altres paraules que les enforteixin i que no deixin que la misericòrdia es quedi en les paraules boniques o en les bones intencions. Paraules com: servei, ajuda, entrega, solidaritat, justícia, compartir.

És ben clar que per a nosaltres el rostre clar i transparent d’aquesta misericòrdia és Jesús. En ell, totes les paraules que acabo de dir, les primeres i les segones, s’hi reflecteixen en la seva vida. Ell va ser misericordiós fins al final. Ell, i tots aquells que en la seva vida han estat també reflex d’aquesta manera d’estimar, són per a nosaltres exemple i camí per esdevenir misericordiosos.

I en aquest Nadal, què ens diu l’any sant de la misericòrdia. Una de les paraules en hebreu que traduïm per misericòrdia és la paraula ra’hamim, que expressa la unió profunda entre dos éssers, tant, que el si de la mare en hebreu es diu rehem. La dona embarassada, doncs, és un exemple visual de la misericòrdia: estar a prop, sentir la vida d’un altre ésser dins el propi cos, i finalment donar a llum.

En el naixement de Jesús que avui celebrem hi veiem la misericòrdia de Déu que Maria expressa d’una manera no només física, també existencial. Des del moment en que es posa a disposició de Déu, la seva unió amb Jesús, i a través seu amb la humanitat sencera, Maria viu la misericòrdia com un principi vital, des de la concepció de Jesús fins a la mort en creu.

No sé si és molt agosarat dir que és en les dones on amb més intensitat s’expressa la misericòrdia. Si ens fixem, moltes de les paraules que he dit abans les associem amb la feminitat. I per a l’home hi associem altres paraules com força, poder, autoritat...

Paraules i actituds que en Jesús no les trobem massa reflectides. Potser és encara més agosarat dir , o potser no, que en Jesús el vessant femení que tenim tant homes com dones, hi és ben destacat. La seva manera de trobar els altres, d’acollir-los, amb suavitat, amb tendresa, amb compassió, ens recorden la mare que acarona amb tendresa els seus fills. No és estrany, doncs, que malgrat haver associat massa Déu amb la masculinitat, a l’Antic Testament hi hagi tantes comparacions de Déu amb una mare tendra i misericordiosa envers els fills que som la humanitat.

Nadal és el misteri d’aquest Déu compassiu, tendre i misericordiós que planta la seva tenda enmig de les nostres, que es fa proper fins a l’extrem, com la mare és propera al fill que té a les seves entranyes.

Que aquest misteri que celebrem no es quedi en les bones intencions, en les boniques i a vegades massa meloses tradicions, i faci de nosaltres homes i dones misericordiosos, tendres i compassius, que saben apropar-se dels altres com Déu s’ha apropat de nosaltres, i apropant-nos, obrint els ulls i les orelles al clam dels desafavorits, dels exclosos, dels deixats de la mà de Déu, ens posem al seu servei, sapiguem compartim, siguem més solidaris i fem créixer la justícia al nostre voltant i al món sencer.

I que el gest del pa trencat i el vi vessat sigui expressió també de la misericòrdia de Déu i de la nostra misericòrdia.