divendres, 22 de febrer del 2013

Aquest és el meu Fill, el meu elegit ; escolteu-lo

Lc 9, 28b-36
2 diumenge de Quaresma any C

El relat de la transfiguració ocupa un lloc important en els evangelis sinòptics. Una importància que es troba no en el que va passar, sinó en el missatge que ens vol donar.
No val la pena perdre massa temps en preguntar-nos pels detalls de l’esdeveniment, sí que val la pena esbrinar quin missatge ens vol donar i veure si en la nostra vida hi ha moments semblants al de la transfiguració.
Una manera de buscar el missatge seria de relacionar-lo amb un altre text dels evangelis, el del baptisme al Jordà.
En el text del baptisme les paraules del  Pare són quasi idèntiques a les de la Transfiguració: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Lc 3,22)
La missió de Jesús és la de viure com a Fill de Déu, però no a la manera dels homes, pel poder, la riquesa o la glòria, com li suggereix el dimoni al desert, i escoltàvem diumenge passat, sinó a la manera d’un Déu que és Pare i que vol que els seus fills visquin com a germans.
El camí d’Amor que Jesús emprendrà a partir d’aquell moment serà un camí d’entrega i de servei a tots. Un camí  que  serà admirat i agraït per uns, aquells que tenen set d’esperança, però també de rebuig per d’altres.  
 Una mica abans de començar el seu camí cap a Jerusalem, allà on la foscor intentarà vèncer sobre la llum, Jesús es transfigura per encendre una llum enmig d’aquesta foscor que s’aproxima.
Es una llum per als tres deixebles que, amb els altres,  hauran de travessar per la nit de la passió i de la creu. És una paraula del Pare adreçada també a aquests deixebles: “Aquest és el meu fill, escolteu-lo”
 Cadascú de nosaltres passem per moments de llum i per moments de foscor. La cendra del primer dia de Quaresma ens recorda la nostra fragilitat. Fragilitat física i fragilitat interior. Els moments en què ens adonem d’aquesta fragilitat són tan freqüents ! Malaltia, mort, catàstrofes… però també incoherència, feblesa, egoisme, infidelitat, ruptures…
Es enmig d’aquestes foscors que hem d’intentar trobar llum, enmig de la desesperació que hem de trobar l’esperança, enmig de l’odi hem de trobar gestos d’amor.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida, de la mateixa manera que Jesús ho feia, guarint, consolant, acollint, servint.
Transfigurar la fragilitat i la foscor de la vida dels qui ens envolten pels nostres gestos d’acolliment, consol, acolliment, servei.
Un somriure, una paraula poden ser tan lluminosos com el rostre lluminós de Jesús a la muntanya.
Gestos i paraules, sovint molt discrets, que ajuden molta gent a viure enmig de les seves dificultats.
La transfiguració no s’atura a dalt de la muntanya. Cal sempre baixar a la plana, allà on hi ha la vida real. No podem tancar-nos allà on ens trobem bé. Hem de baixar enmig del món per comunicar la nostra esperança.
A la muntanya cal fer el que diu la veu del cel: escoltar Jesús. Quan baixem a la plana hem de posar en pràctica el que hem escoltat. A l’eucaristia de cada diumenge escoltem la paraula de Jesús. Durant la setmana hem d’intentar viure-la.
Hem de tenir moments de silenci, de pregària, de meditació. Moments que ens ajudin a escoltar-nos a nosaltres mateixos, escoltar la paraula de Déu i sobretot escoltar els altres que truquen a la nostra porta. Aquests moments ens han de donar forces per respondre les crides que Déu i els altres ens fan.
Que aquesta eucaristia d’avui sigui un moment de transfiguració, que ens ajudi a ser testimonis de l’evangeli en la vida de cada dia.

dimecres, 13 de febrer del 2013

Durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert

Dt 26, 4-10  Lc 4, 1-13
1 diumenge de Quaresma any C


Cada vegada que comencem un temps litúrgic correm el perill de caure en una actitud de rutina, d’un tornar a començar, una mica com ens passa els dilluns. I que aquests quaranta dies els visquem com un any més.
Aquest perill l’hem d’evitar no mirant aquesta Quaresma com una quaresma més, sinó com la quaresma del 2013, un temps que ens troba en una situació diferent de la de l’any passat. Perquè no som els mateixos, la quaresma no ha de ser la mateixa. L’hem de mirar amb un esperit obert, nou, que ens ajudi a avançar i a créixer i no a tornar enrere. Davant nostre tenim quaranta dies que poden ser un temps favorable, un moment oportú. Tot depèn de nosaltres.
La primera lectura del llibre del Deuteronomi ens descriu la festa jueva de les primícies. Presentaven les primícies de les collites. Però a diferència dels pobles que els envoltaven, que presentaven ofrenes per tal que els déus els fossin favorables, els jueus sabien que Déu ja els havia estimat, sense condicions. Recordant la seva història, especialment l’alliberament de l’esclavatge d’Egipte, reconeixien per endavant que Déu els estima. Les ofrenes són un reconeixement d’aquest amor, una acció de gràcies.
Els cristians hem heretat aquesta comprensió de la nostra relació amb Déu. L’eucaristia és també una acció de gràcies per tot l’amor que rebem de Déu, especialment el que s’ha fet visible en Jesús de Nazaret.
Ara que comencem la quaresma  hem d’intentar viure-la amb aquest esperit d’agraïment. Res del que fem ho fem perquè Déu estigui content. Ho fem com a reconeixement del seu amor i com a compromís a respondre a aquest amor, fent-lo concret en la nostra relació amb els altres, una relació que ha d’estar impregnada per l’esperit de Jesús.
Signes de solidaritat, de servei, d’acolliment i de perdó són tan o més signes quaresmals que dejunis o abstinències.
L’evangeli que escoltem  els primers diumenges de Quaresma és el de les temptacions de Jesús al desert. Un text que segueix al del Baptisme al Jordà, on una veu del cel deia a Jesús: “Ets el meu Fill estimat, en tu m’he complagut”. El diable reprèn aquestes paraules per a cadascuna de les temptacions: “Si ets Fill de Déu...” Jesús hauria pogut comprendre la seva filiació com a mitjà de riquesa, poder o glòria, que podrien ser els significats de les tres temptacions.
Jesús  agafa un camí ben diferent i defuig aquesta temptació, en la que fàcilment podia caure algú com ell, que era admirat per la gent.
Jesús agafa el camí del compartir i de la solidaritat en comptes de convertir les pedres en pans només per a ell; el camí del servei i no el de ser servit pels altres; el camí de la compassió davant del sofriment i no el camí de ser admirat i glorificat.
De quina manera cada un de nosaltres podem fer que el temps de quaresma ens faci créixer en totes aquestes actituds evangèliques, ser més solidaris, més servicials i més compassius.
Defugir la temptació de l’egoisme, de la comoditat i de la indiferència davant el sofriment.
Deixem-nos interpel·lar pel que ens envolta, llegim els signes d’aquests temps de dificultat de tants, temps de desnonaments, atur, pobresa i fins i tot fam a moltes llars. No tanquem els ulls ni les orelles, sapiguem reconèixer la nostra pròpia filiació, tal com va fer Jesús, convertint-la en fraternitat.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Des d’ara seràs pescador d’homes

Lc 5, 1-11
5 diumenge durant l'any C

Jesús comença la seva missió, la que va proclamar a la sinagoga de Natzaret: anunciar una bona noticia als pobres, als presoners, als oprimits, als cecs.
Per dur-ho a terme, forma un grup. Els busca a la vora del llac de Genesaret. La missió de Jesús a Galilea es realitza sobretot al voltant d’aquest llac, lloc de pesca, però també lloc de tempesta.
No va a buscar entre els Mestres de la sinagoga, ni entre els escribes o els fariseus. Per anunciar una bona noticia que s’adreça en primer lloc als pobres, necessita gent senzilla, sense massa estudis ni formació. Li calen persones que anhelen rebre una bona noticia, que esperen bones notícies. Persones que no pensin que ja ho saben tot i que són superiors als altres. Persones que fàcilment s’obrin a la paraula que ve de Déu.
 Simó, Jaume i Joan, uns pescadors, són els primers cridats.  És el que en podríem dir el nucli dur del grup de deixebles. Aquells que l’acompanyaran en moments especials com la Transfiguració, la guarició de la filla de Jaire o a Getsemaní.
En veure la manera de fer de Jesús, sense fer massa preguntes, accepten de seguir-lo, deixant la seva feina i la seva família. L’acaben de conèixer, però els seus gestos i paraules els sedueixen. Li fan confiança. Ja tindran temps de conèixer-lo.
 Es una reacció ben diferent a les que sovint tenim nosaltres. Quan se’ns fa una invitació, una crida, una petició, ens cal analitzar tots els pros i contres, ens ho hem de pensar bé, i fàcilment trobem excuses per rebutjar-les.
Estem enfeinats, no estem prou preparats, no ho veiem clar…
Aquells pescadors de Galilea eren més agosarats. Segurament tenien menys coses que els retenien. El seu equipatge era més lleuger que el nostre. Tenien set de novetat enmig de les seves situacions de duresa, d’opressió, de dificultat.
 En la primera lectura, també en un primer moment Isaïes es considera impur i incapaç de parlar, però al final dirà: “Aquí em teniu: envieu-m’hi”
 En ambdós casos, la resposta és positiva perquè fan confiança, no perquè estiguin segurs de les seves capacitats ni qualitats.
Però, a què ens crida Jesús? En què consisteix aquesta crida ?  És veritat que hi ha crides a acomplir una funció, a fer un servei concret, però a vegades ens fixem massa en aquestes crides més especialitzades, com pot ser fer de catequista, de capellà, de religiós.
I oblidem que en el dessota de totes les crides hi ha la crida a estimar. I per a aquesta crida, no hi valen massa les excuses de no estar preparat o de no saber-ho fer. A aquesta crida tots estem preparats. Si no responem no és per manca de preparació sinó per egoisme, per tancament sobre nosaltres, per no voler-nos complicar la vida, per mandra, per pensar massa en nosaltres mateixos…
Aquesta és la crida fonamental, les altres hi han d’estar subordinades.
És una crida que podem respondre en qualsevol moment, tots els dies de l’any.
És la crida a parlar com Jesús més que no a parlar de Jesús. A vegades ens preocupa que no parlem prou de Jesús, quan el que és fonamental en la vida del cristià no és parlar molt de Jesús sinó parlar com Jesús, que vol dir estimar com ell, perdonar com ell, acollir com ell, consolar com ell, servir com ell.
Això, parlar com Jesús, ho podem fer a tothom, tinguin les creences o conviccions que tinguin. Ho podem fer tant al cristià com al musulmà, a l’ateu com a l’agnòstic, cap d’ells se sentirà molest pel fet de parlar com Jesús.
En canvi, parlar de Jesús no sempre pot ser convenient. Depèn molt de la situació de l’altre, de la seva predisposició. En segons quina situació pot ser contraproduent.
Parlar com Jesús, sempre és convenient, sempre ho podem fer, sempre hem d’intentar fer-ho.
Que l’eucaristia que celebrem ens ajudi a respondre amb gosadia, com els deixebles, a la crida fonamental de Jesús que és la crida a estimar.

divendres, 1 de febrer del 2013

No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal

Lc 4, 21-30
4 DIUMENGE DURANT L'ANY C


« No és el fill de Josep, aquest ? » Només un instant després d’estranyar-se que sortissin dels seus llavis paraules de gràcia, els seus conciutadans li fan aquest retret. Lloança i retret, admiració i acusació, sorpresa i incomprensió, la vida de Jesús se’ns presenta en els evangelis amb aquesta barreja. Una mica de la mateixa manera que també fem nosaltres respecte d’ell: admirem les seves paraules però no estem a punt de posar-les en pràctica. Diem sí amb la boca i no en els fets.
 En la frase de la gent de Natzaret s’entreveu la dificultat de reconèixer que Déu es manifesta en la normalitat, en la senzillesa, en els petits gestos. Associem Déu als grans miracles, a fets esclatants i que trenquen les lleis de la natura.
El que els primers cristians anunciaran és que Déu s’ha encarnat en la vida humana normal, en un home que va passar per la vida fent el bé. I aniran encara més enllà proclamant que Déu s’ha encarnat en el menyspreat, el rebutjat, l’insultat, l’executat... en aquell que no tenia aparença humana de tant desfigurat que estava.
 Sí, el fill de Josep, el fuster, el veí, és el Messies, l’enviat de Déu per anunciar una bona notícia.
 “Hem sentit dir el que has fet a Cafar-Naüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares” Segon retret, ets d’aquí, queda’t aquí, preocupa’t en primer lloc de nosaltres.
La resposta de Jesús és clara: la família, els veïns, el poble, han estat els llocs d’aprenentatge de l’amor, però aquest amor no es pot aturar en els nostres petits cercles, s’ha d’obrir cap a aquells que són diferents de nosaltres, per anar sobretot cap a aquells que no tenen ningú que s’ocupi d’ells, cap als qui són exclosos o discriminats, cap a aquells que són a les perifèries de la ciutat, del país, del món.
Jesús ses situa des del principi a Galilea, al creuament de camins, a la vora del llac que el pot conduir cap als pagans, cap als allunyats. S’hauria pogut situar a Jerusalem, al Temple i adreçar-se als piadosos, als correctes, als reconeguts com a bons. El lloc on ens situem és important no és innocu.
L’esperit universal de Jesús guiarà els primers cristians que comprendran que no s’han de quedar en el seu petit món. Aquest mateix esperit hauria de guiar-nos a nosaltres per sortir dels nostres petits mons familiars, socials, ideològics, religiosos.
Anar més enllà per anunciar amb fets més que amb paraules que l’amor no passarà mai, que en tot el que fem, si hi manca l’amor, Déu no hi és. I al contrari, que quan estimem ben concretament, Déu hi és.
Jesús va davant nostre en aquest camí d’amor. Que l’eucaristia que celebrem sigui signe eficaç de l’amor de Déu que hem d’encarnar en la vida de cada dia.